(Foto: DGCPAC)
En la
producció folklòrica, l’any 1946, Joan Amades publica a Edicions La Llumenera: Montserrat, tradicions i llegendes, el
qual, en una primera impressió, esquiva la censura de l’època ja que constava en el pròleg com a lloc i data de
redacció: Barcelona, 1935.
El
tiratge del recull és limitat, no arriba als 500 exemplars numerats. Ara bé, el motiu el justifica la qualitat de luxe del
volum de llegendes i tradicions estampades damunt de paper de tina acompanyades
per l’ocasió amb xilografies, realitzades per Enric Cristòfor Ricart i
acolorides per Joaquim Mateu. A més, annex a l’estoig, hi ha una sèrie de les
il·lustracions d’en Ricart en color sèpia.
Per
altra banda i en relació als documents del Fons Amades que hi ha en la Direcció
General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, cal afegir que es conserven també
separates del llibre com: La llegenda de
Fra Garí o, Refranyer Montserratí, així
com un exemplar de la segona edició (amb el títol invertit de: Llegendes i tradicions de Montserrat) en
petit format, realitzada per Editorial Selecta, just després de la mort de l’autor,
produïda el 17 de gener de 1959, fet que consta en una nota editorial.
Entre
d’altres curiositats i, contrastant els dos llibres que es custodien en el
Centre de Documentació, explicar que, anotades a llapis, en l’edició de
bibliòfil, hi ha algunes correccions lletra de la secretària de l’Amades,
Consol Mallofré, que traspassat el folklorista, seguí divulgant els escrits
sobre cultura popular, com per exemple, el fragment on descriu l’ésser
fantàstic d’en Peladits, en el qual
es pot llegir: “El Peladits era un
personatge fantàstic que residia per la contrada del Montserrat, el qual es dedicava
a rentar la mainada bruta que no es deixava netejar ni pentinar per les seves
mares o mainaderes. Per la contrada montserratina, quan algun infant no volia
que el rentessin o pentinessin li feien por dient-li que estava a punt de
passar el Peladits, i, davant d’aquest anunci, ja ho crec si en feia de bondat
i si s’amania i es deixava rentar!
El Peladits era alt, negre, pelut com un
ós i amb un morro com un gos. Tenia unes cames llargues com pollancres i unes
manotes peludes i rasposes com un raspall, amb uns didots acabats amb unes
unglotes llargues i cargolades com ganxos de romana. Portava al coll una mena
de sarronot amb tot d’einotes, com els esquilagossos, amb navalles i ganivets
que tallaven la claror i amb punxons i llimes i pedra tosca. Voltava sempre i
pertot arreu, i, quan passava, feia com els marxants ambulants i cridava:
- El Peladits! El Peladits!
Quan algú el demanava perquè rentés algun
minyó, primer el posava a estovar unes quantes hores dintre d’una caldera amb
lleixiu bullent i, quan estava ben estovat, amb tot el seu arsenal d’eines
començava a gratar, rascar, fregar i polir, que el deixava com una patena, però
podeu pensar si en feia de mal! Quan estava llest, es posava tan content per
haver trobat feina, que feia un seguit de tombarelles que arribaven fins al
sostre i un rengle de ganyotes que feien molta més por que la seva neteja. Per
paga demanava la guardiola del minyó que havia netejat, la qual esbocinava en
mil miques i s’emportava els dinerons que hi havia dintre.
Podeu comptar si en feia de por, a la mainada, el Peladits, que era
parent del Papu i de l’Home del Sac, i qui sap si potser arribava a ésser fins
i tot el mateix, perquè portava el seu gavadal d’eines dintre d’un sac penjat
al darrera.
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/montserrat-tradicions-i-llegendes/
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.net/montserrat-tradicions-i-llegendes/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada