Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Diguem
que hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial,
potser sí que hi ha diferències, però la base, “lo fondo”, l’essència... segueixen
inalterables. Per què ho dic això? Doncs, perquè quan los ramats de fans van
als concerts dels seus ídols (en los anomenats: “live” o “directes”) les
conductes acostumen a ser calcades en cada racó. M’explicaré millor.
En
aquestes concentracions humanes, hi ha una porta d’entrada (o més d’una en funció
de la capacitat de l’espai de convocatòria), hi ha cues de gent per mirar
d’accedir en ordre, controladors de persones que validen els tiquets, que
autoritzen els oients a penetrar als recintes i, abans no comencen a tocar els
artistes, cal esperar! Drets, asseguts, depèn...
Ara,
sigui com sigui, hi ha sempre una estructura de concert. Sí, allò primer
d’obrir els focus de l’escenari, algunes paraules de presentació i... música,
molta música perquè el públic ha vingut a gaudir dels intèrprets bé es diguin Los Mustang, Los Sirex o per dir un altre col·lectiu, Los Setze Jutges.
Comentat
això, de les coses que em fascinen d’aquests muntatges, és que, en un moment
avançat dels recitals, els locals s’omplen de milers de llumetes que fan posar
als assistents la pell de gallina. Sí, això resulta habitual i, de ben segur,
que bona part dels mortals, ho hem viscut en algun indret.
Bé,
tampoc és que disposi d’una dilatada experiència en el sector però, recordo
haver anat en una actuació d’en Llach i, en tocar l’Estaca, l’auditori es va omplir de llumetes que aparegueren en
infinitat de raconets de la sala. Quina emoció que provoquen aquestes vivències
veritat? Al segle passat l’eina utilitzada per a fer possible la claror eren “los mexeros”. Clar, llavors, gairebé
tothom fumava i a les butxaques es portaven encenedors que enceníem quan
arribava el moment precís. També s’empraven espelmes, bengales, llumins... fins
que amb els anys han aparegut els mòbils que entre les diverses aplicacions hi
ha les llanternes que fan el mateix efecte (i no et cremes los dits).
Res,
ja ho venia a contar al principi de la narració: “Hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma
superficial, potser sí que hi ha diferències però, la base, “lo fondo”,
l’essència... segueixen inalterables” I, pel que fa al cas, em refereixo a “L’Estaca”
Una abraçada ben forta, fins a la propera.
I... Si no podem desfer-nos-en, mai no podrem caminar!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/ombres-i-llums/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada