que l’aigua no.
LA NÚVIA VELLA
El seu
argument és un dels preferits per la musa popular humorística. El text és força
vulgar i té tot l’aire de la literatura de canya i cordill. La tonada, ben
escaient, té un marcat ritme de marxa que la fa útil per a fer camí.
- Recollida
en boca de Teresa Gelats
-
Il·lustrada per Josep Costa
(Picarol)
Cançons populars humorístiques (1936)
Cinquanta anys faré diumenge,
ja’m comença a passà el temps;
si’m sortia un nas de llauna
l’agafaria amb les dents.
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!
La primera coneixença
(ojalà m’hi hagués casat)
n’era un fadrí apotecari,
un jove molt ben plantat;
no’n tenia altre defecte
que’n tenia un pam de nas;
jo li dic: “passa per l’àngel,
que a mi no m’atraparàs”
La segona coneixença
ja’n va ser-ne un teixidor;
no’n tenia altre defecte
més que n’era borratxó,
tartamut i tort de cames
com les nanses d’un cabàs;
¡me’n creia ser coronela,
m’he quedat a soldat ras!
Al fi ara’n soc casada
amb un jove de quinze anys
que no’n té ni sal ni oli,
¡Déu vos guard dels meus treballs!
Jo’n tinc de dormir soleta,
soleta no hi vull dormir;
¡ai, nens d’avui en dia,
no us burleu de cap fadrí!
EL PATIT VAILET
La lletra
és força graciosa i xiroia. Té un marcat sentit eròtic. Hi ha variants en les
quals es presenta una esparsa impublicable. El protagonista és anomenat també
Bellet o Llauret. Hi ha una variant més simple, de sentit maliciós, usada pels
infants com a joc o ballet mimat.
- Recollida a Barcelona de boca Teresa Valero, captaire (79 anys)
- Il·lustrada per Josep Bonet
Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
(intro)
El petit vailet
de matí es llevà,
n’agafa l’arada
i a llaurar se’n va.
Larala laralarala la la la.
La mestressa és jove,
li duu l’esmorzar,
una arengadeta
i un bocí de pa.
Larala laralarala la la la.
I un tupí de sopes
per millor passar
i una carbasseta
per a xerricar.
Larala laralarala la la la.
- Fes-te ençà, vailet;
vailet, fes-te ençà.
- No pot ser, mestressa,
que haig de treballar.
Larala laralarala la la la.
Aquest camp que llauro
tinc de desherbar,
perquè al mig del camp
una herba n’hi ha.
Larala laralarala la la la.
Que se’n diu falsia,
mai no creixerà;
en mig d’aquesta herba
una font n’hi ha.
Larala laralarala la la la.
El que hi vulgui beure
s’ha d’agenollar,
de genolls en terra
i el càntir a la mà.
Larala laralarala la la la.
- Vailet, si et sembla
que això és treballar?
- Ja ho crec, mestressa,
força em fa suar.
Larala laralarala la la la.
- Vailet ‘nem a casa,
que et vull despatxar;
tres dobles que et dec,
no te les vull dar.
Larala laralarala la la la.
La una me la quedo
pel poc treballar,
l’altra me la quedo
pel molt festejar.
Larala
laralarala la la la.
EL CAÇADOR I LA
PASTORA
Recorda una
mica la cançó El bon caçador. La seva lletra és ben mediocre.
- Recollida
a Barcelona de boca de Maria Alsina,
encantista de Gelida (84 anys)
-
Il·lustrada per Jaume Vila
Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
(recita
Amadeu Carbó)
A les cinc de matinada,
per les muntanyes caçant,
sens temor de la rosada,
caminava endavant.
Trepitjant la fresca herbeta,
vora voreta del riu,
senyes me’n fa una nineta
que en cantava un cant joliu.
Ja me’n crida falaguera:
- Puja dalt d’aquest turó,
que amb ma gaia veu parlera
te’n cantaré una cançó.
Posa’t al coll l’escopeta,
no en triguis gaire a pujar,
que amb la llet de mes cabretes
te’n podràs desdejunar.
- Déu te guard, la pastoreta.
- Déu te guard, el mateix dic.
- Ai, que maca que ets, nineta.
amb quin llavi tan bonic.
- Jo aquí estic molt contenteta
i m’alegra un bon xiquet
el be-be de la cabreta
i el piu-piu de l’ocellet.
La remor que en fa la rama,
somoguda per el vent,
i de les belles cabretes
el jugar més innocent.
- El sol ja se’n va a la posta
i ens haurem de despedir;
el fatic ja se m’acosta,
demà tornaré a venir.
Adéu, satalia verge;
adéu, rosa, adéu, clavell;
adéu, flor de l’hermosura,
la flor del meu pensament.
EL FRARE
El seu
argument és ben especial i poc comú. La tonada, suau i melangiosa, té la
graciosa delicadesa que la inspirada musa popular sap donar als seus cants
dedicats a l’amor.
- Recollida a Barcelona de boca d’Amèlia Nogués, cotillaire (30 anys)
- Il·lustrada per Josep Vinyals
Cançons
populars amoroses i cavalleresques (1935)
(intro)
Una cançoneta nova
n’oireu cantar
treta d’una minyona,
lairum, lairà
que es volia casar,
lairum, lairà.
El permís, els seus pares,
no li volien donar;
la volen fer ser monja
lairum, lairà
d’un convent que n’hi ha.
lairum, lairà.
- Nena, si tu et fas monja
jo em faré capellà,
frare de Sant Francisco
lairum, lairà
dels més polítics que hi ha. –
lairum, lairà.
Al cap dels quinze dies
la monja mala està;
ja hi va l’abadessa
lairum, lairà
quin confessor voldrà.
lairum, lairà.
- Frare de Sant Francisco
dels més polítics que hi ha. –
Per confessar una monja
lairum, lairà
set hores hi va estar.
lairum, lairà
Ja hi va l’abadessa
prou confessada està,
el mal que en té la monja
lairum, lairà
als nou mesos curarà.
lairum, lairà
CATARINA
És bastant
coneguda i presenta nombroses variants, que alteren els detalls, però que no
afecten l’argument. Es presenta amb tonades molt variades i tenen un animat
aire de ballet.
- Cantada de boca de Margarida Marginet, porquerola de Riu (80 anys)
- Il·lustrada per Manuel Bas
Cançons
populars amoroses i cavalleresques (1935)
(intro)
Catarina se’n pentina,
tim tan amorosa,
amb una pinta d’argent.
tim tan amorosament.
Cada cabell que li queia,
tim tan amorosa,
maleïa sos parents.
tim tan amorosament.
Maleïa pare i mare,
tim tan amorosa,
son marit primerament.
tim tan amorosament.
Son marit que es passejava,
tim tan amorosa,
des d’una finestra ho sent.
tim tan amorosament.
- Calleu, calleu Catarina,
tim tan amorosa,
no en parleu tan malament.
tim tan amorosament.
Si aquest viure no us agrada,
tim tan amorosa,
jo us faré mudar d’intent.
tim tan amorosament.
Quan n’éreu a casa vostra,
tim tan amorosa,
n’anàveu molt malament.
tim tan amorosament.
De pedaços a la roba,
tim tan amorosa,
n’hi portàveu més de cent.
tim tan amorosament.
N’anàveu de porta en porta,
tim tan amorosa,
caritat per amor de Déu.
tim tan amorosament.
Quan diumenge a missa anàveu,
tim tan amorosa,
hi anàveu a peu batent.
tim tan amorosament.
I ara hi aneu amb cotxe,
tim tan amorosa,
perquè us en miri la gent.
tim tan amorosament.
Us feien menjar pa d’ordi,
tim tan amorosa,
i ara el mengeu de forment.
tim tan amorosament.
N’aneu vestida de seda,
tim tan amorosa,
repuntada amb fils d’argent.
tim tan amorosament.
N’anàveu per les muntanyes,
tim tan amorosa,
les rieres i els torrents.
tim tan amorosament.
Us feien guardar les cabres,
tim tan amorosa,
tant en pluja com en vent.
tim tan amorosament.
Ara en correu per les sales,
tim tan amorosa,
trepitjant-ne or i argent.
tim tan amorosament.
Sempre ben acompanyada,
tim tan amorosa,
de criades més de cent.
tim tan amorosament.
Si aquest viure no us agrada,
tim tan amorosa,
a casa us en tornareu.
tim tan amorosament.
DONYA QUITÈRIA XARRUPA
Té tot
l’aire d’una cançó de canya i cordill de les de creació més recent. No coneixem
el full popular que li ha pogut donar l’origen. Vam recollir-ne la melodia a
Barcelona l’any 1918.
- Recollida
de boca de la nena Ramoneta Esteve,
treballadora taller de flors artificials i de Mn. Eduard Junyent, a Folgueroles.
-
Il·lustrada per Manuel Bas
Cançons populars humorístiques (1936)
(recita
Amadeu Carbó)
Donya Quitèria Xarrupa
se’n trobava malament,
en tenia una neboda;
l’estimava llargament;
no té altra parentela
i té més anys que Noè,
i de totes ses hisendes
no sap pas què en té de fer.
Ja li diu: - Noia,
vés-te’n pel barri,
mira si trobes
algun notari;
digue-li que vingui
aquí, al moment,
perquè desitjo
fer testament.
Quan el notari arriba
diu la senyora Xarrupa:
-
El
só fet venir perquè
tinc un ull que se m’acluca
i de cap modo voldria
anar-me’n d’aqueix veïnal
sens tenir aquest negoci
del tot net i arreglat.
Per ma neboda
ha d’ésser tot,
molt just que tinga
un galant dot.
Amb mes hisendes
molt bé estarà,
puix quan jo mori
‘nirà a captar.
Deixo a la meva neboda
el ventall de ventâ el foc,
un setrill que no hi ha oli,
dues xicres i un got;
i també un llum de ganxo,
advertint que hi ha ble,
amb l’encàrrec que l’encengui
el dia que em moriré.
Tot per la noia,
puix s’ho mereix
perquè és tan maca
que embadaleix.
És geperuda,
no té cap dent
i els ulls li ragen
seguidament.
També li deixo la màrfega.
llarga com un trapontí,
que dels vuitanta anys ja passa
que hi vaig començâ a dormir.
La palla és la mateixa
del dia que em vaig casar;
deu o dotze cops les rates
dintre d’ella van niar.
És molt bonica,
no fa soroll,
tota la palla
s’ha tornat boll.
La tinc a terra
perquè és més pla
puix si acàs queia
mal no es farà.
De llençols, no puc deixar-li’n,
perquè mai jo n’he tingut,
però en canvi jo li deixo
un orinal i un embut,
i una paella sens mànec
que s’ha de fer estanyâ,
que em va regalâ la sogra
el dia que em vaig casar.
I un cobretaules
que és molt passat,
dues culleres
i un ansat,
dues forquilles
i un torrapà,
que pot servir-li
si el fa estanyar.
Una ganiveta oscada,
una caixeta de pi,
que la tinc apuntalada,
puix sola no es pot tenir;
dues cadires trencades
li deixo, i un sedàs,
que fent-li mudar les teles
potser que se’n servirà.
Unes cortines
d’un tros d’espart,
si mai se casa,
per l’arcovat.
unes pintetes
I escarpidó
que vaig trobar-ne
en un racó.
Li deixo també una mitja
i uns mànec d’espolsadors
i una perruca de l’avi
que serveix per posar arròs.
Una miqueta de cendra
que la guardo de l’any passat
i la tinc en la cendrera,
que és el lloc més endreçat.
I una filosa,
i uns fregalls,
i una capçana
d’un forc d’alls.
Una forquilla,
també un plat
i una ratera
que s’ha espatllat.
També una escombra de boixos
I un càntir molt usat
Que hi solia posar l’oli
Abans de sê esquerdat.
Una estampa gran i guapa
Que dos quartos va costar
I que, per falta de quadro,
La tinc enganxada amb pa.
Un tros de
llana
d’una flassada,
vella i arnada,
de color gris,
que a mi em servia
per fregâ el pis
i la conservo
des de l’any sis.
I per fer-li companyia
a la noia deixaré
un gos que té la verola,
un mussol i un esparver;
tots els llimacs de l’aigüera
i també algun escarbat.
No podràs pas dir-me, noia,
Que no et deixi un bon llegat.
Aqueixa és,
notari,
ma voluntat;
vull que es
compleixi
el disposat.
Sols vull que
sigui
valedor,
finalment,
quant mano i
disposo
en eix
testament.
EL POBRE ALEGRE
Té l’aire
de cançó de capta, però des del punt de vista musical és massa alegre i més
aviat sembla haver estat amprada per a la dansa, car té un marcat ritme de
ballet. El text de la rescobla, en canvi, li dóna el caràcter de cançó nadalenca
i sembla voler exterioritzar la joia del captaire per festejar el naixement de
Jesús.
- Recollida
a Barcelona, de boca de Macària Llop,
de Vilalba dels Arcs (uns 40 anys)
-
Il·lustrada per Josep Picó
Cançons populars humorístiques (1936)
(intro)
Jo tinc una jupa
tota de vellut,
no és nova ni és vella
i hi cabo tot just.
!Ai, pobre de mi,
se m’ha esparracat!
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
Capons i gallines
és menjar de rics;
tots els veureu magres
i escanyolits;
més profit fa al pobre
un bocí de pa.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
El ric surt de casa
tot engavanyat,
les sabates negres
i el coll ben planxat:
com mon coll de planxa
no n’he vist mai cap.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
Cap dobla de quatre
no l’he vista mai,
compto la família,
amb pena i treball;
mai cap moliner
m’ha robat cap sac.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
De matí jo em llevo,
me’n vaig a la font;
em rento la cara
i em passa la son;
el ric no pot fer-ho
perquè no és llevat.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
El ric es don pena
d’anar apedaçat;
el pobre, al contrari,
se’n don per honrat;
si n’hem d’ésser pobres,
siguem-ho de grat.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
El ric surt de casa
ben emmidonat,
amb sabates, botes
i el coll ben planxat;
jo no duc camisa
i em tinc per mudat.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
De dobles de quatre,
no n’he vistes mai;
vaig per les muntanyes
sense cap treball:
si me’n surten lladres
res no em robaran.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
El ric no descansa
tement ser robat;
el pobre, al contrari,
dorm ben descansat;
jo tanco la porta
sense forrellat.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
Josep i Maria
pobres varen ser;
Maria filava,
Sant Josep fuster.
El viure del pobre
és el més honrat.
Jo canto i m’alegro
quan Jesús és nat.
LA CREU DEL PEDRÓ
La seva
lletra, sense tenir res de particular, tampoc no es pot considerar vulgar.
Versos i episodis d’aquesta cançó es troben interpolats en altres cançons que
no poden pas ésser considerades com a variants d’aquesta. La tonada, més aviat
melangiosa i plàcida, sense ésser de les més inspirades i valuoses, és ben
acceptable.
- Recollida
pe boca de Teresa Gelats
-
Il·lustrada per Manuel Bas
Cançons populars històriques i de costums (1936)
¡La creu del Pedró,
si parlar podia
de les males nits
que jo n’he patides!
Per una donzella
que se’n diu Maria,
Maria se’n diu
la que el meu cor mata.
No em vol dar l’amor:
vegeu si és ingrata!
per sa ingratitud
res del món no alcança.
Un dia ballant
al pla de Manresa
me’n duen la nova
que n’era promesa.
Quan jo sento això
caic en basca a terra,
quan vaig tornar en mi
no sabia on era.
-Me’n faré soldat,
me’n ‘niré a la guerra
amb un cavall blanc
de la cua negra-.
El meu rabadà
prou me consolava:
-¡Prou nines hi ha
a la vila de Tàrrega!
-No pas com aquesta!
com la Mariagna,
com la meva amor,
al món no n’hi ha una altra.
ÀNIMA MORTA
Tota ella
és ben mediocre i d’escàs valor, ben vulgar en el seu argument. La creiem molt
jove, i segurament té origen en un romanço, encara que no el coneixem. Se la
troba en molta abundor, sobretot per terres lleidatanes.
- Recollida a Castellar del Vallès de boca de Maria Pujol, teixidora (25 anys)
- Il·lustrada per Antoni Bescós
Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
N’eren dos enamorats
que estaven fora de si:
l’un va haver d’anar a la guerra,
l’altre va haver de morir.
Quan ne torna de la guerra,
troba l’amor enterrada;
ja n’agafa la guitarra
i a la sepultura anava.
Quan n’és a la sepultura,
Ja se’n posava a tocar;
quan n’és a la sepultura,
ja se’n posava a cantar.
- Desperta’t, anima morta,
desperta-te’n de ton son,
que si tu no te’n despertes,
te’n faré despertar jo.
- Per l’amor que me’n portaves
no me’n vinguis a buscar,
que si tu ara em veiessis,
de pô et faria marxar.
- Tu de por no me’n faries,
ni jo te’n faria a tu,
perquè tot seguit vindria
a la sepultura amb tu.
-
A
la pedra de la tomba
tres ratlles hi vaig escriure:
“Jo en sóc morta per l’amor,
sense l’amor no es pot viure.”
TOCA-SONS
Podem
assegurar que aquesta cançó té origen en un romanç popular setcentista, el qual
hem tingut en la nostra col·lecció d’imatgeria i fa temps que se’ns va
extraviar sense saber com.
- Recollida
de boca de Maria Pujol a Castellar
del Vallès
- Il·lustrada
per Joan Benavent
Cançons Populars històriques i de costums (1936)
(recita
Amadeu Carbó)
Quan jo n’era petitet
la mare prou m’estimava,
me’n donava algun ouet
i alguna nou mastegada.
Ara que n’he sigut gran
m’he dat a la vida mala;
una bossa de diners,
no sé si em durarà gaire.-
Ara n’ha caigut malalt
a l’hostal de Vila-rasa.
Mentre n’ha tingut diners
la mestressa bé el cuidava.
Quan n’ha acabat els diners
ja li diuen que se’n vagi.
Ell respon: - Ja me’n ‘niré
passada aquesta setmana.
Me n’aniré al camí ral
a robar la gent que passi.-
Ja en veu venir un hereuet,
capa de pastor portava.
TRACTE DESFET
La poesia
és bastant vulgar i poc florida. Se la troba en molta abundor. Hi ha variants
en què la donzella es penedeix del que ha dit i accepta el casament.
- Cantada per Teresa Gelats
- Il·lustrada per Antoni Bescós
Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
(intro)
Principi de setmana
me’n poso a festejar
una gentil donzella
que em vaig enamorar.
Al cap de quinze dies,
les joies li vaig dar;
al cap d’uns altre quinze,
ja me les va tornar.
- Aquí et torno les joies,
jo bé et diré el per què:
m’han dit que tu ets repropi
i amb tu ningú hi vol res.
- Repropi o no repropi,
minyona, què hi faràs,
me n’has donat paraula,
no me la trencaràs.
- Si t’he donat paraula,
jo te la trencaré;
primer me’n faré monja
que amb tu no em casaré.
- Abans de fer-te monja,
mira, pensa-t’hi bé;
la vida de les monges
jo te l’explicaré:
Hauràs d’estar tancada,
no et podràs divertir,
sinó un xic amb les altres,
que te’n faran morir.
Adéu-siau, ma sogra,
ja me’n vaig carrê avall;
malaguanyats els passos,
malaguanyat
treball.
LA JUTGESSA
Es troba
arreu de Catalunya amb nombroses variants, així literàries com melòdiques, però
l’argument és sempre igual i sols varien els detalls.
- Recollida
de boca de Teresa Gelats
-
Il·lustrada per Josep Verges
Cançons populars històriques i de costums (1936)
(intro)
Jutge n’està malalt,
jutge de l’audiència,
le’n van a visitar
passen de més de trenta.
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
No hi van pel jutge, no,
que hi van per la jutgessa.
- Jutge, quan seràs mort,
quin marit vols que prenga?
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
El del barret rodó
o el de la capa verda?
- Calla, calla, muller,
deixa’m sortir d’aquesta
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
Te’n trencaré un braç
i els ossos de l’esquena.´
- Calla, calla, marit:
no en sortiràs, d’aquesta.
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
Te’n faré un parell d’ous
amb una salsa verda,
te’n faré fer un vestit
forrat de panyo negre.
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
Vindran els capellans
cantant el leri-leri,
jo em vestiré de dol
i vindré al teu darrera.
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà, la, la, la, la.
La gent, quan em veuran,
diran: “Quina viudeta!”
jo n’abaixaré el cap,
faré la rialleta.
Larà, larà, larà, lalara,
Laralà,
la, la, la, la.
PEL BON VI (adaptació)
Declaradament
s’hi canta la passió pel vi fins al punt del sacrifici inútil de la nuesa, car
el delirant cantaire no arriba ni a poder-lo tastar, i ha d’esbravar el seu mal
humor malparlant de l’aigua. Solia ballar-se en els hostals i tavernes ja
avançada la nit.
- Recollida
en boca de Teresa Arrú de Salardú
(60 anys)
-
Il·lustrada per Josep Picó
Cançons populars històriques i de costums (1936)
(intro)
Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins m’he venut les sabates;
m’he quedat desensabatat
i no l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
jo me n’he venut els mitjons;
m’he quedat tot desenmitjonat
i desensabatat i no l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut la camisa;
m’he quedat tot desancamisat
i desenmitjonat i desensabatat
i no l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut els pantalons;
m’he quedat tot desenpantalonat
i desencamisat i desenmitjonat
i desensabatat i no l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
jo fins me n’he venut les ulleres;
m’he quedat tot deseullerejat
i desenpantalonat i desencamisat
i desenmitjonat i desensabatat
i no l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
jo m’he venut els calçotets;
m’he quedat desencalçotat
i desenullerat i desenpantalonat
i desencamisat i desenmitjonat
i desensabatat i no l´he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
que l’aigua no.
Pel bon vi, pel bon vi,
Jo NO me n’he venut el tanga;
m’he quedat tot entangat
i desencalçotat i desenullerat
i desenpantalonat i desencamisat
i desenmitjonat
i desensabatat i SÍ l’he tastat.
El vi em sap bo,
que l’aigua no gaire;
el vi em sap bo,
