dijous, 16 de novembre de 2017

Com es va escriure... Guia llegendària de Barcelona. El Raval



Com es va escriure... Guia llegendària de Barcelona. El Raval.

(Foto: Josep M. Gol)

divendres, 10 de novembre de 2017

La mida del peu de la Mare de Déu *


Peus del Fons Amades (Foto: DGCPAC)

En els volums IV i V de l’obra del Costumari Català, Joan Amades reprodueix, respectivament, dues imatges de la mida de la sabata de la Mare de Déu. Concretament, en la pàgina 843 del IV llibre hi ha estampada la relíquia del Santuari de la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes i, en la pàgina 157 del V tom, hi ha impresos l’anvers i el revers del peu de la Mare de Déu de Rocaprevera de Sant Feliu de Torelló.
De relíquies de peus, en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, se’n conserven, però, un total de 4 exemplars catalogats amb els topogràfics: FRE 893, 894, 1157 i EST 450 que, suposadament, difonen la veritable sabata de la Mare de Déu, la qual és venerada fins i tot en diferents indrets més enllà del país.
Pel que fa al possible origen i atributs de la mida, en l’interior de la plantilla de la Mare de Déu de Bellpuig hi ha la següent inscripció on diu que: “... Es venerada amb gran devoció en un convent de Loreto, al regne d’Itàlia, ciutat en que es conserva la seva santíssima Casa portada miraculosament per mà dels àngels de Jerusalem. El Sant Pare Joan XXII va concedir 300 anys d’indulgències a qui besi tres vegades aquesta mida i digui tres avemaries, indulgències que foren confirmades pel S. Pare Climent VIII l’any de nostra redempció de 1603. Com que aquestes indulgències no tenen prescripció de nombre, poden guanyar-les totes les vegades que vulguin al dia els devots de la Santíssima Verge Maria i es poden també aplicar per les ànimes del purgatori. Per a major glòria de Reina del cel i de la terra és permès treure d’aquesta mida d’altres de semblants, les quals gaudiran de les mateixes indulgències. – Aquesta festivitat es celebra a Itàlia el 10 de desembre.”
En relació al gravat de Rocaprevera, en una part del revers, el text exposa que: “A tota deprecació à Nostra Senyora de Roca-Prebera se guanyan 40 dies de indulgencia concedits per lo Ilim. D. Pere Martínez de San Martin, bisbe de Barcelona”. Ara bé, la força d’aquest peu que Amades edita i comenta en el Costumari (i del qual, per cert, en les calaixeres del Fons no se’n conserva cap exemplar) rau en el disseny ja que s’hi reprodueix també una serp (el dimoni) que resulta esclafada gràcies a la simbòlica petjada del peu la Mare de Déu.
Dit això, no ha de sorprendre que precisament el folklorista comenti en el volum V que: “... Invocada per al mal de peus. Al santuari venien una estampa que figurava el peu de la imatge; els fidels i romeus l’adquirien per guarir-se, car hom creia que portar-la plana, al fons del calçat, guardava de tota mena de dolor de peus i de cansament. Els grans corredors i caminadors incansables, els lleugers i andarecs, hom creia que devien llur resistència en aquest sentit a la possessió d’un peu de la Mare de Déu, de més virtut que els altres, el qual mai no deixaven de portar dins de la sola del calçat.”
Respecte a les altres estampes més tosques de realització que es custodien al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tret de la vinculada al Santuari de Bellpuig, comentar que s’hi reprodueixen textos semblants però en llengua castellana. Així com, a  tall de curiositat col·lectiva, explicar que, si fem cas de les proporcions de les plantilles (d’uns 17 x 6 cm.), vindrien a escenificar un peu més de nena petitona que no pas una altra cosa.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=22490

divendres, 27 d’octubre de 2017

GPS *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Mare de Déu Senyor, això ja no és el que era! Resulta que ara força cotxes gairebé porten incorporat un GPS. Sí, allò del: “Global Positioning System” que es veu que serveix perquè puguis arribar als “puestos” amb el suport de les indicacions que et va contant una veu artificial que, prèviament, programes i que diu coses com ara:  - A 100 metros gire a la derecha. O, bé: - Coja la salia 27 dirección Sant Vicenç dels Horts.
Ja us ho diré, una meravella de la tecnologia que, malauradament, ha fet desaparèixer pràcticament del “mapa” (mai millor dit) els mapes desplegables de paper de carreteres. Bé, potser ja no us en recordeu, perquè tot canvia massa de pressa, però, en la guantera dels cotxes (lloc, per cert, on en els inicis de l’automoció es guardaven uns guants perquè, si havies de tocar el motor de l’auto, no et cremessis) fins ara fa 4 dies, tothom hi tenia entre altres coses, mapes de carreters per mirar de saber (en cas de dubte durant la ruta) per on dimonis circulàvem. Encara recordo vivències amb la Montserrat al costat fent de “copiloto” amb uns llençols d’aquests estampats amb ponts, camins o rius, desplegats, buscant on parava un poblet perdut entre muntanyes.
Renoi, en més d’una ocasió vinga donar voltes; ara amunt, ara avall fins arribar al cap d’una estona, a la “desesperada”, a utilitzar la millor de totes les solucions que hi puguin haver per sortir de dubtes que no és altra que la de preguntar al primer ésser humà que et trobes, abaixant el vidre de la finestra i traient los caps tots els ocupants del cotxe, amb cara de perduts, per preguntar: - Anem bé per anar Sants?
Clar que, llavors, l’interlocutor,  sovint respon amb cara de peix bullit i diu: - No ho sé, no sóc d’aquí. Preguntin més endavant... I, au, tornem-hi! Diguis gràcies, apuja el vidre, mira endavant i “arranca” el cotxe fins a la “desesperada” trobar asseguts en un banc una colla de jubilats, cadascun  dels quals t’indica una alternativa diferent. Total, que tot plegat em fa pensar en la primera vegada que amb la senyora ens vàrem plantar amb lo cotxe a Barcelona i, en sortir, no sabíem com fer-ho. Ja preguntàrem ja... però, al final, haguérem d’aturar un taxi, la Montserrat pujar-hi i, servidor, seguint-los amb el cotxe al darrera fins a la Diagonal.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=22357

dijous, 19 d’octubre de 2017

Com es va escriure... El tres i el set números meravellosos



Com es va escriure... El tres i el set números meravellosos amb la companyia del Jaume Capdevila "Kap".

(Foto: Gustau Molas)

divendres, 13 d’octubre de 2017

El lenguaje del caminante *


El lenguaje del caminante (DGCPAC)

En els armaris compactes en els quals hi ha dipositat el Fons Amades a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, trobem una col·lecció de separates degudament enquadernades amb articles redactats pel folklorista com per exemple: El lenguaje del caminante editada en el volum V de la Revista Peruana de Cultura a Cuzco, l’any 1953.
El treball, breu, d’una trentena pàgines, Amades l’estructura en dues parts. En la primera, de mena divulgativa, explica que hi ha quatre categories de caminants: els d’ofici, els de devoció, els circumstancials i els comerciants. Argumenta la classificació a partir de la coneixença de dos rodamóns que va entrevistar: Rafael Mir de Barcelona, 1921 i, Juan Vallès de Sabadell, 1922. També, per realitzar l’estudi, es nodreix del suport fotogràfic de signes recollits en el territori català per Joan Rocabert, Enrique Oliver i del catedràtic gironí Manuel Cazurro. Al respecte a tot plegat, el folklorista exposa el següent: “Hasta ayer en que los sistemas de locomoción eran escasos, y lo más común era el viajar a pie, subsistió un lenguaje de signos, una escritura ideográfica especie de código de señales destinado a instruir y prevenir a los caminantes de los peligros, inconvenientes y ventajas a los que dignificaban los caminos con su andar, fruto de la experiencia de aquellos que los habían recorrido antes que ellos. Los progresos modernos nos han alejado del andar a pié que sólo practican las gentes humildes que viven de la voluntad pública y que no cuentan con medios, y que continuamente viajan de un punto a otro en busca de la mano generosa que les proteja, trashumando al ras del perro, porque ni cabe en ellos hacerlo de otro modo, dada su pobre condición de vivir de la gracia de los demás; quizás el méndigo es quien tambíen más que ninguno otro necesita de la experiencia adquirida por quienes procedieron en la carrera y en la imploración de la limosna...”
Complementa aquesta primera part de l’estudi una esquemàtica descripció de cadascun dels 47 signes que integren el treball, els quals, en la segona part, Amades opta per reproduir de forma manual,  és a dir, en grafia de camp de treball o mà alçada, recurs que també emprarà amb les fotografies rebudes pels col·laboradors, les originals de les quals es conserven en l’apart fotogràfic de l’arxiu Amades.
En relació a l’argumentari de: El lenguaje del caminante el folklorista escriu que: “...Estos signos suelen hallarse a la vera de los caminos cercanos a poblaciones y aún en las paredes de los edificios de las calles interiores cuando se refieren a gentes vecinas de las mismas o a conceptos relacionados concretamente a determinadas casas de las mismas. Estos signos son trazados en lugares fácilmente visibles, en cima de cuerpos duros que permitan su trazo perfecto y su conservación por algún tiempo. Son preferidas las piedras y paredes bien visibles y sobresalientes y los troncos de los árboles. Tienen preferencia por los fondos obscuros que permitan trazar  las líneas en blanco para que destaquen...”
Ara bé, que vénen a dir la sèrie de signes que recull Amades? Doncs coses diverses, com per exemple: Paratge perillós i sense seguretat; Paratge vigilat, no entrar a l’horta; Indicació que es pot dormir en el paller de la casa; Aparenteu devoció religiosa; Si voleu treballar, us donaran menjar; Casa habitada per gent rica o, entre d’altres, Passeu de llarg, són gent pobra.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=22219

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Món Gegant



Exposició divulgativa que apropa figures d'imatgeria popular d'arreu del món inaugurada en el Congrés Internacional celebrat a Reus del 12 al 15 d'octubre de 2017

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Jocs de taula


Cavall Fort núm. 1325 (2017)

Són fulls on hi ha impresos jocs tradicionals d’entreteniment com ara: l’oca, els escacs, els naips, la loteria... els quals conviden a passar el temps de forma distesa tot fomentant entre els jugadors llaços de sociabilitat i aprenentatge.

Per què en diem jocs de taula?
Se’n diuen així perquè, normalment, s’hi solen jugar al voltant d’una taula però, també, es poden realitzar en altres indrets com per exemple en una superfície plana o directament al terra.

Des de quan s’hi juga?
L’origen dels jocs de taula és antiquíssim. Ara bé, els més remots de paper que es conserven en les calaixeres del Fons Amades són editats al segle XIX.

Curiositats
Sí bé és molt probable que en alguna o altra ocasió haguem jugat en aquests jocs populars, les formes i els dissenys dels històrics fulls impresos ens ofereixen diferències singulars com les següents:

-      L’oca
No totes les caselles del joc apareixen il·lustrades.

-      Els escacs
En el mateix paper hi ha el tauler i les peces per retallar.

-      Els naips
Les cartes són d’un format més petit de l’habitual i per jugar cal retallar.

-      La loteria
El tauler recorda les caselles de l’oca però amb un text en cadascuna a sota explicant les normes de la partida.

Clar que, com sempre, el més important en els jocs de taula no és guanyar o perdre, el més important és passar-ho bé!