Aires de frescor *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Faci fred, faci calor, m’agrada obrir la finestra de l’habitació. Sí, de bon matí, així que amb la Montserrat estem un dit clenxadets, (sobretot un servidor, bola de billar), ventilem el quarto propiciant que l’aire de la cambra es renovi i s’endugui tota mena de fortors de la nit cap enfora. Bé, no us penseu, són també rumiades de coixí sovint farcides de records del passat, però, nogensmenys, carregades d’il·lusions que somien en el futur.

Dit això, recomano (per iaions que siguem) que no perdem el dinamisme. No sóc metge de bata blanca però, feu-me cas, parlo des de l’experiència d’haver caminat amb la motxilla a l’esquena a tocar d’esbarzers i, malgrat les múltiples esgarrinxades de la vida, no vull  deixar d’encomanar, per poc que sigui, un ditet d’optimisme.

Ja, molt poètic i, sobretot, bonic de dir, no? Ho entenc, ves que no ens trobem enmig d’una tempesta que ens deixi xops fins al moll de l’os que, llavors, no pensarem en altra cosa que sigui sortir de l’aiguat el més prompte possible per arribar a cobert desitjant que tampoc hi hagi goteres sota teulat o, si és el cas que hi ha finestres, aquestes siguin fermades.

Ara bé, passi l’aire que passi, estiguem on estiguem, sempre bona cara per davant, d’acord? Perquè, en aquest planeta hi ha coses amb les quals poc podrem lluitar però, per peludes que siguin, amb una rialla sempre fan de millor trampejar. Clar que... (amb confiança) si heu de rondinejar; feu-ho, eh? Feu-ho moltíssim que també va bé pel fetge, però, acte seguit, recordeu de riure força que és la millor medicina que hi ha. (Ah, 100 x 100 natural, sense colorants ni adulterants). I, sobretot tampoc (aquí va el darrer consell) no deixeu de volar!

Des que tinc us de memòria (que ja és dir) una de les coses més senzilles que sempre m’han agradat ha estat obrir la finestra de l’estança de bat a bat i percebre l’aire del nou dia. Segur que també ho heu fet, és una meravella!

Que no ho heu fet mai? Què espereu? Ja esteu fent tard! Va, així que pugueu... Obriu finestres; respireu profundament; tanqueu uns segons els ulls i..., en obrir-los, notareu el nou dia que, rialler, ens espera.

Una abraçada ben forta (en particular al jove, el mestre i el del “sonido”) i... com no podia ser d’una altra manera; Fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/aires-de-frescor/

Records encapsats *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Com anem de mites? Bé, el de la capsa de Pandora, per exemple? Sí, aquell que explica que a la bona senyora (Pandora), en la mitologia grega li regalen com a present de boda una gerra bufona tot recomanant-li però que no l’obri i, llavors, la curiositat pot més i... Patam! S’escapen del seu interior tots els mals pel món.

Res, que avui en dia, “encara” trobaríem qui regala per bodes algun gerro, als nuvis. Mira que n’hi ha de regals per fer, eh? Doncs, deu ser cosa que a voltes et desitgen totes les pestes... perquè, sinó, no m’ho explico! Clar que, quan te’l regalen (amb la Montserrat en el seu dia també ens hi vàrem trobar), què en fas, eh? A part del compromís forçat de dir: - Ah, moltes gràcies! Com aquell qui no vol la cosa, quan es tracta especialment d’un atuell “horrorós”, ineludiblement, et passa per la ment mirar de provocar  un accident domèstic i... Patam! (afligit) Afegir:  - Ah, s’ha trencat!

Bé, parlant de gerros, bodes, capses i trencadures, entre els de la meva generació hem tingut el costum de guardar en capses (sovint de sabates) fotografies. Sí, imatges de vida personal, familiars, d’amistats... Ep, que això ara tampoc no s’ha deixat de fer, eh? Vull dir, de guardar fotografies però, com que són digitals, s’amunteguen dintre de carpetes virtuals en els ordinadors. I, dit això, en part, el resultat és el mateix: les obres, les mires i vas remenant...

De fet, comprenc la funcionalitat i millores que comporten la seva moderna utilització però, què hi farem, digueu-me vell! Servidor soc més “encara” de destapar amb els dits les tapes de capses de calçats malgrat els riscos que puguin generar el fets. Quins? Doncs, a part d’esternudar per la quantitat de pols que hi ha al damunt, la visualització de les imatges, que amb el pòsit del pes del temps, es fa més feixuga.

Salvant les distàncies, tal vegada, és com en el gerro de Pandora  que (tot i ja sabent-ne les conseqüències) intueixes que, en obrir-les, en sortiran de dintre tots els mals del món i, abans de fer-ho, t’ho repenses dos cops, perquè amb el transcurs dels anys vas trobant  en particular el dolor de la impotència ja que hi apareixen cares retratades que ja no hi són. Llei de vida! Això però, inevitablement, també passa amb les carpetes de l’ordinador.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/records-encapsats/

Mnteniment *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Diem que: La intenció és lo que de veritat compta, no? Tant és que la rosa sigui de format piti miní o de jardí amb pètals grocs, blancs, blaus, liles... perquè el que realment esdevé important el dia dels enamorats és regalar flors, moltes flors entre humans. De fet ho hauríem de fer més assíduament tots plegats això i no únicament un cop l’any i... encara gràcies!

Convençut estic que rebre floretes, agrada a tothom. Fins i tot, malgrat  puguem ser al·lèrgics a qualsevol mena de pòl·lens o olors que desprenguin, ja que l’obsequi de roses entendreix, ja ho crec! I, ben mirat, segur que bona part de les cabòries que tenim les resoldríem, d’entrada, regalant-nos flors.

Ara, les interpretacions per bé o també per mal que hi arriben haver darrera del lliurament de floretes és impressionant. Reflexionem-hi només uns minuts, va... feu la prova! Ep, no us punxeu, d’acord? Ni tampoc cal que us hi floriu en la rumiada, eh?

Per la meva part, comentar que hi he donat algunes voltes en profunditat al tema (ei, que no deliro) i, posats a resumir-ho en veu alta, explicaré què em meravella de la flora: “la fragilitat de la bellesa”. Sí, sí, aquell punt òptim de delicadesa extrema, el qual resulta atractiu de viure amb total intensitat perquè, de la mateixa manera que va creixent, amb el pas del temps, decreix? Ah, aquí està “lo quid” de la qüestió!

La solució al respecte que he trobat amb l’afer floral és el del: “manteniment”. Ja, tot resulta temporal, no? Però, gent; si no es vetlla ni el més mínim possible per tenir cura de “la fragilitat de la bellesa” aquesta fineix sense possibilitar de perdurar. Oh, clar... quan això passa, en regalem de noves i, santes pasqües! No diré pas que no. Però; Que durin, que durin!

Respecte al “manteniment” de la rosa, amb la Montserrat, a casa, fa anys que hem trobat com tractar-ho. Damunt del moble del rebedor en tenim exposada una feta de ferro forjat que no cal regar (es rovellaria) i,  des del primer dia, que fa bon  plant i bon semblant. Com a molt, de tant en tant, li passem “lo drap” (sec) i, a fi mantingui frescor, la perfumen amb colònia de roses. Veniu, que us la deixem ensumar.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/manteniment/

Ombres i llums *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Diguem que hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències, però la base, “lo fondo”, l’essència... segueixen inalterables. Per què ho dic això? Doncs, perquè quan los ramats de fans van als concerts dels seus ídols (en los anomenats: “live” o “directes”) les conductes acostumen a ser calcades en cada racó. M’explicaré millor.

En aquestes concentracions humanes, hi ha una porta d’entrada (o més d’una en funció de la capacitat de l’espai de convocatòria), hi ha cues de gent per mirar d’accedir en ordre, controladors de persones que validen els tiquets, que autoritzen els oients a penetrar als recintes i, abans no comencen a tocar els artistes, cal esperar! Drets, asseguts, depèn...

Ara, sigui com sigui, hi ha sempre una estructura de concert. Sí, allò primer d’obrir els focus de l’escenari, algunes paraules de presentació i... música, molta música perquè el públic ha vingut a gaudir dels intèrprets bé es diguin Los Mustang, Los Sirex o per dir un altre col·lectiu, Los Setze Jutges.

Comentat això, de les coses que em fascinen d’aquests muntatges, és que, en un moment avançat dels recitals, els locals s’omplen de milers de llumetes que fan posar als assistents la pell de gallina. Sí, això resulta habitual i, de ben segur, que bona part dels mortals, ho hem viscut en algun indret.

Bé, tampoc és que disposi d’una dilatada experiència en el sector però, recordo haver anat en una actuació d’en Llach i, en tocar l’Estaca, l’auditori es va omplir de llumetes que aparegueren en infinitat de raconets de la sala. Quina emoció que provoquen aquestes vivències veritat? Al segle passat l’eina utilitzada per a fer possible la claror eren “los mexeros”. Clar, llavors, gairebé tothom fumava i a les butxaques es portaven encenedors que enceníem quan arribava el moment precís. També s’empraven espelmes, bengales, llumins... fins que amb els anys han aparegut els mòbils que entre les diverses aplicacions hi ha les llanternes que fan el mateix efecte (i no et cremes los dits).

Res, ja ho venia a contar al principi de la narració: “Hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències però, la base, “lo fondo”, l’essència... segueixen inalterables” I, pel que fa al cas, em refereixo a “L’Estaca”

Una abraçada ben forta, fins a la propera. I... Si no podem desfer-nos-en, mai no podrem caminar!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/ombres-i-llums/

Dignitat *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Gairebé ja havia fet els deures que em vaig imposar. Redactades foren les cartes. Idèntiques, escrites amb el mateix contingut i, enllestides, amb la voluntat d’anar cap a l’estanc a fi de  comprar els segells corresponents per, acte seguit, introduir-les a la bústia desitjant que esdevinguin escalf a les destinacions.

La meva feina m’han portat. Els he dedicat temps (minúscul comparat amb el que he rebut per part dels qui han de ser els receptors dels sobres) tot somiant que, potser, amb les ratlles que els adreço, no se’ls sentiran sols i els ajudaran a passar millor el temps abans que es retrobin lliures com han de ser.

Res, que a l’altra banda del mostrador, el venedor de timbres, en sentir la comanda que li efectuava, amb complaença, ha obert un calaix disposat a arrancar d’una làmina una quantitat d’estampetes engomades. Servidor, mentre escoltava “lo sorollet” que feien els paperets així que els retallava, pel pensament, m’han vingut en cosa de segons un grapat de cavil·lacions.

Com el fet d’adonar-me que feia ja anys que no comprava “sellos”. Bé, tampoc recordo quina va ser la darrera ocasió en què en vaig haver d’adquirir però, així que m’atenien, he remembrat que d’un temps més cap aquí també n’existien d’adhesius, els quals t’eviten haver de mullar-los amb la llengua quan els vols enganxar en els sobres. Eeecs! Que amargs és llepar-los, no? Clar que, en la mateixa botiga, abans, damunt del taulell, hi havia tingut en un racó un platet amb una espongeta humida que, en sucar-los, evitaven ficar a la concurrència mil cares de fàstic.  Ara, fos com fos, amb el desagradable que sovint resultaven els ninots que hi havia estampats, els cops de puny dispensats a taula en el moment d’encolar-los resultaven terapèutics.

De retorn a la realitat terrenal, l’encàrrec se’m començava a fer un pèl llarg. De fet, només demanava franquejar el nombre de “nou” cartes postals i, per sorpresa meva, l’estanquer, amb parsimònia,  encara es disposava a fer una nova tongada d’arrancada de segells. Llavors, en observar-los i, des de l’ànima, davant dels que m’anava a encolomar li he demanat si no en tenia d’altres. L’home ha bellugat el cap en moviment de negació i, fitant-lo als ulls, li he dit que moltes gràcies, però que no faríem negoci. En un altre comerç del gremi, me’ls han servit amb motius florals i autoadhesius.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/dignitat/

Tovallons *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Digueu-me: llepafils però, això d’anar de restaurant i haver-te d’eixugar els morros amb tovallons de paper... Ves, que voleu que us digui, d’entrada, no em fa el pes. Bé, igual pensareu que sóc de casa bona (més aviat sóc de casa “digna” que no té perquè ser el mateix) i, una de les coses que em van educar, fou que la taula ha d’estar ben parada i, els tovallons han de ser de roba. Ei, que sí la coberteria és de plata de llei, els vasos de Murano o els plats de porcellana Xina... m’és, fins i tot, indiferent! (clar que, mentre no siguin tampoc de plàstic, eh?) Però, sobretot, sobretot, sobretot, amb el tema dels tovallons, aquests, si us plau, que siguin de teixit!

Pensareu (una vegada més) que poca feina tinc o, fins i tot, m’argumentareu els avantatges del paper en comptes de la roba, com ara: No cal rentar, no cal estendre, no s’ha de planxar... ja, ja,  que és més còmode el paper, oi? Que simplifica tasques? Que, fins i tot, és més sostenible? Sí, potser... sí, però, allà on hi hagi el lli o el cotó, mans i llavis sempre ho agrairan. I més, quan els guisats són de categoria!

Clar que, sense tovallons de paper, algunes històries no ens haurien arribat de la mateixa manera. Com, per exemple: el contracte signat d’en Messi amb el Barça o, que en Picasso, en la seva etapa bohèmia a París, va pagar un piscolabis a canvi d’un dibuix fet en un tros de tovalló. Vaige, que, sens dubte, aquests fets no haguessin resultat el mateix si el suport utilitzat hagués estat en fina tela. (La tinta costa més de fer córrer)

Ara bé, tot això ve a tomb perquè, avui, he dinant en un restaurant del poble de tota la vida on, a fi d’ajustar preus i mantenir menú, ara paren taula amb tovallons de paper. Ep, que cuinen molt rebé! Tampoc deixaré d’anar-hi d’ara en endavant perquè s’hagin passat a l’enemic. A més, he de reconèixer que després d’aquesta situació viscuda al local, de retruc, en aquesta ocasió m’he inspirat a redactar el present guionet i, també, a escriure’l! Sort que portava al damunt llapis amb punxa i he començat a redactar aquestes paraules als tovallons. (N’he hagut de menester uns quants)

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/tovallons/

Clauer màgic *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Llegeixo en la premsa de paper (compto que ja sóc dels darrers que ho fan) que, per entrar a les cases, no necessitarem les claus que portem a les butxaques. El primer que m’ha vingut a la memòria en fullejar la notícia ha estat la meva padrina Ramona. Ai, si pobra dona aixequés lo cap! Encara la recordo els diumenges tornant de missa traient del “bolso” una clau de ferro de dos pams que introduïa al pany i, en girar pel forat, feia: - Crack, crack, crack...

Clar que tampoc no em ve de nou l’escrit perquè, de fet, per obrir la porta del cotxe o la del garatge, fa temps que fem servir com alternativa a la clau el comandament a distància; així com en el hotels, una targeta magnètica de plàstic que a la vegada, després, guardada a lloc, facilita que tinguem llum a l’habitació. Ui, com canvien les coses!

Endarrere queden les mítiques seqüències de pel·lícules sobre carcellers (ben mirat però, endarrere... no queden tant) que, per obrir i tancar les cel·les, havien de remenar un manyoc de claus que duien en un clauer més gran que una arracada amb un lloro pendulant. I, precisament, en pensar-hi... No “lloro”, ploro, sí, ploro pels presos polítics que estan tancats injustament per un estat, el qual fa aigües per totes bandes: Monarquia, política, justícia, banca... I, tant de bo, avui, pogués reviure una vivència de quan  vaig ser petit i el meu pare es guanyava la vida fent de fuster.

Un dia de vacances que voltava pel taller, un client va apropar-se a la fusteria capficat perquè no podia entrar a casa, s’havia deixat les claus en l’interior. Lo pare, tranquil, va agafar diverses eines: un martell, un tornavís, unes estenalles... i vàrem dirigir-nos (ep, el mocós d’un servidor també) cap a la residència de l’afectat. Arribats a destí, atentament, es va mirar el pany i, abans de fer res, de la butxaca en sortir un grapat de claus de mides dispars que duia en un clauer. Les observà, remenà i, quan en va trobar una que li feia el pes, l’encarà al pany i... (davant l’atònita mirada dels presents) sentírem: - Crack, crack, crack... La porta es va obrir!

El primer comentari que va dirigir al client fou: - Ep, si us entren... jo no seré, eh? Canviaren el pany. A l’acte! Ara, com desitjaria que aquell màgic clauer tragués de la presó els polítics.

Una abraçada ben forta... i, llibertat dones i homes presos i exiliats!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/clauer-magic/

Relliscades *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Hi ha situacions en les quals, quan et trobes (perquè en alguna ocasió o altra a tothom li passa), et voldries fondre. Sense anar més lluny, ara just fa una estoneta que acabo d’arribar a casa i, el primer que he fet en tancar la porta, ha estat jeure. Dit així, fins i tot pot semblar normal, no? Ves, diguem que, vens del carrer, estàs cansat perquè portes bosses de mercat a les mans carregades de melons va, les deixes a lloc i, reposes. Doncs, no diré que no sigui freqüent això però, avui, me n’ha succeït una d’aquelles en què t’acalores, sues gota grossa i marxes del lloc més ràpid que un llamp.

Què m’ha passat? Reventre, que m’he ficat (tot solet) de peus a la galleda! Com? Doncs, dient allò que no tocava en el lloc que tampoc tocava. Oh, que burro! Resulta que anava traginant cap a retiro anguniós, per la vorera estreta, amb l’oferta dels melons agafats gairebé amb la punta dels dits, per les nanses, quan de cara em venia lo Carlos, de cal Cassoletes, i va i li dic: - Enhorabona! L’home, sorprès, respon: Enhorabona, de què? No us ho creure-ho... he dit una cosa per un altra. Acabaven d’enterrar la seva muller i, en comptes, d’acompanyar-lo en el sentiment va, i em surt: Enhorabona!

Ostres, amb els melons, mig aguantant com podia, va i li dic: - Disculpa, disculpa... et volia dir, que, t’acompanyo en el més profund  dels sentiments. Em sap molt greu, de veritat.

Comentat això, he fugit de la topada amarat direcció cap a casa. Compto que el pobre vidu s’ha quedat clavat a plaça com un estaquirot. Quina vergonya!

Patinades com aquesta, me n’han passat algunes més. Per exemple, no fa poc parlava també per telèfon amb el rector de la Parròquia per un tema de feina i, en acabar la conversa, va, que poso l’automàtic i li dic: - Records a la senyora! Acte seguit, en la línia es fa un silenci i l’home respon rient: Bé, l’església canvia, ara... servidor ja no ho viuré.

Però, per planxes, la que va fer a París un familiar meu, pintor en els seus anys de bohèmia. Es trobava al barri de Montmartre envoltat de gent comentat pestes d’un quadre abstracte: -  Que si això no s’entén, qui si no és pintura... que si no val res!   Ningú responia. Al seu darrera hi havia l’autor del quadre, lo Pablo Ruíz Picasso. Tela! La relliscada va ser memorable.

Una abraçada ben forta... i,  fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: 
https://festafesta.net/relliscades/#more-24983

La cartellera *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Des que tenim memòria (que ja és dir!), una de les constants culturals de casa ha estat el fet d’anar al cinema. Ui, la de metres i metres de cintes embobinades que hem arribat a visionar! Diguem que: del blanc i negre i mut al sonor i en color, unes quantes carretades han estat. Vaige, que traduït en  hores, una animalada on hem tingut temps de riure, plorar, somiar...

Què us diré? Hem fet volar coloms en més d’una ocasió tot creient-nos: Cowboys del far west; dansarines del Bolshoi; gàngsters de Chicago; faraones de l’antic Egipte; astronautes interestel·lars; científiques de bata blanca; domadors de lleons... Res, uns somiatruites que hem passat tardes de diumenges asseguts a les butaques enamorats de les estrelles de Hollywood com: la Greta Garbó; l’Erroll Flynt; la Rita Hayworth; lo Tyrone Power; la Bette Davis, lo Clark Gable...

Ah, que no els coneixeu? Doncs, diguem que són alguns dels artistes que ens tenien el cor robat. Bé, si sou més o menys de la meva quinta, ja sabeu de qui parlo, veritat? Ara, els que sigueu de la darrera volada; aquí, canvieu els noms pels que desitgeu, ja que, tots plegats, en alguna ocasió o altra ens han venut la burra!

En l’actualitat però, més enllà d’actrius i actors o, posem el cas, també, de celebritats que es dediquen a la direcció, em commou el llenguatge publicitari que s’utilitza per arrossegar-nos a entrar al cinema. Ei, que amb la Montserrat, (insisteixo) com a bons cinèfils, malgrat els preus, hi continuem anant, eh?

Només que, més enllà dels cartells que entaforen a les vitrines de les sales amb fotografies i noms dels intèrprets, em fan riure els titulars afegits en un racó o altre del pòster amb la finalitat de vendre’ns la moto! Sí, és tot allò dels adjectius qualificatius (simples) on es llegeix: “Fascinant”; “Espectacular”; “Colossal”; “Obra mestra”...

I, a partir d’aquí, embolica que fa fort! Perquè, sovint, a més, ens refreguen allò: “d’Actriu guanyadora de dos Òscars”; “Pel·lícula guardonada amb la Palma d’Or”; “Premi especial del públic de Cannes”... o bé, (en lletra més petita) però, que també llueix: “Nominada als Cèsar”; “Programada al Sundance Film Festival” o, per exemple, “Dels creadors de... ens arriba...”

Ei, però, quan en un rètol, sobretot, hi destaquen frases lapidàries del tipus: “Els amics de veritat mai t’abandonaran” això (ja m’ho perdonareu) són figues d’un altre paner.

Una abraçada ben forta... i,  fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/la-cartellera/

Jove rondinaire, vell cridaire *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

La vellesa i la infància es toquen. Sí, en aparença, potser semblen extrems oposats de vida; però, ara, que per aquelles coses de l’edat, he arribat a trepitjar els dos mons, dono fe que tenen en comú força similituds. Bé, tampoc “entrepussaré” aquí fent lo ploricó perquè em trobi en aquesta darrera fase existencial del: “temps de descompte” (ep, insisteixo un cop més, que no tinc presa en anar-me’n, eh?) I ara, on dimonis s’és vist això?

Vaige, no contaré cap cosa que, probablement, us vingui de nou però, sí que m’adono que, en la tercera edat, hi ha moments, situacions... les quals, em recorden de nou la primera de les edats viscudes. Que sí, que de debò que ho dic! Sobretot, en el poc “efecte” (escàs cas que generava) Ja ho crec!

De fet, quan anava amb calça curta, a la primera de canvi que m’enfadava amb el món mundial per les “suposades” injustícies rebudes (com ara: menjar per enèsima vegada sopes escaldades o, posem pel cas, anar a dormir com les gallines) acabava cridant el més enèrgic possible un: - Marxo!  Per, acte seguit,  escoltar per part dels familiars un sorneguer: - “Agon” vols anar? O bé un desafiador: - Va, vés te’n? Per a continuació, acabar de sentir un grunyidor: - Desgraciat!

Clar, resultava que era un escarransit però, a la que els anys anaven transcorrent, a xiquets! M’anava envalentint fins a gallejar coses de l’estil: - L’últim que em volia fer callar... està sota terra (treballa al metro) o, el prepotent: - Qui em farà callar... encara ha de néixer!

Però (bromes a part) per què hem de pensar que algú o altre, al final, sempre ens ha de fer callar? Ja us ho diré... Tret de la mort, ningú ens pot prohibir obrir boca. Convé que ens fem sentir, en veu ben alta! Tot i que, potser, tal vegada sembli que ningú ens escolti. Res, les coses clares i, la xocolata espessa i, si necessiteu rondinar, rondineu, que va bé pel fetge. Home ja!

Per altra banda, en l’actualitat, quan balbucejo davant de la Montserrat o els fills un: - Marxo! He de dir que, novament, poquíssima credibilitat tinc, poc m’imposo perquè, sota el nas, els faig riure com de fet succeïa amb el pare i la mare només, que, llavors, no n’era conscient. I, per resposta, continuo rebent uns: “Agon” vols anar? Va, vés te’n! Desgraciat!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/?cat=4

Fem un cafè? *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

En principi hauria de ser una cosa simple, veritat? – Un cafè!  Doncs, diguem, que... fer, potser sí. Ara; encomanar? També. Només, que, la cosa es complica i, sinó,  parem teula i seiem una estona en un tamboret de barra de bar on es fa evident que els professionals (que remenen la cafetera) en saben un munt.

De fet, a l’hora de fer l’enumeració de variants no sé ni per on començar ja que hi ha uns quants tipus de cafès com, gairebé, clientela que pugui tenir un local. Ep! Sort que just parlem de fer un cafè, perquè és per parar grillat! Aquí exemples: - Un... amb un dit de cafè; un altre de llarg; un de descafeïnat; un de perfumat; un de carregat amb licor; un cigaló;  un trifàsic; un soldat; un tallat curt de cafè; un amb llet condensada; un amb llet de soja... Segueixo?

Oh, i el personal de darrera del taulell el veus concentrat en la feina fabricant peticions amb tota mena de dèries:  - Que sigui amb quatre gotetes de llet freda; que tingui un tel cremós al damunt; que sigui amb gel; que no estigui bullint; que s’hi pugui tirar sucre marró; que s’hi pugui afegir sacarina; que també es pugui beure una punta d’aigua en un got... N’explico més?

Bé, no únicament faré esment de la destresa amb què arriben a preparar els encàrrecs els del gremi de l’hostaleria, no, no! Destacar, en especial, la infinita paciència amb què serveixen  peticions ja que aquí, les manies, encara molt més s’accentuen: -Que sigui servit amb tassa i platet; que la cullereta no sigui de plàstic; que la porcellana porti nansa;  que sigui en un vaset de vidre; que la sucrera tingui tapa al damunt...  Queda clar, no? I és que en això del cafè, som tots plegats una colla de perepunyetes. Ei, però sigui quina sigui la ració, gaudim de l’aroma, el gust, la companyia... i n’assaborim dosis al màxim en qualsevol hora del dia, lloc, bé prou ens trobem a peu dret en un mostrador de carretera, asseguts en cadires de càmping, entaulats en un restaurant... Res, petits plaers de la vida.

Ah, que no us agrada el cafè? No en podeu prendre? És igual, segur que un vici o altre tindreu.  Llavors, canvieu aquí cafè per: te, cervesa, vermut, còctel, vi... aigua, no cal! Que, (encara que sigui fresca) “rovelle”

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/?p=23919

Panoràmiques sonores *

Hoooooooooola, bona hora a tothom

Disposar d’un programa automàtic de repic de campanes té certs avantatges. Clar, que... també, potser, alguns inconvenients. Bé, o potser no? Sigui com sigui, al poble hi conviuen amb certes dificultats per part del campaner la tradició secular d’enfilar esglaons cap a l’atalaia de l’església per a fer tocs i repics en jornades assenyalades (ei, esmorzat) amb la comoditat, també, (esmorzat) d’anar a peu pla cap a la sagristia a prémer el botó que la informàtica ofereix al campaner a fi de fer-les sonar mentre ell (si li ve de gust) pot a la vegada combregar a missa.

En altres paraules, allò que recollia la dita de: No es pot tocar campanes i anar a la processó, en l’actualitat, i tant que es pot fer! Doncs, al municipi, lo pica campanes, amb l’eclosió de la tecnologia s’ha mal acostumat a utilitzar (des del bar on continua esmorzant) “lo mando a distància” per fer els tocs de bateigs, focs o, per dir uns altres de programats, difunts.

Res, que aquest  darrer hivern, el campaner, en Macari com a conseqüència de l’electrònica,  s’ha engreixat i el metge li ha aconsellat que vagi al gimnàs a suar la cansalada que qualsevol dia farà un pet com un aglà. I, de fet, no ha dit pas que no, però, per sorpresa del doctor, li ha comentat que s’hi apuntarà després de la primavera perquè és precisament durant aquesta estació quan, malgrat l’obesitat adquirida, tindrà encara interès en enfilar-se a diari escales amunt.

“Lo matasanos” indagant en la voluntat del pacient de posposar l’inici de la pràctica esportiva, n’ha volgut saber detalls rebent, com a primera resposta, que durant aquest període les vistes als paisatges que divisa li alegren els ulls.

- Ho comprenc... (ha reflexionat en veu alta el de la bata blanca afegint) – Clar, la privilegiada contemplació aèria dels camps de cereals verds, els fullatges dels ametllers, les flors... Però, home, vostè, això, ho pot continuar fent pujant i baixant escales la resta de l’any gaudint dels canvis en la natura i, a més, s’estalviaria pagar gimnasos, no?

- Cregui’m, doctor. (respon seriós lo Macari) - Lo d’anar més endavant a fer esport, francament, no li ho discutiré. Ara, digui’m si vol cap verd, però, l’interès per les vistes aèries primaverals les dirigeixo als terrats de les cases on més d’una veïna aprofita els primers rajos de sol de la temporada amb bikini!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23727

Els pollets "grocs" de feltre sempre seran nostres *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

No em titlleu d’avar, d’acord? Però, les mones de Pasqua no sempre les compro fetes. Bé, els condiments, sí. Vull dir, servidor, hi posa la mà d’obra; les monto!! A veure... m’explicaré millor: lo pa de pessic (la base) l’encomano al forn i, a partir d’aquí, vaig a mercat a cercar mantegues, fruita confitada, fruits secs, guarniments, xocolates... per,  després, “invadir” (solet) la cuina com a centre d’operacions.

Ep, que no faig la competència a ningú, eh? Que, la producció de pastissos elaborats són, únicament de consum propi! Clar, que, la Montserrat prou que em recomana que ho deixi estar, que les encomani a la pastisseria, però, penso: - Ves, tira, tira, que això m’és vida! (potser, de forma visual, no les troba estètiques) Ara bé, surten bones, estic actiu i una estona menys que m’escarxofo davant del televisor a fer el badoc.

Ben mirat, a casa sempre les hem fet, em ve de lluny! Recordo ja de  petit llepar els dits amb les que l’àvia i la mare preparaven. Ara, en l’actualitat, la tradició familiar crec que s’acabarà de patac però, aquí poca cosa més hi puc fer ja que no depèn únicament de mi. El jovent les compra fetes, les queixala i, tal dia, farà un any!

Poc pastissers m’han sortit però, com és habitual, la figura de xocolata que hi ha al damunt, vola! I, per cert, com ha canviat això, eh? Als de la meva lleva, a les mones, com a guarniment, ens hi encolomaven al damunt “micos” (ous dusos) res de trossos de cacau procedent de les Amèriques i, menys, ninotets de plàstic de la Xina, on vas a parar! Com s’ha alterat tot plegat, veritat? Oh, i no us penseu, la revolució de les figures ha succeït en cosa de poques dècades cap aquí. Sí, sí! Als de la quinta dels meus fillols, als nens com a novetat els entaforàvem al damunt una pilota de futbol i, a les nenes, un ou; tots, de xocolata. A partir de llavors, la cosa a anant venint rodada reproduint per l’ocasió personatges dels dibuixos Disney  o Piolins Warner, patam!  Que, aquesta temporada, en unes quantes cases són la figura estrella conjuntament amb urnes 1-O de xocolata. Qui ho havia de dir, no? Ah, i això sense oblidar els clàssics pollets “grocs” de feltre que sempre seran nostres.

Una abraçada ben forta... i, bona Pasqua!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23516

Teló *

(Il·lustració Cafè - Teatre Llantiol)

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Donaré una pista però, si per aquelles coses de la vida (estranyes) teniu necessitat vital de contactar amb mi, gairebé m’atreviria a dir que no em busqueu a casa (ep, que amb la Montserrat estem la mar de bé), ni tampoc gasteu els diners trucant per telèfon o enviant missatges per les xarxes. No, no! El que heu de fer és assegureu-vos primer si al poble fan alguna obra de teatre perquè, segur, que estaré a platea assegut en una butaca empassant-me la funció.

La família bé prou que ho saben. Com, també, el personal de sala, que encara no han obert la porta del teatre, que ja estic fent cua per entrar. Tant fa que les localitats estiguin numerades, no hi puc fer més, he d’estar per allí, callat, escarxofat a primera fila llegint el programa de mà o concentrat en el gaudi de la representació. Sabeu què passa? Doncs, que de ben escarransit això de l’escenari m’ha atrapat (ei, de forma sana) i des de llavors que sempre envejo l’elenc de torn que està damunt de la tarima.

Mireu, l’altre dia, va aterrar una prestigiosa companyia de la capital a fer un “bolo”. Sí, “lo Hamlet”. Caram, que bé que ho feien!! En aquestes, que, en un moment de la representació, al caparró em va retornar el pensament de l’enveja (sana) i em vaig dir: - Ai, qui pogués compartir tarima amb els actors!  Rumiat això, de sobte, al seient del darrera, una senyora fa un esbufec i es desmaia davant de la sorpresa i esglai dels familiars que es queden en estat de xoc. Total, que es produeix un rebombori perceptible també pels comediants i, servidor, com si fos una mena de “guardià urbano”, dret a platea, entre els artistes, la pobra senyora i respectius familiars faig senyals amb les mans als intèrprets que aturin l’obra per, a continuació, haver de dir declamant en veu alta: - Hi ha algun metge a la sala?

De seguida una metgessa es va apropar per auxiliar la iaiona, la qual havia patit una lipotímia. Res, la cosa va quedar en un ensurt. Servidor, com si fos també un expert en cures intensives, vaig demanar a la gent que s’apartessin, que la doctora pogués treballar i la pacient millor respirar. Minuts després la funció es va restablir i, en el moment dels “aplausos” finals, els actors ens van convidar a saludar a la pacient, la doctora i jo mateix. Quin Shakespeare!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23312

En tota jugada un perd i l'altre guanya *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Ves, ara resulta que se’n diu: “Room Escape” però, ja us ho diré, no és altra cosa que el que, en altres temps, coneixíem com a: “joc de pistes”, sí! Bé, és allò de treure suc de les idees i, ja posats, fer-ne pagar entrada. Què us he d’explicar... Ep, no patiu, que trobo molt digne que la gent es busqui la vida per muntar un negoci, que prou peludes que es passen per bufar cullera o, que els participants paguin les ganes per distreure’s.

Clar que, amb la perspectiva en què em miro la professionalització del fenomen, no puc evitar de recordar com (en altres temps) ho escenificàvem, sí! Que com anava? Doncs... més o menys com ara, era una aventura en grup que s’havia de resoldre. De fet, hi participàvem més d’una colla a la vegada i, en comptes d’acotar amb el rellotge la superació de la prova, l’equip que sense cronometrar resolia abans l’entrellat guanyava. Ah, participàvem en un escampat i sovint se’ns havia fet de nit.

Ja, segur que tampoc us dic res que vingui de nou perquè aquesta és una activitat habitual d’esplais o de colònies d’estiu però, en concret, les que rememoro ens les muntàvem la mateixa canalla del poble. Sí, sí, tot ens ho empantanegàvem nosaltres mateixos ja que uns preparaven les pistes i, els altres participaven. Ara bé, fos quin fos el rol que tinguéssim, prohibidíssim estava “piular” per sortir de les bardisses.

I, dit això, sigués quina sigués la combinació dels grups, sempre hi havia un company de la colla que resolia els casos. No sabíem com s’ho manegava però, lo Gómez sortia airós de les proves i, des de llavors, per aquelles associacions que es fan  des de la infància li va quedar el renom de: “Sherlock”, “Sherlock Gómez”. Vaige, com el literari investigador “Holmes” però, en aquesta ocasió, “lo Gómez” era de carn i ossos.

Comentada l’anècdota probablement pensareu que no és ben bé el mateix el “Room Escape” d’avui comparat amb la variant de joc de la meva infància. Potser sí... Ara, en un altre ordre de coses, el que sí que us puc assegurar és que; dir o fer: “spoiler” en el joc és el mateix que dir o fer: “lo xivato” (que hi farem... per aquelles coses de la vida una paraula la considerem “anglicisme” i, l’altra, barbarisme) amb el  nostrat però que és dir: “piular”.

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23006

Campanades retocades *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Just encara no hem acabat d’haver paït l’escudella, la carn d’olla, el gall farcit de Nadal i els canelons de Sant Esteve que ens tornem arreplegar en col·lectivitat, entorn d’una taula, per cruspir en aquesta ocasió el sopar més “esverat” de l’any. Sí, el del darrer del calendari. On, amb les campanades de la mitja nit, ens ennueguem amb els dotze grams de raïm a la boca. Ves, diem que porten bona sort però, ja us ho diré, el que porten és un mal de panxa, terrible! Ara, compto que és l’únic àpat del curs en el qual tots plegats mengem fruita.

També és la nit amb què ens guarnim amb les millors mudes de l’armari. Ens vestim per l’ocasió com si es tractés d’anar a recollir “lo premi Nobel” i ens perfumen el cos perquè faci bona oloreta. Bé, ja m’enteneu... oi? Ai, malpensats! Que em refereixo a l’instant després del toc de les campanes, moment en el qual ens aixequem de la cadira per anar a repartir petons i abraçades a cadascun dels comensals a fi de proposar-nos, mútuament, bons desitjos de cara l’any nou que iniciem.

I, traspassat el moment, omplim copes amb cava, brindem i ens agafa la ruqueria comunitària de posar música a tot drap, obrir bosses de “cotillón” i penjar-nos nassos amb ulleres de plàstic, collarets, barrets, escampar confeti, serpentines, bufar trompetetes, espanta-sogres i ballar, entre altres clàssics de la nit: “El mambo”, “La conga” o “El conillet de la Loles”.

Ben rumiat, doncs, no ha de sorprendre que amaguen els rostres darrera de mostatxos i antifaços subjectats amb fils a les orelles, no. De fet, arranquem el bellugueig dansarí amb intensitat desbordant però, de forma progressiva, anem reduint el ritme i acabem asseguts a les cadires llegint o enviant, individualment, watsaps a coneguts. La imatge és patètica, sort que ens trobem per celebrar en grup l’arribada del nou any, eh?

Res, que en tots els sopars de fi d’any, de la mateixa manera que hi ha el moment del raïm, el brindis o, per exemple, el ball. En endavant potser que instaurem, també, el moment dels “whatsaps d’any nou”. En podríem fer un concurs i, després, repartir entre els presents premis com ara: qui ha rebut el primer, qui n’ha rebut més, quin és el més “hortera” i, entre d’altres, el més picantó. Ei, segur que riurem plegats o no? 

Una abraçada ben forta... i, que, “Smarts phones” a banda, tinguem un bon any!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=22778