dissabte, 18 d’octubre de 2014

Perejaume


Cavall Fort núm. 1254 (2014)

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és un artista i poeta que, en ocasió de la commemoració del Tricentenari de 1714, ha rebut l’encàrrec de preparar al Museu Nacional de d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició Mareperlers i Ovaladors.

Quan descobreixes que vols ser artista?
En un principi no n’era conscient, però, a través del pati de l’escola observava les muntanyes que des d’allí veia i m’ubicava. A classe no lligava caps. Llavors, així que podia, en sortir, anava amunt, amunt... a pujar les que hi ha al voltant de Sant Pol de Mar i, des d’alt dels turons, vaig començar a endevinar el món. Veure el mar, els ocells, els conills... era formidable!

D’aquí que el teu taller estigui a la natura?
De ben segur. Generalment treballo al Montnegre. Al taller no hi tinc cap eina d’internet, hi arribo amb un telèfon mòbil que deixo a l’entrada i prou. A l’estudi no hi ha cables que hi arribin, és un espai desconnectat on dibuixo, pinto i escric coses manuscrites que després recullo i, en tornar al poble, passo a la nit a l’ordinador.

Per tant, l’entorn on treballes influeix en la teva obra?
És clar. Faig anar molt el que tinc a la vora, però, amb un advertiment: procuro no fer mai un cant comparatiu del lloc. Penso que qualsevol pam de món és extraordinari. No n’hi ha cap que tingui més prestigi que el del costat. Tots pesen meravellosament en el món des d’allà on ho fan. Treballo llegint els materials que tinc a l’entorn: llibres, pedres, obres dels altres, troncs de suro amb aquella pell tan generosa i tan fàcil de veure-hi coses....

 I amb les tecnologies modernes experimentes?
Me’n serveixo com tothom. Els artistes de la meva generació hem estat tècnicament molt híbrids i hem barrejat moltes disciplines. D’aquí  que el conjunt d’obra sigui tan divers i multidisciplinar. És a dir, instal·lacions audiovisuals, fotografies, caminades, escultures, pintures...

Com t’arriba l’encàrrec del Liceu?
D’entrada quan em van convidar a presentar un projecte els vaig dir que el Liceu ja eren cendres (s’havia cremat l’any 1994), però quan el vaig visitar em va sorprendre que l’haguessin copiat tan exacte: era una mimesi extraordinària de l’espai anterior. Vaig plantejar de fer, als òculs del sostre i a les pintures del prosceni, la imatge d’un teatre expandit. És a dir, una platea abrupta, infinita, amb butaques que cobreixen i descriuen el relleu.

Es pot dir que la Signatura de Verdaguer de Folgueroles és una escriptura en moviment?
El món s’expressa com nosaltres i a mi m’agrada molt de barrejar paraules i agents atmosfèrics. A la riera de Folgueroles, en fer-li dibuixar a la llera la signatura del poeta Jacint Verdaguer, l’aigua quan hi passa guixa i sona.

L’observació és una constant en el discurs dels teus treballs?
Sí, molt. Ara que estic enllestint els preparatius de l’exposició del MNAC explicaré que, com a pas previ, al cervell hi tenia arxivat una quantitat d’obres que conec. És com si hi tingués una alarma i, quan sona, fa: Pip, pip, pip...  observo que hi ha una relació entre elles i plantejo un discurs.

I per què porta per títol Mareperlers i Ovaladors?
Mirant les obres del barroc on apareixen tantes formes ovalades de perla, de tubercle o d’el·lipsi astral, vaig endevinar una relació possible amb creacions d’autors de l’avantguarda com Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Jujol.  Segurament que en aquestes relacions hi té un paper important el fet que el nostre barroc és força agrari i humil i que, al Camp de Tarragona, als anys vint del segle passat, hi conviuen dues mirades de dos artistes extraordinaris, Jujol i Miró, que  també fan girar l’avantguarda cap al món agrari i humil. Mareperlers i ovaladors ho són aquest autors que us dic i molts d’altres que surten a l’exposició, i que n’hi ha que no en sabem ni el nom, però tots ovalen i mareperelen.


Cap comentari:

Publica un comentari