divendres, 1 de març de 2002

Tfarah Alimohamed Yadim


Cavall Fort núm. 951 (2002)

Entrevista a Tfarah Alimohamed Yadim

Dues-centes mil persones viuen, ja fa més de 25 anys, en uns camps de refugiats en el desert d’Algèria, prop de la ciutat de Tindouf; ja que van haver de marxar del seu país el Sàhara Occidental com a conseqüència de la invasió militar per part del Marroc i Mauritània. Les condicions de vida són molt dures i, a més, la guerra amb el Marroc continua.

Des de fa 13 anys s’organitzen unes colònies d’acollida a Catalunya per a nens i nenes sahrauins per tal de facilitar-los atenció mèdica, fomentar l’intercanvi cultural i donar suport al Pla de Pau de les Nacions Unides per aquest territori. L’estiu passat vam parlar amb la Tfarah Alimohamed Yadim que estava passant unes vacances a Tàrrega, perquè ens expliqués el dia a dia en els camps.

Quina és la teva llengua i amb quin idioma us comuniqueu amb els nens catalans?

La llengua que parlem és un dialecte de l’àrab que anomenem Hassanie. I, amb els nens d’aquí, ho fem en castellà que és la 2a llengua que ens ensenyen a l’escola perquè el meu país havia estat una colònia espanyola.

Com va anar el viatge cap a casa nostra?

Molt bé, l’única cosa és que estava molt cansada quan vaig arribar perquè feia moltes hores que ens havíem llevat  per sortir i durant el trajecte havíem canviat diverses vegades de transports com: autocars, avió, cotxes… és emocionant, però també una mica  pesat.

Havies viatjat mai tan lluny de casa? Què ha estat el primer que t’ha sorprès en arribar?

Sí, amb nou anys ja havia estat de colònies amb una família d’Andalusia i l’any passat vaig anar de colònies a Itàlia. Em van impressionar molt els ascensors i els banys: amb els lavabos, la dutxa o banyera, el bidet…

Parla’ns de les vostres cases, com són?

Als campaments vivim en unes tendes d’acampada que anomenem Haimas on no hi ha escales, ni habitacions, ni llum, ni aigua corrent, ni clavegueres. Tota la família conviu en un sol espai. Aquí les coses són molt diferents i la primera vegada que hi véns et sorprèn descobrir els interruptors de la llum, les aixetes de l’aigua, els llits... La manca d’electricitat fa que no puguem tenir ni ventiladors, ni rentaplats, ni res de tot això. Alguns tenen una placa solar i poden obtenir una mica de llum a la nit i d’altres, fins i tot, televisor.

Col.labores en les feines de casa?

A casa, sóc l’encarregada de fer el pa i d’ajudar la mare a cuinar. Especialment el plat més típic, que s’anomena Cus-Cus i és una espècie de sèmola de cereals al vapor, servit amb verdures i carn de cabra o camell. També he d’anar a la cisterna que hi ha al mig del barri de Haimes i portar l’aigua.

Pel que expliques, segur que has notat que els nostres menjars tenen un altre gust, no?

Exacte, aquí he descobert aliments que als campaments, en no haver-hi frigorífics, no els podem tenir. Per exemple verdures com l’enciam o les mongetes verdes,  fruites com les peres o els préssecs,  peix fresc, llet (que no és amb pols), gelats, carns… Allí es menja cabra i camell, aquí vedella i molt porc que la nostra religió prohibeix.

Les formes de cuinar també són diferents aquí s’hi posen més espècies i més sal; jo ho trobo sempre tot molt salat. A més, a l’hora dels àpats a la Haima mengen per separat els homes, de les dones i els nens i ho fem amb els dits, asseguts a terra entorn d’una safata comuna.

I  si us poseu malalts, què feu? on aneu?


Uf! la veritat és que no hi ha tots els medicaments que voldríem, però tenim organitzat el sistema sanitari a partir de les Wilayas (campaments) i Dayras (poblacions) de la millor manera possible. En casos extrems però els malalts s’han de traslladar a Argèlia o a l’estranger. A Catalunya hi ha dos pisos on resideixen malalts.


Ens pots descriure la roba que porteu?
No. L’escola on vaig és molt gran i està feta amb maons de fang. Hi anem tots els nens i nenes a partir dels 7 fins als 12 anys. Després passem a les escoles de nens grans. Al matí formem per entrar a classe i els professors i professores ens ensenyen moltes coses. La disciplina és important. Pel que fa al material  el reaprofitem tot,  de tal manera que els llibres passen d’uns alumnes als altres i els podem tornar a fer servir per aprendre.



Els homes als campaments vesteixen igual que aquí, amb texans o pantalons, camises, jerseis, anoracs... L'única diferència sol ser que es cobreixen el cap per protegir-se del sol i del vent del desert amb un mocador negre, l’Elizam,  que es col·loca en forma de turbant. Quan van de festa o es muden utilitzen el vestit tradicional que es diu Darrà.  Les dones, en canvi, van vestides sempre amb les peces tradicionals, que anomenem Melfa, i que són teixits de colors molt vistosos que també resguarden del vent.


Explica'ns com és la llum i els colors del desert.

De dia el marró és el color dels camps de refugiats, marró de la sorra, marró de les cases de tàpia, marró de les Haimes, marró de la pols, marró del desert. Gràcies però a peces de vestir com les Melfes, també tenim els colors groc, taronja, blau, rosa…  De nit, el negre predomina en un cel resplendent d’estels.  Allí no hi tenim lloc, excepte en petits oasis, pel color verd.

L’aigua és un bé escàs, de quina manera l’obteniu?

L’aigua dels oasis que, molt sovint, és força salada es reparteix cada 15 dies en camions a unes cisternes que hi ha al centre de cada grup de tendes; després cada família la porta en garrafes a la seva Haima. De vegades a l’estiu, quan estem a més de 45 graus, tenim menys aigua i l’hem de racionar, ja que no la podem malmetre. Fins i tot, l’aigua que sobra dels vasos s’aprofita per donar de beure a les cabres.

L’escola també és una Haima?



A què jugueu?

Els jocs són semblants als d’aquí, saltem a corda, a cuita amagar, a futbol, ara bé tenim poques bicicletes, perquè són molt cares i tampoc no hi ha piscines. Als campaments som molts nens i nenes, perquè les nostres famílies són molt nombroses i ens passem el dia al carrer. Si el temps ens ho permet i no fa massa calor, és l’espai ideal per jugar ja que hi ha pocs cotxes.

Manteniu correspondència amb les famílies d’acollida?

La comunicació és difícil i es limita a fer alguna trucada telefònica i per això cal desplaçar-se a Rabuni o a Tindouf, però costa molts diners. Un altre tipus de correspondència són les cartes que la gent que ens visiten duen de les famílies amb qui vam fer l’intercanvi. Als campaments no hi ha servei postal i per tant no es poden enviar ni rebre cartes.

Qui són els protagonistes dels vostres contes, on els expliqueu?

A les Haimes, on mengem, dormim, vivim, és on ens expliquem oralment els contes i les nostres tradicions asseguts uns a la vora dels altres i els fills a la falda dels pares.  Els contes són molt sovint d’animals i tenen caràcter de faula en la qual els protagonistes solen ser camells, porcs espins, llangardaixos, serps i escorpins que viuen en el desert.


Destacar
                                                                          
Les accions de solidaritat i d’ajuda humanitària al poble Sahrauí a Catalunya van començar l’any 1989 a Barcelona. Aquell any van venir 10 nens i nenes de colònies en un primer projecte durant el qual estaven instal·lats en un alberg. A partir de l’any 1992, van passar a ser acollits per famílies fins arribar a un total, en la darrera edició, de 787 nens i nenes repartits en 120 municipis. 

ASSOCIACIÓ CATALANA D’AMICS DEL POBLE SAHRAUÍ (ACAPS)
C/ Pere Vergès, 1 (10.14)
08020 Barcelona
Tel/Fax. 93.305.52.23

Altres activitats  solidàries

L’ACAPS organitza la campanya d’ajuda humanitària Caravana Catalana per la Pau, que té per objectius:

1. Fer arribar productes higiènics personals (gel, xampú i sabó en pastilles) i material sanitari per equipar l’Hospital Catalunya dels campaments.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada