Sara Llorens i Carreres (de Serra)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/sara-llorens-i-carreres-de-serra/
Repositori d'articles de l'Antoni Serés i Aguilar + altres "penjades" i volades de coloms ;-)
Sara Llorens i Carreres (de Serra)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/sara-llorens-i-carreres-de-serra/
Ens agrada que ens expliquin rondalles, veritat? O bé que ens cantin cançons, proposin endevinalles, enigmes, dites... Sovint, aquests materials són recopilats en llibres però, qui els ha escrit? D’on han tret la informació? Doncs, en ocasions, ha estat tasca de les folkloristes. Ara bé, qui són? Us apropem noms i cognoms amb poca visibilitat.
La por de perdre-ho
tot!
Entre els segles XIX i el XX s’accentuà en els territoris de
parla catalana l’interès per documentar expressions populars procedents de la
tradició oral. La societat estava en procés de transformació, les feines agràries
anaven a la baixa, el món cada vegada era més industrial i, pel camí, molts
hàbits entraven en declivi.
Per exemple, explicar contes a la vora del foc esdevenia una forma ancestral d’aprendre que compartien els adults amb als infants amb la voluntat de dotar-los de saviesa. Les transmissions es feia de memòria i, conscients de les fragilitats, una colla de persones vetllaren per salvaguardar el saber secular.
Tresors imperceptibles
A trets generals, els materials que protegien les folkloristes tenien sempre en comú un component tradicional. Anaven amb els ulls molt oberts apuntant detalls, com ara: quines danses es ballaven per Pasqua en els aplecs a les ermites; quins eren els guisats típics de les Festes Majors; de què es disfressaven per Carnaval; com s’engalanaven els carrer per Corpus... Ho feren amb exquisida delicadesa fins al punt que les seves descripcions han ajudat que no caiguin en l’oblit.
Les missions de recerca
Davant la feblesa que les paraules se les enduu el vent, va ser objectiu primordial de folkloristes preservar materials com: llegendes, proverbis, refranys... resseguint comarques per anar a buscar en els pobles gent que tingués retentiva a fi d’explicar coneixements que havien après dels avantpassats de forma verbal, és a dir, que no estaven escrites enlloc per, tot plegat, fixar-los de forma definitiva en llibres i, més endavant, continuessin essent d’utilitat a la humanitat.
Una institució singular
En un principi, les recerques les solien fer homes conscienciats
en la divulgació del patrimoni costumista del país però, al mateix temps i en
els inicis del segle XX, noies provinents de la burgesia van començar a tenir
accés a l’educació i, algunes, contribuïren a través de la llavors anomenada Escola d’Institutrius i altres Carreres per
a la Dona de Barcelona a ajudar a fer inclús més notòries les tradicions
culturals.
L’accessibilitat de les joves benestants a l’ensenyament va propiciar un trencament d’esquemes socials. Les primeres alumnes no ho tingueren fàcil per equiparar-se als homes. Clar que, treballadores, sensibles, metòdiques, lluitadores, valentes... com foren, van cooperar a donar un gir a la història.
Les primeres
generacions
Tanmateix cal ressenyar que l’afany per compilar materials ja es remunta abans de l’aparició del centre acadèmic barceloní. Com a pioneres, apropar uns noms femenins amb característiques comunes per l’època degut a que signaven amb pseudònim els reculls redactats com són els treballs de: Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloc); Agnès Armengol i Altayó (Graziel·la); Joaquima Santamaria i Ventura (Anna de Valldaura); Carme Karr i Alfonsetti (Joana Romeu); Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)... o bé, d’altres, feien constar en ocasions en les obres el cognom dels marits: Dolors Monserdà (de Macià); Maria Domènech (de Cañellas); Sara Llorens (de Serra); Adelaida Ferré (de Ruíz de Narváez)... Els va costar poder obrir-se pas però, no van defallir, treballaren amb el màxim rigor científic i se’n sortiren facilitant que més endavant noves investigadores fessin ja constar de forma natural els noms en els documents: Palmira Jaquetti; Dolors Porta, Maria Carbó...
Fem de folkloristes?
Us proposem una activitat. Agafeu llapis, una llibreta i un mòbil. En els fulls apunteu els resultats d’una pregunta per a fer a cadascun dels informants (la iaia, el mestre, la veïna...) com ara: Quina cançó de petits cantaven fent cagar el tió? Feu la prova i apunteu els resultats, fotografieu les persones, graveu les veus, les tonades, anoteu els noms, edats, professions i, així, començareu a recollir materials de tradicions populars. Qui sap, potser d’aquí un temps també sereu folkloristes.
És el llibretó número XXXVII de la
col·lecció Biblioteca de Tradicions
Populars de Joan Amades que va publicar l’any 1935 i posteriorment, en
edició de facsímil l’Associació Cultural Joan Amades editarà de nou el 2008 amb
un text introductori de Rosa Gil de qui reproduïm el següent fragment on
explica que: “Amades no es cansa de
repetir la importància de –donar la paraula-. Hem parlat de la forma més
senzilla, la de verbalitzar l’acció però ara pararem atenció a una altra forma
que ell inclou dins la paraula oral: llançant una escopinada! Segons Amades, a
la Itàlia meridional quan un noi volia festejar amb una noia, se situava sota
el balcó i esperava que la noia llancés una escopinada al cap si era del seu gust!
Una cosa semblant passava a França: si a la mossa li agradava el xicot li
llençava una escopinada a la boca: -...acte que constitueix un compromís amorós
indefectible, això és, un empenyorament de paraula”- L’escopinada venia a ser
una mena de contracte verbal que segellava l’amor etern. Però la màgia de
llençar saliva contra algú va més enllà dels compromisos amorosos. L’acte
d’escopir és també una forma màgica de fer fugir els mals esperits, de donar la
paraula que mai et passarà res de dolent. És un acte purificador”.
En el recull de la Màgia de la paraula del folklorista, a
més de baves que indirectament acabem de destacar de la introducció, l’autor
estructura el treball en cinc breus apartats: El nom propi; L’escriptura;
La saliva; El nus; i, per descomptat,
La paraula, on l’Amades divulga la següent narració: “Hi ha una estesa rondalla basada en la valor màgica de la paraula. Hi
havia un ermità que contínuament elevava el seu prec a Déu; però, en lloc de
fer-ho amb les oracions corrents, es servia d’uns estranys estirabots. El bisbe
s’assabentà del cas, cridà el bon home i l’amonestà. Unes versions diuen que
l’ermità portava unes alforges i que no sabent on deixar-les en entrar a la
cambra bisbal, les penjà en un raig de sol que entrava per una finestra. Unes
altres versions diuen que davant del palau bisbal hi havia un riu, que l’ermità
passà com si l’aigua terra ferma. El bisbe advertí el cas i reconegué en l’home
una gràcia divina, adquirida, no per la materialitat de les paraules, sinó pel fervor
en ésser pronunciades, i l’autoritzà perquè seguís pregant a la seva maner.
Coneixem tres versions de l’oració formades per mots insignificants, detall que
augmenta més encara la valor del mot per ell mateix.
Manigo-manago, parapaligo-parapalago, taramanago.
Pliu-plau-paratau, passarim-passaram, paranino-nironam.
Passanum-passanam, caranum-caranam-cram.
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/magia-de-la-paraula/
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-domenech-i-escote/
Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!
Un sistema de comunicació
Les
campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien
els actes de les església (tocs canònics)
però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat,
avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).
Instrument idiòfon
Colpejades
per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena
batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora
repicant amb un martell.
L’origen
es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i
allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient
buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o
en moviment.
Per què les anomenem així?
La
Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de
Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la
qualitat del bronze.
A
més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic
governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la
campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.
Com
a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen
noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...
Com es fan?
Per
la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es
tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els
mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli interior que esdevindrà el vas buit de la
campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura
decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret
sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.
Realitzades
diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar per uns conductes damunt la cera (que es
fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als
1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després,
caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en
facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.
Ofici ple de secrets
Els
responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb
reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills.
Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop
possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers
que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.
Campanars, campaners i tocacampanes
Inicialment
eren torres que incorporaren durant el segle IX
en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so
d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi
havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar
els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les
hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió
en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per
designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!
L’automatització
Sí
bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en
molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen
campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé,
un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció
potenciant l’organització de trobades
amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.
Tocs canònics i tocs civils
Malgrat
que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els
monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de
les hores d’oració: Laudes, Tertia,
Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...
En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.
Perdre el seny
La
paraula ve del llatí signum que vol
dir senyal i és el mot amb que
s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan
algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.
Inscripcions singulars
En
les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen,
com per exemple: Crido els vius, planyo
els morts, celebro les festes.
L’art de fer-les seure
En
diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que
no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant
enlaire: A seny del Senyor.
El balanceig
És
un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de petits. Consisteix a fer seure un infant
damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en
moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una
cantarella que diu:
Ning, nong,
Les campanes de salom.
- Qui
les toca?
- L’avi
Roca.
- Qui
se’n riu?
- La
perdiu...
Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.
Va d’endevinalla...
Sóc un instrument de corda
que fa riure i fa plorar
com que en tinc una de sola
la canalla em sap tocar.
Fer campana
En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.
Fabulari Amades
(Biblioteca Joan Amades, Llegat Consol Mallofré)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.net/fabulari-amades/?fbclid=IwAR1bsGPVRMWKuuC_4a7KvLK4Vl-l7Rq5gmFesWRP6NweCrN9lsv2vZ5NS8I