Miquel Piris: “Fent els guions, descobreixo els personatges.”

 

Cavall Fort núm. 1540 (2026)

https://cavallfort.cat/contingut/entrevista-a-miquel-piris/

L'attrezzo de Comediants

Cavall Fort núm. 1312 (2017)

En Jaumet Bernadet i la Jin Hua Kuan són dos històrics components de la companyia de teatre Comediants que, amb 45 anys ja de trajectòria professional, tenen cura de la conservació de bona part dels objectes escenogràfics utilitzats en els espectacles i que guarden en l’espai de creació “La Vinya” de Canet de Mar.

Què és l’attrezzo?

Jaumet:  - Bona pregunta! Són tots aquells estris que ajuden als actors a explicar una obra i que es fan servir en moments determinats de la representació teatral, com ara: una taula, una maleta, un pastís gegant d’aniversari...

Jin Hua: - El mot: “attrezzo” és d’origen italià i, en català, vol dir: utillatge. És a dir, eines o màquines que omplen l’espai escènic per poder realitzar la funció.

Com construïu els aparells?

Jaumet: – Dependrà de la necessitat de cada muntatge. D’entrada, mirem que dissenyadors, escenògrafs, constructors, artesans, equips de caracterització o de vestuari donin forma a les idees dels guionistes de les obres. Cal, però, que abans a l’oficina de la companyia, l’equip de producció faci un pressupost econòmic del que costarà tirar endavant cada cosa.

Els dissenyeu a La Vinya?

Jin Hua: – Això depèn de l’espectacle, de la grandària de les peces, de les tècniques de construcció o bé de la manipulació de materials que s’han de fer servir, els quals a voltes ha resultat més oportú realitzar en tallers externs especialitzats en grans decorats perquè disposen d’eines o infraestructures determinades. Ara, objectes més petits, com: capgrossos, perruques, barrets... els han fet al centre de creació  companys escultors, pintors, perruqueres o, posem per cas, modistes.

Els objectes de la companyia tenen una estètica similar?

Jaumet: – Sí, és una de les característiques de Comediants que els  decorats respirin un aire determinat.  Ens agrada que tinguin un segell festiu, mediterrani, ric en formes i colors.

I els guardeu tots?

Jin Hua: - No, tots, és impossible. Ara bé, sí que una part molt important els conservem en la millor de les condicions que ens és possible, en els magatzems que tenim a la casa.  

Jaumet: – En el món del teatre, sempre que es pot, es vetlla perquè els objectes que han estat d’utilitat en una obra determinada, en deixar aquesta de representar-se, puguin tornar a estar disponibles en altres muntatges. És una forma d’estalvi, de valorar la feina feta pels equips tècnics i de tornar a donar una nova vida a l’attrezzo. Ens agrada reciclar.

Com els teniu ordenats?

Jin Hua: -  Guardem els utillatges agrupats en funció de les seves característiques o similituds. Per exemple: màscares, titelles, dracs... estan embalats en capses fetes a mida amb la corresponent etiqueta a l’exterior que explica el que hi ha dintre; el vestuari: pantalons, abrics, faldilles... estan també etiquetats però enfundats i penjats en armaris; objectes de gran format, com ara: columnes, globus terraqüis, mobles, carros... estan en un magatzem de figures de dimensions elevades.

Recordeu què teniu en cada lloc?

Jaumet: – Una mica sí. De fet, l’ordre és del tot bàsic en una companyia de teatre. Cert és que a vegades, per raons de limitacions d’espais, hem d’amuntegar alguns objectes al costat d’altres. Sobretot quan es tracta de ferros, fustes, cables, tarimes, escales... però, si necessitem un focus, un altaveu, una cortina, un tambor... de seguida sabem en quin racó anar-ho a cercar.

Quan aneu de gira l’ordre també és important?

Jin Hua: – I tant o, millor dit, encara potser molt més! Quan estem a punt d’anar-nos-en de “bolos” (que és com anomenem els artistes quan sortim a fer les funcions) convé estar atents perquè al camió de transport no ens oblidem cap dels objectes que necessitarem pel correcte desenvolupament de l’obra.

Jaumet: – Llavors, en arribar al teatre, cal que descarreguem caixes i maletes, muntem l’escenografia i, si necessitem un plat, una trompeta o un cavall de cartró, és essencial deixar-ho a punt en el lloc precís per quan s’hagi de fer servir.

I al final de l’obra ho torneu a guardar?

Jin Hua – Sí, sempre. En finalitzar cada representació, cal tenir especial precaució de deixar de forma correcta tot l’attrezzo. En el cas del vestuari, és indispensable ser molt curosos a penjar els vestits al camerino, mirar que no s’hagi trencat cap botó, que les sabates estiguin enllustrades... o bé, per exemple, si hem utilitzat  una espelma, un bossa de serpentines o pirotècnia, en tinguem de recanvi per la següent funció.

Jaumet: -  Ah, i en acabar la gira, per retornar a Canet de Mar, en descarregar del camió el material, fem una darrera repassada al taller per si hi ha algun últim contratemps, com ara: un vestit que s’ha de rentar i planxar o una màscara que s’ha de repintar, la qual, després, guardarem a la capsa i la deixarem a punt per quan tornem a fer un nova sortida o espectacle.

Jordi Grau i Martí, escultor de gegants, capgrossos i figures de bestiari.

Cavall Fort núm. 1307 (2016)

Entrar en un taller d’imatgeria impressiona ja que descobrir damunt del banc de treball de l’artista dits de cartró, bustos o braços de fang  fa obrir els ulls com a melons però, no patiu, són peces a punt de ser muntades per anar de gresca!

Des de quan t’hi dediques?

Uf, fa més de 30 anys! En aquest ofici hi arribo perquè a la meva ciutat de  Terrassa, el meu germà anava al darrere de tornar a fer sortir al carrer els gegants vells. En aquells moment jo treballava a Andorra i, en venir uns dies de vacances, ajudava a arreglar les figures amb el suport del nostre pare.

Com comença un encàrrec?

D’entrada, primer és un projecte o una idea en la qual el que es vol és fer una bèstia, un gegant... i, a partir d’aquesta idea, que alguns porten dibuixada o fotografiada, realitzo l’encàrrec.

I com ho fas?

En primer lloc, per fer una figura amb un pes determinat i una qualitat concreta, cal modelar amb fang la peça. Pas següent: fas un motllo d’escaiola en el cas de realitzar una figura única. Ara, en el supòsit que haguéssim de fer capgrossos en sèrie,  faríem un altre tipus de motllo preparat per omplir diverses vegades. Hi ha qui les mans dels gegants opta per fer-les amb polièster. En el meu cas, faig peces úniques.

Quines diferències hi ha entre les figures de polièster i les de cartró?

El cartró són fibres premsades i el que faig és posar una pasta que es diu engrut de farina, que porta cola de conill, sulfats i fècula de patata o midó, en proporcions que es pugui estovar i tornar a refer, perquè amb els anys el cartró va perdent cola però, si n’hi tornes a posar, el cartró, torna acceptar-la.

Pel que fa al polièster, com a material és fortíssim, aguanta molt els cops, es ratlla (passa amb totes les pintures), però també perd vida a l’entorn dels 50 anys perquè es cristal·litza i llavors la  millor solució és tornar a fer un motllo. Tot són maneres de treballar.

Quan ja tens totes les peces, què fas ?

Munto la figura al pati de casa amb el recolzament del meu fill. L’equilibrem, l’ajustem..., i fem proves fins que està al seu punt. Fem uns forats, posem els caragols i cap a vestir! A partir d’aquí els propietaris se l’enduen cap al seu local.

Parla’ns de la roba i  els complements?

Ara fa uns anys que no me n’encarrego. Passo la feina als modistes, que contacten amb els clients i pacten el vestuari. Treballo sol al taller i faig la figura i el cavallet. Respecte als complements, depèn, perquè cada gegant pot portar un porra, un llibre, un clavell... En relació a les joies, algunes les encarrego, com, per exemple, les corones de llautó, ja que hi ha professionals que ho treballen molt bé, cosa que també succeeix amb les perruques.

Si els passa algun accident a les figures,  disposes a mà d’una caixa d’eines d’emergència?

Normalment pinto a l’oli les figures i, si passa algun contratemps imprevist en el trasllat, agafo la paleta de pintura i el retoco. En un pot de vidre guardo temporalment la pintura que he fet servir durant els primers dies. En el cas  d’un accident gros, però, cal portar-lo al taller a retocar.

Treballes en més d’un projecte a la vegada?

Sí, per norma general, vaig fent a la vegada diverses figures. Com que tot el procés es fa amb aigua, fang, escaiola..., vaig repartint i fent diverses coses al mateix temps perquè s’assequin i les pugui construir correctament.

Amb quant de temps cal encomanar una figura?

Normalment, el procés comença mesos vista d’una data d’estrena. Cal aprovar un pressupost i quan els clients es decideixen, ja falta poc per la presentació a plaça. És el que passa... A vegades, una parella de gegants en dos mesos i mig es pot fer tot, depèn de si tires mà de motllos que ja tens o ho crees tot de nou. Cada figura té un temps i un preu.

En algun lloc s’estudia l’ofici?

Per la meva part, sóc autodidacta i dono les gràcies al meu pare, perquè l’home era manyà i tenia nocions de fusteria, escultura... així, com també, al constructor Domingo Umbert. Ara bé, pel que fa en l’actualitat la possibilitat de poder estudiar, tot just fa uns mesos que a l’Escola Massana de Barcelona s’ha realitzat un primer curs monogràfic de conservació, reparació i restauració d’elements d’imatgeria festiva. Però, si de debò us agrada construir, el millor és que us apropeu a una escola d’art o bé agafeu, cartrons, cola, pintures... i amb el suport d’un adult comenceu a fer figures.

Per saber-ne més:

http://tallerdracpetit.wordpress.com/

Fotografies: Jaume Olivet

Dossier: La pasta. Entrevista a la Carla i la recepta de l'Elio

Cavall Fort núm. 1265 / 1266 (2015)

La Italiana, una botiga de pasta fresca!

La Carla forma part d’una família italiana que l’any 1904 es trasllada a viure de Gènova a Barcelona on obriran una botiga dedicada a la fabricació i venda de pasta fresca. Ella és la quarta generació d’una nissaga d’artesans que des del primer dia la  fan ben gustosa als paladars.

Attilio, Giuseppe, Marco i Carla Rivali són noms i un cognom molt italians!

Sí, sí, del tot! Les arrels procedeixen d’aquella estimada terra raó per la qual ja des del primer moment a la façana de la botiga hi ha penjat el rètol que recorda l’origen: La Italiana.

Explica’ns una mica coses de la família.

El rebesavi, Atilio, es va desplaçar a Barcelona perquè es dedicava a negocis d’exportació i importació de productes italians per distribuir-los aquí i també per a l’Amèrica Llatina. Llavors, en paral·lel, va obrir a La Rambla un petit quiosc dedicat a la venda de pasta fresca i, de l’èxit, van obrir aquesta botiga al carrer de Bonsuccés, núm. 12.  Posteriorment, l’avi Giuseppe va continuar el negoci d’alimentació incorporant en la fabricació maquinària semiautomàtica.  Després, els seguiren en l’ofici els meus pares Marco i Glòria els quals, per a la manipulació i conservació dels aliments, utilitzaran laminadores automàtiques i càmeres frigorífiques.

I, ara, és el teu torn...

Exacte! Treballar en aquesta feina que he après de generacions anteriors és un honor. Clar que, no us penseu, també convé estar al corrent en cada moment de les novetats que hi ha relacionades amb l’elaboració de la pasta fresca. Si ha estat necessari, he anat a ampliar coneixements pràctics a Itàlia i en altres llocs. Avui, els clients estan millor formats, saben el que volen i és un estímul estar a l’alçada del que necessiten.

Quins són els ingredients per fer pasta fresca?

Els ingredients bàsics només són dos: Farina i ou. Ara bé, si volem que la pasta tinguin gust, per exemple: d’espinacs, tomàquet, pastanaga... o altres, caldrà incorporar-los en cada cas. Ah, important! No s’hi posa sal. La sal, s’incorpora a la cuina en el moment que l’aigua que hi ha a l’olla arranca el vull. Comentar també que la pasta fresca s’ha de menjar, com a molt tard, al cap de tres dies d’haver-la comprat. Si es vol, es pot congelar per assaborir més endavant.

I com farciu la pasta amb les carns o les verdures?

És un procés semindustrial. Amassem la farina i l’ou en una màquina, l’aboquem en unes laminadores que ens donaran el gruix de la pasta per, a continuació, amb una altra eina, afegir enmig de dues capes el farcit que, com a resultat, tindrà la forma del motlle que a l’obrador hem decidit treballar.

Contemplant els productes que hi ha en el mostrador de la botiga els noms de les pastes estan també retolats en italià!

És veritat, alguns dels noms segur que ja us són ben coneguts, com ara: Tortellini, Ravioli, Lasagne, Spagetti... ara, la resta, amb una mica d’atenció resulta fàcil traduir-los el català com per exemple: Esagono, Medaglioni, Mezze Lune... Ei, a taula, tots boníssims... per llepar-se’n els dits!

I, amb salsa!

Això, i que no hi falti! Ja sigui feta da la Bolognesa, Funghi, Roquefort, Carbonara, Pesto Rosso o Pesto Genovese de la qual, per cert, tinc especial estima perquè la vaig aprendre a cuinar de la meva àvia que era originària de la Ligúria. És una recepta que em va ensenyar a preparar amb molta estima.

Què ho fa que la pasta agradi tant?

Uf, la resposta és molt llarga d’explicar però, ho intentaré resumir tot dient que és un plat apetitós tan per a grans i  petits perquè pot anar acompanyada de moltes salses, formatges, carns, verdures... A més, si està cuinada amb delicadesa i, sobretot, hi ha molta gana, segur que repetirem. Bon profit!

Més informació:

http://laitalianarivali.com

Perejaume

Cavall Fort núm. 1254 (2014)

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és un artista i poeta que, en ocasió de la commemoració del Tricentenari de 1714, ha rebut l’encàrrec de preparar al Museu Nacional de d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició Mareperlers i Ovaladors.

Quan descobreixes que vols ser artista?

En un principi no n’era conscient, però, a través del pati de l’escola observava les muntanyes que des d’allí veia i m’ubicava. A classe no lligava caps. Llavors, així que podia, en sortir, anava amunt, amunt... a pujar les que hi ha al voltant de Sant Pol de Mar i, des d’alt dels turons, vaig començar a endevinar el món. Veure el mar, els ocells, els conills... era formidable!

D’aquí que el teu taller estigui a la natura?

De ben segur. Generalment treballo al Montnegre. Al taller no hi tinc cap eina d’internet, hi arribo amb un telèfon mòbil que deixo a l’entrada i prou. A l’estudi no hi ha cables que hi arribin, és un espai desconnectat on dibuixo, pinto i escric coses manuscrites que després recullo i, en tornar al poble, passo a la nit a l’ordinador.

Per tant, l’entorn on treballes influeix en la teva obra?

És clar. Faig anar molt el que tinc a la vora, però, amb un advertiment: procuro no fer mai un cant comparatiu del lloc. Penso que qualsevol pam de món és extraordinari. No n’hi ha cap que tingui més prestigi que el del costat. Tots pesen meravellosament en el món des d’allà on ho fan. Treballo llegint els materials que tinc a l’entorn: llibres, pedres, obres dels altres, troncs de suro amb aquella pell tan generosa i tan fàcil de veure-hi coses....

 I amb les tecnologies modernes experimentes?

Me’n serveixo com tothom. Els artistes de la meva generació hem estat tècnicament molt híbrids i hem barrejat moltes disciplines. D’aquí  que el conjunt d’obra sigui tan divers i multidisciplinar. És a dir, instal·lacions audiovisuals, fotografies, caminades, escultures, pintures...

Com t’arriba l’encàrrec del Liceu?

D’entrada quan em van convidar a presentar un projecte els vaig dir que el Liceu ja eren cendres (s’havia cremat l’any 1994), però quan el vaig visitar em va sorprendre que l’haguessin copiat tan exacte: era una mimesi extraordinària de l’espai anterior. Vaig plantejar de fer, als òculs del sostre i a les pintures del prosceni, la imatge d’un teatre expandit. És a dir, una platea abrupta, infinita, amb butaques que cobreixen i descriuen el relleu.

Es pot dir que la Signatura de Verdaguer de Folgueroles és una escriptura en moviment?

El món s’expressa com nosaltres i a mi m’agrada molt de barrejar paraules i agents atmosfèrics. A la riera de Folgueroles, en fer-li dibuixar a la llera la signatura del poeta Jacint Verdaguer, l’aigua quan hi passa guixa i sona.

L’observació és una constant en el discurs dels teus treballs?

Sí, molt. Ara que estic enllestint els preparatius de l’exposició del MNAC explicaré que, com a pas previ, al cervell hi tenia arxivat una quantitat d’obres que conec. És com si hi tingués una alarma i, quan sona, fa: Pip, pip, pip...  observo que hi ha una relació entre elles i plantejo un discurs.

I per què porta per títol Mareperlers i Ovaladors?

