divendres, 27 d’abril de 2018

Panoràmiques sonores *


Hoooooooooola, bona hora a tothom

Disposar d’un programa automàtic de repic de campanes té certs avantatges. Clar, que... també, potser, alguns inconvenients. Bé, o potser no? Sigui com sigui, al poble hi conviuen amb certes dificultats per part del campaner la tradició secular d’enfilar esglaons cap a l’atalaia de l’església per a fer tocs i repics en jornades assenyalades (ei, esmorzat) amb la comoditat, també, (esmorzat) d’anar a peu pla cap a la sagristia a prémer el botó que la informàtica ofereix al campaner a fi de fer-les sonar mentre ell (si li ve de gust) pot a la vegada combregar a missa.
En altres paraules, allò que recollia la dita de: No es pot tocar campanes i anar a la processó, en l’actualitat, i tant que es pot fer! Doncs, al municipi, lo pica campanes, amb l’eclosió de la tecnologia s’ha mal acostumat a utilitzar (des del bar on continua esmorzant) “lo mando a distància” per fer els tocs de bateigs, focs o, per dir uns altres de programats, difunts.
Res, que aquest  darrer hivern, el campaner, en Macari com a conseqüència de l’electrònica,  s’ha engreixat i el metge li ha aconsellat que vagi al gimnàs a suar la cansalada que qualsevol dia farà un pet com un aglà. I, de fet, no ha dit pas que no, però, per sorpresa del doctor, li ha comentat que s’hi apuntarà després de la primavera perquè és precisament durant aquesta estació quan, malgrat l’obesitat adquirida, tindrà encara interès en enfilar-se a diari escales amunt.
“Lo matasanos” indagant en la voluntat del pacient de posposar l’inici de la pràctica esportiva, n’ha volgut saber detalls rebent, com a primera resposta, que durant aquest període les vistes als paisatges que divisa li alegren els ulls.
- Ho comprenc... (ha reflexionat en veu alta el de la bata blanca afegint) – Clar, la privilegiada contemplació aèria dels camps de cereals verds, els fullatges dels ametllers, les flors... Però, home, vostè, això, ho pot continuar fent pujant i baixant escales la resta de l’any gaudint dels canvis en la natura i, a més, s’estalviaria pagar gimnasos, no?
- Cregui’m, doctor. (respon seriós lo Macari) - Lo d’anar més endavant a fer esport, francament, no li ho discutiré. Ara, digui’m si vol cap verd, però, l’interès per les vistes aèries primaverals les dirigeixo als terrats de les cases on més d’una veïna aprofita els primers rajos de sol de la temporada amb bikini!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23727

divendres, 13 d’abril de 2018

Textos obres teatrals *


Textos Obres Teatrals (DGCPAAC)

Amb l’acròstic: TOT (Textos Obres Teatrals), en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserva una col·lecció integrada per 211 sainets, entremesos i balls parlats els més antics dels quals es remunten a les acaballes del segle XVIII.
I és que la publicació de textos breus de teatre català fou un gènere popular que, malgrat l’intens procés de castellanització del moment, despertaven interès a totes les capes de la societat ja que, de forma codificada, esdevenien moralitzants, didàctics, divertits i, sovint, picantons provocant riallades fàcils en el públic.
Pel que fa a la sèrie d’escrits que hi ha al Centre de Documentació, es desconeix en un grup majoritari l’autoria de les obres, tot i que, algunes apareixen signades amb els noms de: Francisco Altimira, Anton Faura, Eduardo Sala o bé, Frederic Soler “Pitarra”. Respecte als editors, la relació d’empreses, resulta molt més extensa i són de remarcar per l’antiguitat, les publicades per   l’impressor barceloní Matheo Barceló o la llibreria Quiroga de Madrid entre els anys 1772 i 1779. A més, cal afegir, també, alguns dels títols simpàtics de la col·lecció de sainets, com ara: Lo casat que tractant criades viu de coses regalades;  D. Gregori del pernil ó sia la arribada de un mort y la fugida de un viu; Qui no te pa moltes sen pensa; o, per citar un altre bilingüe, D. Policarpio ó sea lo pare rapatani y la mare vanitosa.
L’ús que en fa Amades d’aquestes obres s’observa, per exemple, en els llibres de Costumari Català on, entre d’altres fulls de la col·lecció descriu en el Vol. I (pàg. 793) el ball parlat de la Rosaura tot dient que: N'hi havia dues versions. Una d'elles, sobretot, havia esdevingut summament popular dins d'aquest gènere de representacions. Sens dubte era el ball que més s'havia representat i el que havia assolit una més gran expansió, puix que nosaltres l'havíem vist ballar a Barcelona dins del present segle. El seu argument era ben simple i prenia origen d'un cas que sembla ésser històric.
Un fadrí que festejava una donzella d’una casa distingida va seduir-la amb l'ajut d'un seu amic. Valent-se d'enganys, la va portar a un bosc i un cop n'hagué abusat, va deixar-la despullada i lligada a un arbre. Al cap de moltes hores, el gos d'un caçador que passava per allí a la vora va descobrir-la i en va fer adonar al seu amo. El caçador la va deslligar i la va portar a casa dels seus pares, que van perseguir i processar els delinqüents. Aquest fet va impressionar pregonament el poble, sempre tendre i sensible, i va donar origen a la publicació de nombrosos romanços i al tallat de diferents gravats al boix per a encapçalar-los i il·lustrar-los. I en aquesta literatura de fil i canya s'inspirà l'autor del text del ball. Era un dels balls en què sortia un menor nombre de figurants que parlessin, puix que es componia de la protagonista, els seus pares, el seu padrí, el seu promès, un seu amic, el caçador, un monjo, el governador, el fiscal i un servent. També hi sortien quatre miquelets i el majoral, a més del diable, que feia el paper de graciós. Era corrent que hi prenguessin part uns quants figurants més, que anaven tots mudats i ajudaven a fer les passades més llargues i més vistoses. Les dames anaven vestides amb grans mirinyacs i amb faldilles molt llampants, plenes de farbalans, cintes i flocs. Portaven un pinetó que sostenien dos bastaixos al cap de les dues rengleres i que servia per a lligar la protagonista vestida, encara que el text diu que hi fou lligada sense roba. Van fer-se molt populars uns versos que deien:

Rosaura, como te diviertes,
lligada en aqueste pino,
amb tanta calor como hace
i jo estic tremolando de frío.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23608

dijous, 29 de març de 2018

Els pollets "grocs" de feltre sempre seran nostres *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

No em titlleu d’avar, d’acord? Però, les mones de Pasqua no sempre les compro fetes. Bé, els condiments, sí. Vull dir, servidor, hi posa la mà d’obra; les monto!! A veure... m’explicaré millor: lo pa de pessic (la base) l’encomano al forn i, a partir d’aquí, vaig a mercat a cercar mantegues, fruita confitada, fruits secs, guarniments, xocolates... per,  després, “invadir” (solet) la cuina com a centre d’operacions.
Ep, que no faig la competència a ningú, eh? Que, la producció de pastissos elaborats són, únicament de consum propi! Clar, que, la Montserrat prou que em recomana que ho deixi estar, que les encomani a la pastisseria, però, penso: - Ves, tira, tira, que això m’és vida! (potser, de forma visual, no les troba estètiques) Ara bé, surten bones, estic actiu i una estona menys que m’escarxofo davant del televisor a fer el badoc.
Ben mirat, a casa sempre les hem fet, em ve de lluny! Recordo ja de  petit llepar els dits amb les que l’àvia i la mare preparaven. Ara, en l’actualitat, la tradició familiar crec que s’acabarà de patac però, aquí poca cosa més hi puc fer ja que no depèn únicament de mi. El jovent les compra fetes, les queixala i, tal dia, farà un any!
Poc pastissers m’han sortit però, com és habitual, la figura de xocolata que hi ha al damunt, vola! I, per cert, com ha canviat això, eh? Als de la meva lleva, a les mones, com a guarniment, ens hi encolomaven al damunt “micos” (ous dusos) res de trossos de cacau procedent de les Amèriques i, menys, ninotets de plàstic de la Xina, on vas a parar! Com s’ha alterat tot plegat, veritat? Oh, i no us penseu, la revolució de les figures ha succeït en cosa de poques dècades cap aquí. Sí, sí! Als de la quinta dels meus fillols, als nens com a novetat els entaforàvem al damunt una pilota de futbol i, a les nenes, un ou; tots, de xocolata. A partir de llavors, la cosa a anant venint rodada reproduint per l’ocasió personatges dels dibuixos Disney  o Piolins Warner, patam!  Que, aquesta temporada, en unes quantes cases són la figura estrella conjuntament amb urnes 1-O de xocolata. Qui ho havia de dir, no? Ah, i això sense oblidar els clàssics pollets “grocs” de feltre que sempre seran nostres.

Una abraçada ben forta... i, bona Pasqua!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23516

divendres, 9 de març de 2018

El darrer llegat *


Cartipàs (DGCPAC)

Tot i que la Consol Mallofré, cunyada i secretària personal de Joan Amades, va acordar l’any 1989 amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya la venda del fons documental del folklorista, en paral·lel, com a propietària, optà per mantenir en la seva llar uns altres documents originals de l’autor ja que sempre va creure en la possibilitat que fossin publicats. De fet, amb aquesta voluntat, el 1995 impulsà la creació de l’Associació Cultural Joan Amades, que a través de l’editorial El Mèdol, publicà dins de la col·lecció Llegat Consol Mallafré un total d’11 llibres que havien restat en vida del folklorista inèdits: Fabulari Amades (1995); El jugar de l’Amades -2 volums- (1996); Corpus, l’auca de la processó. Un passeig per la història i la festa (1997); Danses de la terra – 2 volums- (1997 – 1998); El ball de Serrallonga – 2 volums- (1999); Les veus del carrer (2000); Les joguines de plom (2000) i, El Quixot dels ignorants (2005), els quals foren revisats per diversos experts de la cultura popular. Afegir que, abans d’impulsar l’edició dels llibres, comptaren amb l’assessorament de l’Àrea d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili que elaborar un informe tècnic.
Ara bé, més enllà d’aquesta col·lecció, l’Associació va conservar encara durant un últim període de temps un plec de documents originals del folklorista, els quals, després d’un estudi de mercat, es considerà poc aconsellable editar a causa de la dubtosa viabilitat comercial que oferien els materials perquè, de forma majoritària, resultaven, només, reculls d’il·lustracions, apunts personals, mecanoscrits... que tenia agrupats per a possibles llibres, però en una fase força superficial.
Pel que fa als plecs de papers, aquests feien referència a probables projectes del folklorista dedicats a: Carlemany; El teatre de titelles a Catalunya; l’Auca del sol i la lluna; Cara, mans i vista; Romanços d’animals; Xarranques; Ventalls; Contes; Entomologia; Dites dels avis; Naips i tarots; Llegendes de la catedral; Sants cristos i santes creus; Pa i vi; Procedències màgiques; Llegendes de castells; El Graal; Llegendes de masies i, entre d’altres fulls dispersos, El teatre valencià de plaça.
Per part de l’Associació Cultural Joan Amades, una vegada analitzada la situació, es va prendre la determinació de fer donació al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya del Llegat Consol Mallofré amb el compromís d’adjuntar al Fons Amades, que hi ha a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, a fi que estigués disponible per l’estudi, investigació i divulgació de l’obra del folklorista. A tal efecte, el 14 de febrer de 2014 i en la seu de la Conselleria de Cultura, l’entitat va lliurar al llavors conseller Ferran Mascarell els materials que en l’actualitat es poden consultar amb la resta de fons arxivístic que hi ha en el Centre de Documentació de la Direcció General.
Per citar un exemple, entre els originals lliurats a la Generalitat hi ha papers d’imatgeria que Consol Mallofré va tenir presents per il·lustrar el llibre “Quan jo anava a estudi” editat per la Biblioteca Folklòrica Barcino (1982) on hi ha cartipassos escolars amb consells del tipus com:

Laminas en Cartapacio!
Ola! Hermosa invencion!
Miremoslas con atencion:
Detengamons despacio.

Brazo airoso, cuerpo derecho.
Buena pluma, y muy de espacio.
Sigue bien el cartapacio.
Sin caerte sobre el pecho.

Siempre has de respetar
Hijo mio al Preceptor.
Se sumiso al Superior
Sin hablar ni murmurar.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23393

dilluns, 26 de febrer de 2018

Acte d'obertura Any Aureli Capmany


(Foto: Mercè Calpe)

Lectura d'en Patufet en l'acte d'obertura de l'Any Aureli Capmany a l'Ateneu Barcelonès

divendres, 23 de febrer de 2018

Teló *


(Il·lustració Cafè - Teatre Llantiol)

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Donaré una pista però, si per aquelles coses de la vida (estranyes) teniu necessitat vital de contactar amb mi, gairebé m’atreviria a dir que no em busqueu a casa (ep, que amb la Montserrat estem la mar de bé), ni tampoc gasteu els diners trucant per telèfon o enviant missatges per les xarxes. No, no! El que heu de fer és assegureu-vos primer si al poble fan alguna obra de teatre perquè, segur, que estaré a platea assegut en una butaca empassant-me la funció.
La família bé prou que ho saben. Com, també, el personal de sala, que encara no han obert la porta del teatre, que ja estic fent cua per entrar. Tant fa que les localitats estiguin numerades, no hi puc fer més, he d’estar per allí, callat, escarxofat a primera fila llegint el programa de mà o concentrat en el gaudi de la representació. Sabeu què passa? Doncs, que de ben escarransit això de l’escenari m’ha atrapat (ei, de forma sana) i des de llavors que sempre envejo l’elenc de torn que està damunt de la tarima.
Mireu, l’altre dia, va aterrar una prestigiosa companyia de la capital a fer un “bolo”. Sí, “lo Hamlet”. Caram, que bé que ho feien!! En aquestes, que, en un moment de la representació, al caparró em va retornar el pensament de l’enveja (sana) i em vaig dir: - Ai, qui pogués compartir tarima amb els actors!  Rumiat això, de sobte, al seient del darrera, una senyora fa un esbufec i es desmaia davant de la sorpresa i esglai dels familiars que es queden en estat de xoc. Total, que es produeix un rebombori perceptible també pels comediants i, servidor, com si fos una mena de “guardià urbano”, dret a platea, entre els artistes, la pobra senyora i respectius familiars faig senyals amb les mans als intèrprets que aturin l’obra per, a continuació, haver de dir declamant en veu alta: - Hi ha algun metge a la sala?
De seguida una metgessa es va apropar per auxiliar la iaiona, la qual havia patit una lipotímia. Res, la cosa va quedar en un ensurt. Servidor, com si fos també un expert en cures intensives, vaig demanar a la gent que s’apartessin, que la doctora pogués treballar i la pacient millor respirar. Minuts després la funció es va restablir i, en el moment dels “aplausos” finals, els actors ens van convidar a saludar a la pacient, la doctora i jo mateix. Quin Shakespeare!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23312

dissabte, 10 de febrer de 2018

Ruta Santa Eulàlia 2018


Renovat honor de formar part de l'equip de guies en les rutes de Sta. Eulàlia de Barcelona organitzades per l'Associació Cultural Joan Amades.