divendres, 14 de febrer de 2020

Dolors Monserdà i Vidal Barcelona, 1845 – 1919 *


Dolors Monserdà 
(Il·lustració de Lluisa Vidal Revista Feminal)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/dolors-monserda-i-vidal-barcelona-1845-1919/

divendres, 31 de gener de 2020

Matalassos


Hi passem gran part de vida damunt, en teoria, reposant o... aneu a saber ben bé fent el que. Bé, cadascú s’ho sap, oi? Ara, arriba un moment en què, després d’hores de convivència, ens en desprenem per d’altres i, tornem a començar! Clar que llavors, atrotinats, van camí de contenidors ja que els traiem de circulació però, circulen? I tant que circulen!
Aquesta sèrie fotogràfica aplega 20 instantànies del Raval i l’Eixample St. Antoni de Barcelona en què, ja fora dels llits, són abandonats a la seva sort. Les imatges originàries han estat capturades en color entre els mesos de setembre i desembre de 2014 amb una càmera digital compacta Canon IXUS 117 HS per tractar en blanc i negre i reproduir en paper d’impressora.
La selecció fotogràfica forma part de la trilogia Trajectes integrada pels treballs: Bicicletes (2007), Matalassos (2014) i Carretons (2019) que actualment es poden contemplar conjuntament en part en l’exposició: Les Cares de Barcelona a l’edifici de Montjuïc del Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona.

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana *


(Foto: DGCPAC)

Fou una revista filològica fundada l’any 1901 per Mn. Antoni M. Alcover, on es recullen articles de dialectologia, de la qual, primer, s’editaren catorze volums fins a l’any 1926 i, després, Francesc de B. Moll en reprengué la publicació el 1933 fins al 1936, en què la guerra civil  interrompé la continuïtat del projecte.
En relació a aquest darrer període, el folklorista Joan Amades hi va intervenir en la redacció dels articles: Proverbis originats en la representació popular de la Passió; Els Sants en el Refranyer; Jocs de paraules; Sant Pere en el proverbi i, Calemburs, els quals estan agrupats en un quadern que es conserva a l’arxiu del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
I, en referència a les aportacions d’Amades al butlletí, apropar com a mostra uns fragments de Sant Pere en el proverbi on explica que: Sant Pere és el sant que gaudeix de major simpatia entre el poble. Arreu dels països cristians es conten d’ell nombroses rondalletes en què s’expliquen variades facècies passades al sant durant el seu pelegrinatge per la terra en companyia del seu diví Mestre, predicant la nova llei de manera pintoresca i ingènua. També és el sant més anomenat en els proverbis, que algunes vegades prenen peu de les rondalletes a què ens hem referit. Del refranyer català en coneixem els següents documents:

-      Sant Pere, essent molt bo, el van tancar a la presó.
-      Voler esser sol, com la mare de Sant Pere.
-      Al qui tria i s’enganya, Sant Pere l’escanya.
-      Com les ovelles de Sant Pere, que paguen unes per altres.
-      Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant.
-      Ja està bé Sant Pere a Roma.
-      Negar com Sant Pere.
-      Altre gall li cantaria.
-      Tant donaràs a Sant Pere, que li hauràs d’anar al darrera.

A més, cal afegir també, el text que redacta Amades en relació al proverbi Esser calvo com Sant Pere on exposa que: La tradició ens presenta el sant apòstol com a cap pelat, i es conta una rondalla segons la qual, per una malifeta seva, es cremà la pell del cim del cap i en resultà la pèrdua dels cabells.
Diu que anant de camí Mestre i deixeble, feren cap a un hostal, i per esmorzar demanaren dues truites, una per cada u. Sant Pere, que tenia molta gana, entrà a la cuina i demanà que per ell n’hi fessin dues: una que se la menjaria amb el seu company, i l’altra que se l’amagaria i menjaria a soles. Jesús, a qui res s’escapava, al conèixer la golosia del seu company decidí raptar-lo; es menjà la truita amb tota pressa i digué a Sant Pere que havien de partir tot seguit, sense donar-li temps d’entrar a la cuina a menjar-se la segona truita d’amagat, com era el seu propòsit. Embarrassat pel cas i sense saber quina solució donar-hi, decidí l’apòstol posar-se la truita dins el barret, i aquest al cap, de manera que la truita li vingué a parar damunt la testa. La truita era molt calenta i féu perdre al sant els cabells. Feren sa via, i Sant Pere procurà quedar-se enrera, i de tant en tant treia una mica de truita i se la posava a la boca; però en aquell moment Jesús es girava de cara a ell amb qualsevol pretext i l’apòstol es veia obligat a llençar la truita per no esser descobert. El cas es repetí totes les vegades que el sant provà de menjar, i el Mestre tregué d’aquesta passada prou tema per a la correcció del sant. 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/27850-2/

divendres, 8 de novembre de 2019

Butlletí de Dialectologia Catalana *


(Foto: DGCPAC)

L’activitat científica i acadèmica de L’Institut d’Estudis Catalans, entre els anys 1924 al 1936, va comptar amb la participació de Joan Amades en la redacció d’estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, com ho són els exemples: Vocabulari de l’art de la navegació i de la pesca; Vocabulari de pesca; Éssers fantàstics; El culte a la pedra; Astronomia i meteorologia populars; Vocabulari dels pastors i, Vocabulari dels vells oficis de transport i llurs derivats, dels quals en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserven exemplars enquadernats així, com, també, dues breus recopilacions “inèdites” en forma de proves d’impremta: El Boter i L’Esparter, on en una nota adjunta manuscrita per la Consol Mallofré exposa: “Proves destinades a ésser publicades en el Butlletí de Dialectologia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Per causes polítiques fou suspesa la publicació l’any 1936.”
Respecte a les aportacions de l’Amades a l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes, sovint respiren, més un caràcter folklòric que únicament lexicològic com es pot observar en l’acotació dels termes: Arc del dimoni i Arc de sant Martí, els quals en: Astronomia i Meteorologia Populars defineix de forma següent:
Arc del dimoni- Arc més petit que el de sant Martí; surt sota d’aquest quan la llum solar és molt intensa. Aquest arc secundari desapareix primer que aquell, i la seva coloració és més esblaimada. (Vegeu la llegenda que en contem en l’article Arc de sant Martí, per la qual es raona el nom.) (Catalunya.)”
Arc de sant Martí. – Fenomen de la refracció i reflexió de la llum solar per les gotes de pluja.”
Doncs bé, la llegenda que adjunta Amades explica que: “En una ocasió feren juguesca sant Martí i el dimoni, a veure qui dels dos era més bon treballador i millor artífex, i convingueren a fer tots dos un arc per veure qui el faria més ben fet. Sant Martí el va fer molt gros, i amb set colors vius i brillants; utilitzà el vidre com a material per a la construcció, i el féu amb gran cura i rapidesa. El dimoni el va fer més xic, de colors més pàl·lids i difusos, i va trigar a fer-lo molta més estona que sant Martí; hi féu entrar el glaç com a primera matèria, i resultà tan bunyol, que mentre se’l miraven, el glaç es fongué i es desféu l’arc. Així el poble dona l’explicació als noms de l’arc de sant Martí, més gros i brillant en els seus colors, i del dimoni, quan per un gran carregament de l’atmosfera en surt un altre. Amb aquesta curiosa llegenda queda explicat el fet que l’arc segon sigui més petit, trigui més a aparèixer, s’esvaeixi més prompte i els seus colors siguin més difusos i menys brillants que el de sant Martí.
Quan l’arc de sant Martí cau, ho fa damunt les romegueres, i si s’observa aquestes plantes amb deteniment, es veu com molta estona després d’haver desaparegut l’arc encara es conserven els seus colors.
Si l’arc de sant Martí és tan brillant que fins arriba a reflectir la terra, és indici de gran sort i prosperitat, bones anyades i molta felicitat per a la col·lectivitat; però si els seus colors són pàl·lids i difusos, és indici de pesta i malalties.
Es diu que en el lloc on l’arc de sant Martí toca a terra, hi ha enterrat un gros tresor, i que el mortal que sabés, després de desfet el preciós fenomen, encertar el lloc on aquest tocava amb el sol, si hi anés i cavés, trobaria un gran tresor que el faria ric per tot la seva vida...” 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/butlleti-de-dialectologia-catalana/

divendres, 25 d’octubre de 2019

Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya *


(Foto: DGCPAC)

Editat a Barcelona entre els anys 1891 al 1938, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya fou una publicació amb voluntat mensual en la qual el folklorista Joan Amades va col·laborar en el període comprès entre el 1931 al 1936 escrivint articles de caire  excursionista i folklòric.
Les aportacions realitzades es conserven enquadernades en el Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en 7 reculls amb títols com ara: Tradicions pirinenques; Tradicions de la Seu de Barcelona; Tradicions dels Jueus a Catalunya; Barcelona, ciutat de les voltes; Costums muntanyencs; Carrerons i placetes de Barcelona que no passen i, en especial, Costums Populars de Barcelona.
Pel que fa a aquest darrer volum, Amades, en un primer moment, el va anar lliurant per entregues al butlletí (entre el gener del 1929 a l’octubre de 1930 en els números 404 al 413; 416 al 419 i 423 al 425) resseguint els costums referents a les festes celebrades a Barcelona. El relligat imprès l’any 1931, posterior, arriba a les 260 pàgines i, en una atenta observació, hi trobarem les bases del que serà més endavant la seva obra cabdal, el Costumari Català.
L’estructura, doncs, s’inicia amb una breu introducció que fa referència a cadascun dels mesos del calendari. Després, comenta en ordre cronològic el santoral i en descriu curiositats o tradicions de forma asimètrica. Per exemple, relata el dia 2 de gener dedicat a la Mare de Déu de la Victòria en tres úniques línies i, en canvi, la Festa dels Reis, en 6 pàgines. Complementa de forma visual el contingut del llibre reproduint gravats populars i, en diverses ocasions, hi adjunta il·lustracions desplegables igual que el Costumari Català.
Fent una comparativa més profunda de continguts, resulta fins i tot aclaridor descobrir com, en ocasions, el folklorista ja reaprofitarà gravats, partitures o gairebé paràgrafs sencers per parlar de les festes com per exemple el següent text dedicat a Santa Llúcia (força mimètic al que apareix en el Vol. V pàg. 876 del Costumari) on explica que: “Aquesta Santa és Patrona de totes les treballadores de l’art de l’agulla, puix és popularment advocada contra les malalties de la vista, i es creia que les dones ocupades en totes les arts de la costura es devien perjudicar molt aquest sentit. La tenien per Patrona, doncs, perquè les protegís i els conservés la vista que necessitaven per a guanyar-se la vida. Fa cosa d’un segle que en aquest dia feien festa totes les cosidores. També era considerada com la festa de les nenes que anaven a costura a aprendre més de cosir que de lletra, puix els nostres besavis creien que les dones no havien de saber de llegir, perquè les esgarriava de la bona vida; però, en canvi, que havien de saber bé les feines casolanes, com el cosir, perquè de grans, fossin unes bones mestresses de casa. En diversos llocs de Catalunya, encara avui les nenes de col·legi fan festa i corren per la població fent un captiri infantil tot cantant una cançoneta dedicada a Santa Llúcia, a la manera d’allò que fan els nens per Sant Nicolau. No hem trobat dades que també s’hagués fet a Barcelona. Per aquestes raons les cosidores i treballadores d’oficis en què entrés el cosir, com també les nenes que encara anaven a costura eren conegudes amb el graciós nom de Llucietes...”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/butlleti-del-centre-excursionista-de-catalunya/