Coberta del catàleg de l'exposició: Patufet on ets? Aureli Capmany (1868 - 1954)
Observar,
recollir, escriure... (perquè sempre tot està a punt de desaparèixer) són
algunes de les accions prioritàries dels folkloristes. Capmany, al respecte, és
un destacat alumne d’aquest col·lectiu de salvadors de les coses de la
comunitat i en el llibre: Calendari de
llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (Barcelona. Dalmau
Jover, 1951) s’arromanga i fa punta al llapis per redactar tot allò que coneix relacionat
amb el poble i, per extensió, en el cas religiós que ens ocupa, les venerades
santes, verges i maresdédeus.
De
fet, vinculat amb l’autor, en el pròleg: L’Aureli
Capmany, el meu pare de la reedició, en el volum II (Barcelona. ed. Laia,
1981) la seva filla Aurèlia revela informacions complementàries, com ara que l’obra
fou un encàrrec d’urgència de l’editor Rafael Dalmau, el qual estava entossudit
a fer llibres útils per la cultura catalana i, el que va traçar Capmany, a
partir de documentació escassa i de records de vida quotidiana, en resulta una
mostra.
Dit
això, més enllà de la concreta comanda, la redacció de textos dedicats a les
maresdedéus és força present al llarg de la producció de l’escriptor, els
primers indicis del qual trobem en l’aplec: Cançoner
Popular (1901 – 1913) on destaquen, entre d’altres, les cançons: La Mare de Déu, Santa Agnès i Els vuit Dolors. Aquí, el mètode de
divulgació de les peces musicals consisteix primer a presentar el tema amb una
il·lustració, el títol i un fragment de la partitura musical. Després,
reprodueix íntegra la lletra i, finalment, redacta unes notes sàvies que complementen
la informació de les composicions.
També
redacta columnes religioses en diverses
de les col·laboracions en el diari La
Renaixensa durant els anys 1902 – 1904,
com per exemple: La Mare de Déu de
Setembre (núm. 8.989 de 9 de setembre de 1902) on divulga les maresdedeus
trobades fent-s’ho venir bé per parlar de forma planera de la ubicació de la
festa en el calendari, curiositats apòcrifes de la Mare de Déu o la
territorialitat de verges trobades com les de Montserrat o Núria.
Per
altra banda, en relació a la revista d’esperit europeista, D’ací i d’allà, cal destacar dues aportacions editades entre els
anys 1928 i 1929 titulades: L’Assumpta (núm.
128) i, la Verge Laietana Santa Eulàlia
(núm. 134) on Capmany elabora els articles al
pur estil més folklorista, el qual no és altre que el de redactar un text on es
combina investigació, transcripció i descripció.
Clar
que, de fet, aquest aliatge seguirà en la resta de treballs que presentarà
arreu, com per exemple, al diari La
Publicitat (núm. 17.072) de 1928 en
el qual dedica un article a La Festa de
les Llúcies a Catalunya; al catòlic diari El Matí on entre el període comprès entre els anys 1929 i 1930 publica
els escrits: Els barcelonins a la Mare de
Déu de la Mercè, La festa de la Puríssima a Barcelona, Diada de Santa Llúcia,
El Carme a Barcelona, Els Barcelonins a la Mare de Déu de la Mercè... també,
en el suplement Esplai (núm. 4), la
titularitat del qual formava part del diari El
Matí, amb l’article: La Festa de
Santa Llúcia a Catalunya; en la revista infantil Plançons i els didàctics textos de l’any 1933: La Mare de Déu de setembre (núm. 21) i, La Mare de Déu de la Mercè (núm. 22) i; entre d’altres, a la
revista de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona: Claror (núm. 4) el 1935 i titulat: El llit de la Mare de Déu.
A
partir d’aquí, però, i després de la Guerra Civil, tot i que continuarà
col·laborant en distintes publicacions parlant sobre costums i tradicions
populars, sovint religioses barcelonines, centrarà esforços principalment per
escriure sobre una de les seves altres passions, les danses a Catalunya. Així i
tot, tampoc desconnectarà de les maresdedeus i, prova d’això seran alguns dels diferents
apartats a l’esmentat: Calendari de
llegendes, costums i festes tradicionals catalanes on aborda Santa Eulàlia, la Mare de Déu del Carme (en la Festa Major del Raval de
Barcelona), L’Assumpció de la Verge, La
Nativitat de la Mare de Déu, Santa
Tecla (en la Festa Major gran de Tarragona), Festa de la Mare de Déu del Roser, La Verge del Pilar (patrona de Barcelona), Santa Úrsula (la festa de les Verges) i, Sant Llúcia.
Ara
bé, Capmany, com a folklorista; com observava, recollia o escrivia? Dit d’altra
manera, com combinava investigació, transcripció i descripció vivencials? A tot
plegat i a tall de mostra, en els següents paràgrafs de l’anomenat Calendari, en l’apartat dedicat a Santa
Llúcia, comprovar que ja en el mateix títol de presentació del capítol aprofita
una dita popular que observa (o investiga), recull (o transcriu), escriu (o descriu)
de forma erudita tot comentant: “Santa
Llúcia, La Bisbal; dotze dies per Nadal”. I, com fa? Doncs fent saber,
d’entrada, que és una: “Dita popular que
ofereix d’una manera clara i entenedora una dada de lloc i una altra de temps
ben precises. Així es deia per calendar les dates, quan els dies de que està
compost l’any no estaven ordenats com ho han estat en èpoques més avançades,
gràcies a l’establiment del Calendari, i per això es mesuraven els dies en
relació a les diades de més relleu de l’any litúrgic, com la de Nadal. Cert,
però, que de poca utilitat hauria estat el Calendari a causa de l’escassetat de
persones que sabessin llegir, i així, mitjançant la memòria, eren recordades
les festes més principals i es tenia coneixement del dia que es trobaven.
En quant al nom de Bisbal donat a la
capella dedicada a Santa Llúcia, és degut a haver estat construïda l’any 1271
per voluntat del bisbe Arnau de Gurb, qui, en l’espai de trenta dos anys,
governà la diòcesis barcelonina, posada sota l’advocació de Santa Quitèria i
altres Santes Verges, establint en el seu interior altars dedicats a Santa
Àgata i Santa Llúcia. Per això primitivament fou anomenada de les Santes
Verges, fins que, temps després, prengué solament el títol de Capella de Santa
Llúcia, el qual s’anà perpetuant i encara conserva, com també el de Bisbal, en
recordança del bisbe que la fundà. A l’interior hi ha encara un bell sepulcre
amb l’estàtua jacent del bisbe fundador revestit amb els ornaments d’Ofici.
Però si això encara no fos prou, el veïnatge amb el Palau Episcopal completaria
la raó d’ésser titulada capella de Santa Llúcia la Bisbal.”
A
més de divulgar dites, contes i llegendes religioses, també opta per descriure
experiències com és el cas de poblacions del Baix Llobregat explicant
singularitats que per celebrar la Festa
de les Llúcies: “...S’organitzaven colles de noies, presidides per la que
representava Santa Llúcia, acompanyada d’altres dues anomenades “Cardenales”,
totes tres amb mantell i corona; la Llúcia vestia amb cert luxe, portant túnica
blanca, mantell blau, cinyell ornat amb serrell d’argent, joies, collarets,
etc., en una mà la palma enflocada i en l’altra un plat amb dos ulls pintats.
Les “Cardenales vestien de manera semblants, però més senzilles: les corones
eren a manera de garlandes, mentre que la de la Llúcia era alta i molt
enflocada. Les altres anaven totes ben mudades amb els millors vestits que
tenien per als dies de festa, portant un cistell per a posar-hi el que
recollien; i una d’elles un cantiret d’aram o llautó per a l’oli que
arreplegaven, destinat a la llàntia de la Santa...”
Ja
en un dels darrers paràgrafs dedicats a Santa Llúcia (perquè sempre tot està a punt de desaparèixer) en parlar de que
les noies anaven a “costura” explica que: “A
través del temps, que tot ho modifica i transforma, les costures s’han
convertit en col·legis, però no ha estat oblidada la devoció a la Santa
protectora de la vista. Les que han après a practicar el servei de cosidores,
han continuat servant-li llur afecte i devoció, fins que, a manera d’un nou
rebrot d’aquella popular commemoració de la diada, s’ha establert a Barcelona,
des de l’any 1928, la “Diada de les Modistes”, que ha assolit un veritable
èxit, del que n’ha resultat que les antigues comitives de “Llúcies” s’han
transformat en les de les actuals “Modistes” i les que abans eren nenes que
anaven a aprendre de cosir ara són les fadrines que ja en saben.
...La tradició manté el record d’una
festa d’origen llunyà, per mediació de descendents d’un ofici de llarga
història, mantinguda per actors que tenen cura de l’obra més bella de les arts
sumptuàries: la indumentària femenina. Que Santa Llúcia faci la gràcia de
concedir-los llum i seny per perpetuar aquesta festa i que sia sempre un ressò
vivent del caràcter assenyat i laboriós dels naturals de Catalunya.”
Bé,
així respira l’autodidàctic treball de l’Aureli de base humanista. És a dir: espigolant
ara per aquí, barrejant ara per allà, interpretant, reinterpretant... salvant,
amb les millors de les voluntats, les tradicions i costums religioses tot
apostant que a través dels llibres arribessin a generacions futures.
I
per acabar l’aproximació d’articles de Capmany dedicats a les maresdedéus, retornar
una última vegada a una altra de les revelacions publicades en el pròleg de la
seva filla Aurèlia per transcriure una anecdòtica vivència familiar del
folklorista, la qual ajuda a mesurar, per altra banda, el pensament religiós
que processava tot dictant que: “Quan va
saber segur que es moria va enviar a buscar un sacerdot amic seu, es va tancar
al meu despatx i va confessar i combregar. A la nit, em va explicar en veu
baixa i en to de rondalla: - Noia, continuo sense creure en res, però si allà
dalt hi hagués algú no em podria fer cap retret. Per mi no ha quedat”.
Antoni
Serés
Direcció General de Cultura Popular i
Associacionisme Cultural
Bibliografia:
CAPMANY,
Aureli. Articles:
- La
Mare de Déu de Setembre. La Renaixensa Núm. 8.989 (1902)
- L’Assumpta.
D’ací i d’allà. Núm. 128 (1928)
- La
Verge Laietana Santa Eulàlia. D’ací i d’allà.
Núm. 134 (1929)
- La
Festa de les Llúcies a Catalunya. La
Publicitat. (25 desembre 1928)
- Els
Barcelonins a la Mare de Déu de la Mercè. El
Matí. (24 setembre 1929)
- La
Festa de la Puríssima a Barcelona. El
Matí. (8 desembre 1929)
- Diada
de Santa Llúcia. El Matí. (13
desembre 1929)
- El
Carme a Barcelona. El Matí. (16
juliol 1930)
- Els
barcelonins a la Mare de Déu de la Mercè.
El Matí (24 setembre 1930)
- La
Festa de Santa Llúcia a Catalunya. Esplai. Núm. 4 (1931)
- La
Mare de Déu de setembre. Plançons. Núm.
21 (1933)
- La
Mare de Déu de la Mercè. Plançons.
Núm. 22 (1933)
- El
llit de la Mare de Déu. Claror. Núm.
4, (1935)
CAPMANY,
Aureli. Calendari de llegendes, costums i
festes tradicionals catalanes. Barcelona. Dalmau Jover, 1951
CAPMANY,
Aureli. Calendari de llegendes, costums i
festes tradicionals catalanes. (Vol. I, II, III) Barcelona. Ed. Laia, 1978, 1981,1982
CAPMANY,
Aureli. Cançoner Popular. Barcelona.
Ketres Editora, 1980
CAPMANY,
Aureli. Costums i Tradicions Catalanes.
Barcelona. Ed. Laia, 1982
GARRICH,
Montserrat. L’obra d’Aureli Capmany. La Mirada a Tarragona. Tarragona. El
Mèdol, 2005
Selecció fotogràfica:
Xilografies
recollides en el llibre Calendari de
llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:
- Mare
de Déu del Carme (pàg. 184)
- Mare
de Déu de la Mercè (pàg. 240)
- La
Verge del Pilar (pàg. 270)
- Boix
núm. 8 de l’Auca de Les Funcions de
Barcelona. Santa Eulàlia (pàg. 34)
Boix núm. 36 de l’Auca de Les Funcions de Barcelona. N.
S de setembre a Montserrat (pàg. 237)
(*) Article publicat en el catàleg de l'exposició: Patufet on ets? Aureli Capmany (1868 - 1954)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada