El barber i el bosquerol (conte àrab) *

 

El barber i el bosquerol

Hi havia a la ciutat del Caire un barber una mica murri que, un dia, veient passar per davant la seva botiga un bosquerol amb un ase carregat de fusta, li va proposar un tracte:

-       Per cinc monedes et compro tota la fusta que duus damunt del ruc.

El llenyataire va creure que era un bon negoci i van convenir el tracte. Aleshores va descarregar tota la fusta, la va entrar a la botiga i va demanar els diners convinguts. Però el barber li va dir que abans li havia de donar el bast, que també era de fusta i, per tant, entrava en el preu. El bosquerol va protestar indignat, dient que mai no s’havia vist que en la compra d’una càrrega de fusta hi entrés també el bast.

-       No hi fa res, que no s’hagi vist mai – va dir el barber -. El fet és que hem fet tracte i paraula és paraula. Si no em dónes el bast, em quedo la fusta i no et dono els diners.

El bosquerol no va tenir més remei que accedir-hi però tot seguit se’n va anar a explicar el cas al jutge de la ciutat. Aquest el va escoltar i li va dir que no podia donar-li la raó: un tracte és un tracte i s’ha de respectar. Però va suggerir al barber el que podia fer en aquell cas.

L’endemà, el llenyataire va entrar a la botiga del barber i li va demanar quant li faria pagar d’afaitar-lo a ell i el seu company i el barber li va dir que tres monedes per tots dos. Van convenir el tracte, el bosquerol es va asseure i el barber el va afaitar. I quan va haver acabat el bosquerol va dir:

-       Un moment, que ara vinc amb el meu company.

I tot seguit es va tornar a presentar amb l’ase i va dir al barber que aquell era el seu company i que l’afaités tal com havien pactat i convingut. El barber, naturalment, va protestar indignat, dient que no s’havia vist mai que s’hagués d’afaitar un ase però el bosquerol va replicar que havien fet un tracte, que l’ase era el seu companyó i que l’havia d’afaitar.

Van fer venir el jutge de la ciutat el qual, és clar, va donar la raó al bosquerol. I el barber, enmig de la gatzara i de les rialles de tothom, no va tenir més remei que afaitar l’ase del bosquerol, cosa que li va portar més de tres hores de feina.

Text: Albert Jané

Il·lustració: Teresa Duran

Locució: Mònica Estruch

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 412 (1979) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)  

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-barber-i-el-bosquerol/

Tal àpat, tal preu (conte popular) *

 

Tal àpat, tal preu

Un viatger que feia camí dalt de cavall, va arribar en un hostal a l’hora de dinar i s’hi va aturar amb la intenció de fer-hi un bon àpat i prosseguir la seva ruta, car volia arribar abans de la nit al terme del seu viatge. Va lligar el cavall en una anella del pati, va entrar a la sala i després d’encarregar que li servissin alguna cosa del menjar es va asseure vora la llar de foc.

Però s’esqueia que aquell dia era de molta animació, l’hostal era ple de gent que volia dinar i els hostalers, poc avesats a tant de tràfec, no donaven l’abast a servir a tothom. El nostre viatger prou olorava amb visible satisfacció els diversos plats que li passaven pel davant, que feien una flaire engrescadora, però mai no li acabava d’arribar el torn. Fins que veient que es feia tard i que si s’entretenia més se li faria fosc pel camí, va decidir anar-se’n sense dinar pensant que per un dia podria passar amb un rosegó de pa que duia al sarró. L’hostaler, en veure que s’alçava i que se n’anava, li va reclamar l’import de l’estada al seu hostal.

-       Què voleu que us pagui, si me’n vaig sense haver menjat res?

-       No heu menjat res, però heu olorat tots els plats i això també s’ha de pagar.

Aleshores el viatger es va treure una moneda d’or, la va fer dringar en un pedrís, la va tornar a collir al vol i va dir a l’hostaler:

-       Heu sentit quin so que fa, oi? Doncs amb el so de la meva moneda us pago com cal l’olor dels vostres plats. 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Virgili

Locució: Marc Sagristà 

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 397 (1979) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat:  https://festafesta.cat/tal-apat-tal-preu/

L'àvia del Dalmau (conte popular)*

 

L'àvia del Dalmau

Fa molt de temps, en una masia molt antiga que hi ha en una de les fondalades de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, anomenada el Dalmau, una tarda els homes havien sortit a treballar en una vinya una mica apartada, i l’àvia s’hi havia quedat tota sola. Des de la galeria on seia fent mitja i tot prenent el sol va veure que s’acostaven a la casa tres individus que tenien un aspecte molt sospitós. Com que era una època en què pels camins rodava molta gent de mala mena, l’àvia del Dalmau va córrer tot seguit a tancar i barrar la porta i va agafar un trabuc que sempre tenia carregat.
Els tres homes, que eren, efectivament, lladres de camí ral, es van arribar a la casa, hi van fer la volta i en veure-ho tot tancat van trucar a la porta. Van sentir-hi la veu de l’àvia que deia:
-       Pere, salta per l’era!
Els lladregots van córrer cap al darrera de la casa però de nou van sentir la vella que cridava:
-       Bernat, salta pel terrat!
Els lladres van tornar a córrer, ja una mica desorientats, però aleshores van sentir un altre crit de la vella:
-       Ramon, compta quants són!
Els bandolers es van mirar sorpresos i indecisos. Un darrer crit de l’àvia, però, els va fer decidir del tot.
-       Joan, mira cap on van!
Sense esperar res més van arrancar a córrer camí enllà i quan van sentir una trabucada disparada des de la casa encara es van escapar amb més velocitat, fins que es van perdre per entre el bosc i no es van deixar veure mai més.
 
Text: Albert Jané

Il·lustració: Xots Clapers

Locució: Pia Guindulain
 
Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 411 (1979) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980) 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/lavia-del-dalmau/

El rei de les aigües (rondalla russa) *

 

El rei de les aigües 

Un pobre llenyataire passava per la vora del riu; anava tot distret pensant en les seves coses i li va caure la destral a l’aigua. Tot afligit per la desgràcia que li representava, es va posar a lamentar-se en veu alta, amargament.

Aleshores se li va aparèixer el Rei de les Aigües, amb una destral d’or. La va ensenyar al llenyataire i li va preguntar:

-       No és pas la teva, aquesta?

-       No, no és la meva – va respondre el llenyataire.

El Rei de les Aigües li’n va ensenyar una altra de plata.

-       No, no és aquesta, tampoc – va tornar a dir el llenyataire.

Finalment el Rei de les Aigües li va mostrar la seva pròpia destral, que era de ferro. Tot seguit que la va veure, el llenyataire va dir:

-       Aquesta sí que és la meva!

Com a recompensa per haver dit la veritat, el Rei de les aigües li va regalar totes tres destrals.

El llenyataire se’n va tornar al poble i va explicar aquella feta als seus amics, als quals va ensenyar les destrals.

N’hi va haver un que va voler tenir la mateixa sort; va fer cap a la vora del riu, hi va deixar caure la destral i es va posar a plorar desesperadament.

Se li va aparèixer tot seguit el Rei de les Aigües amb una destral d’or i li va preguntar:

-       Que és la teva destral, aquesta?

-       Sí, sí, que és la meva – va respondre l’amic del llenyataire, tot content.

Però per haver dit aquesta mentida, el Rei de les Aigües no li va donar ni la destral d’or ni li va tornar la seva.

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Picanyol

Locució: Jaume Cela

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 310 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-rei-de-les-aigues/

El jutge i el sabater (conte alemany) *

El jutge i el sabater

En una petita ciutat de les vores del Rin hi havia un jutge que tenia una mica de mala fama. Es deia –encara que, això sí, abaixant la veu- que no aplicava la llei a tothom de la mateixa manera. Per als rics i els poderosos, les persones influents i ben situades, la llei era suau i benigna. Però per als pobres i els desvalguts, les persones humils i senzilles, la mateixa llei, aplicada per aquell jutge, era severa i inflexible, era dura, aspra i cantelluda.

Una vegada el jutge va anar a encarregar un parell de sabates a un sabater que tenia l’obrador a la baixada del Pont Vell, molt conegut i apreciat per la traça que demostrava en el seu ofici i la bondat de les sabates que sortien del seu obrador. El sabater va prendre les mides del peu del jutge i li va dir que hi tornés al cap d’una setmana que ja les hi tindria fetes.

Tal com havien convingut el jutge hi va tornar al cap de vuit dies i el sabater li va lliurar el parell de sabates que li havia fet. Eren dues sabates ben fetes de debò, dues magnífiques peces d’artesania, però ben diferents l’una de l’altra. La del peu dret era una sabata plana, de pell girada i amb una sivella de plata, i la del peu esquerre era de taló alt, de xarol i es cordava amb un llaç de seda.

El jutge, tot estranyat i sorprès de la diferència, li va demanar per què les sabates no eren iguals, i si ho havia fet per a tal de riure’s d’ell. Aleshores, el sabater li va donar aquesta explicació:

-       Això no us hauria pas d’estranyar, senyor jutge. He fet amb les sabates el mateix que feu vós als vostres judicis: en casos semblants, apliqueu la llei d’una manera diferent als uns i als altres.

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Virgili

Locució: Mònica Estruch

 

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 404 (1979) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980) 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-jutge-i-el-sabater/

Tota la roba posada (conte rus) *

 

Tota la roba posada

Un matí d’hivern, fred i glacial, amb el cerç que bufava de valent i tallava l’alè, un pagès benestant anava cap a la vila, ben abrigat amb vestits de llana i una bona capa folrada de pell. Pel camí va trobar un carboneret que baixava de la muntanya i que també feia cap a la vila. Però no duia sinó un pobre gec de cotó, i encara mig esparracat, i no semblava que patís pas gaire per causa de la gelor i del vent esmolat d’aquella matinada.

Després de saludar-se van caminar una estona plegats i el pagès, admirat que el carboner pogués resistir sense glaçar-se aquella temperatura tan rigorosa, anant tan poc abrigat, no es va saber estar de preguntar-li:

-       I vós, company, no us peleu de fred, anant tan prim de roba com aneu?

-       No pas per ara – va respondre el carboner, tot eixerit, i fent una mitja rialla.

-       Doncs, a fe, que no ho entenc – va dir, encara, el pagès -, perquè jo sí que vaig ben abrigat, i tinc un fred que no m’hi veig.

-       És que jo porto posada tota la roba que tinc – li va dir el carboner-. Sí vós féssiu igual, si duguéssiu posada tota la roba que teniu, com jo, tampoc no en tindríeu, de fred!

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Pilarín

Locució: Marc Sagristà

 

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 431 (1980) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980) 

 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/tota-la-roba-posada/

El noi savi (rondalla russa) *

 

El noi savi

Un noi de pagès, després d’haver passat una llarga temporada estudiant a la ciutat, va tornar a casa seva.

El seu pare li va dir:

-       Ara som a l’estiu en època de collita. Tenim molta feina i m’hauries d’ajudar. Ves al celler de les eines a buscar el rasclet i vine amb mi.

Però el noi no tenia gaires ganes de treballar. I va sortir al pati tot remugant:

-       M’he passat una colla de temps a la ciutat, estudiant ciències i aprenent coses noves, i ara ja no recordo les paraules dels pagesos. Què deu ser, un rasclet?

Quan va entrar al celler de les eines, sense adonar-se’n, va trepitjar el rasclet de manera que el mànec li va donar un cop al cap molt fort. Aleshores, amb la impressió rebuda, va exclamar espontàniament:

-       ¿Qui deu ser el tros d’ase, que ha deixat el rasclet al mig del pas?

Text: Albert Jané

Il·lustració: Lluis

Locució: Pia Guindulain

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 355 (1977) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)  

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-noi-savi/

La veu de l'ase (conte popular) *

 

La veu de l'ase

Un pagès més aviat pobre, havia de dur un parell de sacs de blat al molí, que queia una mica lluny, i com que no tenia cap bèstia de càrrega per a traginar-los se’n va anar a trobar un dels seus veïns que tenia un ase, per si l’hi volia deixar. El va trobar que seia al pedrís de l’entrada de casa seva, capficat en els seus pensaments, i li va exposar la seva petició.

El veí se’l va escoltar atentament. No li venia de gust, de deixar el seu ase, potser per por que no es trenqués una cama, però no va gosar dir que no al seu veí i es va inventar una excusa.

-       Jo te’l deixaria de bon gran grat, oh, amic meu! el meu ase, però m’és del tot impossible, perquè justament avui es fora de casa. La meva dona se l’ha endut a mercat.

Però en aquell precís moment, aneu a saber per quin voler, l’ase, de dins de l’estable estant, va fer un bram sonor i potent, allargassat, que va ressonar per tota la casa i es va sentir de tot arreu.

-       Com és això? – va dir , aleshores, el pagès que l’havia vingut a demanar-. Tu em dius que l’ase es fora de casa i ara jo comprovo que no és veritat, ja que el sento ben bé com brama.

Però el veí va alçar els braços al cel, com escandalitzat i indignat, i li va respondre:

-       No en volia saber d’altra! És possible que si jo dic una cosa i l’ase te’n diu una de diferent, et creguis més l’ase que a mi?

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Lluis

Locució: Jaume Cela

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 359 (1977) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/la-veu-de-lase/

Les olles de mel (llegenda hebraica) *

Les olles de mel

Una dona vídua, més aviat rica, va haver d’anar a passar un cert temps fora de la ciutat on vivia i abans d’emprendre el viatge va col·locar la seva fortuna, consistent en monedes d’or, en set olles de fang molt grosses, i les va tapar amb una capa de mel. Va deixar les olles a un amic, davant de testimonis, perquè les hi guardés i se’n va anar.

Al cap d’un cert temps la vídua va tornar a la ciutat i va demanar a l’amic que li tornés les seves olles. Quan en va voler treure l’or, es va adonar que havia desaparegut, ja que aquell que deia ser el seu amic, havia descobert el seu secret un dia que necessitava més mel de la que tenia a fi d’atendre els seus convidats. Aleshores havia buidat totes les olles, va amagar l’or i va omplir les olles amb mel. I per més que li van preguntar, no va respondre sinó que ell només havia rebut unes olles de mel.

La vídua, privada de la seva fortuna, es va adreçar al rei David per demanar justícia. El rei va escoltar la demandant i l’acusat, però no sabia com treure l’entrellat del cas. Assegut al peu del tron, el jove príncep Salomó va escoltar les paraules de totes dues parts. De sobte es va alçar, va demanar l’autorització del seu pare i va dir:

-       Vés a casa teva, pobra dona, i porta les set olles de mel.

Quan la dona va tornar amb les set olles el príncep les va fer buidar i trencar. I tothom va tenir una bona sorpresa quan entre els bocins de terrissa van aparèixer algunes monedes d’or, que lluïen entre la mel.

-       L’home ha robat l’or – va sentenciar el príncep – i l’ha de restituir.

Els lladres sempre operen a corre-cuita. Per això vaig pensar que el culpable no hauria recollit les monedes una per una, sinó que se n’hauria deixat alguna que permetés, tal com realment ha passat, de descobrir el rostre del seu delicte. 

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Pilarín

Locució: Mònica Estruch

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 316 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/les-olles-de-mel/

El cavall i les ostres (conte anglès) *

 

El cavall i les ostres

Un capvespre d’hivern, amb un fred que pelava, un viatger va arribar a l’hostal d’un poble de la costa. Va deixar el cavall a l’estable i va entrar a la sala de l’hostal, que era plena de gom a gom. S’hauria volgut acostar a la llar de foc per escalfar-se però tots els llocs eren ocupats. Aleshores, aixecant la veu, perquè el sentís tothom, va dir:

-       Hostaler! Feu que duguin tot seguit una dotzena d’ostres al meu cavall!

-       El vostre cavall s’alimenta d’ostres? – va preguntar l’hostaler tot estranyat.

-       Ja ho veureu: feu-ho tal com us dic – va insistir el viatger.

L’hostaler se’n va anar a complir l’encàrrec i la majoria dels qui eren a la sala, que havien escoltat la conversa, el van seguir plens de curiositat, per veure si era de debò que un cavall es menjava les ostres, cosa que va aprofitar el viatger per a instal·lar-se còmodament al millor lloc al costat del foc. Al cap de poc va tornar a entrar l’hostaler i li va dir:

-       El vostre cavall no se les vol menjar, les ostres!

-       Ah, no? Doncs porteu, que ja me les menjaré jo! – va dir rient el viatger, sense abandonar el bon lloc a la vora de la llar. 

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Teresa Duran

Locució: Marc Sagristà

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 337 (1976) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-cavall-i-les-ostres/

El sol i el vent (rondalla popular) *

 

El sol i el vent

Un dia el sol i el vent es van posar a discutir sobre qui de tots dos era el més fort.

La discussió va ser molt llarga i molt aferrissada, perquè ni l’un ni l’altre no volien baixar de l’escambell.

Aleshores van veure un home que feia via pel camí ral i van acordar que farien amb ell la prova de qui tenia més força.

-       Ara veuràs – va dir el vent – com me li llanço al damunt i li esquinço tota la roba.

I va començar a bufar amb tota la seva força.

Però com més esforços feia el vent més s’abrigava el caminant, i rondinava contra el vent, encara que sense deixar de caminar.

Aleshores el vent, rabiüt, va descarregar una pluja sobre el viatger, i després una forta nevada, però l’home cada cop s’embolicava més amb la seva roba, fins que el vent es va adonar que no aconseguiria de prendre-la-hi.

-       Ara em toca a mi – va dir el sol.

I va somriure entre dos núvols, i va començar a brillar amb tota la seva força, escalfant la terra  cada cop més, fins que van començar a pujar-ne unes alenades de calor. El viatger es va posar a suar, es va descordar l’abric, i veient que encara continuava suant, va acabar per treure-se’l i posar-se’l damunt l’espatlla.

-       Ja ho veus! – va dir el sol al vent-. S’aconsegueixen més coses per les bones que no pas per les males. 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Picanyol

Locució: Pia Guindulain

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 328 (1976)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-sol-i-el-vent/

En Tell, el mariner (rondalla anglesa) *

 

En Tell, el mariner

En Tell Mistela era un mariner que ja havia fet una colla de viatges per mar quan, un dia, va ser contractat pel capità d’un vaixell que havia de fer un recorregut fins a la Xina. Era el viatge més llarg que havia fet fins aleshores. Un amic seu el volia fer desistir d’aquella travessia, dient-li que era molt perillosa i que valia més que es quedés a viure a terra d’una vegada.

-       Això del perill són bajanades – va dir en Tell-. Jo et ben dic que a mar no se’n corre pas més que a terra.

-       Em permets una pregunta? –li va dir el seu amic-. Quina feina feia el teu pare?

-       Era mariner, com jo!

-       I de què va morir?

-       Va naufragar i no se’n va saber mai més res!

-       I el teu avi també era mariner, oi? I de que va morir?

-       Va caure per la borda i es va ofegar.

-       I el teu besavi?

-       L’embarcació en què navegava es va estavellar contra una roca i, de tota la tripulació, no se’n va salvar ni un.

-       Molt bé. I després de tot això que m’has explicat, ¿no et sembla perillós, de debò, de fer-te a la mar, on ha mort tanta gent a la teva família?

-       Ara te la faré jo, la pregunta – va dir en Tell-. On va morir, el teu pare?

-       El meu pare es va morir al llit, ves!

-       I el teu avi?

-       Al llit, també!

-       Molt bé. ¿I no et sembla perillós, d’anar-te’n cada dia a dormir al llit, on ha mort tanta gent de la teva família?

Text: Albert Jané

Il·lustració: Pilarín

Locució: Jaume Cela

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 311 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/en-tell-el-mariner/

La dona i el llop (rondalla popular) *

 

La dona i el llop

Vet aquí que el llop, mig mort de gana perquè feia dies que no havia tastat res, ni xai ni cabridet, es va acostar en una casa de pagès per veure si hi podia caçar alguna cosa. Quan hi era ben a prop, mig amagat entre unes bardisses, va sentir un nen que plorava i la seva mare que li deia:

-       Mira que si no pares de plorar, et donaré al llop perquè se’t mengi!

-       Ep! – va pensar el llop -. Avui sí que estic de sort. Me´l menjaré ben de gust, aquest tendre infantó.

I es va quedar quiet, entre bardisses, esperant que la mare li donés el nen. Però aquest no parava de plorar, i la seva mare li continuava dient que el llop se’l menjaria.

Així va passar una bona estona, i el pobre llop, que cada cop tenia més gana, es desesperava de la trigança.

-       Ja li costa prou, a aquesta dona, de decidir-se –pensava l’afamat animal.

Finalment, el nen es va començar a calmar i, encara entre sanglots, va demanar a la seva mare que no fes venir el llop.

-       No, fillet del meu cor, no tinguis por – li va dir la mare -, que si ve el llop, de les garrotades que li donaré li passarà el fred per tot l’hivern.

Quan el llop ho va sentir, va fugir cames ajudeu-me, a amagar-se dins del bosc, pensant que era ben cert allò que havia sentit dir, que les dones a cada moment canvien de pensament.

Text i locució: Albert Jané

Il·lustració: Teresa Duran

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 341 (1976) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/la-dona-i-el-llop/

Les dues rates i el mico (rondalla popular) *

 

Les dues rates i el mico

Una vegada dues rates van trobar un formatge molt gros al prestatge d’un rebost. Van decidir endur-se’l però els va caure a terra i se’n van fer dos trossos, l’un força més gros que l’altre. Totes dues es volien quedar el gros i cap no volia el petit. Com que no aconseguien de posar-se d’acord van decidir de trobar un jutge que els resolgués el plet.

Van fer venir un mico que hi havia al jardí i li van explicar el fet. El mico, que era molt llest, després d’escoltar les raons de cada una de les rates, va dir que el cas era de mal resoldre i que l’única solució era igualar els dos trossos de formatge, perquè cap de les dues rates no en sortís perjudicada en relació a la seva companya. I ell mateix es va oferir a fer els dos trossos iguals. Les dues rates s’hi van avenir i el mico va agafar el tros més gros i hi va clavar una bona queixalada per tal d’igualar-lo amb el petit, però en va fer un gra massa i aleshores el tros gros va quedar més xic que el petit, i cap de les dues rates no el va voler. El mico va dir que ja tenia la solució i que només calia tornar-ho a provar. Va clavar una altra mossegada al segon tros, però també va ser massa grossa, de manera que aquest tros va quedar de nou més petit que l’altre i no el volia cap de les rates. El mico ho va provar un tercer cop, i un altre i un altre, però sempre mossegava més del compte i els trossos mai no quedaven iguals. Fins que el mico es va menjar el formatge sencer. Quan les rates se’n van adonar van començar a insultar el mico, tractant-lo de lladre i de golafre, però aleshores ja era massa tard. I així totes dues es van quedar sense ni un bocí de formatge, però amb una bona lliçó.

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Pilarín Bayés

Locució: Mercè Canela

 

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 321 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980) 

 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/les-dues-rates-i-el-mico/