Vaixells de joguina

Cavall Fort núm. 1416 (2021)

Heu pensat mai a fer un vaixell? Un transatlàntic? Una nau de vikings? Un pesquer? Un pailebot? Un d’estrambòtic inventat? Hem anat a una exposició molt curiosa al Museu Marítim i us parlem de vaixells, però fets per vosaltres i de joguina!

Una joguina amb molta història!

Potser els vostres pares, avis, oncles... de joves havien jugat a fer vaixells i els feien navegar per basses, reguerots, safaretjos o cubells! I de ben segur que els construïen amb coses que trobaven, com ara un tros d’escorça o suro. Si els ho pregunteu us ho explicaran! Però quan en els últims cinquanta anys els cotxes van envair els carrers, va aparèixer la televisió, es van començar a fabricar joguines industrials... tot va canviar. Nens i nenes es van arreplegar dins de les cases i, de retruc, gairebé es va perdre una manera d’aprendre i relacionar-se amb els amics.

 

Avui us proposem recuperar un d’aquests jocs que tenen una tradició tan antiga: construir i fer navegar vaixells petits de joguina!

 

Per a fer el pal major

El pal major s’ha d’aguantar ben dret! Però mireu que no pesi gaire, així el veler anirà mes lleuger.

 

Per a fer la vela

Les veles poden ser qualsevol element natural (una fulla, una ploma...) o d’alguna cosa que tingueu per casa, com ara un retall de paper o roba.

 

Per a fer el casc

Podeu utilitzar fruita seca, llaunes, suros, fulles, envasos o peces de plàstics que no serveixen... Mentre suri, tot s’hi val!

 

El més important és que el vaixell tingui una bona base que suri (el casc) i un pal major amb vela o sense.

 

Com els podem fer?

Obriu bé els ulls perquè ben a prop vostre trobareu recursos sorprenents! Penseu en coses que us poden ajudar a fer barquetes, com per exemple closques d’avellanes, de nous, plomes d’ocells, fulles de canya, llaunes de sardines o papers de diaris. No cal que siguin materials complicats; us sorprendrà de veure com amb una cosa ben senzilla podeu fer un vaixell que navega d’allò més bé! Pregunteu als vostres avis i àvies: ells feien servir des de suros fina a plomes per a fer surar vaixells de joguina i us poden donar idees.

 

I per on navegaran?

Si teniu un rierol o una bassa a prop, és un bon lloc. Si no, què us sembla que corrin per una pica de casa? O, ara que és estiu, en un bon cossi o galleda a l’exterior, o en una piscina, un safareig... I si algun dia heu d’omplir la banyera per a banyar-vos, prepareu la vostra flota de vaixells!

 

El vostre primer vaixell

Segur que teniu moltes idees de com fer els vostres vaixells amb tot el que pugueu trobar al vostre voltant. Però, per si no esteu inspirats, us proposem fer aquesta barqueta tan senzilla i que flota i navega d’allò més bé!

 

El Surador

INSTRUCCIONS:

 

Pas 1

Amb el clau de ganxo, foradeu el centre de la superfície més ampla del suro a fi de poder-hi introduir la ploma després. 

Pas 2

Feu exactament el mateix per l’altra banda del suro i deixeu-hi instal·lat el clau de ganxo. 

Pas 3

Acosteu damunt de la superfície de l’aigua el surador per la part del Claude ganxo i... bufeu molt fort!

 

Una exposició per a petits i grans

Com us dèiem, ara al Museu Marítim de Barcelona podeu veure una exposició itinerant que us convida a construir de forma manual vaixells de joguina. Es titula “Mestres d’aixa de butxaca”, perquè els mestres d’aixa eren els artesans que feien embarcacions de fusta segles enrere; la seva eina de treball principal s’anomenava aixa.

Ha estat un ofici que ha tingut una gran importància al llarg de la història de la navegació, tot i que a causa de la industrialització es va anar perdent. Ara bé, d’un temps ençà nous artesans n’han recuperat l’essència fent servir també estris moderns.

I per què l’exposició parla de butxaques, també? Segur que alguna vegada us heu omplert les butxaques de l’abric, dels pantalons, de la cartera... amb objectes petits, oi? Doncs és amb aquests objectes que el Museu us proposen fer una activitat per poder-vos emplenar les butxaques amb tota mena d’embarcacions fetes per vosaltres!

 

Com més petits més atrevits!

Voleu exposar els vostres vaixells? El museu facilita que participeu en el projecte cedint-vos un espai perquè els visitants també puguin contemplar les barques que aporteu a la mostra, les quals hi seran visibles per unes setmanes. Us hi animeu? Seran molt ben rebudes!

 

“Mestres d’aixa de butxaca”

Museu Marítim de Barcelona

Fins al 5 de setembre de 2021

Folkloristes. Dones que van protegir la cultura popular

 

Cavall Fort núm. 1405 (2021)

Ens agrada que ens expliquin rondalles, veritat? O bé que ens cantin cançons, proposin endevinalles, enigmes, dites... Sovint, aquests materials són recopilats en llibres però, qui els ha escrit? D’on han tret la informació? Doncs, en ocasions, ha estat tasca de les folkloristes. Ara bé, qui són? Us apropem noms i cognoms amb poca visibilitat.

La por de perdre-ho tot!

Entre els segles XIX i el XX s’accentuà en els territoris de parla catalana l’interès per documentar expressions populars procedents de la tradició oral. La societat estava en procés de transformació, les feines agràries anaven a la baixa, el món cada vegada era més industrial i, pel camí, molts hàbits entraven en declivi.   

Per exemple, explicar contes a la vora del foc esdevenia una forma ancestral d’aprendre que compartien els adults amb als infants amb la voluntat de dotar-los de saviesa. Les transmissions es feia de memòria i, conscients de les fragilitats, una colla de persones vetllaren per salvaguardar el saber secular.

Tresors imperceptibles

A trets generals, els materials que protegien les folkloristes  tenien sempre en comú un component tradicional. Anaven amb els ulls molt oberts apuntant detalls, com ara: quines danses es ballaven per Pasqua en els aplecs a les ermites; quins eren els guisats típics de les Festes Majors; de què es disfressaven per Carnaval; com s’engalanaven els carrer per Corpus... Ho feren amb exquisida delicadesa fins al punt que les seves descripcions han ajudat que no caiguin en l’oblit.

Les missions de recerca

Davant la feblesa que les paraules se les enduu el vent, va ser objectiu primordial de folkloristes preservar materials com: llegendes, proverbis, refranys... resseguint comarques per anar a buscar en els pobles gent que tingués retentiva a fi d’explicar coneixements que havien après dels avantpassats de forma verbal, és a dir, que no estaven escrites enlloc per, tot plegat, fixar-los de forma definitiva en llibres i, més endavant, continuessin  essent d’utilitat a la humanitat.

Una institució singular

En un principi, les recerques les solien fer homes conscienciats en la divulgació del patrimoni costumista del país però, al mateix temps i en els inicis del segle XX, noies provinents de la burgesia van començar a tenir accés a l’educació i, algunes, contribuïren a través de la llavors anomenada Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona de Barcelona a ajudar a fer inclús més notòries les tradicions culturals.

L’accessibilitat de les joves benestants a l’ensenyament va propiciar un trencament d’esquemes socials. Les primeres alumnes no ho tingueren fàcil per equiparar-se als homes. Clar que, treballadores, sensibles, metòdiques, lluitadores, valentes... com foren, van cooperar a donar un gir a la història.

Les primeres generacions

Tanmateix cal ressenyar que l’afany per compilar materials ja es remunta abans de l’aparició del centre acadèmic barceloní. Com a pioneres, apropar uns noms femenins amb  característiques comunes per l’època degut a que signaven amb pseudònim els reculls redactats com són els treballs de: Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloc); Agnès Armengol i Altayó (Graziel·la); Joaquima Santamaria i Ventura (Anna de Valldaura); Carme Karr i Alfonsetti (Joana Romeu); Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)... o bé, d’altres, feien constar en ocasions en les obres el cognom dels marits: Dolors Monserdà (de Macià); Maria Domènech (de Cañellas); Sara Llorens (de Serra); Adelaida Ferré (de Ruíz de Narváez)... Els va costar poder obrir-se pas però, no van defallir, treballaren amb el màxim rigor científic i se’n sortiren facilitant que més endavant noves investigadores fessin ja constar de forma natural els noms en els documents: Palmira Jaquetti; Dolors Porta, Maria Carbó...

Fem de folkloristes?

Us proposem una activitat. Agafeu llapis, una llibreta i un mòbil. En els fulls apunteu els resultats d’una pregunta per a fer a cadascun dels informants (la iaia, el mestre, la veïna...)  com ara: Quina cançó de petits cantaven fent cagar el tió? Feu la prova i apunteu els resultats, fotografieu les persones, graveu les veus, les tonades, anoteu els noms, edats, professions i, així,  començareu a recollir materials de tradicions populars. Qui sap, potser d’aquí un temps també sereu folkloristes. 

Ning nang! Tocats per les campanes

 

 

 

Cavall Fort núm. 1401 - 1402 (2020)

Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!

Un sistema de comunicació

Les campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien els actes de les església (tocs canònics) però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat, avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).

Instrument idiòfon

Colpejades per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora repicant amb un martell.

L’origen es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o en moviment.

Per què les anomenem així?

La Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la qualitat del bronze.

A més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.

Com a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...

Com es fan?

Per la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli  interior que esdevindrà el vas buit de la campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.

Realitzades diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar  per uns conductes damunt la cera (que es fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als 1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després, caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.

Ofici ple de secrets

Els responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills. Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.

Campanars, campaners i tocacampanes

Inicialment eren torres que incorporaren durant el segle IX  en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!

L’automatització

Sí bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé, un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció potenciant  l’organització de trobades amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.

Tocs canònics i tocs civils

Malgrat que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de les hores d’oració: Laudes, Tertia, Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...

En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.

Perdre el seny

La paraula ve del llatí signum que vol dir senyal i és el mot amb que s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.

Inscripcions singulars

En les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen, com per exemple: Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes.

L’art de fer-les seure

En diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant enlaire: A seny del Senyor.

El balanceig

És un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de  petits. Consisteix a fer seure un infant damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una cantarella que diu:

 Ning, nong,

Les campanes de salom.

-       Qui les toca?

-       L’avi Roca.

-       Qui se’n riu?

-       La perdiu...

 Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.

Va d’endevinalla...

Sóc un instrument de corda

que fa riure i fa plorar

com que en tinc una de sola

la canalla em sap tocar.

Fer campana

En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.

Manuel de Pedrolo

Cavall Fort núm. 1348 (2018)

Il·lustració: Mercè Galí

Text: Conjunt amb Joaquim carbó i Eugènia Morer

http://cavallfort.cat/lescriptor-manuel-de-pedrolo/

Manuel de Pedrolo

En el centenari del seu naixement us expliquem qui era aquest narrador que va escriure moltíssim, que ho va fer de moltes maneres i sempre magníficament.

Va néixer en un castell

Fill de pares de llinatge de la noblesa, l’escriptor va néixer l’u d’abril de 1918 en la fortificació familiar del poble de l’Aranyó (la Segarra). Orfe de mare, va ser criat juntament amb el seu germà per una tieta a Tàrrega, on va passar la infantesa i joventut.

Estudiant de medicina

Volia ser psiquiatre i se’n va anar a viure a Barcelona. La vida de la ciutat el va fascinar fins a l’extrem que tenia els estudis un punt oblidats. L’esclat de la Guerra Civil el va mobilitzar al front com a sanitari. El conflicte bèl·lic el va afectar profundament sobretot a causa de la mort del seu germà Ramon.

Mil i un oficis

Acabada la guerra encara va haver d'anar a fer de soldat a Valladolid. Després va tornar un temps a casa del pare a Tàrrega, on devorava els llibres de la biblioteca familiar i on també va viure durant uns anys amb la seva muller, Josefina Fabregat, fins que es van traslladar a Barcelona, on va néixer la seva filla Adelais. 
Entre les tasques en què va treballar, s'explica que redactava informes per a una agència de detectius privats i també va fer esporàdicament de model fotogràfic, assessor literari i, en especial, traductor de llibres de teatre i novel·les policíaques fins a dirigir, entre altres encàrrecs, la primera col·lecció de novel·la negra en llengua catalana: "La cua de palla".

Passió per l’escriptura

Va publicar més d’un centenar de llibres sobre poesia, novel·la, teatre, periodisme, assaig… i va obtenir premis destacats, com el Víctor Català de contes, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana de novel·la. A més, va ser distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Un minidespatx creatiu

En tenia prou amb una taula, una cadira i una antiga màquina d’escriure per a omplir papers amb paraules farcides de contingut. A més, l’estança casolana on vivia, molt modesta, era plena fins al sostre de prestatgeries amb llibres que llegia o bé que redactava. Potser algun dia en descobrireu algun.

SEGON ORIGEN
És una novel·la de ciència-ficció que explica com una ona expansiva extraterrestre provaca un cataclisma a la terra. Hi moren totes les persones i mamífers, i només se salven els qui estaven sota l'aigua en aquell moment, com l'Alba i en Dídac, uns noiets que hauran de sobreviure a la catàstrofe.

Pedrolo era molt atent amb els joves que contactaven amb ell per carta o que el visitaven a casa seva o al despatx. Li agradava parlar de literatura amb la gent jove, que gaudia amb aquestes converses i explicacions.

Us en posarem un exemple. Uns alumnes de l’Escola Bosc Forestier de Barcelona, l’any 1985, li havien escrit per demanar-li el per què del Mecanoscrit del segon origen. Aquí teniu un fragment de la carta que els va enviar Manuel de Pedrolo com a resposta:

“(…) Confesso que l’Alba és potser una noia una mica excepcional: procedeix d’una família que no és ben bé com totes i ha rebut, doncs, una formació menys convencional. (…) Observeu com es manifesta en les seves converses amb el Dídac. Tot allò que pensa de la religió, de l’amor, del sexe, o la seva actitud davant el racisme que tanta gent practiquen encara, ens mostren una persona que s’ha emancipat d’una sèrie de “valors” molts cops irracionals i sempre destructius en la mesura que perjudiquen el lliure desenvolupament de la personalitat. És una noia lliure, i les circumstàncies li permeten, ara, de captenir-se sense prejudicis i de fer d’en Dídac, més jove que ella, un xicot que al seu torn tindrà iniciatives alliberadores. (…)

Ja veieu, doncs, que no es tractava per a mi d’escriure precisament una novel·la d’aventures, sinó d’aprofitar una aventura per a “predicar” un possible altre model de societat humana en el qual, si l’“ensenyança” de l’Alba prosperava, homes i dones serien més justos. No cal pas que us n’admireu. En cada escriptor, en cada novel·lista, hi ha un home preocupat pel món en el qual viu, i no té res d’estrany que sovint hi estigui disconforme, perquè la veritat, amiguets i amiguetes, és que el nostre món no funciona, i ben bonic seria que, sense necessitat de catàstrofes, una generació, qui sap si la vostra, es decidís a fer-lo habitable de debò. I forma part d’aquest fer-lo habitable no pas únicament no espoliar la naturalesa d’una manera estúpida i suïcida, sinó també superar aquestes relacions d’odi, d’hostilitat, de competència ferotge que avui observem entre molts pobles i entre moltes persones.

I prou. He engegat un “discurs”, però penso que a vosaltres pertoca d’acabar-lo, no pas avui, certament, demà. Però demà sempre comença ara.”

Pedrolo i la novel·la total

Més enllà del Mecanoscrit

Si algú pregunta «Què saps de Manuel de Pedrolo?», la resposta més normal és que va ser l’autor de la famosa novel·la Mecanoscrit del segon origen. És cert, però també ho és que en va escriure moltes més, així com contes, narracions, poemes i articles.

Des de fa temps, la major part dels seus llibres no es podien llegir perquè s’havien exhaurit i només es trobaven a les biblioteques públiques o particulars. Ara, però, amb motiu de la celebració dels cent anys del seu naixement, moltes editorials s’han espavilat per a recuperar-los i fer possible que els conegui el públic actual.

Ens agradaria poder-vos parlar una mica de tot plegat, però són molts llibres, tots molt diferents, i Pedrolo els va escriure pensant en els adults i no pas en vosaltres, ja que només us podran interessar quan sigueu més grans.

Una novel·la boja

Amb tot, però, no ens podem estar d’explicar-vos una curiositat. Pedrolo va escriure el conte titulat El millor novel·lista del món, en què explica que a l’habitació d’un hospital especial on tanquen la gent que ha perdut el seny i l’enteniment –un manicomi–, hi ha un malalt que té la dèria d’escriure la novel·la total: que reculli totes les possibilitats que tenim d’actuar a la vida segons les decisions que prenem en qualsevol moment.

Així, per exemple, el protagonista surt un matí de casa i, per a anar a la feina, té tres possibilitats: anar-hi a peu, agafar l’autobús o entrar en una estació del metro. Si pren la primera i va a peu, pot tenir, també, tres possibilitats: a) que no passi res i arribi a la feina tranquil·lament; b) que s’aturi al quiosc a comprar el diari i un altre client perdi el coneixement, caigui per terra i hagi de trucar a una ambulància mentre que ell, que el coneix, hagi de córrer a avisar la família; c) que quan travessa el carrer trobi un antic amic amb qui feia molts anys que no es veien, s’asseguin a la taula d’un bar i s’expliquin la vida i miracles… I, a partir de la possibilitat a), en pot tenir tres més… i així successivament.

Temps obert

Aquesta idea de novel·la que Pedrolo ja tenia l’any 1952, el va perseguir molt de temps fins que l’any 1963 es va arromangar i va iniciar el cicle novel·lístic Temps obert que, d’entrada, va formar amb onze novel·les molt extenses.

Tenia la idea d’escriure altres novel·les per donar més oportunitats a les primeres històries i apropar-se a «la novel·la total», en un intent tan impossible com original i ambiciós. En va escriure dues més. En aquell moment, però, i pensant que ja havia jugat prou amb aquella idea forassenyada, va tenir el seny de tancar aquell projecte, que fins i tot potser l’hauria arribat a trastocar també a ell, perquè per anys que hagués viscut sempre hauria fet curt. És impossible acabar una novel·la gegant com aquesta perquè després de qualsevol situació sempre queden encara tres possibilitats. O moltes més! I embolica que fa fort!


Amb motiu del centenari del naixement d’aquest escriptor, aquest any se celebra l’Any Pedrolo.

Els Pastorets centenaris de Josep M. Folch i Torres

Cavall Fort núm. 1305 / 1306 (2016)

El dia 24 de desembre de 1916 s’estrenava en l’antic teatre Coliseu Pompeia de Barcelona la popular versió de l’obra els protagonistes de la qual són un parell d’espavilats pastors: en Lluquet i el Rovelló.

Un text molt estimat

Els Pastorets és una representació teatral esperada de les festes de Nadal que, cada any, entre els mesos de desembre i gener reuneix en pobles, viles i ciutats del país més de 60.000 espectadors en les gairebé 250 funcions que es realitzen, majoritàriament, interpretades per companyies de teatre amateur, les quals entre directors, actors i equips tècnics mobilitzen unes 6.600 persones.

D’autors teatrals que han escrit obres protagonitzades per altres pastorets  n’hi ha uns quants, com per exemple les que van redactar Frederic Soler “Pitarra”, Ramon Pàmies, Lluís Millà, Francesc d’A. Picas... Ara bé, es calcula que dels grups de teatre que els escenifiquen entorn d’un 40 %  ho fan en la versió d’en Josep M. Folch i Torres.

Els orígens de l’obra

El gènere teatral dels Pastorets es remunta als antics drames religiosos medievals L’officium pastorum (l’adoració dels pastors) que es feien, durant la nit de Nadal, en l’interior de les esglésies coincidint amb la Missa del Gall.  Amb el pas del temps però, i arran d’unes normatives acordades per savis de l’església, els actes d’adoració es traslladaren al carrer per, més endavant i en format d’espectacles, passar als escenaris de sala amb pati de butaques. Però, no serà fins l’any 1887 i a partir de l’obra del prevere Miquel Saurina Los Pastorets en Betlem o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor Jesucrist, que l’estructura del text es consolidi de forma definitiva i les representacions a través de la xarxa de Centres Catòlics siguin presents arreu del territori.

Peça amb finalitats didàctiques

L’argument dels Pastorets combina escenes d’origen religiós que parlen del relat evangèlic de la Verge Maria i St. Josep (l’adveniment de l’Infant Jesús), la lluita entre els dimonis Satanàs i Llucifer vers els arcàngels St. Miquel i St. Gabriel (el bé i el mal) i, ho fa, barrejant-ho amb un sainet protagonitzat pels simpàtics Lluquet i Rovelló que, entre la broma i la reflexió moral, rememoren el misteri del primer Nadal.

I és que el dramaturg, en la introducció del llibret de teatre, exposa que en escriure Els Pastorets utilitza expressament un llenguatge planer i una trama infantil plena de situacions anacròniques que accentuen la bona jeia dels personatges i el tarannà particular dels dimonis tot inspirant-se, a la vegada, en les entranyables figuretes del Pessebre, la bona olor de la molsa humida, del suro florit i l’encís de les clàssiques casetes que trobava les vigílies de Nadal en les paradetes de la Fira de Santa Llúcia davant de les escales de la Catedral de Barcelona.

Autor infatigable

Josep M. Folch i Torres fou un escriptor Barceloní que va viure entre els anys 1880 i 1950, el qual va dedicar una part destacada de la seva obra a la literatura infantil. A més d’escriure teatre, publicà moltes novel·les i innombrables contes, com per exemple, Les aventures extraordinàries d’En Massagran o, també, les  Pàgines viscudes en el setmanari Patufet.

Per fer-se una idea de l’agilitat amb què escrivia, cal explicar que durant quatre anys, cada mes, editava una novel·la de més de cent pàgines a la col·lecció Biblioteca Gentil. Dit això, doncs, no ha de sorprendre comentar que va arribar a escriure el text dels Pastorets en només cosa de quinze dies! Ara, segur que s’ho va passar la mar de bé redactant-lo ja que es comenta que des de ben petit li agradava tant anar al teatre que, en tornar a casa després de la funció, representava davant dels familiars fragments de les obres que havia vist.

Els cuplets musicals

En un munt de municipis, les versions dels Pastorets inclouen en mig de la funció cantades de versets o cuplets on actors i, a voltes, espectadors repassen amb un punt d’humor i d’ironia fets de caire local, històrics i socials que han estat notícia en els últims mesos.

Juguem a parlar com el dimoni?

Pel que fa als diàlegs del banyetes d’en Satanàs en l’obra, sovint deixa anar expressions sonores que fan pudor de socarrim. Són divertidíssimes! Fem la prova? Som-hi? Arruguem nas i celles, engruixim la parla i diem en veu alta:  “Sac de rocs escantellats!”, “Caps de cargol sense closca!”, “Becs de lloca esmicolats!”, “Closques de coco esclafades”...

Pel seu valor artístic i patrimonial el Govern de la Generalitat de Catalunya ha tingut la distinció d’incloure Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres entre les commemoracions culturals més rellevants del 2016.

Per saber-ne més:

Centenari Pastorets: http://www.centenaripft.cat/

Coordinadora de Pastorets de Catalunya: http://www.pastoretsdecatalunya.cat/

Fundació Folch i Torres: http://www.fundaciofolchitorres.org/

50 anys de l’arribada de la Flama del Canigó a Vic i al Principat

Cavall Fort núm. 1292 (2016)

A la ciutat de Vic, enguany, durant la revetlla del dia 23 de juny, estaran de celebració especial: farà cinquanta anys que, d’una manera ininterrompuda, encenen les fogueres de Sant Joan en places i carrers gràcies als equips de portadors de la Flama del Canigó.

Durant tots aquests anys, diferents grups de voluntaris vigatans han anat a buscar aquesta flama expressament al cim del Canigó, la mítica muntanya dels Pirineus.

D’on ha sortit aquesta tradició?

El seu origen s’inspira en el poema Canigó, que va escriure mossèn Jacint Verdaguer. Consisteix a encendre en primer lloc una foguera comunitària dalt del massís pirinenc, per després baixar diverses flames transportades dins de quinqués fins a nuclis urbans.

Un veí del poble d’Arles de Tec (Catalunya Nord), Francesc Pujade, va voler impulsar la tradició a la vila de Perpinyà l’any 1955. I ho va fer amb tant d’encert que, en l’actualitat, ja són pels volts de quatre-cents els municipis de tots els Països Catalans que la segueixen: inicien les fogueres  de la revetlla de Sant Joan acollint, d’una manera festiva, alguna de les diferents rutes de portadors de la flama que s’organitzen.

El foc i la festa

I és que, des de temps immemorials de la història de la humanitat, el foc ha estat protagonista de moltes festes tradicionals. Fins el punt que aquest any, coincidint amb el fet que la ciutat de Vic és la capital de la cultura catalana, els dies 27 i 28 de maig hi celebren el I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània.

En aquest simposi, estudiosos i especialistes vinguts d’arreu faran reunions de treball d’intercanvi d’experiències, presentaran llibres, organitzaran exposicions i també realitzaran ponències, conferències i comunicacions.

Hi anireu en família?

A més de les activitats científiques, d’aquí al 23 de juny hi haurà altres propostes culturals pensades per a un públic més familiar, com ara:

- Cantata del poema Canigó de Jacint Verdaguer. 17 de maig a les 20:30 h. a la sal Atlàntica de Vic.

- Espectacle dels cinquanta anys de la Flama del Canigó al Principat. 28 de maig a les 20.00 h. al Recinte Firal El Sucre de Vic.

- Inauguració de l’escultura-peveter dedicada als cinquanta anys de la Flama del Canigó al Principat. 23 de juny al Coll d’Ares.

Si voleu més informació, contacteu amb l’adreça electrònica info@tradicat.cat o bé visiteu la pàgina web www.tradicat.cat

Els Pastorets

Cavall Fort núm. 1257/1258 (2014)

Busqueu dimonis amb banyetes? Voleu veure àngels volant? Que en sabem del Naixement del Nen Jesús? Cada any, durant les festes de Nadal, en teatres de pobles i ciutats s’hi representa una de les manifestacions culturals més populars on no hi falten mai aquests personatge. Són les entranyables funcions dels Pastorets!

Els orígens

El punt de partida els trobarem en els antics drames de teatre religiós medievals que, en aquest cas i, en llatí, s’anomenaven L’officium pastorum (l’adoració dels pastors) on, segons s’explica, durant les nits de Nadal, en celebrar en les esglésies la Missa del Gall, els assistents, en mostres d’alegria col·lectiva, feien cants i balls que no sempre agradaven als responsables eclesiàstics. D’aquí que, arran unes històriques reunions que es coneixen com: El Concili de Trento (1545 – 1563), savis religiosos que hi prengueren part acordaren unes normes per evitar convertir els temples en espais de gresca. Ara bé, desaparegudes les representacions en l’interior de les esglésies es traslladaren al carrer i, després, en locals teatrals com es fa avui en dia.

Els primers escrits

Una de les mostres més antigues que s’han conservat de teatre medieval sobre Pastorets es coneix com a “Manuscrit Llabrés” s. XV i XVI. Són un conjunt de documents originaris de Mallorca dels quals 8 s’inspiren en la naixença de Jesús o en l’adoració dels pastors. Una altra escrit interessant fou publicat a Vic l’any 1887 pel prevere Miquel Saurina amb el títol “Los Pastorets en Betlem o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor Jesucrist” on, per cert, ja hi apareix la triple estructura argumental: La lluita entre dimonis i àngels (el bé i el mal); el relat evangèlic de St. Josep i la Verge Maria (el naixement de Jesús) i el simpàtic sainet dels pastors (amb més marge de lluïment per part dels dramaturgs i els actors).

Obres calcades

A cavall de la divulgació i el divertiment, l’argument dels Pastorets ha estat copiat per diversos autors (alguns anònims) els quals han plagiat escenes o, en alguns casos, han traduït gairebé de forma literal un text anterior a un altre de posterior sense masses miraments. Per què passava això? En part perquè els escriptors utilitzaven una font d’inspiració que ja sabien que era una garantia d’èxit per representar en els teatres perquè agradava segur als espectadors fins que, l’any 1891, Frederic Soler “Pitarra” en fa una versió que marcarà un abans i un després: “El Bressol de Jesús o En Garrofa i en Pallanga”

Els textos més sol·licitats

De representacions dels pastorets en l’actualitat se’n escenifiquen un grapat. Ara bé, a més de l’obra d’en “Pitarra”, hi ha 4 altres  propostes de referència: “Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús” de Josep M. Folch i Torres; “L’Estel de Natzaret” de Ramon Pàmies; “El Naixement de Jesús o Els Pastorets Catalans Borrego i Carquinyoli” de Lluís Millà i “El Nacimiento del Salvador o la Rendición del Esclavo” de Francesc d’A. Picas... Però, aquestes, ni de bon tros no són les úniques ja que hi ha moltes altres recreacions on, de ben segur, hi ha dimonis amb cues, pastorets amb barretina i àngels alats.

El personatges

Una característica típica en les obres de Pastorets és que hi acostumen a intervenir un nombrós grup d’artistes de totes les edats! De fet, la participació en les representacions, és considerada com una tradicional escola d’iniciació a fer teatre on, per cert, sovint s’hi hi han iniciat actrius i actors que, en alguns casos, fins i tot esdevenen professionals.

Ara bé, entre els papers de repartiment més destacats hi ha els dimonis Satanàs i Llucifer amb una colla de súbdits més dolents que la tinya; una parella de joves pastors que viuen tota mena d’aventures i que en cada versió els canvia el nom però que tothom identifica ja bé es diguin: Garrofa i Pallanga, Borrego i Carquinyoli, Lluquet i Rovello... els quals, sustenten el fil argumental de l’obra; els arcàngels Sant Miquel, Sant Gabriel amb un estol de petits àngels celestials que faran impossible les malifetes dels banyetes i, entre altres, les figures bíbliques de Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús, el més petit de la funció!

 Per més informació:

www.cavallfort.cat

www.pastoretsdecatalunya.cat

Emoticones

Cavall Fort núm. 1253 (2014)

Emoticones

Els acompanyants gràfics de les paraules!

El mot emoticona ve de les paraules emoció i icona que, fusionades, ens serveixen per a definir els dibuixets que, d’un temps cap aquí, fem servir petits i grans.

Les emoticones, tal i com es coneixen avui, no sempre han estat dibuixets de cares rodones o alguna altra mena de figuretes amb coloraines. Han evolucionat i, en endavant, encara tenen camí per recórrer: incorporació d’efectes d’animació, relleus, ombres, àudios...

On les podem trobar?

En els correus electrònics, xats... que rebem a través de l’ordinador o, també, per exemple, en els missatges que arriben via mòbil en els SMS,  WhatsApp... de pares, mares, germans grans, fins i tot, avis i iaies! Aquestes petites il·lustracions complementen d’una manera vistosa el contingut de les frases que hi ha escrites.

Quan es van inventar?

Doncs, no se sap...! El que sí que se sap és que el professor i informàtic  Scott E. Fahlman, va començar a fer servir signes com a suport visual als correus electrònics que redactava; era l’any 1982, el moment en què funcionaven els primers correus electrònics, als Estats Units. I és que, de vegades, una lectura d’un mateix missatge sense emoticones al costat o amb segons quines podia provocar interpretacions diferents del contingut, com per exemple: 

- Ets un ruquet  :-)

- Ets un ruquet  :-(

Les primitives emoticones es construïen amb els signes alfanumèrics de màquines d’escriure i ordinadors. Aquí en teniu alguns exemples:

L’estil oriental

Hi ha una variant d’emoticones que es llegeixen verticalment, d’origen japonès i amb dissenys que recorden els dibuixos manga:

content (^_^)  enfadat  (>_<) picar l’ullet  (^_-)

Les cares rialleres

Conegudes arreu amb el terme anglès “Smiley” (somriure), les emoticones experimentaran amb el pas del temps un canvi de disseny gràcies a les millores tecnològiques que adquiriran els ordinadors. Curiosament, la semblança de les cares amb una obra gràfica feta per l’artista americà Harvey Ross Ball, l’any 1963, han servit d’inspiració per arrodonir les formes en què les coneixem avui.

Els emojis: Les emoticones modernes

S’explica que Shigetaka Kurita, un enginyer de telefonia d’origen japonès, ara fa cosa d’uns vint-i-cinc anys va fer possible la incorporació  als missatges de tot tipus d’il·lustracions diferents, els emojis. Des de llavors, a poc a poc n’han anat proliferant moltíssims: núvols, cors, pastissos, trofeus... N’hi ha tants  que gairebé fan desaparèixer les paraules dels correus i xats. Quin garbuix!

Una solució acordada

La diferència de grafies existents a tot el món (grec, llatí, àrab, hebreu...) i l’existència de diferents empreses fabricants d’aparells  han fet necessari trobar un sistema que unifiqués les emoticones. D’aquí que, d’ençà de l’any 2005, de tant en tant, es facin reunions per incorporar noves icones de lectura universal acordades per un equip d’experts.

Les emoticones ajuden a expressar-nos per escrit. Però ep!, que l’ús de les emoticones no ens faci oblidar el saber escriure!  ;-)

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/1253/24-emoticones.html

La Flama del Canigó

Cavall Fort  núm. 1221 (2013)

Una foguera que s'escampa

Inspirat en el poema Canigó de Jacint Verdaguer, un veí  d’Arles de Tec (Catalunya Nord), Francesc Pujades, impulsà l’any 1955 l’encesa cada 22 de juny d’una foguera dalt del cim del Canigó (2.784 metres)  des del qual, després, portadors en baixen la flama dins de quinqués tot fent camí cap a pobles d’arreu. La revetlla de Sant Joan és a punt de començar!

Culte mil·lenari

El foc ha estat des de sempre símbol de vida per la humanitat. Els antics pobladors de la mediterrània ja el veneraven a través de rituals i creences màgiques. I, precisament, una d’aquestes tradicions ens ha arribat adaptada fins avui. Quina? Doncs, la celebració del solstici d’estiu que, tramesa de generació en generació, consisteix, entre d’altres propostes, a encendre de forma comunitària fogueres en places i carrers la nit del 23 de juny, la més curta de l’any!

Els preparatius

El cap de setmana anterior a Sant Joan, excursionistes vinguts de diversos pobles de parla catalana s’acosten al cim de la muntanya per dipositar-hi feixos de llenya relligats amb cintes, els quals inclouen dibuixos fets per infants i escrits que serviran per encendre la flama dalt del cim. L’acte, que es coneix com l’Aplec del Canigó, es fa al refugi de Cortalets i serveix per escalfar els preparatius de cara a la revetlla de Sant Joan.

L’activitat següent, prèvia a l’encesa de la foguera, se celebra cada 22 de juny a la vila de Perpinyà, on la flama, que al llarg de l’any s’ha mantingut encesa al Museu de la Casa Pairal del Castellet, és portada per membres del Cercle de Joves de Perpinyà a la muntanya del Canigó,  tot un símbol de la llengua i la cultura catalana.  

Llavors, ja cap al fosc, es fa una petita foguera. I, quan arriba la mitjanit, representants d’entitats culturals, esportives o excursionistes presents a la muntanya, encenen quinqués amb la nova flama renovada per començar en l’obscuritat de la nit la baixada del foc cap a les viles i ciutats.

Les rutes de la Flama

En l’actualitat es calcula que són més de 350 els municipis on arriba la Flama del Canigó per mitjà de diverses vies que, en el trajecte, van desdoblant-se i avançant per les comarques. Com a singularitat, cadascun d’aquests itineraris s’estructura en una llarga cadena de relleus, que  els diferents portadors fan  a peu, en bicicleta, amb moto, cotxe, llagut...  Ara bé, sense entretenir-se massa perquè tots els pobles la volen rebre.

Els actes col·lectius

Cada població celebra de manera diferent l’arribada dels equips portadors del foc però, en comú, existeixen en totes elles elements protocol·laris bàsics, com ara, apropar la flama als ajuntaments on és rebuda per les autoritats locals i es fa la lectura d’un manifest reivindicatiu o missatge abans d’encendre les fogueres. Per cert, a la ciutat de Barcelona, la flama també és rebuda per la presidència del Parlament de Catalunya en un acte institucional al Parc de la Ciutadella.

En l’edició de 2012, Cavall Fort hi va ser present d’una manera especial. L’Associació Tradicat, que organitza la distribució de la Flama per les comarques d’Osona, el Ripollès i el Moianès, va dedicar la postal que edita amb aquest motiu als cinquanta anys de Cavall Fort, amb un text de Mercè Canela i una il·lustració de la Roser Capdevila.

La coordinació de la festa

De gestionar i organitzar la tradicional encesa de les fogueres de Sant Joan amb la flama del Canigó, se’n fa càrrec el Cercle de Joves de Perpinyà i, també, Tradicions i Costums d’Òmnium Cultural que vetllen pel bon desenvolupament dels actes, a la vegada que assessoren i proporcionen recursos pràctics, consells i recomanacions per la celebració.

Per saber-ne més

Al web www.flama.cat trobareu tot de detalls relacionats amb les rutes, horaris, dades de contacte,  entitats... Fem-hi una ullada?

Les fogueres abasten geogràficament totes les comarques dels Països Catalans des de les Corberes, més enllà dels Pirineus, fins al sud del País Valencià i, des de terres de l’Aragó a les Illes Balears i la ciutat de l’Alguer (Sardenya)

Es costum que siguin el Joan i Joana més petit i també els més grans dels pobles les persones encarregades d’encendre les fogueres.

La Flama del Canigó és un homenatge a la muntanya, la natura, la llengua, la literatura,  la tradició i  l’amistat entre les persones.

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/1221/26-laflamadelcanigo.html