Al cop d’una estona d’haver
començat la travessia es van acostar uns núvols foscos i espessos, negres i
amenaçadors.
Una mica inquiet, el savi va
demanar al barquer si no creia que tindrien mal temps.
-
Us ho sabria pas no dir – va dir el barquer.
Tot estanyat per aquella
manera de parlar el savi li va preguntar:
-
Que no heu après mai de gramàtica?
-
No – va dir el barquer.
-
Doncs ja podeu dir que heu perdut la meitat de
la vostra vida.
El barquer va restar
silenciós. Al cap de poc aquells núvols van cobrir tota la volta del cel, es
van fer encara més espessos, i es va posar a bufar un vent terrible, amb uns
xiulets que feien esfereir. Les aigües del llac van començar a bellugar-se i
aviat van omplir la barqueta on anaven els dos viatgers.
Aleshores el barquer va
preguntar al savi:
-
Digueu: no heu pas après mai a nedar?
-
No – va dir el passatger.
- Doncs aleshores, mestre, ja podeu dir que heu perdut la vida sencera, perquè ens enfonsem sense remei.
Text i locució: Albert Jané
Il·lustració: Ricard Castells
El fill era el típic jove
americà eixelebrat que havia renunciat a l’empresa i l’ordre familiars per
anar-se’n a la Marina voluntari. L’inesperat merder del Golf va posar el pare
contra les cordes. Però l’home es va refer aviat: si sobrevivia, el noi
aportaria un gran prestigi a l’empresa quan s’hi incorporés a la tornada,
cansat d’aventures. I, si hi deixava la pell, la foto d’un militar jove, caigut
per la Pàtria, penjada a la paret del seu despatx, faria el pes en un mercat
que per força s’havia de reactivar amb la victòria.
Fou un
recull publicat pel folklorista Joan Amades l’any 1935 com a volum XXXIII de la
col·lecció Biblioteca de Tradicions
Populars, el qual, més endavant, reeditaria l’Associació Cultural Joan
Amades amb edicions El Mèdol de Tarragona en versió facsímil i amb una
introducció realitzada per Elisabet Pedrosa on explica que: “Quan em van arribar les històries curtes,
màgiques i llegendàries de Joan Amades a les mans vaig imaginar-me’l com l’avi
de tots els néts, farcint l’imaginari dels curiosos. He descobert una ciutat
que, malgrat l’actualitat moderna i cosmopolita, mostra en els seus fonaments
una poètica popular.”
En
relació a les llegendes agrupades en el llibre hi ha les següents que fan
referència a l’església de Sant Martí
Vell on s’exposa que: “Quan sant
Martí era soldat vingué a Barcelona un any de terribles gelades. Demanà posada
en una casa que hi havia en terme d’aquest vell poble. Feren conversa amb
l’amo, el qual es dolgué que les gelades primerenques mataven l’esplet de les
plantes i arruïnaven la pagesia. El sant, agraït de l’hospitalitat rebuda,
prometé al pagès que després de les primeres fredorades faria uns quants dies
de bonança perquè les plants prenguessin més ufana i poguessin resistir millor
els segons freds, i així fou sempre. Aquest millorament de la temperatura és
conegut per estiuet de Sant Martí.
Una altra tradició conta que un any de
fred terrible, quan el sant encara era soldat, passava pel paratge on avui
s’alça l’església, que aleshores era un bosc molt espès, i se li aparegué un
captaire que li digué que es moria de fred. El sant partí la seva capa amb
l’espasa i li’n donà mitja. El captaire era el diable, que el volia fer
afluixar de roba perquè el fred el matés. Nostre Senyor volgué protegir el sant
i féu abonançar la temperatura, que sempre més ha sigut igual per recordar
aquell moment de l’any. En el lloc on hi havia la casa del pagès, segons una
versió, i en el bosc on es trobaren el sant i el diable, segons l’altra, es va
alçar l’actual església dedicada a sant Martí. En el timpà de la porta hi ha
una representació del sant partint-se la capa amb el diable.
La tradició afegeix que dos pagesos d’aquells verals van ajudar el sant a combatre el diable. Sant Martí volgué recompensar-los i els concedí el do de poder obtenir tot el que desitgessin i que el que un demanés l’altre ho obtingués doblat. L’enveja es va apoderar dels dos afavorits i cap no volia ésser el primer a demanar, per poder obtenir el doble del que demanés l’altre i superar-lo en profit. Es van passar anys sense demanar res odiant-se l’un a l’altre per no ésser cap d’ells el primer a fer ús del do. Quan ja eren vells i a punt de la mort un d’ells demanà perdre un ull i l’altre a l’instant els perdé tots dos. Aquesta universal tradició, que el nostre poble situa a casa nostra, ha donat lloc al refrany conegut en moltes llengües. Treure’s un ull perquè un altre resti cec.”
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/excursio-llegendaria-pel-pla-de-barcelona/
