divendres, 8 de novembre de 2019

Butlletí de Dialectologia Catalana *


(Foto: DGCPAC)

L’activitat científica i acadèmica de L’Institut d’Estudis Catalans, entre els anys 1924 al 1936, va comptar amb la participació de Joan Amades en la redacció d’estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, com ho són els exemples: Vocabulari de l’art de la navegació i de la pesca; Vocabulari de pesca; Éssers fantàstics; El culte a la pedra; Astronomia i meteorologia populars; Vocabulari dels pastors i, Vocabulari dels vells oficis de transport i llurs derivats, dels quals en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserven exemplars enquadernats així, com, també, dues breus recopilacions “inèdites” en forma de proves d’impremta: El Boter i L’Esparter, on en una nota adjunta manuscrita per la Consol Mallofré exposa: “Proves destinades a ésser publicades en el Butlletí de Dialectologia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Per causes polítiques fou suspesa la publicació l’any 1936.”
Respecte a les aportacions de l’Amades a l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes, sovint respiren, més un caràcter folklòric que únicament lexicològic com es pot observar en l’acotació dels termes: Arc del dimoni i Arc de sant Martí, els quals en: Astronomia i Meteorologia Populars defineix de forma següent:
Arc del dimoni- Arc més petit que el de sant Martí; surt sota d’aquest quan la llum solar és molt intensa. Aquest arc secundari desapareix primer que aquell, i la seva coloració és més esblaimada. (Vegeu la llegenda que en contem en l’article Arc de sant Martí, per la qual es raona el nom.) (Catalunya.)”
Arc de sant Martí. – Fenomen de la refracció i reflexió de la llum solar per les gotes de pluja.”
Doncs bé, la llegenda que adjunta Amades explica que: “En una ocasió feren juguesca sant Martí i el dimoni, a veure qui dels dos era més bon treballador i millor artífex, i convingueren a fer tots dos un arc per veure qui el faria més ben fet. Sant Martí el va fer molt gros, i amb set colors vius i brillants; utilitzà el vidre com a material per a la construcció, i el féu amb gran cura i rapidesa. El dimoni el va fer més xic, de colors més pàl·lids i difusos, i va trigar a fer-lo molta més estona que sant Martí; hi féu entrar el glaç com a primera matèria, i resultà tan bunyol, que mentre se’l miraven, el glaç es fongué i es desféu l’arc. Així el poble dona l’explicació als noms de l’arc de sant Martí, més gros i brillant en els seus colors, i del dimoni, quan per un gran carregament de l’atmosfera en surt un altre. Amb aquesta curiosa llegenda queda explicat el fet que l’arc segon sigui més petit, trigui més a aparèixer, s’esvaeixi més prompte i els seus colors siguin més difusos i menys brillants que el de sant Martí.
Quan l’arc de sant Martí cau, ho fa damunt les romegueres, i si s’observa aquestes plantes amb deteniment, es veu com molta estona després d’haver desaparegut l’arc encara es conserven els seus colors.
Si l’arc de sant Martí és tan brillant que fins arriba a reflectir la terra, és indici de gran sort i prosperitat, bones anyades i molta felicitat per a la col·lectivitat; però si els seus colors són pàl·lids i difusos, és indici de pesta i malalties.
Es diu que en el lloc on l’arc de sant Martí toca a terra, hi ha enterrat un gros tresor, i que el mortal que sabés, després de desfet el preciós fenomen, encertar el lloc on aquest tocava amb el sol, si hi anés i cavés, trobaria un gran tresor que el faria ric per tot la seva vida...” 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/butlleti-de-dialectologia-catalana/

divendres, 25 d’octubre de 2019

Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya *


(Foto: DGCPAC)

Editat a Barcelona entre els anys 1891 al 1938, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya fou una publicació amb voluntat mensual en la qual el folklorista Joan Amades va col·laborar en el període comprès entre el 1931 al 1936 escrivint articles de caire  excursionista i folklòric.
Les aportacions realitzades es conserven enquadernades en el Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en 7 reculls amb títols com ara: Tradicions pirinenques; Tradicions de la Seu de Barcelona; Tradicions dels Jueus a Catalunya; Barcelona, ciutat de les voltes; Costums muntanyencs; Carrerons i placetes de Barcelona que no passen i, en especial, Costums Populars de Barcelona.
Pel que fa a aquest darrer volum, Amades, en un primer moment, el va anar lliurant per entregues al butlletí (entre el gener del 1929 a l’octubre de 1930 en els números 404 al 413; 416 al 419 i 423 al 425) resseguint els costums referents a les festes celebrades a Barcelona. El relligat imprès l’any 1931, posterior, arriba a les 260 pàgines i, en una atenta observació, hi trobarem les bases del que serà més endavant la seva obra cabdal, el Costumari Català.
L’estructura, doncs, s’inicia amb una breu introducció que fa referència a cadascun dels mesos del calendari. Després, comenta en ordre cronològic el santoral i en descriu curiositats o tradicions de forma asimètrica. Per exemple, relata el dia 2 de gener dedicat a la Mare de Déu de la Victòria en tres úniques línies i, en canvi, la Festa dels Reis, en 6 pàgines. Complementa de forma visual el contingut del llibre reproduint gravats populars i, en diverses ocasions, hi adjunta il·lustracions desplegables igual que el Costumari Català.
Fent una comparativa més profunda de continguts, resulta fins i tot aclaridor descobrir com, en ocasions, el folklorista ja reaprofitarà gravats, partitures o gairebé paràgrafs sencers per parlar de les festes com per exemple el següent text dedicat a Santa Llúcia (força mimètic al que apareix en el Vol. V pàg. 876 del Costumari) on explica que: “Aquesta Santa és Patrona de totes les treballadores de l’art de l’agulla, puix és popularment advocada contra les malalties de la vista, i es creia que les dones ocupades en totes les arts de la costura es devien perjudicar molt aquest sentit. La tenien per Patrona, doncs, perquè les protegís i els conservés la vista que necessitaven per a guanyar-se la vida. Fa cosa d’un segle que en aquest dia feien festa totes les cosidores. També era considerada com la festa de les nenes que anaven a costura a aprendre més de cosir que de lletra, puix els nostres besavis creien que les dones no havien de saber de llegir, perquè les esgarriava de la bona vida; però, en canvi, que havien de saber bé les feines casolanes, com el cosir, perquè de grans, fossin unes bones mestresses de casa. En diversos llocs de Catalunya, encara avui les nenes de col·legi fan festa i corren per la població fent un captiri infantil tot cantant una cançoneta dedicada a Santa Llúcia, a la manera d’allò que fan els nens per Sant Nicolau. No hem trobat dades que també s’hagués fet a Barcelona. Per aquestes raons les cosidores i treballadores d’oficis en què entrés el cosir, com també les nenes que encara anaven a costura eren conegudes amb el graciós nom de Llucietes...”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/butlleti-del-centre-excursionista-de-catalunya/

divendres, 11 d’octubre de 2019

Olympia. La revista del Club Sportiu Catalunya *



(Foto: DGCPAC)

Entre juny i novembre de 1926, el Club Sportiu Catalunya, ubicat al c/ Hospital, 131 de Barcelona, va editar amb periodicitat mensual la revista Olympia on Joan Amades arribar a intervenir en cadascun dels 6 números publicats escrivint sobre: Les Cançons Populars Catalanes.
L’estructura dels articles, que l’autor signarà, esdevé un calc de la secció que, a la vegada, des de l’any 1918 al 1934, es va anar fent a la revista Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular en la qual, conjuntament amb altres col·laboradors, divulgaran peces de tradició musical en un format llaminer. És a dir, combinant: una il·lustració; el títol de la composició; un fragment de partitura; la reproducció de la lletra i, per acabar, un comentari sobre la peça seguint a la vegada les pautes que Aureli Capmany tindria present en el recull: Cançoner Popular (1901-1913).
Els 6 temes que Amades exposa són: La Sileta; Don Joan i Don Ramon; L’Hostal de la Peira; l’Angeleta; Don Bertran i Donya Maria i, com a mostra, L’espingueri gueri gueri on diu que: “Vetaqui una cançó de caient humorístic, ben graciosa i de sentit bastant original. El tema dels casoris extravagants i excèntrics és molt preferit de la Mussa popular, que molt sovint els emplea com a tema de les seves produccions.
L’humorisme del poble no té límit i quan es posa a exagerar és d’una agudesa punxant i mortificadora quan ridiculitza, així com d’una super-abundància de ponderació quan parla en lloança. No ens parla del físic de la núvia filla de l’Espingueri, però devia ésser bastant poc acceptable quan s’hagué de conformar en prendre de marit un personatge de pintura tan contrafeta com la del galant que ens pinta la cançó, i quant el seu pare per poder-la casar va tenir de portar-la a la fira com si es tractés d’una mula o una somera. Si de caient extraordinària és l’estètica física dels nuvis, el que és el dot donat a la núvia no es queda pas gens enrera en importància, bé diu el mateix poble que a tot senyor, tot honor. També resulta d’una importància ben extraordinària l’àpat celebrat amb motiu de les noces. Segurament d’àpat de boca com aquest no s’en deu haver vist cap d’altre. No es pot negar que devia ésser molt suculent i que el cop va tenir una original pensada en triar el menú.
La present cançó no es troba en el romanceril català del mestre  Milà i Fontanals, i en Pelai Briz la cita en un dels pròlecs de les cançons de la terra però no la publica. El meu amic, en Sebastià Giralt, va publicar-ne una variant literària en la revista “Excursions”, orgue de la secció d’excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular d’aquesta ciutat. La lletra de la present és bastant diferent de la publicada per l’amic Giralt, la melodia difereix molt poc d’aquella.
És cançó molt adequada per a ésser cantada en colla, tant pel caient humorístic de la lletra que sempre predisposa a l’alegria com pel senzill de la seva melodia, que fa que els que no coneguin la lletra de la cançó fàcilment és puguin agafar a la rescobla puig que la melodia fàcilment és queda a l’orella.
La melodia és de escàs valor musical i és bastant monòtona i de caire molt poc modulat. La lletra sembla donar la sensació de no estar completa, puix sembla com si no acabi i que degui mancar-hi algun passatge que dongui al casori un major complement, però ni l’amic Giralt ni jo hem trobat més que el que publiquem”.
Per cert, aquest i els altres temes publicats a la revista Olympia, Amades els recopila en un quadern que es conserva en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


L’Espingueri té una filla
que és més negra que el carbó.

L’Espingueri gueri gueri,
l’Espingueri gueri got;
l’Espingueri gueri gueri,
l’Espingueri gueri got.

Ell be prou que vol casar-la,
ningú li ha volguda, no.

Ja la porta a la fira,
a la fira de Masnou.

Tota la gent se la mira,
ganyotes li fa tothom.

Passa un xato, guenyo i manco
geperut i cama tort. –

-      Jo bé prou m’hi casaria
si li dàveu un bon dot. –

-      Per faldilles una sàrria,
per camisa un sarriot.

Per sabates una teula,
per mitges un cabaçot.

Per cintetes una corda,
per manto un mal sacot.

Per corona un forc de sebes,
per flor de sar un allot.-

Unes bodes volem fer-ne
que se’n parli a tot el món.

A l’església desseguida,
abans no surti el rector.

Vàren agafar una mosca
I la vàren rostî al foc.

La núvia és menja les ales,
el nuvi el caparrot.

La demés gent de la boda,
            és van menjar l’altre tros.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/olympia-la-revista-del-club-sportiu-catalunya/

divendres, 13 de setembre de 2019

La Sardana. Revista de Joventuts *


(Foto: DGCPAC)

Entre les col·laboracions en la premsa de paper imprès, Joan Amades va escriure en el setmanari del Foment de la Sardana de Barcelona, anomenat, precisament: La Sardana, revista de Joventuts. I, en aquesta publicació, ho va fer en dues etapes. La primera, l’any 1923, divulgant en una secció titulada: Notes folk-lòriques una sèrie de llegendes de bèsties i, a més de forma simultània, exposant petites notes on reproduïa preocupacions populars. Anys després, el 1926 i 27 hi va tornar a col·laborar però, llavors,  publicant en tres lliuraments l’article: De la cançó popular.
En relació a tots aquests materials, en l’arxiu del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el folklorista, els recopilarà gairebé tots en un quadern on hi ha breus, com per exemple:

“Si quan ens xiula l’orella esquerra – que és indici de que hi ha qui diu mal de nosaltres – s’agafa el mocador o qualque altra peça de roba i es recargola tant com es pot, el que mal parla es mossega la llengua.”

O, per citar una altra preocupació:

“Si quan es tira un llumí a terra aquest no s’apaga i continua encès fins que s’ha acabat, és indici que hi ha una persona de sexe contrari que us estima.”

Respecte a l’apartat de les Llegendes de bèsties, apropar la següent: Coses de gats on Amades explica que: “Una vegada un gat menjant va empassar-se un cascabell: no podia fer cap moviment sense que aquest li sorollés per dintre la panxa, produïnt un estrany soroll i un terrabastall que la bestiola no encertava a explicar-se. Va contar el que li passava a varis companys, els quals no varen sapiguer que dir-hi i varen propalar el cas a d’altres per a veure si algun n’hi havia que trobés una explicació al cas. Varen decidir reunir tota la gatada d’alt d’una teulada per tal de veure si algun prohom de la família gatuna podia endevinar a què obeïa aquella música de budells del pobre gat, mes la conferència no va trobar altra solució que la d’obrir la panxa al perjudicat i veure’n directament la causa. Així va fer-se, vegent amb la natural sorpresa que es tractava d’un petit cascabell que el menjador poc previsor s’havia empassat sense adonar-se’n.
Les coses del món, però, amb una vegada que passin ja n’hi ha prou; tota la gatada va decidir que mai més cap gat s’empassés res sense primerament sotragar-ho, i en efecte així mateix ho fan. Repareu, sinó, que quan un gat agafa qualque cosa amb les dents per a menjar-se-la, es guardarà ben bé de començar a mastegar sense primerament haver mirat, per mitjà d’un sotragueig, que no hi ha cap cascabell, perquè no li torni a passar el que li succeí a aquell del qual jo us acabo de parlar.”

I, ja posats, el folklorista, en Coses de gossos: “Diu que abans els gossos tenien la mania d’anar a brollar sempre a un mateix lloc, com ho fan els conills, les llebres, i d’altres bestioles. El lloc escollit era el peu d’una paret molt alta i molt gruixuda, empro tants n’hi varen arribar a anar, que amb tanta humitat es podriren els fonaments i un dia la paret es va desplomar, matant una colla de gossos que estaven allí esperant torn.
Des d’aquell dia i com a sàvia mida de previsió, tots els gossos quan brollen aguanten el lloc on s’arreconen amb la pota, per tal d’evitar que el cas es repeteixi. Dels escarmentats en surten els avisats.”


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/la-sardana-revista-de-joventuts/

divendres, 19 de juliol de 2019

Última Hora *


(Foto: DGCPAC)

El divendres 20 d’agost de 1937 com a notícia il·lustrada del diari: Última hora, s’anunciava amb primícia als seus lectors que: “Joan Amades honorarà les pàgines d’ÚLTIMA HORA amb un article setmanal”. De fet, el folklorista hi va arribar a intervenir amb un total de 33 ocasions tot divulgant aspectes sobre cultura popular fins al dia 6 d’abril de 1938 ja que, poques jornades després, el rotatiu es va veure forçat a tancar a causa de la manca de paper, com a conseqüència de les restriccions ocasionades durant la Guerra Civil espanyola.
Última Hora fou un periòdic d’edició de tarda imprès a Barcelona i vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, el qual, malgrat tenir una vida breu, (1935 – 1938) va aportar a l’època un renovador criteri periodístic influït per la premsa americana del moment on els textos no eren llargs ja que es buscava l’equilibri entre tipografies, fotografies i il·lustracions. Entre els redactors cal destacar els noms de: Josep Escuder; Josep M. Lladó; Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”; Irene Polo; Carles Pi Sunyer; el dibuixant Josep Arteche; el fotògraf Agustí Centelles i, entre d’altres, els directors Josep M. Massip i Josep Roig i Guivernau.
En relació als títols d’alguns dels articles publicats de l’Amades al diari trobem: Els rellotges de sol; La bugada; Pentinats; La barba i el bigoti; El botxí; El pa; Colom, Català; L’anell... Però, per l’ocasió, divulguem a continuació el contingut del text on s’esbomba als seguidors del diari la incorporació del folklorista, article que, conjuntament amb la resta d’escrits, es troben recollits en un quadern que hi ha en l’arxiu del Fons Amades dipositat a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que diu així:
“... La personalitat d’aquest recercador infatigable de tot allò que de lluny o de prop ateny la nostra terra, és massa acusada per a intentar fer-ne ara una presentació, del tot innecessària.
Joan Amades porta publicades mes de setanta obres, cas realment insòlit dins del panorama de la nostra cultura. Molt justament se l’ha anomenat “l’apòstol del nostre folklore”. Catalunya el coneix bé prou. El lector català amant de les coses del país, dels seus costums i de les seves tradicions, l’admira i segueix amb evident interès els treballs que aquest folklorista ve portant a terme amb una constància, un entusiasme i una abnegació exemplars.
Una prova d’aquest públic fidel i d’aquesta admiració, amb la qual compta Joan Amades, és el fet d’esgotar-se ràpidament les seves obres tan bon punt veuen la llum pública.
Amb una poètic claredat, el folklorista exposa totes aquelles coses que al llarg de la seva vida ha anat aprenent i recollint pels arxius i sobretot visitant els pobles de Catalunya fent parlar la seva gent.
Sense la cura d’aquest recercador exemplar moltes coses s’haurien perdut per sempre. Ell, però, ha estat amatent a apuntar aquella tonada que es fonia en un llogaret del Pirineu, o aquella llegenda que només recordava una velleta, també d’un poblet lluny i apartat de tota comunicació urbana.
La diversitat de temes que ha vingut tractant al llarg dels seus llibres és enorme. Llegendes, tradicions, costums, creences, proverbis, jocs de paraules, modismes, adagis, enigmes populars, endevinalles, heràldica, toponímia, dites, mitologia de la mar, oficis primitius, indumentària, vocabulari, balls, festes, teatre, música; de tot això i de moltes altres coses s’ha vingut ocupant al llarg de les nombroses obres que porta escrites...
L’obra cabdal, però, d’aquest treballador, d’una fecunditat enorme, és aquella que roman inèdita en les seves fitxes i de la qual setmanalment Joan Amades donarà un tast als nostres lectors. Ací radica l’interès més viu d’aquesta interessant col·laboració, la qual sens dubte ens agrairà el públic català."

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/ultima-hora/ 

dijous, 11 de juliol de 2019

II Viquimarató de refranys



Plaer d'aventura cultural la II jornada de la Viquimarató coordinada amb Amical Wikimedia, Associació Cultural Joan Amades i la Direcció General de Cultura Popular. https://ca.wikiquote.org/wiki/Portada "La gent que llegeix rondalles no acaba mai les rialles"

divendres, 28 de juny de 2019

Aires de frescor *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Faci fred, faci calor, m’agrada obrir la finestra de l’habitació. Sí, de bon matí, així que amb la Montserrat estem un dit clenxadets, (sobretot un servidor, bola de billar), ventilem el quarto propiciant que l’aire de la cambra es renovi i s’endugui tota mena de fortors de la nit cap enfora. Bé, no us penseu, són també rumiades de coixí sovint farcides de records del passat, però, nogensmenys, carregades d’il·lusions que somien en el futur.
Dit això, recomano (per iaions que siguem) que no perdem el dinamisme. No sóc metge de bata blanca però, feu-me cas, parlo des de l’experiència d’haver caminat amb la motxilla a l’esquena a tocar d’esbarzers i, malgrat les múltiples esgarrinxades de la vida, no vull  deixar d’encomanar, per poc que sigui, un ditet d’optimisme.
Ja, molt poètic i, sobretot, bonic de dir, no? Ho entenc, ves que no ens trobem enmig d’una tempesta que ens deixi xops fins al moll de l’os que, llavors, no pensarem en altra cosa que sigui sortir de l’aiguat el més prompte possible per arribar a cobert desitjant que tampoc hi hagi goteres sota teulat o, si és el cas que hi ha finestres, aquestes siguin fermades.
Ara bé, passi l’aire que passi, estiguem on estiguem, sempre bona cara per davant, d’acord? Perquè, en aquest planeta hi ha coses amb les quals poc podrem lluitar però, per peludes que siguin, amb una rialla sempre fan de millor trampejar. Clar que... (amb confiança) si heu de rondinejar; feu-ho, eh? Feu-ho moltíssim que també va bé pel fetge, però, acte seguit, recordeu de riure força que és la millor medicina que hi ha. (Ah, 100 x 100 natural, sense colorants ni adulterants). I, sobretot tampoc (aquí va el darrer consell) no deixeu de volar!
Des que tinc us de memòria (que ja és dir) una de les coses més senzilles que sempre m’han agradat ha estat obrir la finestra de l’estança de bat a bat i percebre l’aire del nou dia. Segur que també ho heu fet, és una meravella!
Que no ho heu fet mai? Què espereu? Ja esteu fent tard! Va, així que pugueu... Obriu finestres; respireu profundament; tanqueu uns segons els ulls i..., en obrir-los, notareu el nou dia que, rialler, ens espera.

Una abraçada ben forta (en particular al jove, el mestre i el del “sonido”) i... com no podia ser d’una altra manera; Fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/aires-de-frescor/