Observador de magnituds. Entrevista a Josep M. Bosch i Ignés

Cavall Fort núm. 1094 (2008)

Entrevista a Josep M. Bosch i Ignés

En una casa de Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell), molt a tocar de la teulada, el Josep M. passa hores senceres observant el cel. L’endemà d’una nit estelada, el vaig visitar al seu observatori astronòmic per parlar una estona del que ha estat mirant amb atenció aquests darrers mesos.

Pensava que et trobaria darrera del telescopi i veig que estem en una sala amb ordinadors. Com és això?

No et preocupis, després de la conversa te’l mostraré; però, avui en dia, es fa del tot necessària l’aplicació de la informàtica per estudiar l’univers. Bé, veus aquesta pantalla de l’ordinador? Doncs ens ensenya el mapa planetari on està enfocant el telescopi. Ara, si jo li dic: apunta aquí en aquest punt, l’aparell baixa una imatge que és analitzada per un programa.

I l’altre ordinador, per què serveix?

Doncs per fer més càlculs que, afegits als del programa anterior, em donen dades per poder escriure un informe numèric complementat amb breus paraules en anglès. Al disc dur hi ha un parell de bases de dades que contenen informació de 5 milions d’estrelles d’unes quantes de les quals coneix la posició i magnitud.

Com es pot saber la magnitud d’un estel?

D’entrada explicar que per magnitud entenem la brillantor amb què observem un estel. A partir d’aquí, existeix per mesurar la lluminositat una eina, estandarditzada per la comunitat internacional, que consisteix en uns filtres. Aquests són vidres de diferents colors; vermells, blaus, verds... i en funció de la llum que els traspassa obtenim el tipus de mesura.

Una vegada recollida la informació, què en fas?

Si jo prengués les dades per exemple d’una supernova que  ha esclatat en una galàxia en el cel i me les quedo només per fer una foto, no caldria mirar-ho... El que faig és posar  la informació en una web. a disposició de la comunitat astronòmica internacional per si volen seguir l’evolució d’un cometa o estrella determinada. En l’actualitat, conjuntament amb altres companys, estem seguint una estrella per compte de l’Institut d’Astrofísica de Canàries.

I en què consisteix el seguiment?

Intentem detectar estats de baixa brillantor de sistemes d’estrelles, esbrinem com es comporten dues estrelles que estan pràcticament en contacte i que es transvasen massa que cau de l’una a l’altra a una velocitat,  pressió i força tan intensa que provoquen que s’escalfi el material produint reaccions termonuclears que fan que augmenti primer la lluminositat del sistema per després deixar de brillar i apagar-se més.

Llavors,  a Canàries què més fan?

Doncs enfoquen des d’allí un dels telescopis més grans que hi ha al món i observen  aquell estat de baixa intensitat per detectar de què estan fetes les estrelles, quina composició tenen i quina és la causa per la qual hi ha el transvasament de massa que dura molt temps i de sobte s’atura.

Als mitjans de comunicació de tant en tant ha estat notícia la descoberta d’un cometa, com es troba?

En general els cometes els descobreixen telescopis que es dediquen tota la nit de forma robotitzada a seguir el cel, a rastrejar-lo grau quadrat per grau quadrat, fent una mena de vigilància seguint un ordre d’un mosaic. Són telescopis automatitzats amb sistemes informàtics que detecten un objecte que es mou. Si jo, per exemple, el pogués seguir 2 nits seguides, en prendria les dades i les comunicaria a la Unió Astronòmica Internacional que, després de traçar-ne l’òrbita durant 2 anys, m’atorgarien el privilegi de batejar-lo.

N’has batejat algun?

Un amic meu de l’Ametlla de Mar que en va descobrir un l’any 2000, coincidint amb la celebració a Catalunya de l’any Verdaguer, va redactar un informe per la Unió Astronòmica Internacional explicant qui era el poeta Jacint Verdaguer i van acceptar-lo aquest nom. Hi ha altres noms d’asteroides que ens són familiars, descoberts per persones de casa nostra, i que s’anomenen Ramon Llull, Mallorca, Sabadell, Barcelona... , per exemple.

Ara que  parlem d’asteroides, en pot caure algun a la terra?

L’any 1992 va caure el cometa Shoemaker-levy sobre Júpiter que amb la tensió gravitatòria s’havia  fragmentat produint una enorme marca en el planeta gegant.  Llavors, el president dels Estats Units, Bill Clinton, va preguntar als científics americans si això podia passar aquí. Els estudiosos li van respondre que Júpiter és una diana més important que la terra però que també podria succeir de nou com ja ha passat en altres ocasions. Tenim cicatrius importants al planeta terra de caigudes que s’han produït al llarg de les eres i dels eons.

Se’n fa algun tipus de seguiment o control?

Hi ha uns sistemes internacionals de vigilància d’asteroides propers a la terra que es classifiquen segons una escala de perill anomenada Escala de Torino. Sovint ens hem trobat que s’ha descobert un objecte potencialment perillós que se’ns tira a sobre i no en sabíem l’existència; però, amb la trajectòria que li observem en dos dies, tenim un petit arc que ens permet observar si realment ve cap aquí o no.

Bé,  no cridem el mal temps...  canviem de tema i tornem als mitjans de comunicació.  A causa de la contaminació lumínica, també ha estat notícia que cada cop es fa més difícil observar el cel.  Què ens en pots explicar?

A Cavall Fort vaig publicar en el número 924 un article explicant que la contaminació lumínica és una llum no desitjada que s’escapa de les poblacions a causa de restes d’enllumenat mal dissenyats o sobredimensionats que deixen anar un percentatge de llum  per sobre la línia horitzontal. A part d’això, els que ens dediquem a observar amb el telescopi notem que els objectes febles que estem fotografiant només es poden contrastar si el fons del cel es negre. D’aquí que vàrem detectar que el cel s’enterbolia i que no el vèiem amb la transparència que desitjàvem.

Què vàreu fer llavors?

Denunciar-ho al Departament de Medi Ambient perquè malauradament malbaratem al nostre país energia, cremem i aboquem de forma inútil a l’atmosfera gasos d’òxid de carboni que contribueixen a propiciar l’escalfament global de la terra. D’aquí que, arran d’aquesta observació, el Parlament de Catalunya redactà la llei 6/2001 per ajudar a resoldre el problema.

I per acabar l’entrevista, vols afegir algun darrer comentari?

Sí, el cel s’ha de continuar veient ja que és una font de curiositat per estimular l’esperit científic, la ciència... des de la filosofia ens preguntem;  Qui som? Què fem aquí? I altres preguntes consistents que val al pena que el jovent es continuï formulant sempre. Cal que es conservi el cel estrellat per les futures generacions. No solament la curiositat científica, sinó la curiositat humana s’estimula amb la contemplació de l’infinit del cel.

Fidel a la paraula, abans de marxar el Josep M.  m’ensenya el telescopi. Recalca que  té un diàmetre de 31 cm. i una distància focal de 1’30 m. Després, em porta satisfet a l’estudi per mostrar-me la portada número 735 de Cavall Fort on apareix dibuixada una vivència que tingué en pròpia pell quan contemplant de nit els estels notà als peus una sensació estranya. Era una guineu que li’n ensumava les sabates!


http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1094/12-entrevista.html