Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Gairebé
ja havia fet els deures que em vaig imposar. Redactades foren les cartes.
Idèntiques, escrites amb el mateix contingut i, enllestides, amb la voluntat
d’anar cap a l’estanc a fi de comprar
els segells corresponents per, acte seguit, introduir-les a la bústia desitjant
que esdevinguin escalf a les destinacions.
La meva
feina m’han portat. Els he dedicat temps (minúscul comparat amb el que he rebut
per part dels qui han de ser els receptors dels sobres) tot somiant que,
potser, amb les ratlles que els adreço, no se’ls sentiran sols i els ajudaran a
passar millor el temps abans que es retrobin lliures com han de ser.
Res,
que a l’altra banda del mostrador, el venedor de timbres, en sentir la comanda
que li efectuava, amb complaença, ha obert un calaix disposat a arrancar d’una
làmina una quantitat d’estampetes engomades. Servidor, mentre escoltava “lo sorollet” que feien els paperets
així que els retallava, pel pensament, m’han vingut en cosa de segons un grapat
de cavil·lacions.
Com el
fet d’adonar-me que feia ja anys que no comprava “sellos”. Bé, tampoc recordo quina va ser la darrera ocasió en què
en vaig haver d’adquirir però, així que m’atenien, he remembrat que d’un temps
més cap aquí també n’existien d’adhesius, els quals t’eviten haver de
mullar-los amb la llengua quan els vols enganxar en els sobres. Eeecs! Que amargs és llepar-los, no? Clar
que, en la mateixa botiga, abans, damunt del taulell, hi havia tingut en un
racó un platet amb una espongeta humida que, en sucar-los, evitaven ficar a la
concurrència mil cares de fàstic. Ara,
fos com fos, amb el desagradable que sovint resultaven els ninots que hi havia
estampats, els cops de puny dispensats a taula en el moment d’encolar-los
resultaven terapèutics.
De
retorn a la realitat terrenal, l’encàrrec se’m començava a fer un pèl llarg. De
fet, només demanava franquejar el nombre de “nou” cartes postals i, per
sorpresa meva, l’estanquer, amb parsimònia,
encara es disposava a fer una nova tongada d’arrancada de segells.
Llavors, en observar-los i, des de l’ànima, davant dels que m’anava a encolomar
li he demanat si no en tenia d’altres. L’home ha bellugat el cap en moviment de
negació i, fitant-lo als ulls, li he dit que moltes gràcies, però que no faríem
negoci. En un altre comerç del gremi, me’ls han servit amb motius florals i
autoadhesius.
Una
abraçada ben forta... i, fins a la propera!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/dignitat/
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/dignitat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada