És un minúscul
llibret redactat per Joan Amades l’any 1935 dintre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, el
qual, posteriorment, l’Associació
Cultural Joan Amades reeditaria en versió facsímil conjuntament amb edicions el
Mèdol l’any 2004 afegint per l’ocasió una introducció de Xavier Orriols on
explica que: “Un dels trets essencials
que defineix els catalans, el seny, contrapesat sempre per l’avalotada rauxa,
té el seu origen en el so de les campanes. “Seny” ve del llatí signum, que vol
dir “senyal” i era el nom que es donava a les campanes que marcaven hores. Quan
algú perdia el cap es deia que havia perdut el seny, perquè ja no era capaç de
percebre ni ordenar el temps. Per contraposició, l’assenyat era el que raonava
amb tota l’excel·lència. Fixem-nos també en la forma tradicional de dir l’hora
en català. És referida sempre als tocs del campanar en hores, quarts i mitjos
quarts.”
Per
altra banda, en relació al text del folklorista divulguem el fragment on
s’exposa que: “La campana Honorata de la
Seu de Barcelona era reputada com una de les més vibrants de so que mai hom
hagi pogut sentir. Quan el setge de la ciutat l’any 1714, tocà a sometent amb
gran energia cridant el poble a les armes. Les tropes espanyoles dirigien
contra ella llurs canons i la van esquerdar amb una bomba; però no per això
deixà de tocar, el seu so prengué a les orelles dels barcelonins un valor més
excitant i enardidor. Caiguda la ciutat, el tirà s’irrità contra la pobra
campana i manà que fos trossejada. Com que era la que servia per a assenyalar
les hores del rellotge de la Seu, la disposició real deixà la ciutat òrfena de
saber l’hora oficialment. Més tard fou fosa una altra campana en substitució de
la vella Honorata. Es fongué a l’hort del convent de frares de Sant Francesc,
vora d’on avui s’alça l’Orfeó Català, i amb quatre parelles de bous fou
conduïda amb moltes penes i treballs fins a la plaça de Santa Anna. El
transport es feia molt laboriós, car les bèsties s’espantaven en veure la gran
gentada que havia acudit a presenciar la maniobra. Quan la campana arribà al
lloc indicat, el gran nombre de xicots que havien acudit a veure la facècia
armaren gran rebombori i digueren que ells es comprometien a portar la campana
fins a la Seu si els donaven una corda prou llarga. La corda els fou donada i
dos-cents seixanta xicots de deu a dotze anys la va estirar, i van menar en
dues tongades la campana fins al peu del campanar on havia d’ésser pujada.
La campana fou batejada i se li donà el nom d'Honorata, en record de la seva antecessora. Pujar-la al campanar era tasca difícil, i hom manà que tothom guardés el més gran silenci a fi de no distreure els qui treballaven i que poguessin sentir ben bé les disposicions dels qui dirigien la maniobra. La feixuga campana arribà gairebé fins dalt del campanar; però no hi havia manera de fer-la-hi acabar d'arribar. Tot d'una se sentí una veu ferrenya i potent d'un mariner, que cridà: - Mulleu les cordes. I com que les cordes en mullar-se es contreuen, la mica d'arronçament que van fer fou el suficient perquè la campana acabés d'arribar d'alt."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada