Cavall Fort núm. 1094 (2008)
Entrevista
a Josep M. Bosch i Ignés
En una casa de Santa Maria de Montmagastrell
(l’Urgell), molt a tocar de la teulada, el Josep M. passa hores senceres
observant el cel. L’endemà d’una nit estelada, el vaig visitar al seu observatori
astronòmic per parlar una estona del que ha estat mirant amb atenció aquests
darrers mesos.
Pensava que
et trobaria darrera del telescopi i veig que estem en una sala amb ordinadors.
Com és això?
No et preocupis, després de la conversa te’l mostraré;
però, avui en dia, es fa del tot necessària l’aplicació de la informàtica per
estudiar l’univers. Bé, veus aquesta pantalla de l’ordinador? Doncs ens ensenya
el mapa planetari on està enfocant el telescopi. Ara, si jo li dic: apunta aquí
en aquest punt, l’aparell baixa una imatge que és analitzada per un programa.
I l’altre
ordinador, per què serveix?
Doncs per fer més càlculs que, afegits als del
programa anterior, em donen dades per poder escriure un informe numèric
complementat amb breus paraules en anglès. Al disc dur hi ha un parell de bases
de dades que contenen informació de 5 milions d’estrelles d’unes quantes de les
quals coneix la posició i magnitud.
Com es pot
saber la magnitud d’un estel?
D’entrada explicar que per magnitud entenem la brillantor
amb què observem un estel. A partir d’aquí, existeix per mesurar la
lluminositat una eina, estandarditzada per la comunitat internacional, que
consisteix en uns filtres. Aquests són vidres de diferents colors; vermells,
blaus, verds... i en funció de la llum que els traspassa obtenim el tipus de
mesura.
Una vegada
recollida la informació, què en fas?
Si jo prengués les dades per exemple d’una supernova
que ha esclatat en una galàxia en el cel
i me les quedo només per fer una foto, no caldria mirar-ho... El que faig és
posar la informació en una web. a
disposició de la comunitat astronòmica internacional per si volen seguir
l’evolució d’un cometa o estrella determinada. En l’actualitat, conjuntament
amb altres companys, estem seguint una estrella per compte de l’Institut
d’Astrofísica de Canàries.
I en què
consisteix el seguiment?
Intentem detectar estats de baixa brillantor de
sistemes d’estrelles, esbrinem com es comporten dues estrelles que estan
pràcticament en contacte i que es transvasen massa que cau de l’una a l’altra a
una velocitat, pressió i força tan
intensa que provoquen que s’escalfi el material produint reaccions
termonuclears que fan que augmenti primer la lluminositat del sistema per
després deixar de brillar i apagar-se més.
Llavors, a Canàries què més fan?
Doncs enfoquen des d’allí un dels telescopis més
grans que hi ha al món i observen aquell
estat de baixa intensitat per detectar de què estan fetes les estrelles, quina
composició tenen i quina és la causa per la qual hi ha el transvasament de
massa que dura molt temps i de sobte s’atura.
Als mitjans
de comunicació de tant en tant ha estat notícia la descoberta d’un cometa, com
es troba?
En general els cometes els descobreixen telescopis
que es dediquen tota la nit de forma robotitzada a seguir el cel, a
rastrejar-lo grau quadrat per grau quadrat, fent una mena de vigilància seguint
un ordre d’un mosaic. Són telescopis automatitzats amb sistemes informàtics que
detecten un objecte que es mou. Si jo, per exemple, el pogués seguir 2 nits
seguides, en prendria les dades i les comunicaria a la Unió Astronòmica
Internacional que, després de traçar-ne l’òrbita durant 2 anys, m’atorgarien el
privilegi de batejar-lo.
N’has
batejat algun?
Un amic meu de l’Ametlla de Mar que en va descobrir
un l’any 2000, coincidint amb la celebració a Catalunya de l’any Verdaguer, va
redactar un informe per la
Unió Astronòmica Internacional explicant qui era el poeta
Jacint Verdaguer i van acceptar-lo aquest nom. Hi ha altres noms d’asteroides
que ens són familiars, descoberts per persones de casa nostra, i que s’anomenen
Ramon Llull, Mallorca, Sabadell, Barcelona... , per exemple.
Ara
que parlem d’asteroides, en pot caure
algun a la terra?
L’any 1992 va caure el cometa Shoemaker-levy sobre
Júpiter que amb la tensió gravitatòria s’havia
fragmentat produint una enorme marca en el planeta gegant. Llavors, el president dels Estats Units, Bill
Clinton, va preguntar als científics americans si això podia passar aquí. Els
estudiosos li van respondre que Júpiter és una diana més important que la terra
però que també podria succeir de nou com ja ha passat en altres ocasions. Tenim
cicatrius importants al planeta terra de caigudes que s’han produït al llarg de
les eres i dels eons.
Se’n fa
algun tipus de seguiment o control?
Hi ha uns sistemes internacionals de vigilància
d’asteroides propers a la terra que es classifiquen segons una escala de perill
anomenada Escala de Torino. Sovint ens hem trobat que s’ha descobert un objecte
potencialment perillós que se’ns tira a sobre i no en sabíem l’existència;
però, amb la trajectòria que li observem en dos dies, tenim un petit arc que
ens permet observar si realment ve cap aquí o no.
Bé, no cridem el mal temps... canviem de tema i tornem als mitjans de
comunicació. A causa de la contaminació
lumínica, també ha estat notícia que cada cop es fa més difícil observar el
cel. Què ens en pots explicar?
A Cavall Fort vaig publicar en el número 924 un article explicant que la contaminació lumínica
és una llum no desitjada que s’escapa de les poblacions a causa de restes
d’enllumenat mal dissenyats o sobredimensionats que deixen anar un percentatge
de llum per sobre la línia horitzontal.
A part d’això, els que ens dediquem a observar amb el telescopi notem que els
objectes febles que estem fotografiant només es poden contrastar si el fons del
cel es negre. D’aquí que vàrem detectar que el cel s’enterbolia i que no el
vèiem amb la transparència que desitjàvem.
Què vàreu
fer llavors?
Denunciar-ho al Departament de Medi Ambient perquè
malauradament malbaratem al nostre país energia, cremem i aboquem de forma
inútil a l’atmosfera gasos d’òxid de carboni que contribueixen a propiciar
l’escalfament global de la terra. D’aquí que, arran d’aquesta observació, el
Parlament de Catalunya redactà la llei 6/2001 per ajudar a resoldre el
problema.
I per
acabar l’entrevista, vols afegir algun darrer comentari?
Sí, el cel s’ha de continuar veient ja que és una
font de curiositat per estimular l’esperit científic, la ciència... des de la filosofia
ens preguntem; Qui som? Què fem aquí? I
altres preguntes consistents que val al pena que el jovent es continuï
formulant sempre. Cal que es conservi el cel estrellat per les futures
generacions. No solament la curiositat científica, sinó la curiositat humana
s’estimula amb la contemplació de l’infinit del cel.
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1094/12-entrevista.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada