Un dia el sol i el vent es van
posar a discutir sobre qui de tots dos era el més fort.
La discussió va ser molt
llarga i molt aferrissada, perquè ni l’un ni l’altre no volien baixar de
l’escambell.
Aleshores van veure un home
que feia via pel camí ral i van acordar que farien amb ell la prova de qui
tenia més força.
-
Ara veuràs – va dir el vent – com me li llanço
al damunt i li esquinço tota la roba.
I va començar a bufar amb tota
la seva força.
Però com més esforços feia el
vent més s’abrigava el caminant, i rondinava contra el vent, encara que sense
deixar de caminar.
Aleshores el vent, rabiüt, va
descarregar una pluja sobre el viatger, i després una forta nevada, però l’home
cada cop s’embolicava més amb la seva roba, fins que el vent es va adonar que
no aconseguiria de prendre-la-hi.
-
Ara em toca a mi – va dir el sol.
I va somriure entre dos
núvols, i va començar a brillar amb tota la seva força, escalfant la terra cada cop més, fins que van començar a
pujar-ne unes alenades de calor. El viatger es va posar a suar, es va descordar
l’abric, i veient que encara continuava suant, va acabar per treure-se’l i
posar-se’l damunt l’espatlla.
- Ja ho veus! – va dir el sol al vent-. S’aconsegueixen més coses per les bones que no pas per les males.
Text: Albert
Jané
Il·lustració:
Picanyol
Locució: Pia
Guindulain
Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 328 (1976)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-sol-i-el-vent/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada