Acte de presentació al Museu Etnològic del llibre "Etnològic BCN"

Acte de presentació del llibre amb el Conseller Lluís Puig, Pep Fornés i Lluís Bonet 

(Foto: Montserrat Canela)

El joc de la xarranca *

Xarranques (DGCPAAC)

Relacionat amb la xarranca, Joan Amades, en comentar el darrer dels 48 boixos del llibre l’auca dels jocs de la mainada (Hesperia. Barcelona, 194?) explica que: “És un dels jocs més estesos per Europa i pels pobles orientals de civilització antiga. Se li atribueix origen màntic o endevinador. Consisteix a fer córrer, saltant a peu coix, una pedreta per damunt d’un traçat amb diferents compartiments, dibuixat pels mateixos infants jugadors damunt del sòl. Hom fa entrar i sortir la pedra del traçat i la fa anar de l’un compartiment a l’altre, seguint unes regles que varien segons els llocs, però que solen reconèixer una ratlla inicial inamovible. L’opinió més admesa per la ciència és que el traçat té sentit astrològic i que el joc és la degeneració d’una pràctica de caràcter astrològic encaminada a interrogar els astres per tal d’escordinyar l’avenir. És remarcable que el compartiment principal, per la seva mida i situació, és dedicat al sol. Abans més que avui, el traçat solia constar de dotze compartiments, que corresponien als dotze signes del zodíac. Malgrat la desfiguració que sempre sofreixen els documents de la cultura infantil, els traçats de xarranques de quan nosaltres hi jugàvem, dins de llur diversitat, mantenien una fesomia que recordava molt les cartes celestes, els astrolabis dels antics i la visió que els pobles de l’antiguitat tenien del sistema planetari.”

Línies més endavant, Amades, gairebé en cloure l’article afegeix que: “Des que ens interessen els documents populars, hem vist traçades damunt dels nostres carrers diverses xarranques que s’aparten molt dels tipus usats quan nosaltres hi jugàvem i que fugen també dels traçats que recordaven visions primàries del sistema universal.”

Dit això, en el volum V de l’obra del Costumari Català (pàg. 391 – 396) el folklorista opta per recuperar el contingut literari del llibre citat anteriorment, tot i que, ara, a més, n’amplia informacions, com per exemple, quan exposa  la riquesa de noms amb què es coneix la xarranca arreu dels Països Catalans: Rodona i nonet, a Olot; setmana i cargol, a València; xancarro i llemo, a Menàrguens; flèndit, xanca i marro, a Girona; caldera i titllo, al Vallès; l’altra vida i titllo de monja, a Barcelona; unillo i palet, a Igualada; escamarlèfics, a Sallent; carraca, a Viladrau; auranell, a Solsona; mansana i cranca, a Vinaròs; enxanc, a Reus; rello, a Granadella, i xinga, a Eivissa.

A més, reinsisteix que: “...Les regles del joc són així mateix variadíssimes, si bé sempre a base de fer córrer la pedreta per damunt del traçat, amb alternatives de descans, seguint direccions i regles diverses, però sempre a peu coix...” I, sobretot, en especial, ho amplia de forma il·lustrada reproduint en dues pàgines senceres del Costumari fins a un total de 29 figures diferents del joc.

Contat això, afegir que, en les capses de l’arxiu del Fons Amades que hi ha en el Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es conserva una singular col·lecció integrada per 8 petits retalls de papers  en els quals hi ha dibuixades algunes de les variants de xarranques que l’autor reprodueix en el treball.

I és que, detingudament observades, fins i tot les menudes anotacions de butxaca de l'autodidacte etnògraf resulten interessants de descobrir. Tant és així, que coincidint amb la celebració del centenari del naixement del folklorista l'any 1990 apareixen reproduïdes en el llibre El món de Joan Amades (Departament de Cultural. Barcelona, 1990).

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/?p=24016

Fem un cafè? *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

En principi hauria de ser una cosa simple, veritat? – Un cafè!  Doncs, diguem, que... fer, potser sí. Ara; encomanar? També. Només, que, la cosa es complica i, sinó,  parem teula i seiem una estona en un tamboret de barra de bar on es fa evident que els professionals (que remenen la cafetera) en saben un munt.

De fet, a l’hora de fer l’enumeració de variants no sé ni per on començar ja que hi ha uns quants tipus de cafès com, gairebé, clientela que pugui tenir un local. Ep! Sort que just parlem de fer un cafè, perquè és per parar grillat! Aquí exemples: - Un... amb un dit de cafè; un altre de llarg; un de descafeïnat; un de perfumat; un de carregat amb licor; un cigaló;  un trifàsic; un soldat; un tallat curt de cafè; un amb llet condensada; un amb llet de soja... Segueixo?

Oh, i el personal de darrera del taulell el veus concentrat en la feina fabricant peticions amb tota mena de dèries:  - Que sigui amb quatre gotetes de llet freda; que tingui un tel cremós al damunt; que sigui amb gel; que no estigui bullint; que s’hi pugui tirar sucre marró; que s’hi pugui afegir sacarina; que també es pugui beure una punta d’aigua en un got... N’explico més?

Bé, no únicament faré esment de la destresa amb què arriben a preparar els encàrrecs els del gremi de l’hostaleria, no, no! Destacar, en especial, la infinita paciència amb què serveixen  peticions ja que aquí, les manies, encara molt més s’accentuen: -Que sigui servit amb tassa i platet; que la cullereta no sigui de plàstic; que la porcellana porti nansa;  que sigui en un vaset de vidre; que la sucrera tingui tapa al damunt...  Queda clar, no? I és que en això del cafè, som tots plegats una colla de perepunyetes. Ei, però sigui quina sigui la ració, gaudim de l’aroma, el gust, la companyia... i n’assaborim dosis al màxim en qualsevol hora del dia, lloc, bé prou ens trobem a peu dret en un mostrador de carretera, asseguts en cadires de càmping, entaulats en un restaurant... Res, petits plaers de la vida.

Ah, que no us agrada el cafè? No en podeu prendre? És igual, segur que un vici o altre tindreu.  Llavors, canvieu aquí cafè per: te, cervesa, vermut, còctel, vi... aigua, no cal! Que, (encara que sigui fresca) “rovelle”

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/?p=23919

Etnològic BCN, el llibre

Coberta Etnològic BCN

Diuen, diuen, diuen... que, les paraules se les emporta el vent. Potser sí! Però, una forma perquè no s’escapin és escriure-les en algun racó o altre i, en el cas dels 75 anys del Museu Etnològic de Barcelona, tal cosa semblant ha passat. D’aquí, doncs, d’entrada, l’edició del document amb un títol volgudament abreviat: Etnològic BCN. Ara bé, pel que fa a la tria del mot: “Etnològic” és, perquè, simplifica de forma popular la manera d’anomenar el museu (ei, sense l’article apostrofat al davant) i, respecte a l’acrònim “BCN”, aquest facilita que el monograma de la ciutat de Barcelona ressoni de forma global.

Dit això, el volum imprès pretén despertar als lectors interès, emocions, records, coneixements... i, sobretot, curiositat infinita per apropar-se al museu a fi de poder gaudir-lo al màxim ja siguem infants, adults o bé ancians. Perquè, ben rumiat, hi ha una edat per visitar el museu? I, per llegir el llibre? La resposta és que no, que n’hi ha moltes, raó per la qual un col·lectiu multidisciplinar d’experts en diferents disciplines hi han dedicat energies per traçar un renovat discurs museístic durant els anys 2011 al 2015 en què l’edifici ubicat a la muntanya de Montjuïc ha estat tancat al públic per obres.

De fet, en un inici, la remodelació de l’equipament cultural no plantejava l’edició d’un llibre però l’important recull d’estudis i treballs tècnics, que es van arribar a elaborar, obriren els ulls a la direcció de l’Etnològic a plantejar la possibilitat de reescriure’ls en un únic aplec com a testimoni d’una època de viure l’etnologia. És a dir, una mena de “make in off” cinematogràfic però, en format de paper i... aquí està!

Presentat en societat en un primer moment el dia 28 de gener, en la trobada del Som Cultura Popular de Barcelona, aviat, en breu, el proper dia 8 de juny serà també presentat en un format acadèmic en les instal·lacions del museu per la qual cosa convidadíssims esteu, d’acord?

I és que, amb la voluntat de ser fidel a l’empresa, la publicació respira a totes bandes l’ADN del museu. D’entrada, a més del títol ja esmentat, la coberta és de color blanc (com les parets i mobiliari de les sales de l’edifici); amb una il·lustració familiar (entre les pàgines interiors també hi un conte desplegable dibuixat a 8 mans); i, la manipulació amb un hexàgon a la portada (que fa referència a l’arquitectura de l’edifici) deixa entrellucar una fotografia de les guardes del llibre on es destaca un detall de la façana del Etnològic.

A partir d’aquí, en els plecs de papers impresos hi ha entrevistes (al director, a tècnics, dissenyadors); articles redactats amb diferents nivells de lectura i, complementats amb una selecció acurada de fotografies o il·lustracions (d’antropòlegs, pedagogs, historiadors, arquitectes, conservadors, educadors, gestors culturals, comissaris...); a més, en annex, traduccions en anglès i castellà que faciliten la divulgació de l’obra.

Arribats en aquest punt, res millor que convidar a descibrir els diferents continguts del llibre, els quals, entre d'altres, fan l'ullet als àmbits expositors del museu, els orígens històrics, els treballadors de la casa, les etapes viscudes, les expedicions i exposicions realitzades, els projectes... i que anhela ser útil en el present i en el futur. Bona lectura!

http://ajuntament.barcelona.cat/museuetnologic/ca/Etnologic-BCN-llibre

Recull d'articles: Diario de Barcelona (1944 - 1960) *

Quadern Diario de Barcelona (DGCPAAC) 

Entre les diverses incursions de Joan Amades al món del periodisme, en els armaris compactes on hi ha el fons del folklorista a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es conserva en un parell de quaderns els articles publicats en el Diario de Barcelona (popularment, Brusi) que, la secretària personal, Consol Mallofré, va tenir cura d’anar retallant i enganxant.

Les 168 aportacions que fa l’autor foren redactades en llengua castellana primer, en una secció anomenada: “Barcelona de antaño” i, posteriorment, a: “Costumbres y tradiciones” on sovint actuarà com a  cronista local explicant des d’una perspectiva històrica esdeveniments culturals, religiosos o populars com ara: “El verano de nuestros abuelos”; “Las pedreas”; “Las terraires”; “Los pintamonas”; “El miriñaque”; “El primer alumbrado publico”; “Los velocipedos”...

A tall de mostra dels articles redactats en el diari, adjuntem uns fragments del corresponent del dia 7 de desembre de 1958 anomenat: “Aeronautica Barcelonesa” on Amades comenta que: “Segun opinión extendida, los intentos humanos de surcar el aire los iniciaron los hermanos Montgolfier el año 1783. Antes de esta fecha un barcelonés llamado Juan Lanas ya inventó un aerostato realizando unas pruebas poco afortunadas en el año 1670, es decir, más de un siglo antes que los franceses Montgolfier. No poseemos detalles de la categoría del ensayo y por lo tanto no podemos saber nada del sistema ni de la indole del aparato...

...En el año 1847 se elevó en el Torín de la Barceloneta el popular aeronauta francés Mr. Arbant. Realizó dos ascensiones en dos domingos seguidos. El espectáculo atrajo poderosamente la curiosidad y el entusiasmo de las gentes. A pesar del elevado precio de la entrada, la plaza de toros se llenó a rebosar y todos los alrededores estaban invadidos, igual que los terrados y campanarios. Eran muchos los que preferian ver la ascensión desde la calle, atraidos per el afán de seguir el globo para verlo caer de cerca y participar de la emoción de la caída. Las autoridades tomaron las mismas precauciones y medidas por mar y por tierra. En la primera de las ascensiones el globo fué a caer en el valle de Ebrón, cerca del antiguo santuario de Sant Geroni de la Vall, en la ladera norte del Tibidabo, hacia la carretera de la Rabassada. Los primeros en acudir fueron el cónsul de Francia en Barcelona, Fernando de Lesseps, y su esposa. El descenso fué feliz.

En la segunda ascensión, le acompañó un ciudadano barcelonés, cuyo nombre se guardó secreto hasta el momento de aparecer en el circo, saludando al público antes de entrar en la cesta. La expectación ciudadana fué enorme e hizo acudir mucha gente a la plaza. El acompañante fué Eudaldo Munner hijo de la popular cochería de “l’Andalet” situada en la calle dels Arcs, número 5, a quien la referida proeza le valió gran renombre y popularidad.

Años mas tarde, Mr. Arbant, para repetir su espectáculo, volvió a nuestra ciudad. Las condiciones atmosféricas eran pésimas para la ascensión y el aeronauta manifesto la imposibilidad de elevarse. El público se alborotó y le trató de cobarde. Mr. Arbant sintióse herido en su amor propio y se lanzó a los aires. Una ráfaga de viento precipitó el globo hacia el mar, desapareciendo a los pocos instantes, sin que se encontrara indicio alguno de la nave ni de su intrépido tripulante."

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/?p=23778

Panoràmiques sonores *

Hoooooooooola, bona hora a tothom

Disposar d’un programa automàtic de repic de campanes té certs avantatges. Clar, que... també, potser, alguns inconvenients. Bé, o potser no? Sigui com sigui, al poble hi conviuen amb certes dificultats per part del campaner la tradició secular d’enfilar esglaons cap a l’atalaia de l’església per a fer tocs i repics en jornades assenyalades (ei, esmorzat) amb la comoditat, també, (esmorzat) d’anar a peu pla cap a la sagristia a prémer el botó que la informàtica ofereix al campaner a fi de fer-les sonar mentre ell (si li ve de gust) pot a la vegada combregar a missa.

En altres paraules, allò que recollia la dita de: No es pot tocar campanes i anar a la processó, en l’actualitat, i tant que es pot fer! Doncs, al municipi, lo pica campanes, amb l’eclosió de la tecnologia s’ha mal acostumat a utilitzar (des del bar on continua esmorzant) “lo mando a distància” per fer els tocs de bateigs, focs o, per dir uns altres de programats, difunts.

Res, que aquest  darrer hivern, el campaner, en Macari com a conseqüència de l’electrònica,  s’ha engreixat i el metge li ha aconsellat que vagi al gimnàs a suar la cansalada que qualsevol dia farà un pet com un aglà. I, de fet, no ha dit pas que no, però, per sorpresa del doctor, li ha comentat que s’hi apuntarà després de la primavera perquè és precisament durant aquesta estació quan, malgrat l’obesitat adquirida, tindrà encara interès en enfilar-se a diari escales amunt.

“Lo matasanos” indagant en la voluntat del pacient de posposar l’inici de la pràctica esportiva, n’ha volgut saber detalls rebent, com a primera resposta, que durant aquest període les vistes als paisatges que divisa li alegren els ulls.

- Ho comprenc... (ha reflexionat en veu alta el de la bata blanca afegint) – Clar, la privilegiada contemplació aèria dels camps de cereals verds, els fullatges dels ametllers, les flors... Però, home, vostè, això, ho pot continuar fent pujant i baixant escales la resta de l’any gaudint dels canvis en la natura i, a més, s’estalviaria pagar gimnasos, no?

- Cregui’m, doctor. (respon seriós lo Macari) - Lo d’anar més endavant a fer esport, francament, no li ho discutiré. Ara, digui’m si vol cap verd, però, l’interès per les vistes aèries primaverals les dirigeixo als terrats de les cases on més d’una veïna aprofita els primers rajos de sol de la temporada amb bikini!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23727

Textos obres teatrals *

Textos Obres Teatrals (DGCPAAC)

Amb l’acròstic: TOT (Textos Obres Teatrals), en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserva una col·lecció integrada per 211 sainets, entremesos i balls parlats els més antics dels quals es remunten a les acaballes del segle XVIII.

I és que la publicació de textos breus de teatre català fou un gènere popular que, malgrat l’intens procés de castellanització del moment, despertaven interès a totes les capes de la societat ja que, de forma codificada, esdevenien moralitzants, didàctics, divertits i, sovint, picantons provocant riallades fàcils en el públic.

Pel que fa a la sèrie d’escrits que hi ha al Centre de Documentació, es desconeix en un grup majoritari l’autoria de les obres, tot i que, algunes apareixen signades amb els noms de: Francisco Altimira, Anton Faura, Eduardo Sala o bé, Frederic Soler “Pitarra”. Respecte als editors, la relació d’empreses, resulta molt més extensa i són de remarcar per l’antiguitat, les publicades per   l’impressor barceloní Matheo Barceló o la llibreria Quiroga de Madrid entre els anys 1772 i 1779. A més, cal afegir, també, alguns dels títols simpàtics de la col·lecció de sainets, com ara: Lo casat que tractant criades viu de coses regalades;  D. Gregori del pernil ó sia la arribada de un mort y la fugida de un viu; Qui no te pa moltes sen pensa; o, per citar un altre bilingüe, D. Policarpio ó sea lo pare rapatani y la mare vanitosa.

L’ús que en fa Amades d’aquestes obres s’observa, per exemple, en els llibres de Costumari Català on, entre d’altres fulls de la col·lecció descriu en el Vol. I (pàg. 793) el ball parlat de la Rosaura tot dient que: N'hi havia dues versions. Una d'elles, sobretot, havia esdevingut summament popular dins d'aquest gènere de representacions. Sens dubte era el ball que més s'havia representat i el que havia assolit una més gran expansió, puix que nosaltres l'havíem vist ballar a Barcelona dins del present segle. El seu argument era ben simple i prenia origen d'un cas que sembla ésser històric.

Un fadrí que festejava una donzella d’una casa distingida va seduir-la amb l'ajut d'un seu amic. Valent-se d'enganys, la va portar a un bosc i un cop n'hagué abusat, va deixar-la despullada i lligada a un arbre. Al cap de moltes hores, el gos d'un caçador que passava per allí a la vora va descobrir-la i en va fer adonar al seu amo. El caçador la va deslligar i la va portar a casa dels seus pares, que van perseguir i processar els delinqüents. Aquest fet va impressionar pregonament el poble, sempre tendre i sensible, i va donar origen a la publicació de nombrosos romanços i al tallat de diferents gravats al boix per a encapçalar-los i il·lustrar-los. I en aquesta literatura de fil i canya s'inspirà l'autor del text del ball. Era un dels balls en què sortia un menor nombre de figurants que parlessin, puix que es componia de la protagonista, els seus pares, el seu padrí, el seu promès, un seu amic, el caçador, un monjo, el governador, el fiscal i un servent. També hi sortien quatre miquelets i el majoral, a més del diable, que feia el paper de graciós. Era corrent que hi prenguessin part uns quants figurants més, que anaven tots mudats i ajudaven a fer les passades més llargues i més vistoses. Les dames anaven vestides amb grans mirinyacs i amb faldilles molt llampants, plenes de farbalans, cintes i flocs. Portaven un pinetó que sostenien dos bastaixos al cap de les dues rengleres i que servia per a lligar la protagonista vestida, encara que el text diu que hi fou lligada sense roba. Van fer-se molt populars uns versos que deien:

Rosaura, como te diviertes,

lligada en aqueste pino,

amb tanta calor como hace

i jo estic tremolando de frío.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23608