Relliscades *

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Hi ha situacions en les quals, quan et trobes (perquè en alguna ocasió o altra a tothom li passa), et voldries fondre. Sense anar més lluny, ara just fa una estoneta que acabo d’arribar a casa i, el primer que he fet en tancar la porta, ha estat jeure. Dit així, fins i tot pot semblar normal, no? Ves, diguem que, vens del carrer, estàs cansat perquè portes bosses de mercat a les mans carregades de melons va, les deixes a lloc i, reposes. Doncs, no diré que no sigui freqüent això però, avui, me n’ha succeït una d’aquelles en què t’acalores, sues gota grossa i marxes del lloc més ràpid que un llamp.

Què m’ha passat? Reventre, que m’he ficat (tot solet) de peus a la galleda! Com? Doncs, dient allò que no tocava en el lloc que tampoc tocava. Oh, que burro! Resulta que anava traginant cap a retiro anguniós, per la vorera estreta, amb l’oferta dels melons agafats gairebé amb la punta dels dits, per les nanses, quan de cara em venia lo Carlos, de cal Cassoletes, i va i li dic: - Enhorabona! L’home, sorprès, respon: Enhorabona, de què? No us ho creure-ho... he dit una cosa per un altra. Acabaven d’enterrar la seva muller i, en comptes, d’acompanyar-lo en el sentiment va, i em surt: Enhorabona!

Ostres, amb els melons, mig aguantant com podia, va i li dic: - Disculpa, disculpa... et volia dir, que, t’acompanyo en el més profund  dels sentiments. Em sap molt greu, de veritat.

Comentat això, he fugit de la topada amarat direcció cap a casa. Compto que el pobre vidu s’ha quedat clavat a plaça com un estaquirot. Quina vergonya!

Patinades com aquesta, me n’han passat algunes més. Per exemple, no fa poc parlava també per telèfon amb el rector de la Parròquia per un tema de feina i, en acabar la conversa, va, que poso l’automàtic i li dic: - Records a la senyora! Acte seguit, en la línia es fa un silenci i l’home respon rient: Bé, l’església canvia, ara... servidor ja no ho viuré.

Però, per planxes, la que va fer a París un familiar meu, pintor en els seus anys de bohèmia. Es trobava al barri de Montmartre envoltat de gent comentat pestes d’un quadre abstracte: -  Que si això no s’entén, qui si no és pintura... que si no val res!   Ningú responia. Al seu darrera hi havia l’autor del quadre, lo Pablo Ruíz Picasso. Tela! La relliscada va ser memorable.

Una abraçada ben forta... i,  fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: 
https://festafesta.net/relliscades/#more-24983