Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!
Un sistema de comunicació
Les
campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien
els actes de les església (tocs canònics)
però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat,
avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).
Instrument idiòfon
Colpejades
per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena
batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora
repicant amb un martell.
L’origen
es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i
allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient
buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o
en moviment.
Per què les anomenem així?
La
Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de
Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la
qualitat del bronze.
A
més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic
governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la
campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.
Com
a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen
noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...
Com es fan?
Per
la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es
tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els
mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli interior que esdevindrà el vas buit de la
campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura
decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret
sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.
Realitzades
diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar per uns conductes damunt la cera (que es
fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als
1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després,
caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en
facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.
Ofici ple de secrets
Els
responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb
reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills.
Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop
possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers
que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.
Campanars, campaners i tocacampanes
Inicialment
eren torres que incorporaren durant el segle IX
en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so
d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi
havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar
els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les
hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió
en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per
designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!
L’automatització
Sí
bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en
molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen
campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé,
un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció
potenciant l’organització de trobades
amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.
Tocs canònics i tocs civils
Malgrat
que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els
monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de
les hores d’oració: Laudes, Tertia,
Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...
En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.
Perdre el seny
La
paraula ve del llatí signum que vol
dir senyal i és el mot amb que
s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan
algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.
Inscripcions singulars
En
les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen,
com per exemple: Crido els vius, planyo
els morts, celebro les festes.
L’art de fer-les seure
En
diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que
no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant
enlaire: A seny del Senyor.
El balanceig
És
un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de petits. Consisteix a fer seure un infant
damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en
moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una
cantarella que diu:
Ning, nong,
Les campanes de salom.
- Qui
les toca?
- L’avi
Roca.
- Qui
se’n riu?
- La
perdiu...
Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.
Va d’endevinalla...
Sóc un instrument de corda
que fa riure i fa plorar
com que en tinc una de sola
la canalla em sap tocar.
Fer campana
En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.
