divendres, 23 de febrer de 2018

Teló *


(Il·lustració Cafè - Teatre Llantiol)

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Donaré una pista però, si per aquelles coses de la vida (estranyes) teniu necessitat vital de contactar amb mi, gairebé m’atreviria a dir que no em busqueu a casa (ep, que amb la Montserrat estem la mar de bé), ni tampoc gasteu els diners trucant per telèfon o enviant missatges per les xarxes. No, no! El que heu de fer és assegureu-vos primer si al poble fan alguna obra de teatre perquè, segur, que estaré a platea assegut en una butaca empassant-me la funció.
La família bé prou que ho saben. Com, també, el personal de sala, que encara no han obert la porta del teatre, que ja estic fent cua per entrar. Tant fa que les localitats estiguin numerades, no hi puc fer més, he d’estar per allí, callat, escarxofat a primera fila llegint el programa de mà o concentrat en el gaudi de la representació. Sabeu què passa? Doncs, que de ben escarransit això de l’escenari m’ha atrapat (ei, de forma sana) i des de llavors que sempre envejo l’elenc de torn que està damunt de la tarima.
Mireu, l’altre dia, va aterrar una prestigiosa companyia de la capital a fer un “bolo”. Sí, “lo Hamlet”. Caram, que bé que ho feien!! En aquestes, que, en un moment de la representació, al caparró em va retornar el pensament de l’enveja (sana) i em vaig dir: - Ai, qui pogués compartir tarima amb els actors!  Rumiat això, de sobte, al seient del darrera, una senyora fa un esbufec i es desmaia davant de la sorpresa i esglai dels familiars que es queden en estat de xoc. Total, que es produeix un rebombori perceptible també pels comediants i, servidor, com si fos una mena de “guardià urbano”, dret a platea, entre els artistes, la pobra senyora i respectius familiars faig senyals amb les mans als intèrprets que aturin l’obra per, a continuació, haver de dir declamant en veu alta: - Hi ha algun metge a la sala?
De seguida una metgessa es va apropar per auxiliar la iaiona, la qual havia patit una lipotímia. Res, la cosa va quedar en un ensurt. Servidor, com si fos també un expert en cures intensives, vaig demanar a la gent que s’apartessin, que la doctora pogués treballar i la pacient millor respirar. Minuts després la funció es va restablir i, en el moment dels “aplausos” finals, els actors ens van convidar a saludar a la pacient, la doctora i jo mateix. Quin Shakespeare!

Una abraçada ben forta... i, fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net https://festafesta.net/?p=23312

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada