divendres, 19 de juliol de 2019

Última Hora *


(Foto: DGCPAC)

El divendres 20 d’agost de 1937 com a notícia il·lustrada del diari: Última hora, s’anunciava amb primícia als seus lectors que: “Joan Amades honorarà les pàgines d’ÚLTIMA HORA amb un article setmanal”. De fet, el folklorista hi va arribar a intervenir amb un total de 33 ocasions tot divulgant aspectes sobre cultura popular fins al dia 6 d’abril de 1938 ja que, poques jornades després, el rotatiu es va veure forçat a tancar a causa de la manca de paper, com a conseqüència de les restriccions ocasionades durant la Guerra Civil espanyola.
Última Hora fou un periòdic d’edició de tarda imprès a Barcelona i vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, el qual, malgrat tenir una vida breu, (1935 – 1938) va aportar a l’època un renovador criteri periodístic influït per la premsa americana del moment on els textos no eren llargs ja que es buscava l’equilibri entre tipografies, fotografies i il·lustracions. Entre els redactors cal destacar els noms de: Josep Escuder; Josep M. Lladó; Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”; Irene Polo; Carles Pi Sunyer; el dibuixant Josep Arteche; el fotògraf Agustí Centelles i, entre d’altres, els directors Josep M. Massip i Josep Roig i Guivernau.
En relació als títols d’alguns dels articles publicats de l’Amades al diari trobem: Els rellotges de sol; La bugada; Pentinats; La barba i el bigoti; El botxí; El pa; Colom, Català; L’anell... Però, per l’ocasió, divulguem a continuació el contingut del text on s’esbomba als seguidors del diari la incorporació del folklorista, article que, conjuntament amb la resta d’escrits, es troben recollits en un quadern que hi ha en l’arxiu del Fons Amades dipositat a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que diu així:
“... La personalitat d’aquest recercador infatigable de tot allò que de lluny o de prop ateny la nostra terra, és massa acusada per a intentar fer-ne ara una presentació, del tot innecessària.
Joan Amades porta publicades mes de setanta obres, cas realment insòlit dins del panorama de la nostra cultura. Molt justament se l’ha anomenat “l’apòstol del nostre folklore”. Catalunya el coneix bé prou. El lector català amant de les coses del país, dels seus costums i de les seves tradicions, l’admira i segueix amb evident interès els treballs que aquest folklorista ve portant a terme amb una constància, un entusiasme i una abnegació exemplars.
Una prova d’aquest públic fidel i d’aquesta admiració, amb la qual compta Joan Amades, és el fet d’esgotar-se ràpidament les seves obres tan bon punt veuen la llum pública.
Amb una poètic claredat, el folklorista exposa totes aquelles coses que al llarg de la seva vida ha anat aprenent i recollint pels arxius i sobretot visitant els pobles de Catalunya fent parlar la seva gent.
Sense la cura d’aquest recercador exemplar moltes coses s’haurien perdut per sempre. Ell, però, ha estat amatent a apuntar aquella tonada que es fonia en un llogaret del Pirineu, o aquella llegenda que només recordava una velleta, també d’un poblet lluny i apartat de tota comunicació urbana.
La diversitat de temes que ha vingut tractant al llarg dels seus llibres és enorme. Llegendes, tradicions, costums, creences, proverbis, jocs de paraules, modismes, adagis, enigmes populars, endevinalles, heràldica, toponímia, dites, mitologia de la mar, oficis primitius, indumentària, vocabulari, balls, festes, teatre, música; de tot això i de moltes altres coses s’ha vingut ocupant al llarg de les nombroses obres que porta escrites...
L’obra cabdal, però, d’aquest treballador, d’una fecunditat enorme, és aquella que roman inèdita en les seves fitxes i de la qual setmanalment Joan Amades donarà un tast als nostres lectors. Ací radica l’interès més viu d’aquesta interessant col·laboració, la qual sens dubte ens agrairà el públic català."

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/ultima-hora/ 

dijous, 11 de juliol de 2019

II Viquimarató de refranys



Plaer d'aventura cultural la II jornada de la Viquimarató coordinada amb Amical Wikimedia, Associació Cultural Joan Amades i la Direcció General de Cultura Popular. https://ca.wikiquote.org/wiki/Portada "La gent que llegeix rondalles no acaba mai les rialles"

divendres, 28 de juny de 2019

Aires de frescor *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Faci fred, faci calor, m’agrada obrir la finestra de l’habitació. Sí, de bon matí, així que amb la Montserrat estem un dit clenxadets, (sobretot un servidor, bola de billar), ventilem el quarto propiciant que l’aire de la cambra es renovi i s’endugui tota mena de fortors de la nit cap enfora. Bé, no us penseu, són també rumiades de coixí sovint farcides de records del passat, però, nogensmenys, carregades d’il·lusions que somien en el futur.
Dit això, recomano (per iaions que siguem) que no perdem el dinamisme. No sóc metge de bata blanca però, feu-me cas, parlo des de l’experiència d’haver caminat amb la motxilla a l’esquena a tocar d’esbarzers i, malgrat les múltiples esgarrinxades de la vida, no vull  deixar d’encomanar, per poc que sigui, un ditet d’optimisme.
Ja, molt poètic i, sobretot, bonic de dir, no? Ho entenc, ves que no ens trobem enmig d’una tempesta que ens deixi xops fins al moll de l’os que, llavors, no pensarem en altra cosa que sigui sortir de l’aiguat el més prompte possible per arribar a cobert desitjant que tampoc hi hagi goteres sota teulat o, si és el cas que hi ha finestres, aquestes siguin fermades.
Ara bé, passi l’aire que passi, estiguem on estiguem, sempre bona cara per davant, d’acord? Perquè, en aquest planeta hi ha coses amb les quals poc podrem lluitar però, per peludes que siguin, amb una rialla sempre fan de millor trampejar. Clar que... (amb confiança) si heu de rondinejar; feu-ho, eh? Feu-ho moltíssim que també va bé pel fetge, però, acte seguit, recordeu de riure força que és la millor medicina que hi ha. (Ah, 100 x 100 natural, sense colorants ni adulterants). I, sobretot tampoc (aquí va el darrer consell) no deixeu de volar!
Des que tinc us de memòria (que ja és dir) una de les coses més senzilles que sempre m’han agradat ha estat obrir la finestra de l’estança de bat a bat i percebre l’aire del nou dia. Segur que també ho heu fet, és una meravella!
Que no ho heu fet mai? Què espereu? Ja esteu fent tard! Va, així que pugueu... Obriu finestres; respireu profundament; tanqueu uns segons els ulls i..., en obrir-los, notareu el nou dia que, rialler, ens espera.

Una abraçada ben forta (en particular al jove, el mestre i el del “sonido”) i... com no podia ser d’una altra manera; Fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/aires-de-frescor/

divendres, 14 de juny de 2019

Mai Enrera. Butlletí del Club Excursionista de Gràcia *


(Foto: DGCPAC)

Vinculat amb el Club Excursionista de Gràcia, en les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, el folklorista Joan Amades va col·laborar-hi en la publicació d’articles en el butlletí de l’entitat on divulgava la cultura popular titulat: Mai Enrera. De fet, part d’aquests treballs foren recopilats l’any 1950 en l’edició del volum: Tradicions de Gràcia, el qual ha estat reeditat en edició facsímil el 2016 per la Coordinadora de Colles de Cultura de Gràcia i el Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis coincidint amb la celebració del 125è aniversari del naixement de l’etnòleg, impulsada per l’Associació Cultural Joan Amades.
En relació a la documentació de la revista Mai Enrera i, el folklorista, que hi ha dipositada en el Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, exposar que hi ha diversos exemplars de la publicació, iniciada el 1925, on, entre altres articulistes, comptàrem amb la participació de: Ramon Nonat Comas; Francesc Carreras Candi; Pau Vila, Rossend Serra i Pagès; Valeri Serra i Boldú; Apel·les Mestres; Joan Coromines...
Destacar dels materials que hi ha en el Centre de Documentació l’existència de 5 quaderns (separates aparegudes a Mai Enrera) on hi ha treballs com ara: Literatura gracienca de canya i cordill o, també, el text que fa referència a la conferència: Castells de Catalunya que va donar Amades a l’estatge del Club Excursionista de Gràcia el dia 1 de desembre de 1932. A més, hi ha 28 exemplars dispars del butlletí entre els quals trobem en el núm. 86 l’article: Preocupacions del caminat, un fragment del qual explica que: “... Una de les majors preocupacions dels nostre besavis quan havien d’emprendre algun viatge era el de no topar-se amb persones desconegudes que per males arts i màgics procediments poguessin embruixar-los o fer-los blanc dels mals esperits, i per a evitar-ho això era un remei molt eficaç el posar-se la camisa al revés. Responent a aquesta creença ja ens diu el proverbi:

Camisa al revés,
ningú hi pot res.

També era molt temut l’atac de lladres, cans folls que, en mossegar, causaven la ràbia, i l’escomesa de llops, ossos i altres feristeles del bosc. Contra aquesta mena de perills, no es descuidaven mai, abans de sortir de la casa o posada i abans d’emprendre el viatge de dir i recitar una oració supersticiosa coneguda pel “pare nostre del llop”, recitat del que se’n troben un gran nombre de variants i que encara avui és vivent entre carreters i gent que tresca per carreteres, sobretot de nit, com també pels pastors, que creuen que salva el ramat de l’atac d’animals que puguin danyar-lo. En donem una versió per mostra:

Jo en surto de casa
i en camí me’n poso,
amb la guia de l’àngel trenta tres,
que el meu cos
no sia lligat ni pres,
que la meva sang
no en sia escampada,
ni la meva carn
no en sia masegada,
cans i llops
les dents serrades,
lladres i traïdors
les mans lligades,
que la meva sort
no en sigui crespejada
i que de ningú
no en sigui criticada,
que de la meva estrella
en sigui ben guiat,
la capa de Sant Pere
que m’abrigui per davant i per darrera,
la capa de Sant Joan
que m’abrigui per darrera i per davant,
la capa de la Verge Maria
m’abrigui de nit i de dia
i la cap de Nostre Senyor
em sigui el meu salvador...”


(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/mai-enrera-butlleti-del-club-excursionista-de-gracia/

divendres, 31 de maig de 2019

Records encapsats *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Com anem de mites? Bé, el de la capsa de Pandora, per exemple? Sí, aquell que explica que a la bona senyora (Pandora), en la mitologia grega li regalen com a present de boda una gerra bufona tot recomanant-li però que no l’obri i, llavors, la curiositat pot més i... Patam! S’escapen del seu interior tots els mals pel món.
Res, que avui en dia, “encara” trobaríem qui regala per bodes algun gerro, als nuvis. Mira que n’hi ha de regals per fer, eh? Doncs, deu ser cosa que a voltes et desitgen totes les pestes... perquè, sinó, no m’ho explico! Clar que, quan te’l regalen (amb la Montserrat en el seu dia també ens hi vàrem trobar), què en fas, eh? A part del compromís forçat de dir: - Ah, moltes gràcies! Com aquell qui no vol la cosa, quan es tracta especialment d’un atuell “horrorós”, ineludiblement, et passa per la ment mirar de provocar  un accident domèstic i... Patam! (afligit) Afegir:  - Ah, s’ha trencat!
Bé, parlant de gerros, bodes, capses i trencadures, entre els de la meva generació hem tingut el costum de guardar en capses (sovint de sabates) fotografies. Sí, imatges de vida personal, familiars, d’amistats... Ep, que això ara tampoc no s’ha deixat de fer, eh? Vull dir, de guardar fotografies però, com que són digitals, s’amunteguen dintre de carpetes virtuals en els ordinadors. I, dit això, en part, el resultat és el mateix: les obres, les mires i vas remenant...
De fet, comprenc la funcionalitat i millores que comporten la seva moderna utilització però, què hi farem, digueu-me vell! Servidor soc més “encara” de destapar amb els dits les tapes de capses de calçats malgrat els riscos que puguin generar el fets. Quins? Doncs, a part d’esternudar per la quantitat de pols que hi ha al damunt, la visualització de les imatges, que amb el pòsit del pes del temps, es fa més feixuga.
Salvant les distàncies, tal vegada, és com en el gerro de Pandora  que (tot i ja sabent-ne les conseqüències) intueixes que, en obrir-les, en sortiran de dintre tots els mals del món i, abans de fer-ho, t’ho repenses dos cops, perquè amb el transcurs dels anys vas trobant  en particular el dolor de la impotència ja que hi apareixen cares retratades que ja no hi són. Llei de vida! Això però, inevitablement, també passa amb les carpetes de l’ordinador.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/records-encapsats/

divendres, 17 de maig de 2019

Catalans! Magazine popular *


(Foto: DGCPAC)

Entre el febrer de 1938 al gener de 1939, Josep Roig i Guivernau dirigí el magazine popular: Catalans! on, gairebé en la totalitat dels 32 números publicats, Joan Amades hi va redactar articles els quals, agrupats en un quadern, es conserven en l’arxiu del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
D’ideologia republicana i catalanista, les pàgines de la revista anaven profusament il·lustrades amb fotografies, dibuixos i amb textos (entre d’altres autors) d’en Bosch Gimpera; Sebastià Guasch, Anna Murià, Regina Opisso,  Francesc Trabal, Francesc Pujols, Pau Vila...
I, respecte a les aportacions de l’Amades, apropar: El geperut i les bruixes on explica que: “Hi ha una rondalla universal segons la qual una vegada un geperut va trobar-se, de nit, en despoblat; la nit era molt fosca i no es va veure amb ànim per a tornar-se’n a casa, i decidí passar la nit al ras i veure si podia dormir arrecerat a una roca. Quan just havia trencat el son, un brogit el va despertar; una munió de dones van comparèixer i el nostre home aviat va comprendre que anava a ésser testimoni d’una reunió de bruixes. Les reunides feren un ball rodó al so d’una cançoneta que deia:

Dilluns, dimarts i dimecres, tres.

La qual no paraven de repetir per a produir la música de llur dansa. El geperut, entre ell, va trobar la cantarella curta i va creure que tanmateix les bruixes en sabien ben poc si no passaven del dimecres i, segons unes versions, el nostre heroi, d’un brinco, saltà enmig de la rodona, amb gran admiració de les ballarines, i així que va acabar la cantarella ell la va seguir, tot dient:

Dijous, divendres i dissabte, sis.

La facècia va fer tanta gràcia a les bruixes que cregueren que la passada mereixia un premi, i no sabent com regraciar-li el gest, li van treure el gep i el van penjar a un arbre. Hi ha d’altres versions que no fan el geperut tan atrevit, i diuen que, tot arraulit en un recó, va cantar la seva cançoneta, mig mort de por, i que les bruixes, intrigades, no van parar de cercar-lo fins que el van trobar.
El nostre geperut, lliure del gep, no en vulgueu més d’alegrois i de salts i de bots i aixerit com un pèsol i dret com un coet, s’entornà cap a casa. Tothom, en veure’l, no se’n sabia avenir de la millora, i la nova aviat arribà a orelles d’un altre geperut que, tot intrigat, va apressar-se a preguntar-li com s’ho havia fet per a treure’s el gep del damunt. El nostre heroi li va contar i va aconsellar-li que fes cap al paratge on les bruixes feien llurs danses i que quan les sentís cantar els afegís el diumenge a la cantarella. El bon home així ho va fer. Les bruixes van comparèixer i van fer la sardana, al so del llur cançó vella, amb l’afegit que els havia ensenyat el primer geperudet, i cantaven, per tant:

Dilluns, dimarts i dimecres, tres.
Dijous, divendres i dissabte, sis.

I el segon geperudet, tot adalerat, afegí:

-      I el diumenge, set.

Però aquesta vegada l’ampliació no fou del gust de les bruixes, les quals van indignar-se perquè hi havia qui tractava d’esmenar-los la plana; van cercar d’on sortia la veu, i en trobar el geperut, decidiren castigar-lo per insolent, i no sabent com fer-ho, van convenir fer-li present del gep que havien tret al geperut primer, el qual van despenjar de l’arbre i el van clavar al pit del dissortat, que aleshores va ésser doblement geperut, del davant i del darrera.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/catalans-magazine-popular/

divendres, 26 d’abril de 2019

Mnteniment *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Diem que: La intenció és lo que de veritat compta, no? Tant és que la rosa sigui de format piti miní o de jardí amb pètals grocs, blancs, blaus, liles... perquè el que realment esdevé important el dia dels enamorats és regalar flors, moltes flors entre humans. De fet ho hauríem de fer més assíduament tots plegats això i no únicament un cop l’any i... encara gràcies!
Convençut estic que rebre floretes, agrada a tothom. Fins i tot, malgrat  puguem ser al·lèrgics a qualsevol mena de pòl·lens o olors que desprenguin, ja que l’obsequi de roses entendreix, ja ho crec! I, ben mirat, segur que bona part de les cabòries que tenim les resoldríem, d’entrada, regalant-nos flors.
Ara, les interpretacions per bé o també per mal que hi arriben haver darrera del lliurament de floretes és impressionant. Reflexionem-hi només uns minuts, va... feu la prova! Ep, no us punxeu, d’acord? Ni tampoc cal que us hi floriu en la rumiada, eh?
Per la meva part, comentar que hi he donat algunes voltes en profunditat al tema (ei, que no deliro) i, posats a resumir-ho en veu alta, explicaré què em meravella de la flora: “la fragilitat de la bellesa”. Sí, sí, aquell punt òptim de delicadesa extrema, el qual resulta atractiu de viure amb total intensitat perquè, de la mateixa manera que va creixent, amb el pas del temps, decreix? Ah, aquí està “lo quid” de la qüestió!
La solució al respecte que he trobat amb l’afer floral és el del: “manteniment”. Ja, tot resulta temporal, no? Però, gent; si no es vetlla ni el més mínim possible per tenir cura de “la fragilitat de la bellesa” aquesta fineix sense possibilitar de perdurar. Oh, clar... quan això passa, en regalem de noves i, santes pasqües! No diré pas que no. Però; Que durin, que durin!
Respecte al “manteniment” de la rosa, amb la Montserrat, a casa, fa anys que hem trobat com tractar-ho. Damunt del moble del rebedor en tenim exposada una feta de ferro forjat que no cal regar (es rovellaria) i,  des del primer dia, que fa bon  plant i bon semblant. Com a molt, de tant en tant, li passem “lo drap” (sec) i, a fi mantingui frescor, la perfumen amb colònia de roses. Veniu, que us la deixem ensumar.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/manteniment/