Catalans! Magazine popular *

(Fons Amades DGCPAC)

Entre el febrer de 1938 al gener de 1939, Josep Roig i Guivernau dirigí el magazine popular: Catalans! on, gairebé en la totalitat dels 32 números publicats, Joan Amades hi va redactar articles els quals, agrupats en un quadern, es conserven en l’arxiu del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

D’ideologia republicana i catalanista, les pàgines de la revista anaven profusament il·lustrades amb fotografies, dibuixos i amb textos (entre d’altres autors) d’en Bosch Gimpera; Sebastià Guasch, Anna Murià, Regina Opisso,  Francesc Trabal, Francesc Pujols, Pau Vila...

I, respecte a les aportacions de l’Amades, apropar: El geperut i les bruixes on explica que: “Hi ha una rondalla universal segons la qual una vegada un geperut va trobar-se, de nit, en despoblat; la nit era molt fosca i no es va veure amb ànim per a tornar-se’n a casa, i decidí passar la nit al ras i veure si podia dormir arrecerat a una roca. Quan just havia trencat el son, un brogit el va despertar; una munió de dones van comparèixer i el nostre home aviat va comprendre que anava a ésser testimoni d’una reunió de bruixes. Les reunides feren un ball rodó al so d’una cançoneta que deia:

Dilluns, dimarts i dimecres, tres.

La qual no paraven de repetir per a produir la música de llur dansa. El geperut, entre ell, va trobar la cantarella curta i va creure que tanmateix les bruixes en sabien ben poc si no passaven del dimecres i, segons unes versions, el nostre heroi, d’un brinco, saltà enmig de la rodona, amb gran admiració de les ballarines, i així que va acabar la cantarella ell la va seguir, tot dient:

Dijous, divendres i dissabte, sis.

La facècia va fer tanta gràcia a les bruixes que cregueren que la passada mereixia un premi, i no sabent com regraciar-li el gest, li van treure el gep i el van penjar a un arbre. Hi ha d’altres versions que no fan el geperut tan atrevit, i diuen que, tot arraulit en un recó, va cantar la seva cançoneta, mig mort de por, i que les bruixes, intrigades, no van parar de cercar-lo fins que el van trobar.

El nostre geperut, lliure del gep, no en vulgueu més d’alegrois i de salts i de bots i aixerit com un pèsol i dret com un coet, s’entornà cap a casa. Tothom, en veure’l, no se’n sabia avenir de la millora, i la nova aviat arribà a orelles d’un altre geperut que, tot intrigat, va apressar-se a preguntar-li com s’ho havia fet per a treure’s el gep del damunt. El nostre heroi li va contar i va aconsellar-li que fes cap al paratge on les bruixes feien llurs danses i que quan les sentís cantar els afegís el diumenge a la cantarella. El bon home així ho va fer. Les bruixes van comparèixer i van fer la sardana, al so del llur cançó vella, amb l’afegit que els havia ensenyat el primer geperudet, i cantaven, per tant:

Dilluns, dimarts i dimecres, tres.

Dijous, divendres i dissabte, sis.

I el segon geperudet, tot adalerat, afegí:

-      I el diumenge, set.

Però aquesta vegada l’ampliació no fou del gust de les bruixes, les quals van indignar-se perquè hi havia qui tractava d’esmenar-los la plana; van cercar d’on sortia la veu, i en trobar el geperut, decidiren castigar-lo per insolent, i no sabent com fer-ho, van convenir fer-li present del gep que havien tret al geperut primer, el qual van despenjar de l’arbre i el van clavar al pit del dissortat, que aleshores va ésser doblement geperut, del davant i del darrera.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/catalans-magazine-popular/

Mnteniment *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Diem que: La intenció és lo que de veritat compta, no? Tant és que la rosa sigui de format piti miní o de jardí amb pètals grocs, blancs, blaus, liles... perquè el que realment esdevé important el dia dels enamorats és regalar flors, moltes flors entre humans. De fet ho hauríem de fer més assíduament tots plegats això i no únicament un cop l’any i... encara gràcies!

Convençut estic que rebre floretes, agrada a tothom. Fins i tot, malgrat  puguem ser al·lèrgics a qualsevol mena de pòl·lens o olors que desprenguin, ja que l’obsequi de roses entendreix, ja ho crec! I, ben mirat, segur que bona part de les cabòries que tenim les resoldríem, d’entrada, regalant-nos flors.

Ara, les interpretacions per bé o també per mal que hi arriben haver darrera del lliurament de floretes és impressionant. Reflexionem-hi només uns minuts, va... feu la prova! Ep, no us punxeu, d’acord? Ni tampoc cal que us hi floriu en la rumiada, eh?

Per la meva part, comentar que hi he donat algunes voltes en profunditat al tema (ei, que no deliro) i, posats a resumir-ho en veu alta, explicaré què em meravella de la flora: “la fragilitat de la bellesa”. Sí, sí, aquell punt òptim de delicadesa extrema, el qual resulta atractiu de viure amb total intensitat perquè, de la mateixa manera que va creixent, amb el pas del temps, decreix? Ah, aquí està “lo quid” de la qüestió!

La solució al respecte que he trobat amb l’afer floral és el del: “manteniment”. Ja, tot resulta temporal, no? Però, gent; si no es vetlla ni el més mínim possible per tenir cura de “la fragilitat de la bellesa” aquesta fineix sense possibilitar de perdurar. Oh, clar... quan això passa, en regalem de noves i, santes pasqües! No diré pas que no. Però; Que durin, que durin!

Respecte al “manteniment” de la rosa, amb la Montserrat, a casa, fa anys que hem trobat com tractar-ho. Damunt del moble del rebedor en tenim exposada una feta de ferro forjat que no cal regar (es rovellaria) i,  des del primer dia, que fa bon  plant i bon semblant. Com a molt, de tant en tant, li passem “lo drap” (sec) i, a fi mantingui frescor, la perfumen amb colònia de roses. Veniu, que us la deixem ensumar.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/manteniment/

Visita de la Consellera de Cultura a la Direcció General de Cultura Popular

La Consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga en la descoberta del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular. Un honor per tot l'equip!

(Foto: Laura Martínez) 

Montserrat, tradicions i llegendes *

(Foto: DGCPAC)

En la producció folklòrica, l’any 1946, Joan Amades publica a Edicions La Llumenera: Montserrat, tradicions i llegendes, el qual, en una primera impressió, esquiva la censura de l’època ja que  constava en el pròleg com a lloc i data de redacció: Barcelona, 1935.

El tiratge del recull és limitat, no arriba als 500 exemplars numerats. Ara bé,  el motiu el justifica la qualitat de luxe del volum de llegendes i tradicions estampades damunt de paper de tina acompanyades per l’ocasió amb xilografies, realitzades per Enric Cristòfor Ricart i acolorides per Joaquim Mateu. A més, annex a l’estoig, hi ha una sèrie de les il·lustracions d’en Ricart en color sèpia.

Per altra banda i en relació als documents del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, cal afegir que es conserven també separates del llibre com: La llegenda de Fra Garí o, Refranyer Montserratí, així com un exemplar de la segona edició (amb el títol invertit de: Llegendes i tradicions de Montserrat) en petit format, realitzada per Editorial Selecta, just després de la mort de l’autor, produïda el 17 de gener de 1959, fet que consta en una nota editorial.

Entre d’altres curiositats i, contrastant els dos llibres que es custodien en el Centre de Documentació, explicar que, anotades a llapis, en l’edició de bibliòfil, hi ha algunes correccions lletra de la secretària de l’Amades, Consol Mallofré, que traspassat el folklorista, seguí divulgant els escrits sobre cultura popular, com per exemple, el fragment on descriu l’ésser fantàstic d’en Peladits, en el qual es pot llegir: “El Peladits era un personatge fantàstic que residia per la contrada del Montserrat, el qual es dedicava a rentar la mainada bruta que no es deixava netejar ni pentinar per les seves mares o mainaderes. Per la contrada montserratina, quan algun infant no volia que el rentessin o pentinessin li feien por dient-li que estava a punt de passar el Peladits, i, davant d’aquest anunci, ja ho crec si en feia de bondat i si s’amania i es deixava rentar!

El Peladits era alt, negre, pelut com un ós i amb un morro com un gos. Tenia unes cames llargues com pollancres i unes manotes peludes i rasposes com un raspall, amb uns didots acabats amb unes unglotes llargues i cargolades com ganxos de romana. Portava al coll una mena de sarronot amb tot d’einotes, com els esquilagossos, amb navalles i ganivets que tallaven la claror i amb punxons i llimes i pedra tosca. Voltava sempre i pertot arreu, i, quan passava, feia com els marxants ambulants i cridava:

-      El Peladits! El Peladits!

Quan algú el demanava perquè rentés algun minyó, primer el posava a estovar unes quantes hores dintre d’una caldera amb lleixiu bullent i, quan estava ben estovat, amb tot el seu arsenal d’eines començava a gratar, rascar, fregar i polir, que el deixava com una patena, però podeu pensar si en feia de mal! Quan estava llest, es posava tan content per haver trobat feina, que feia un seguit de tombarelles que arribaven fins al sostre i un rengle de ganyotes que feien molta més por que la seva neteja. Per paga demanava la guardiola del minyó que havia netejat, la qual esbocinava en mil miques i s’emportava els dinerons que hi havia dintre.

Podeu comptar si en feia de por, a la mainada, el Peladits, que era parent del Papu i de l’Home del Sac, i qui sap si potser arribava a ésser fins i tot el mateix, perquè portava el seu gavadal d’eines dintre d’un sac penjat al darrera.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/montserrat-tradicions-i-llegendes/

Ombres i llums *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Diguem que hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències, però la base, “lo fondo”, l’essència... segueixen inalterables. Per què ho dic això? Doncs, perquè quan los ramats de fans van als concerts dels seus ídols (en los anomenats: “live” o “directes”) les conductes acostumen a ser calcades en cada racó. M’explicaré millor.

En aquestes concentracions humanes, hi ha una porta d’entrada (o més d’una en funció de la capacitat de l’espai de convocatòria), hi ha cues de gent per mirar d’accedir en ordre, controladors de persones que validen els tiquets, que autoritzen els oients a penetrar als recintes i, abans no comencen a tocar els artistes, cal esperar! Drets, asseguts, depèn...

Ara, sigui com sigui, hi ha sempre una estructura de concert. Sí, allò primer d’obrir els focus de l’escenari, algunes paraules de presentació i... música, molta música perquè el públic ha vingut a gaudir dels intèrprets bé es diguin Los Mustang, Los Sirex o per dir un altre col·lectiu, Los Setze Jutges.

Comentat això, de les coses que em fascinen d’aquests muntatges, és que, en un moment avançat dels recitals, els locals s’omplen de milers de llumetes que fan posar als assistents la pell de gallina. Sí, això resulta habitual i, de ben segur, que bona part dels mortals, ho hem viscut en algun indret.

Bé, tampoc és que disposi d’una dilatada experiència en el sector però, recordo haver anat en una actuació d’en Llach i, en tocar l’Estaca, l’auditori es va omplir de llumetes que aparegueren en infinitat de raconets de la sala. Quina emoció que provoquen aquestes vivències veritat? Al segle passat l’eina utilitzada per a fer possible la claror eren “los mexeros”. Clar, llavors, gairebé tothom fumava i a les butxaques es portaven encenedors que enceníem quan arribava el moment precís. També s’empraven espelmes, bengales, llumins... fins que amb els anys han aparegut els mòbils que entre les diverses aplicacions hi ha les llanternes que fan el mateix efecte (i no et cremes los dits).

Res, ja ho venia a contar al principi de la narració: “Hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències però, la base, “lo fondo”, l’essència... segueixen inalterables” I, pel que fa al cas, em refereixo a “L’Estaca”

Una abraçada ben forta, fins a la propera. I... Si no podem desfer-nos-en, mai no podrem caminar!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/ombres-i-llums/

Joguines quaresmals *

(Foto: DGCPAC)

En el vol. II del Costumari Català de Joan Amades, entre les pàgines 559 i 571, l’autor redacta que: “La Quaresma venia a marcar com una fita dins del calendari dels jocs infantils. Com que el cantar era pecat, hom deixava de practicar els jocs amb cantarella i els que es mouen a base de cançonetes, i com que hom creu que el picar i copejar el sòl fa trontollar les voltes de l’infern, perjudica el dimoni i li fa treure foc pels queixals de tanta ràbia, hom preferia els jocs amb què es movia fressa per terra, per tal de perjudicar-lo.

Durant aquest període, no tan sols hom jugava només a certs jocs, sinó que, a alguns, la mainada els donava una interpretació especial que no els aplicava durant la resta de l’any. En els jocs d’enginy i d’habilitat, cada vegada que s’errava o que fallava constituïa com un indici de pesar damunt de la consciència un pecat, del qual calia confessar-se. En els jocs de competència, habiliosos i d’atzar, el que guanyava creia que l’èxit no era degut als seu enginy, sinó al fet d’estar en gràcia de Déu, per trobar-se pur de pecat, i, per tant, tenia per segur d’anar al cel si es moria; mentre que el perdre era senyal d’estar sota la influència diabòlica i feia tenir l’infern per segur.”

Acte seguit, el folklorista exposa amb detalls quins són aquests jocs quaresmals que “el picar i copejar el sòl fa trontollar les voltes de l’infern”, els quals no deixen de ser els tradicionals de: L’osset; el joc de bales; les bitlles; el canut; les set pedretes; saltar a corda; la xarranca; la baldufa... Ara bé, curiosament i, per aquells capricis del disseny del llibre, mentre els comenta, en el nivell d’imatges però, apareixen intercalades figures de titelles de paper que va dibuixar Francesc Soler i Rovirosa el darrer terç del segle XIX. Tot i que, en les pàgines següents, Amades aprofundeix llavors sobre les titelles fent saber que: “A part dels jocs de carrer i de plaça, la mainada es lliurava a diversos entreteniments casolans quaresmals, entre els qual el més important era el de fer titelles. La quitxalla sempre tracta d’imitar els grans; per tant, no és d’estranyar que volgués fer a casa, i dins dels mitjans al seu abast, les funcions que els diumenges veia al teatre representades pels xamosos ninots de cartró que feien la seva delícia. Aquest entreteniment infantil havia estat tan estès, que gairebé constituïa l’únic divertiment casolà de la brivalla durant aquest període de privacions i d’austeritat. Els qui per pobresa o per manca d’ambient no podien comptar amb veritables teatrets i amb  personatges corporis de cartró s’acontentaven amb ninots de paper retallat que hom venia arrenglerats en fulls litografiats editats per l’imatger barceloní Paluzíe, que també publicava teatrets de paper, decoracions i d’altres elements d’escenografia teatral infantil. La mainada imitava i reproduïa les funcions que feien els titelles grans, adaptant els seus ninots als personatges d’aquella escena, o bé s’empescava peces i improvisava diàlegs servint-se dels elements al seu abast. Aquest passatemps, desconegut per la mainada d’avui, havia constituït un dels entreteniments més enginyosos i educatius de les generacions infantils del darrer terç del segle XIX, sobretot entre nois; les nenes no sabem que intervinguessin més que com a espectadores”.

Més enllà de consideracions de gènere, en relació a les làmines litogràfiques de l’imatger Paluzié de Barcelona que il·lustren el Costumari, afegir que en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserven, precisament, un parell d’exemplars originals.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/jocs-quaresmals/

Dignitat *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Gairebé ja havia fet els deures que em vaig imposar. Redactades foren les cartes. Idèntiques, escrites amb el mateix contingut i, enllestides, amb la voluntat d’anar cap a l’estanc a fi de  comprar els segells corresponents per, acte seguit, introduir-les a la bústia desitjant que esdevinguin escalf a les destinacions.

La meva feina m’han portat. Els he dedicat temps (minúscul comparat amb el que he rebut per part dels qui han de ser els receptors dels sobres) tot somiant que, potser, amb les ratlles que els adreço, no se’ls sentiran sols i els ajudaran a passar millor el temps abans que es retrobin lliures com han de ser.

Res, que a l’altra banda del mostrador, el venedor de timbres, en sentir la comanda que li efectuava, amb complaença, ha obert un calaix disposat a arrancar d’una làmina una quantitat d’estampetes engomades. Servidor, mentre escoltava “lo sorollet” que feien els paperets així que els retallava, pel pensament, m’han vingut en cosa de segons un grapat de cavil·lacions.

Com el fet d’adonar-me que feia ja anys que no comprava “sellos”. Bé, tampoc recordo quina va ser la darrera ocasió en què en vaig haver d’adquirir però, així que m’atenien, he remembrat que d’un temps més cap aquí també n’existien d’adhesius, els quals t’eviten haver de mullar-los amb la llengua quan els vols enganxar en els sobres. Eeecs! Que amargs és llepar-los, no? Clar que, en la mateixa botiga, abans, damunt del taulell, hi havia tingut en un racó un platet amb una espongeta humida que, en sucar-los, evitaven ficar a la concurrència mil cares de fàstic.  Ara, fos com fos, amb el desagradable que sovint resultaven els ninots que hi havia estampats, els cops de puny dispensats a taula en el moment d’encolar-los resultaven terapèutics.

De retorn a la realitat terrenal, l’encàrrec se’m començava a fer un pèl llarg. De fet, només demanava franquejar el nombre de “nou” cartes postals i, per sorpresa meva, l’estanquer, amb parsimònia,  encara es disposava a fer una nova tongada d’arrancada de segells. Llavors, en observar-los i, des de l’ànima, davant dels que m’anava a encolomar li he demanat si no en tenia d’altres. L’home ha bellugat el cap en moviment de negació i, fitant-lo als ulls, li he dit que moltes gràcies, però que no faríem negoci. En un altre comerç del gremi, me’ls han servit amb motius florals i autoadhesius.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/dignitat/