Mirant les obres del barroc on apareixen tantes formes ovalades de perla, de tubercle o d’el·lipsi astral, vaig endevinar una relació possible amb creacions d’autors de l’avantguarda com Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Jujol.  Segurament que en aquestes relacions hi té un paper important el fet que el nostre barroc és força agrari i humil i que, al Camp de Tarragona, als anys vint del segle passat, hi conviuen dues mirades de dos artistes extraordinaris, Jujol i Miró, que  també fan girar l’avantguarda cap al món agrari i humil. Mareperlers i ovaladors ho són aquest autors que us dic i molts d’altres que surten a l’exposició, i que n’hi ha que no en sabem ni el nom, però tots ovalen i mareperelen.

http://museunacional.cat/ca/maniobra-de-perejaume

http://cavallfort.cat

Les matemàtiques i la vida. Entrevista a Montserrat Alsina i Aubach

Cavall Fort núm. 1156 (2010)

Entrevista a Montserrat Alsina i Aubach

Poc ens ho imaginem però, des que ens llevem fins que anem a dormir, les matemàtiques ens acompanyen a tothora. La Montserrat, que de fórmules en sap un munt, treballa al Departament de Matemàtica aplicada III de la Universitat Politècnica de Catalunya a Manresa (EPSEM). En paral·lel a la tasca docent i investigadora ha coordinat l’exposició Les Matemàtiques i la vida on descobrirem que els números sempre són al nostre voltant.

Com va sorgir la idea de fer l’exposició?

Tot va començar quan des de la Fundació Caixa Manresa ens van demanar que expliquéssim de forma entenedora el lligam entre les matemàtiques i la vida quotidiana.  L’objectiu era que els visitants ho descobrissin d’una manera que fos atractiva, tot trencant els tòpics que sempre hem lamentat professors, investigadors, o simplement aficionats, quan les qualifiquen d’aspres, inintel·ligibles i allunyades de la cultura i  la societat.

I què us vàreu plantejar fer perquè fos atractiva per als visitants?

La proposta des de l’inici va ser fer un recorregut per un dia qualsevol de la nostra vida. Des que sona el despertador, sintonitzem la ràdio o el televisor, ens aturem al semàfor, consultem el GPS, responem al mòbil, llegim el correu electrònic, anem a comprar...  Tot això explicat amb un llenguatge àgil, més enllà de les fórmules, fent descobrir i veure que les matemàtiques són presents a casa, al carrer, en la natura.

Presents i sense fórmules a la vista?

Exacte! No es tractava d’omplir els plafons de fórmules fins al capdamunt ni tampoc de publicar resultats nous. Senzillament, o potser cal dir ambiciosament, l’objectiu era  mostrar el paper de les matemàtiques a partir de l’activitat quotidiana.

Quins són aquests àmbits de la vida quotidiana?

Ja que parlem de números, 13 són els espais expositius que hi ha a l’exposició. Concretament els visitants trobaran referències vinculades amb la casa, el carrer, la natura, l’art, la música, l’escola, el treball, la salut, la societat, el joc, la seguretat i les compres, com a entorns més representatius del dia a dia. I, pel que fa a l’àmbit final de l’exposició, aquest deixa la porta oberta a la presència de les matemàtiques a molts més llocs!

Quins recursos utilitzeu per descriure aquests espais?

Com a eines hi ha objectes de la vida real com ara les rajoles que trobem als carrers o, per exemple, els envasos més comuns que trobem apilats als supermercats, llaunes, tetrabricks. També utilitzem ordinadors interactius i  alguns objectes manipulables, per plantejar-se preguntes, trobar algunes respostes, reflexionar i deixar-se sorprendre pel sentit comú de les matemàtiques.

I com s’aconsegueix que els visitants es facin preguntes o reflexionin?

Hem intentat aparellar textos breus amb imatges escollides, combinades amb manipulació d’objectes i ordinadors. També cal dir que en cada àmbit hi ha cites que hi conviden. Per exemple, W. Thomson que era un físic que va fer realitzar contribucions importants en termodinàmica i electricitat digué: “No us imagineu que les matemàtiques són dures i indesxifrables, i contràries al sentit comú: són senzillament la materialització del sentit comú”

Caram, ja veig que fa pensar!  En pots citar alguna altra?

D’acord. M’agrada la que hem posat al catàleg, manllevant les paraules de John Allen Paulos, un professor de matemàtiques i escriptor americà: “Ha arribat l’hora de revelar el secret: la funció principal de les matemàtiques no és organitzar xifres en fórmules i fer càlculs complicats. És una manera de pensar i de formular preguntes. I és a l’abast de tothom, al nostre servei, per fer-nos millor la vida de cada dia”

Explica un exemple que ens faci millor la vida de cada dia?

N’hi ha molts i en camps molt diferents, fins i tot en el camp de la salut.  El tomògraf és un aparell que es basa en un procediment matemàtic i permet observar l’interior del cos humà sense la necessitat d’utilitzar el bisturí. A partir de seccions planes successives es reconstrueix una imatge tridimensional. És útil per fer diagnòstics en medicina, però també és aplicable en altres ciències com ara l’arqueologia, la biologia, la geofísica, l’oceanografia... 

 Un altre exemple són els codis de barres. Les barres faciliten la lectura automàtica amb llum làser, i els números associats controlen que l’aparell no s’equivoqui, per evitar que ens cobrin un import incorrecte. El NIF també és un codi, i la lletra que conté serveix com a dígit de control per evitar errors.

Caram, sembla doncs que tot està controlat!

De fet totes les coses tenen un perquè. T’has parat a pensar, per exemple, per què les tapes de les clavegueres són rodones? Un parell de motius són  que les tapes circulars són fàcils d’encaixar,  i que garanteixen que no s’escolin pel forat. Ja veus, geometria al servei de la pràctica i la seguretat!

I és que les matemàtiques ens proporcionen eines i models en el sistema social, en l’organització democràtica, en la seguretat de la transmissió d’informació, en el joc...

En el joc també hi prenen part?

I tant! Tot jugant, en siguem conscients o no, les utilitzem. La geometria intervé en els angles de les tirades del billar, i l’àlgebra i els grups finits, en la resolució del cub de Rubik.  En els escacs, fent sudokus o jugant una partida de cartes intervenen nocions de combinatòria i d’aritmètica, raonaments lògics, estratègia i, per descomptat, probabilitats, estadística i atzar. Fins i tot hi ha trucs de màgia que amaguen matemàtiques al darrera.

L’exposició és una mostra itinerant. En quines poblacions ha estat i on la podrem visitar?

Tot i que es va crear pensant únicament en la sala d’exposicions de Caixa Manresa, on es va estrenar la primavera del 2009, la gran afluència de públic i l’interès que generà ens va  sorprendre gratament i en propicià la itinerància.  Ara ja ha estat a la Universitat de Lleida,  al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, al Campus del Baix Llobregat de la UPC a Castelldefels, i fins a l’estiu del 2011 la trobareu al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), ubicat al centre de Terrassa.

Com a complement a l’exposició, uns fulletons de material didàctic ajuden a despertar encara més la curiositat.  Són una col·lecció de jocs matemàtics en què els visitants podem respondre tot rumiant quina és la solució correcta. Ei, que fan pensar! alhora que també ens fan reflexionar de la importància de les matemàtiques en les nostres vides.

Pàg. web. d’Interès: http://expomat.epsem.upc.edu

Observador de magnituds. Entrevista a Josep M. Bosch i Ignés

Cavall Fort núm. 1094 (2008)

Entrevista a Josep M. Bosch i Ignés

En una casa de Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell), molt a tocar de la teulada, el Josep M. passa hores senceres observant el cel. L’endemà d’una nit estelada, el vaig visitar al seu observatori astronòmic per parlar una estona del que ha estat mirant amb atenció aquests darrers mesos.

Pensava que et trobaria darrera del telescopi i veig que estem en una sala amb ordinadors. Com és això?

No et preocupis, després de la conversa te’l mostraré; però, avui en dia, es fa del tot necessària l’aplicació de la informàtica per estudiar l’univers. Bé, veus aquesta pantalla de l’ordinador? Doncs ens ensenya el mapa planetari on està enfocant el telescopi. Ara, si jo li dic: apunta aquí en aquest punt, l’aparell baixa una imatge que és analitzada per un programa.

I l’altre ordinador, per què serveix?

Doncs per fer més càlculs que, afegits als del programa anterior, em donen dades per poder escriure un informe numèric complementat amb breus paraules en anglès. Al disc dur hi ha un parell de bases de dades que contenen informació de 5 milions d’estrelles d’unes quantes de les quals coneix la posició i magnitud.

Com es pot saber la magnitud d’un estel?

D’entrada explicar que per magnitud entenem la brillantor amb què observem un estel. A partir d’aquí, existeix per mesurar la lluminositat una eina, estandarditzada per la comunitat internacional, que consisteix en uns filtres. Aquests són vidres de diferents colors; vermells, blaus, verds... i en funció de la llum que els traspassa obtenim el tipus de mesura.

Una vegada recollida la informació, què en fas?

Si jo prengués les dades per exemple d’una supernova que  ha esclatat en una galàxia en el cel i me les quedo només per fer una foto, no caldria mirar-ho... El que faig és posar  la informació en una web. a disposició de la comunitat astronòmica internacional per si volen seguir l’evolució d’un cometa o estrella determinada. En l’actualitat, conjuntament amb altres companys, estem seguint una estrella per compte de l’Institut d’Astrofísica de Canàries.

I en què consisteix el seguiment?

Intentem detectar estats de baixa brillantor de sistemes d’estrelles, esbrinem com es comporten dues estrelles que estan pràcticament en contacte i que es transvasen massa que cau de l’una a l’altra a una velocitat,  pressió i força tan intensa que provoquen que s’escalfi el material produint reaccions termonuclears que fan que augmenti primer la lluminositat del sistema per després deixar de brillar i apagar-se més.

Llavors,  a Canàries què més fan?

Doncs enfoquen des d’allí un dels telescopis més grans que hi ha al món i observen  aquell estat de baixa intensitat per detectar de què estan fetes les estrelles, quina composició tenen i quina és la causa per la qual hi ha el transvasament de massa que dura molt temps i de sobte s’atura.

Als mitjans de comunicació de tant en tant ha estat notícia la descoberta d’un cometa, com es troba?

En general els cometes els descobreixen telescopis que es dediquen tota la nit de forma robotitzada a seguir el cel, a rastrejar-lo grau quadrat per grau quadrat, fent una mena de vigilància seguint un ordre d’un mosaic. Són telescopis automatitzats amb sistemes informàtics que detecten un objecte que es mou. Si jo, per exemple, el pogués seguir 2 nits seguides, en prendria les dades i les comunicaria a la Unió Astronòmica Internacional que, després de traçar-ne l’òrbita durant 2 anys, m’atorgarien el privilegi de batejar-lo.

N’has batejat algun?

Un amic meu de l’Ametlla de Mar que en va descobrir un l’any 2000, coincidint amb la celebració a Catalunya de l’any Verdaguer, va redactar un informe per la Unió Astronòmica Internacional explicant qui era el poeta Jacint Verdaguer i van acceptar-lo aquest nom. Hi ha altres noms d’asteroides que ens són familiars, descoberts per persones de casa nostra, i que s’anomenen Ramon Llull, Mallorca, Sabadell, Barcelona... , per exemple.

Ara que  parlem d’asteroides, en pot caure algun a la terra?

L’any 1992 va caure el cometa Shoemaker-levy sobre Júpiter que amb la tensió gravitatòria s’havia  fragmentat produint una enorme marca en el planeta gegant.  Llavors, el president dels Estats Units, Bill Clinton, va preguntar als científics americans si això podia passar aquí. Els estudiosos li van respondre que Júpiter és una diana més important que la terra però que també podria succeir de nou com ja ha passat en altres ocasions. Tenim cicatrius importants al planeta terra de caigudes que s’han produït al llarg de les eres i dels eons.

Se’n fa algun tipus de seguiment o control?

Hi ha uns sistemes internacionals de vigilància d’asteroides propers a la terra que es classifiquen segons una escala de perill anomenada Escala de Torino. Sovint ens hem trobat que s’ha descobert un objecte potencialment perillós que se’ns tira a sobre i no en sabíem l’existència; però, amb la trajectòria que li observem en dos dies, tenim un petit arc que ens permet observar si realment ve cap aquí o no.

Bé,  no cridem el mal temps...  canviem de tema i tornem als mitjans de comunicació.  A causa de la contaminació lumínica, també ha estat notícia que cada cop es fa més difícil observar el cel.  Què ens en pots explicar?

A Cavall Fort vaig publicar en el número 924 un article explicant que la contaminació lumínica és una llum no desitjada que s’escapa de les poblacions a causa de restes d’enllumenat mal dissenyats o sobredimensionats que deixen anar un percentatge de llum  per sobre la línia horitzontal. A part d’això, els que ens dediquem a observar amb el telescopi notem que els objectes febles que estem fotografiant només es poden contrastar si el fons del cel es negre. D’aquí que vàrem detectar que el cel s’enterbolia i que no el vèiem amb la transparència que desitjàvem.

Què vàreu fer llavors?

Denunciar-ho al Departament de Medi Ambient perquè malauradament malbaratem al nostre país energia, cremem i aboquem de forma inútil a l’atmosfera gasos d’òxid de carboni que contribueixen a propiciar l’escalfament global de la terra. D’aquí que, arran d’aquesta observació, el Parlament de Catalunya redactà la llei 6/2001 per ajudar a resoldre el problema.

I per acabar l’entrevista, vols afegir algun darrer comentari?

Sí, el cel s’ha de continuar veient ja que és una font de curiositat per estimular l’esperit científic, la ciència... des de la filosofia ens preguntem;  Qui som? Què fem aquí? I altres preguntes consistents que val al pena que el jovent es continuï formulant sempre. Cal que es conservi el cel estrellat per les futures generacions. No solament la curiositat científica, sinó la curiositat humana s’estimula amb la contemplació de l’infinit del cel.

Fidel a la paraula, abans de marxar el Josep M.  m’ensenya el telescopi. Recalca que  té un diàmetre de 31 cm. i una distància focal de 1’30 m. Després, em porta satisfet a l’estudi per mostrar-me la portada número 735 de Cavall Fort on apareix dibuixada una vivència que tingué en pròpia pell quan contemplant de nit els estels notà als peus una sensació estranya. Era una guineu que li’n ensumava les sabates!


http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1094/12-entrevista.html

Colors invisibles. Entrevista a Josep Giribet i Torrelles

Cavall Fort núm. 1068 (2007)

Entrevista a Josep Giribet i Torrelles

Entrar a l’estudi d’un artista plàstic sempre és una experiència apassionant. Avui el Josep ens ha obert les portes del seu laboratori de pintor per fer-li unes quantes preguntes relacionades amb els darrers quadres que acaba de presentar a la ciutat de Tàrrega, on viu i treballa a la golfa de casa seva molt a tocar del campanar de la parròquia de la verge de l’Alba.

Per què la teva l’exposició de pintures porta per títol “Colors Invisibles”?

Perquè fa referència a aquests colors que sé que hi són però que jo no distingeixo. Per tant, per mi alguns d’ells són invisibles. És una paradoxa donat que sóc un pintor que realitza quadres figuratius, realistes, perquè els altres vegin el que jo no puc veure. És curiós, no? ja que no ho he vist però ho he pintat.

Les coses, els objectes, les persones els veus en blanc i negre?

No, són molt pocs els que perceben el món en blanc i negre. Potser una persona de cada un milió. Ara bé, cal dir però que és la manera normal de descobrir-lo. De fet, la majoria dels animals hi veuen sols en blanc i negre tret, dels humans, els ximpanzés, els goril·les, alguns ocells i alguns insectes que ho fan en color.

Explica’ns què és el daltonisme

S’entén com a daltonisme la confusió dels colors. En general n’hi ha diferents tipus com ara: uns confonen vermell i verd, altres el vermell amb negre o marró, alguns verd i blau... En el meu cas determinat, si es troben de costat certs matisos de verd i de vermell no sé distingir-los. No és que no vegi el vermell o el verd el que em passa és que els puc confondre.

Qui pot tenir aquest problema?

És un tema genètic del qual fa anys que se n’estudia la transmissió. De fet es tracta d’un gen que està en el cromosoma X, per tant les mares en són portadores i l’hereten els fills nens, els quals a la vegada poden transmetre a les seves filles que no el desenvoluparan però que el passaran als seus fills. En l’actualitat el daltonisme afecta al voltant d’un 8% de la població masculina i, en el terreny femení, només el tenen unes 5 de cada 1000 dones.

Per què el color en la societat d’avui és més decisiu que temps endarrere?

Cada cop s’introdueix més el color com a factor de classificació, d’alerta, de distinció, d’advertència, comunicació... cosa que afecta més la vida diària de les  persones que tenim aquest contratemps daltonià. Per exemple els senyals de tràfic, com ara els semàfors.

I com t’ho fas per no creuar en vermell? 

Doncs perquè sé que el vermell està a dalt. Però, en canvi, si em fiquessin un llum aïllat, no sabria si he de passar o no. Ara sé que quan estic al davant i està encès el de sota és el verd. Una anècdota que recordo és d’anar en cotxe per Suïssa i trobar que en moltes cruïlles els semàfors estan horitzontals i, en un primer instant, no saber si el vermell era a la dreta o a l’esquerra. Ara, no sols són els semàfors d’allà sinó també altres senyals, marques al terra, com les zones d’aparcament blaves o verdes, que més o menys  distingeixo. Amb tot,   si algun dia s’inventen la zona vermella, tindré un problema si només hi ha la consideració del color.

Pel que fa a la pintura hi ha hagut artistes destacats que hagin estat daltonians?

De forma majoritària els daltonians que han tingut inquietuds artístiques s’han dedicat a les arts plàstiques  com ara  l’escultura, el gravat, l’arquitectura que són arts on el color té un paper més secundari. Així i tot hi han hagut pintors daltonians com el preimpressionista Turner i el cubista Fernand Léger. 

Com és que utilitzes l’ordinador a l’hora de pintar quadres?

Els ordinadors han estat la meva brúixola. Abans els mariners s’orientaven únicament pel sol i per les estrelles.  Però quan el dia s’ennuvolava o hi havia boira llavors calia abaixar les veles i esperar. Sort que es va inventar la brúixola! Ja que aquest fantàstic descobriment amb una agulla imantada assenyala sempre el nord i permet orientar-se sigui de dia o de nit, estigui núvol o emboirat.

I és que els ordinadors em permeten a partir d’una fotografia poder saber de quin color és cada una de les parts i el matís, amb una precisió enorme, ja que els ordinadors disposen d’una paleta de 16 milions de colors diferents. Ah, i cada un d’ells és únic i està classificat amb un valor numèric. Per tant, tinc una eina d’orientació fabulosa.

Quin mètode utilitzes per pintar?

El mecanisme de treball és fàcil, qualsevol persona amb l’ordinador de casa pot trobar un programa gratuït que es pot baixar per Internet, que està en català, que es diu GIMP i que serveix per tractar fotografies, provinguin d’una càmera de fotos, escànner o una imatge també d’Internet. Si ens  fiquem a sobre amb el ratolí i premem el botó de la dreta, sabrem quins valors tenen cada un dels punts de colors que formen aquella imatge.

I ja està?

No, llavors el problema és passar-ho al món físic. Com sé quin blau és si resulta que els tubs de pintura sovint es coneixen amb noms d’origen medieval de fa 500 anys? Feu la prova, Si agafeu tubs de pintura artística trobareu que tenen noms com; terra ombra, siena torrada, blau de prússia, blau ultramar... Clar, això pel que hi veu bé no tindrà cap problema, agafarà la paleta i pintarà. Però i en un cas com el meu? Imagineu que vull pintar algú amb els cabells rossos i per la meva condició de daltonià em confonc de tub i els pinto verds.

Com ho soluciones?

Doncs partint d’una fotografia. Fico el cursor a sobre dels cabells i em diu un determinat valor de groc i els diferents matisos: l’ombra, la zona clara, el lloc on toca la llum...  A partir d’aquí el treball que he fet ha estat buscar l’equivalència entre aquest món digital tan precís, desenvolupat, ordenat i aquell món tradicional que ve de les arrels medievals. En fi, que per resoldre l’entrellat he ideat un sistema de conversió entre els valors digitals i els valors dels pigments. Tinc tots els tubs de casa numerats i sé quin tub de pintura s’ha d’utilitzar per pintar aquell color que hi ha a la fotografia aproximadament.

I te’n surts?

Molt, la prova és que hi ha gent que després de veure els quadres de l’exposició  queden  sorpresos quan els explico que sóc daltonià.  I llavors, sovint diuen: Com és possible? Doncs, es possible perquè he utilitzat un mètode, un sistema, una brúixola.

Tot això està molt bé però per què vols pintar com ho veu la majoria de la gent?

No és tant voler pintar com ho veuen els altres. Per mi és un treball de recerca els resultats del qual em produeixen especial emoció i més quan tens aquesta mancança. És com si diguessis:  Jo, no puc nedar i, de sobte, algú et facilita un vestit de busseig i observes una bellesa extraordinària que hi ha just a sota el mar que tenies davant de casa teva. Això és una mica el que m’ha passat amb aquests colors invisibles.


http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/1068/22-entrevista.html

Tfarah Alimohamed Yadim

Cavall Fort núm. 951 (2002)

Entrevista a Tfarah Alimohamed Yadim

Dues-centes mil persones viuen, ja fa més de 25 anys, en uns camps de refugiats en el desert d’Algèria, prop de la ciutat de Tindouf; ja que van haver de marxar del seu país el Sàhara Occidental com a conseqüència de la invasió militar per part del Marroc i Mauritània. Les condicions de vida són molt dures i, a més, la guerra amb el Marroc continua.

Des de fa 13 anys s’organitzen unes colònies d’acollida a Catalunya per a nens i nenes sahrauins per tal de facilitar-los atenció mèdica, fomentar l’intercanvi cultural i donar suport al Pla de Pau de les Nacions Unides per aquest territori. L’estiu passat vam parlar amb la Tfarah Alimohamed Yadim que estava passant unes vacances a Tàrrega, perquè ens expliqués el dia a dia en els camps.

Quina és la teva llengua i amb quin idioma us comuniqueu amb els nens catalans?

La llengua que parlem és un dialecte de l’àrab que anomenem Hassanie. I, amb els nens d’aquí, ho fem en castellà que és la 2a llengua que ens ensenyen a l’escola perquè el meu país havia estat una colònia espanyola.

Com va anar el viatge cap a casa nostra?

Molt bé, l’única cosa és que estava molt cansada quan vaig arribar perquè feia moltes hores que ens havíem llevat  per sortir i durant el trajecte havíem canviat diverses vegades de transports com: autocars, avió, cotxes… és emocionant, però també una mica  pesat.

Havies viatjat mai tan lluny de casa? Què ha estat el primer que t’ha sorprès en arribar?

Sí, amb nou anys ja havia estat de colònies amb una família d’Andalusia i l’any passat vaig anar de colònies a Itàlia. Em van impressionar molt els ascensors i els banys: amb els lavabos, la dutxa o banyera, el bidet…

Parla’ns de les vostres cases, com són?

Als campaments vivim en unes tendes d’acampada que anomenem Haimas on no hi ha escales, ni habitacions, ni llum, ni aigua corrent, ni clavegueres. Tota la família conviu en un sol espai. Aquí les coses són molt diferents i la primera vegada que hi véns et sorprèn descobrir els interruptors de la llum, les aixetes de l’aigua, els llits... La manca d’electricitat fa que no puguem tenir ni ventiladors, ni rentaplats, ni res de tot això. Alguns tenen una placa solar i poden obtenir una mica de llum a la nit i d’altres, fins i tot, televisor.

Col.labores en les feines de casa?

A casa, sóc l’encarregada de fer el pa i d’ajudar la mare a cuinar. Especialment el plat més típic, que s’anomena Cus-Cus i és una espècie de sèmola de cereals al vapor, servit amb verdures i carn de cabra o camell. També he d’anar a la cisterna que hi ha al mig del barri de Haimes i portar l’aigua.

Pel que expliques, segur que has notat que els nostres menjars tenen un altre gust, no?

Exacte, aquí he descobert aliments que als campaments, en no haver-hi frigorífics, no els podem tenir. Per exemple verdures com l’enciam o les mongetes verdes,  fruites com les peres o els préssecs,  peix fresc, llet (que no és amb pols), gelats, carns… Allí es menja cabra i camell, aquí vedella i molt porc que la nostra religió prohibeix.

Les formes de cuinar també són diferents aquí s’hi posen més espècies i més sal; jo ho trobo sempre tot molt salat. A més, a l’hora dels àpats a la Haima mengen per separat els homes, de les dones i els nens i ho fem amb els dits, asseguts a terra entorn d’una safata comuna.

I  si us poseu malalts, què feu? on aneu?

Uf! la veritat és que no hi ha tots els medicaments que voldríem, però tenim organitzat el sistema sanitari a partir de les Wilayas (campaments) i Dayras (poblacions) de la millor manera possible. En casos extrems però els malalts s’han de traslladar a Argèlia o a l’estranger. A Catalunya hi ha dos pisos on resideixen malalts.


Ens pots descriure la roba que porteu?
No. L’escola on vaig és molt gran i està feta amb maons de fang. Hi anem tots els nens i nenes a partir dels 7 fins als 12 anys. Després passem a les escoles de nens grans. Al matí formem per entrar a classe i els professors i professores ens ensenyen moltes coses. La disciplina és important. Pel que fa al material  el reaprofitem tot,  de tal manera que els llibres passen d’uns alumnes als altres i els podem tornar a fer servir per aprendre.

Els homes als campaments vesteixen igual que aquí, amb texans o pantalons, camises, jerseis, anoracs... L'única diferència sol ser que es cobreixen el cap per protegir-se del sol i del vent del desert amb un mocador negre, l’Elizam,  que es col·loca en forma de turbant. Quan van de festa o es muden utilitzen el vestit tradicional que es diu Darrà.  Les dones, en canvi, van vestides sempre amb les peces tradicionals, que anomenem Melfa, i que són teixits de colors molt vistosos que també resguarden del vent.

Explica'ns com és la llum i els colors del desert.

De dia el marró és el color dels camps de refugiats, marró de la sorra, marró de les cases de tàpia, marró de les Haimes, marró de la pols, marró del desert. Gràcies però a peces de vestir com les Melfes, també tenim els colors groc, taronja, blau, rosa…  De nit, el negre predomina en un cel resplendent d’estels.  Allí no hi tenim lloc, excepte en petits oasis, pel color verd.

L’aigua és un bé escàs, de quina manera l’obteniu?

L’aigua dels oasis que, molt sovint, és força salada es reparteix cada 15 dies en camions a unes cisternes que hi ha al centre de cada grup de tendes; després cada família la porta en garrafes a la seva Haima. De vegades a l’estiu, quan estem a més de 45 graus, tenim menys aigua i l’hem de racionar, ja que no la podem malmetre. Fins i tot, l’aigua que sobra dels vasos s’aprofita per donar de beure a les cabres.

L’escola també és una Haima?

A què jugueu?

Els jocs són semblants als d’aquí, saltem a corda, a cuita amagar, a futbol, ara bé tenim poques bicicletes, perquè són molt cares i tampoc no hi ha piscines. Als campaments som molts nens i nenes, perquè les nostres famílies són molt nombroses i ens passem el dia al carrer. Si el temps ens ho permet i no fa massa calor, és l’espai ideal per jugar ja que hi ha pocs cotxes.

Manteniu correspondència amb les famílies d’acollida?

La comunicació és difícil i es limita a fer alguna trucada telefònica i per això cal desplaçar-se a Rabuni o a Tindouf, però costa molts diners. Un altre tipus de correspondència són les cartes que la gent que ens visiten duen de les famílies amb qui vam fer l’intercanvi. Als campaments no hi ha servei postal i per tant no es poden enviar ni rebre cartes.

Qui són els protagonistes dels vostres contes, on els expliqueu?

A les Haimes, on mengem, dormim, vivim, és on ens expliquem oralment els contes i les nostres tradicions asseguts uns a la vora dels altres i els fills a la falda dels pares.  Els contes són molt sovint d’animals i tenen caràcter de faula en la qual els protagonistes solen ser camells, porcs espins, llangardaixos, serps i escorpins que viuen en el desert.

Destacar

                                                                          

Les accions de solidaritat i d’ajuda humanitària al poble Sahrauí a Catalunya van començar l’any 1989 a Barcelona. Aquell any van venir 10 nens i nenes de colònies en un primer projecte durant el qual estaven instal·lats en un alberg. A partir de l’any 1992, van passar a ser acollits per famílies fins arribar a un total, en la darrera edició, de 787 nens i nenes repartits en 120 municipis. 

ASSOCIACIÓ CATALANA D’AMICS DEL POBLE SAHRAUÍ (ACAPS)

C/ Pere Vergès, 1 (10.14)

08020 Barcelona

Tel/Fax. 93.305.52.23

Altres activitats  solidàries

L’ACAPS organitza la campanya d’ajuda humanitària Caravana Catalana per la Pau, que té per objectius:

1. Fer arribar productes higiènics personals (gel, xampú i sabó en pastilles) i material sanitari per equipar l’Hospital Catalunya dels campaments.