Ens agrada que ens expliquin rondalles, veritat? O bé que ens cantin cançons, proposin endevinalles, enigmes, dites... Sovint, aquests materials són recopilats en llibres però, qui els ha escrit? D’on han tret la informació? Doncs, en ocasions, ha estat tasca de les folkloristes. Ara bé, qui són? Us apropem noms i cognoms amb poca visibilitat.
La por de perdre-ho
tot!
Entre els segles XIX i el XX s’accentuà en els territoris de
parla catalana l’interès per documentar expressions populars procedents de la
tradició oral. La societat estava en procés de transformació, les feines agràries
anaven a la baixa, el món cada vegada era més industrial i, pel camí, molts
hàbits entraven en declivi.
Per exemple, explicar contes a la vora del foc esdevenia una forma ancestral d’aprendre que compartien els adults amb als infants amb la voluntat de dotar-los de saviesa. Les transmissions es feia de memòria i, conscients de les fragilitats, una colla de persones vetllaren per salvaguardar el saber secular.
Tresors imperceptibles
A trets generals, els materials que protegien les folkloristes tenien sempre en comú un component tradicional. Anaven amb els ulls molt oberts apuntant detalls, com ara: quines danses es ballaven per Pasqua en els aplecs a les ermites; quins eren els guisats típics de les Festes Majors; de què es disfressaven per Carnaval; com s’engalanaven els carrer per Corpus... Ho feren amb exquisida delicadesa fins al punt que les seves descripcions han ajudat que no caiguin en l’oblit.
Les missions de recerca
Davant la feblesa que les paraules se les enduu el vent, va ser objectiu primordial de folkloristes preservar materials com: llegendes, proverbis, refranys... resseguint comarques per anar a buscar en els pobles gent que tingués retentiva a fi d’explicar coneixements que havien après dels avantpassats de forma verbal, és a dir, que no estaven escrites enlloc per, tot plegat, fixar-los de forma definitiva en llibres i, més endavant, continuessin essent d’utilitat a la humanitat.
Una institució singular
En un principi, les recerques les solien fer homes conscienciats
en la divulgació del patrimoni costumista del país però, al mateix temps i en
els inicis del segle XX, noies provinents de la burgesia van començar a tenir
accés a l’educació i, algunes, contribuïren a través de la llavors anomenada Escola d’Institutrius i altres Carreres per
a la Dona de Barcelona a ajudar a fer inclús més notòries les tradicions
culturals.
L’accessibilitat de les joves benestants a l’ensenyament va propiciar un trencament d’esquemes socials. Les primeres alumnes no ho tingueren fàcil per equiparar-se als homes. Clar que, treballadores, sensibles, metòdiques, lluitadores, valentes... com foren, van cooperar a donar un gir a la història.
Les primeres
generacions
Tanmateix cal ressenyar que l’afany per compilar materials ja es remunta abans de l’aparició del centre acadèmic barceloní. Com a pioneres, apropar uns noms femenins amb característiques comunes per l’època degut a que signaven amb pseudònim els reculls redactats com són els treballs de: Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloc); Agnès Armengol i Altayó (Graziel·la); Joaquima Santamaria i Ventura (Anna de Valldaura); Carme Karr i Alfonsetti (Joana Romeu); Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)... o bé, d’altres, feien constar en ocasions en les obres el cognom dels marits: Dolors Monserdà (de Macià); Maria Domènech (de Cañellas); Sara Llorens (de Serra); Adelaida Ferré (de Ruíz de Narváez)... Els va costar poder obrir-se pas però, no van defallir, treballaren amb el màxim rigor científic i se’n sortiren facilitant que més endavant noves investigadores fessin ja constar de forma natural els noms en els documents: Palmira Jaquetti; Dolors Porta, Maria Carbó...
Fem de folkloristes?
Us proposem una activitat. Agafeu llapis, una llibreta i un mòbil. En els fulls apunteu els resultats d’una pregunta per a fer a cadascun dels informants (la iaia, el mestre, la veïna...) com ara: Quina cançó de petits cantaven fent cagar el tió? Feu la prova i apunteu els resultats, fotografieu les persones, graveu les veus, les tonades, anoteu els noms, edats, professions i, així, començareu a recollir materials de tradicions populars. Qui sap, potser d’aquí un temps també sereu folkloristes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada