dilluns, 17 de setembre de 2018

Manuel de Pedrolo





Cavall Fort núm. 1348 (2018)

Il·lustració: Mercè Galí

Text: Conjunt amb Joaquim carbó i Eugènia Morer


http://cavallfort.cat/lescriptor-manuel-de-pedrolo/



Manuel de Pedrolo
En el centenari del seu naixement us expliquem qui era aquest narrador que va escriure moltíssim, que ho va fer de moltes maneres i sempre magníficament.

Va néixer en un castell
Fill de pares de llinatge de la noblesa, l’escriptor va néixer l’u d’abril de 1918 en la fortificació familiar del poble de l’Aranyó (la Segarra). Orfe de mare, va ser criat juntament amb el seu germà per una tieta a Tàrrega, on va passar la infantesa i joventut.

Estudiant de medicina
Volia ser psiquiatre i se’n va anar a viure a Barcelona. La vida de la ciutat el va fascinar fins a l’extrem que tenia els estudis un punt oblidats. L’esclat de la Guerra Civil el va mobilitzar al front com a sanitari. El conflicte bèl·lic el va afectar profundament sobretot a causa de la mort del seu germà Ramon.

Mil i un oficis

Acabada la guerra encara va haver d'anar a fer de soldat a Valladolid. Després va tornar un temps a casa del pare a Tàrrega, on devorava els llibres de la biblioteca familiar i on també va viure durant uns anys amb la seva muller, Josefina Fabregat, fins que es van traslladar a Barcelona, on va néixer la seva filla Adelais. 
Entre les tasques en què va treballar, s'explica que redactava informes per a una agència de detectius privats i també va fer esporàdicament de model fotogràfic, assessor literari i, en especial, traductor de llibres de teatre i novel·les policíaques fins a dirigir, entre altres encàrrecs, la primera col·lecció de novel·la negra en llengua catalana: "La cua de palla".

Passió per l’escriptura

Va publicar més d’un centenar de llibres sobre poesia, novel·la, teatre, periodisme, assaig… i va obtenir premis destacats, com el Víctor Català de contes, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana de novel·la. A més, va ser distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Un minidespatx creatiu
En tenia prou amb una taula, una cadira i una antiga màquina d’escriure per a omplir papers amb paraules farcides de contingut. A més, l’estança casolana on vivia, molt modesta, era plena fins al sostre de prestatgeries amb llibres que llegia o bé que redactava. Potser algun dia en descobrireu algun.

SEGON ORIGEN
És una novel·la de ciència-ficció que explica com una ona expansiva extraterrestre provaca un cataclisma a la terra. Hi moren totes les persones i mamífers, i només se salven els qui estaven sota l'aigua en aquell moment, com l'Alba i en Dídac, uns noiets que hauran de sobreviure a la catàstrofe.
Pedrolo era molt atent amb els joves que contactaven amb ell per carta o que el visitaven a casa seva o al despatx. Li agradava parlar de literatura amb la gent jove, que gaudia amb aquestes converses i explicacions.

Us en posarem un exemple. Uns alumnes de l’Escola Bosc Forestier de Barcelona, l’any 1985, li havien escrit per demanar-li el per què del Mecanoscrit del segon origen. Aquí teniu un fragment de la carta que els va enviar Manuel de Pedrolo com a resposta:
“(…) Confesso que l’Alba és potser una noia una mica excepcional: procedeix d’una família que no és ben bé com totes i ha rebut, doncs, una formació menys convencional. (…) Observeu com es manifesta en les seves converses amb el Dídac. Tot allò que pensa de la religió, de l’amor, del sexe, o la seva actitud davant el racisme que tanta gent practiquen encara, ens mostren una persona que s’ha emancipat d’una sèrie de “valors” molts cops irracionals i sempre destructius en la mesura que perjudiquen el lliure desenvolupament de la personalitat. És una noia lliure, i les circumstàncies li permeten, ara, de captenir-se sense prejudicis i de fer d’en Dídac, més jove que ella, un xicot que al seu torn tindrà iniciatives alliberadores. (…)
Ja veieu, doncs, que no es tractava per a mi d’escriure precisament una novel·la d’aventures, sinó d’aprofitar una aventura per a “predicar” un possible altre model de societat humana en el qual, si l’“ensenyança” de l’Alba prosperava, homes i dones serien més justos. No cal pas que us n’admireu. En cada escriptor, en cada novel·lista, hi ha un home preocupat pel món en el qual viu, i no té res d’estrany que sovint hi estigui disconforme, perquè la veritat, amiguets i amiguetes, és que el nostre món no funciona, i ben bonic seria que, sense necessitat de catàstrofes, una generació, qui sap si la vostra, es decidís a fer-lo habitable de debò. I forma part d’aquest fer-lo habitable no pas únicament no espoliar la naturalesa d’una manera estúpida i suïcida, sinó també superar aquestes relacions d’odi, d’hostilitat, de competència ferotge que avui observem entre molts pobles i entre moltes persones.
I prou. He engegat un “discurs”, però penso que a vosaltres pertoca d’acabar-lo, no pas avui, certament, demà. Però demà sempre comença ara.”

Pedrolo i la novel·la total
Més enllà del Mecanoscrit
Si algú pregunta «Què saps de Manuel de Pedrolo?», la resposta més normal és que va ser l’autor de la famosa novel·la Mecanoscrit del segon origen. És cert, però també ho és que en va escriure moltes més, així com contes, narracions, poemes i articles.

Des de fa temps, la major part dels seus llibres no es podien llegir perquè s’havien exhaurit i només es trobaven a les biblioteques públiques o particulars. Ara, però, amb motiu de la celebració dels cent anys del seu naixement, moltes editorials s’han espavilat per a recuperar-los i fer possible que els conegui el públic actual.
Ens agradaria poder-vos parlar una mica de tot plegat, però són molts llibres, tots molt diferents, i Pedrolo els va escriure pensant en els adults i no pas en vosaltres, ja que només us podran interessar quan sigueu més grans.

Una novel·la boja
Amb tot, però, no ens podem estar d’explicar-vos una curiositat. Pedrolo va escriure el conte titulat El millor novel·lista del món, en què explica que a l’habitació d’un hospital especial on tanquen la gent que ha perdut el seny i l’enteniment –un manicomi–, hi ha un malalt que té la dèria d’escriure la novel·la total: que reculli totes les possibilitats que tenim d’actuar a la vida segons les decisions que prenem en qualsevol moment.
Així, per exemple, el protagonista surt un matí de casa i, per a anar a la feina, té tres possibilitats: anar-hi a peu, agafar l’autobús o entrar en una estació del metro. Si pren la primera i va a peu, pot tenir, també, tres possibilitats: a) que no passi res i arribi a la feina tranquil·lament; b) que s’aturi al quiosc a comprar el diari i un altre client perdi el coneixement, caigui per terra i hagi de trucar a una ambulància mentre que ell, que el coneix, hagi de córrer a avisar la família; c) que quan travessa el carrer trobi un antic amic amb qui feia molts anys que no es veien, s’asseguin a la taula d’un bar i s’expliquin la vida i miracles… I, a partir de la possibilitat a), en pot tenir tres més… i així successivament.

Temps obert
Aquesta idea de novel·la que Pedrolo ja tenia l’any 1952, el va perseguir molt de temps fins que l’any 1963 es va arromangar i va iniciar el cicle novel·lístic Temps obert que, d’entrada, va formar amb onze novel·les molt extenses.

Tenia la idea d’escriure altres novel·les per donar més oportunitats a les primeres històries i apropar-se a «la novel·la total», en un intent tan impossible com original i ambiciós. En va escriure dues més. En aquell moment, però, i pensant que ja havia jugat prou amb aquella idea forassenyada, va tenir el seny de tancar aquell projecte, que fins i tot potser l’hauria arribat a trastocar també a ell, perquè per anys que hagués viscut sempre hauria fet curt. És impossible acabar una novel·la gegant com aquesta perquè després de qualsevol situació sempre queden encara tres possibilitats. O moltes més! I embolica que fa fort!


Amb motiu del centenari del naixement d’aquest escriptor, aquest any se celebra l’Any Pedrolo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada