dimarts, 1 de desembre de 2020

Ning nang! Tocats per les campanes

 

 

 
Cavall Fort núm. 1401 - 1402 (2020)

Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!

Un sistema de comunicació

Les campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien els actes de les església (tocs canònics) però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat, avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).

Instrument idiòfon

Colpejades per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora repicant amb un martell.

L’origen es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o en moviment.

Per què les anomenem així?

La Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la qualitat del bronze.

A més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.

Com a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...

Com es fan?

Per la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli  interior que esdevindrà el vas buit de la campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.

Realitzades diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar  per uns conductes damunt la cera (que es fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als 1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després, caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.

Ofici ple de secrets

Els responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills. Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.

Campanars, campaners i tocacampanes

Inicialment eren torres que incorporaren durant el segle IX  en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!

L’automatització

Sí bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé, un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció potenciant  l’organització de trobades amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.

Tocs canònics i tocs civils

Malgrat que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de les hores d’oració: Laudes, Tertia, Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...

En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.

Perdre el seny

La paraula ve del llatí signum que vol dir senyal i és el mot amb que s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.

Inscripcions singulars

En les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen, com per exemple: Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes.

L’art de fer-les seure

En diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant enlaire: A seny del Senyor.

El balanceig

És un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de  petits. Consisteix a fer seure un infant damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una cantarella que diu:

 Ning, nong,

Les campanes de salom.

-       Qui les toca?

-       L’avi Roca.

-       Qui se’n riu?

-       La perdiu...

 Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.

Va d’endevinalla...

Sóc un instrument de corda

que fa riure i fa plorar

com que en tinc una de sola

la canalla em sap tocar.

Fer campana

En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.

divendres, 13 de novembre de 2020

Fabulari Amades *

 

Fabulari Amades

(Biblioteca Joan Amades, Llegat Consol Mallofré)

És un recull pòstum del folklorista dedicat a la mitologia popular que, l’any 1995, l’Associació Cultural Joan Amades publicava amb l’editorial El Mèdol de Tarragona com a volum primer de la Biblioteca Joan Amades. Llegat Consol Mallofré. L’edició va anar a cura d’en Jan Grau Martí amb il·lustracions d’Albert Macaya i, en la introducció, exposa que: “El nom reuneix dos significats que són molt adequats a tots els éssers de l’imaginari que conté. La base del nom ve del mot –fabulós-, sinònim de fantàstic, imaginari, llegendari, mitològic... –Fabulós- deriva de  –faula-, que, entre d’altres significats, vol dir: <narració de fets meravellosos>. Per una altra banda, partim del mot –bestiari-, que ve de -bèstia- i es refereix a <un tractat de les bèsties; amb descripcions al·legòriques o moralitzadores de les bèsties o llurs costums, que s’escriviren a l’edat mitjana>. Així doncs, si apliquem el mateix criteri a la paraula –fabulós-, ens surt –fabulari- i, per tant, seguint amb el mateix joc, el podríem definir com <un tractat d’éssers fabulosos i els seus costums>, i per què no, <amb descripcions al·legòriques o moralitzadores>, encara que en aquest cas no fos escrit a l’edat mitjana”.
Sigui com sigui, apropar la descripció Dona d’aigua on s’explica que: “La goja, aloja, o dona d’aigua, i en alguns indrets anomenada també encantada, és un ésser femení de bellesa meravellosa, que encarna el sentit de l’aigua. Viu dins mateix de l’aigua o en coves pròximes a rius, fonts i llacs. El mortal que arriba a veure-la, inevitablement queda seduït per la seva hermosura. Se les considera filles de la mateixa aigua i les seves accions són positives. Les dones d’aigua porten prosperitat als llocs on habiten i per això hi ha indrets on se les anomena bones dones.
Passen moltes hores en les arbredes pròximes a rius i estanys, on ballen al so d’harmoniosos instruments. Es banyen sovint a les aigües d’estanys o gorgs i, en acabar, passen molta estona pentinant-se la llarga cabellera. També juguen entre elles empaitant-se. Viuen en coves on hi ha palaus immensos. Les nits de fosca surt de dins de l’aigua una resplendor molt brillant, i s’hi sent el soroll propi d’un gran festí i d’una plàcida orgia.
No volen tractes amb els mortals, però tampoc els perjudiquen en res. Si algú vol anar a viure amb elles, l’admeten amb molt de gust, sobretot si són homes, però s’han de fer el càrrec que no tornaran mai més.
Una llegenda molt estesa parla de l’enamorament entre una dona d’aigua i un cavaller. Es van casar i ella va anar a viure amb els humans, però li va imposar al seu marit la condició que mai li podria dir dona d’aigua. Van viure molt temps feliços i van tenir fills. Un dia que el marit era de viatge, ella va manar als mossos que tallessin el blat, tot i estar encara mig verd. Quan l’home va arribar es va enfurismar i va dir-li: <Vés, que ja no hauries de ser una dona d’aigua> La dona en sentir això, va desaparèixer de cop. L’endemà va arribar una tempesta que va arrasar els camps i llavors el marit va saber que la seva dona havia fet el millor, perquè encara que es perdés el gra se salvava la palla.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.net/fabulari-amades/?fbclid=IwAR1bsGPVRMWKuuC_4a7KvLK4Vl-l7Rq5gmFesWRP6NweCrN9lsv2vZ5NS8I

divendres, 16 d’octubre de 2020

Refranys i dites *

 


Refranys i Dites
(Edició facsímil)

És el volum trentè de la col·lecció de la Biblioteca de Tradicions Populars que Joan Amades va publicar l’any 1935 i que de forma posterior, el 2006, l’Associació Cultural Joan Amades conjuntament amb edicions El Mèdol reeditaren en format facsímil amb introducció de Lluís-Carles Busquets, apropar el següent fragment on aclareix com a novetat de la reedició que: “... El llibre el podríem subdividir en dues parts: la primera es tracta d’una rastellera de refranys sense cap ordre temàtic ni alfabètic. Pensem que és una mena de calaix de sastre on Amades hi aplegà tots els refranys que no havia classificat en altres treballs, fet aquest que no fa decaure gens l’interès pel tema.
La segona part d’aquest llibre la forma – ara sí- un tema, el del diner, prou sucós per dedicar-li tot un apartat. El segon llibre que trobareu és el que fa referència al “Refranyer sobre les representacions de les Passions”, que és el que en un principi va sortir editat dins el llibre dels “Xiquets de Valls” i que Amades segurament l’afegí per acabar d’omplir, ja que el dels Xiquets era de poc cos i no hi tenia res a veure.”
Aclarit l’embolic, divulgar del recull del folklorista el proverbi Donar carbassa el qual fa referència a: No aceptar el requeriment amorós. Té el seu origen en un costum perdut. A pagès, quan s’entaulaven els treballs per a un festeig, era costum que el fadrí anés a visites; consistia a fer una visita a casa de la núvia. Es parlava d’interessos; el fadrí deia el que els seus pares li donarien per dot, i la família de la noia parlaven del dot d’aquesta. Feta la primera entrevista, es convenia a tornar a fer una visita a la casa dintre unes setmanes. Durant aquell interval de temps, amdues families feien les indagacions de conveniència. Si la cosa no era falaguera a la família del minyó, aquest, amb una excusa, no feia la visita anunciada. Si la família de la noia no estava disposada a acceptar el fadrí com a gendre, sense indicar-li amb paraules el seu dissentiment, a l’hora de dinar es servia un plat de carbassa, fruit que indicava una negativa a les pretensions del minyó. Aquest es donava ja per entès.
Per les contrades lleidatanes amb el mateix significat que donar carbassa és usada la forma donar garronada, car en lloc de carbassa era un  guisat de garró.
Probablement les frases donar pota i donar garronada reconeixen un mateix origen, car el garró és una part de la pota en el bestiar.
La idea de la carbassa unida al desaire amorós, així com al desengany en els estudis, té un reculat origen, puix que els egipcis amb el seu llenguatge simbòlic i jeroglífic, ja donaven a la carbassa el sentit del desig no assolit i de l’esperança fallida.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/refranys-i-dites/

divendres, 2 d’octubre de 2020

Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943) *

 


Carme Karr i Alfonsetti (Joana Romeu)
(Foto: Vikipèdia)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net:  https://festafesta.net/carme-karr-i-alfonsetti/

dimarts, 22 de setembre de 2020

Les Ombres Xineses de l'Amades al Museu del Joguet de Figueres

 


Acte inaugural de l'exposició de les Ombres Xineses del Fons Amades al Museu del Joguet de Catalunya de Figueres amb Agnès Lladó, Àngels Blasco i Josep Maria Joan.

(Foto: Tramuntana TV)