divendres, 22 de gener de 2021

Màgia de la paraula *

 


Màgia de la paraula
(Edició facsímil)

És el llibretó número XXXVII de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades que va publicar l’any 1935 i posteriorment, en edició de facsímil l’Associació Cultural Joan Amades editarà de nou el 2008 amb un text introductori de Rosa Gil de qui reproduïm el següent fragment on explica que: “Amades no es cansa de repetir la importància de –donar la paraula-. Hem parlat de la forma més senzilla, la de verbalitzar l’acció però ara pararem atenció a una altra forma que ell inclou dins la paraula oral: llançant una escopinada! Segons Amades, a la Itàlia meridional quan un noi volia festejar amb una noia, se situava sota el balcó i esperava que la noia llancés una escopinada al cap si era del seu gust! Una cosa semblant passava a França: si a la mossa li agradava el xicot li llençava una escopinada a la boca: -...acte que constitueix un compromís amorós indefectible, això és, un empenyorament de paraula”- L’escopinada venia a ser una mena de contracte verbal que segellava l’amor etern. Però la màgia de llençar saliva contra algú va més enllà dels compromisos amorosos. L’acte d’escopir és també una forma màgica de fer fugir els mals esperits, de donar la paraula que mai et passarà res de dolent. És un acte purificador”.

En el recull de la Màgia de la paraula del folklorista, a més de baves que indirectament acabem de destacar de la introducció, l’autor estructura el treball en cinc breus apartats: El nom propi; L’escriptura; La saliva; El nus; i, per descomptat, La paraula, on l’Amades divulga la següent narració: “Hi ha una estesa rondalla basada en la valor màgica de la paraula. Hi havia un ermità que contínuament elevava el seu prec a Déu; però, en lloc de fer-ho amb les oracions corrents, es servia d’uns estranys estirabots. El bisbe s’assabentà del cas, cridà el bon home i l’amonestà. Unes versions diuen que l’ermità portava unes alforges i que no sabent on deixar-les en entrar a la cambra bisbal, les penjà en un raig de sol que entrava per una finestra. Unes altres versions diuen que davant del palau bisbal hi havia un riu, que l’ermità passà com si l’aigua terra ferma. El bisbe advertí el cas i reconegué en l’home una gràcia divina, adquirida, no per la materialitat de les paraules, sinó pel fervor en ésser pronunciades, i l’autoritzà perquè seguís pregant a la seva maner. Coneixem tres versions de l’oració formades per mots insignificants, detall que augmenta més encara la valor del mot per ell mateix.

 Manigo-manago, parapaligo-parapalago, taramanago.

Pliu-plau-paratau, passarim-passaram, paranino-nironam.

Passanum-passanam, caranum-caranam-cram.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/magia-de-la-paraula/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada