divendres, 15 de març de 2019

Joguines quaresmals *


(Foto: DGCPAC)

En el vol. II del Costumari Català de Joan Amades, entre les pàgines 559 i 571, l’autor redacta que: “La Quaresma venia a marcar com una fita dins del calendari dels jocs infantils. Com que el cantar era pecat, hom deixava de practicar els jocs amb cantarella i els que es mouen a base de cançonetes, i com que hom creu que el picar i copejar el sòl fa trontollar les voltes de l’infern, perjudica el dimoni i li fa treure foc pels queixals de tanta ràbia, hom preferia els jocs amb què es movia fressa per terra, per tal de perjudicar-lo.
Durant aquest període, no tan sols hom jugava només a certs jocs, sinó que, a alguns, la mainada els donava una interpretació especial que no els aplicava durant la resta de l’any. En els jocs d’enginy i d’habilitat, cada vegada que s’errava o que fallava constituïa com un indici de pesar damunt de la consciència un pecat, del qual calia confessar-se. En els jocs de competència, habiliosos i d’atzar, el que guanyava creia que l’èxit no era degut als seu enginy, sinó al fet d’estar en gràcia de Déu, per trobar-se pur de pecat, i, per tant, tenia per segur d’anar al cel si es moria; mentre que el perdre era senyal d’estar sota la influència diabòlica i feia tenir l’infern per segur.”
Acte seguit, el folklorista exposa amb detalls quins són aquests jocs quaresmals que “el picar i copejar el sòl fa trontollar les voltes de l’infern”, els quals no deixen de ser els tradicionals de: L’osset; el joc de bales; les bitlles; el canut; les set pedretes; saltar a corda; la xarranca; la baldufa... Ara bé, curiosament i, per aquells capricis del disseny del llibre, mentre els comenta, en el nivell d’imatges però, apareixen intercalades figures de titelles de paper que va dibuixar Francesc Soler i Rovirosa el darrer terç del segle XIX. Tot i que, en les pàgines següents, Amades aprofundeix llavors sobre les titelles fent saber que: “A part dels jocs de carrer i de plaça, la mainada es lliurava a diversos entreteniments casolans quaresmals, entre els qual el més important era el de fer titelles. La quitxalla sempre tracta d’imitar els grans; per tant, no és d’estranyar que volgués fer a casa, i dins dels mitjans al seu abast, les funcions que els diumenges veia al teatre representades pels xamosos ninots de cartró que feien la seva delícia. Aquest entreteniment infantil havia estat tan estès, que gairebé constituïa l’únic divertiment casolà de la brivalla durant aquest període de privacions i d’austeritat. Els qui per pobresa o per manca d’ambient no podien comptar amb veritables teatrets i amb  personatges corporis de cartró s’acontentaven amb ninots de paper retallat que hom venia arrenglerats en fulls litografiats editats per l’imatger barceloní Paluzíe, que també publicava teatrets de paper, decoracions i d’altres elements d’escenografia teatral infantil. La mainada imitava i reproduïa les funcions que feien els titelles grans, adaptant els seus ninots als personatges d’aquella escena, o bé s’empescava peces i improvisava diàlegs servint-se dels elements al seu abast. Aquest passatemps, desconegut per la mainada d’avui, havia constituït un dels entreteniments més enginyosos i educatius de les generacions infantils del darrer terç del segle XIX, sobretot entre nois; les nenes no sabem que intervinguessin més que com a espectadores”.
Més enllà de consideracions de gènere, en relació a les làmines litogràfiques de l’imatger Paluzié de Barcelona que il·lustren el Costumari, afegir que en les calaixeres del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserven, precisament, un parell d’exemplars originals.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/jocs-quaresmals/

Cap comentari:

Publica un comentari