És el títol
amb què setmanalment el diari Avui, l’any 1992, oferia un quadernet de 16
pàgines com a suplement als lectors. El col·leccionable de 52 números anava
presentat d’un estoig de cartó amb il·lustracions populars com el ball de
Mossèn Joan de Vic de Reus o, entre altres imatges, una reproducció de la Fera
Malvada. El projecte de Premsa Catalana S.A. va ser una adaptació reduïdíssima
dels cinc volums del Costumari Català de Joan Amades en fascicles duta a
terme per Josep Lorman Roig amb l’assessorament del Centre de Documentació i
Recerca de la Cultura Tradicional i Popular de Catalunya. A més, la proposta
oferia informació d’actes locals recopilada per la Fundació de Serveis de
Cultura Popular en l’obra Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la
Franja.
I és que, el
bon resultat de fons de l’empresa, sens dubte va contribuir a fer conèixer la
compilació de tradicions populars del cicle anual del calendari català
realitzada pel folklorista. Aquí, com a mostra, un primer fragment: “La
canícula és el període de quatre a sis setmanes que va des de finals de juliol
fins a finals d’agost, durant el qual sol fer molta calor. Hom creu que comença
per Santa Margarida -20 de juliol- i que acaba per Sant Bernat de Claravall -20
d’agost-; d’aquí la dita: -La canícula, la monja la porta/ i el frare se
l’emporta-. Els pobles clàssics van posar un lleó com a signe rector de
l’esplai de temps que va del 21 de juliol al 21 d’agost, basant-se en una
llegenda. Avui apareix al cel un lleó fet d’estels que empaita furiosament el
Sol amb el propòsit de devorar-lo. El Sol, per tal de defensar-se i evitar que
s’acosti, redobla l’ardència dels seus raigs. El temps canicular és molt
apropiat per a fer pronòstics i profecies i per estudiar i iniciar-se en les
arts del cel. La tradició parla de dues menes de pronòstics: els freds, que es
fan el dia dels Reis i per la conversió de Sant Pau -6 i 25 de gener- i els
calents, que es fan durant la canícula.”
I, per completar l’exemple, un altre resum al voltant de creences on es fa saber que: “La canícula era un bon moment per fer receptes i provar remeis. Si donaven bon resultat, tot i la malignitat que hom suposa a aquest període, és que eren prou bons. La canícula és temps de tenir les portes obertes i per tal d’impedir el pas dels lladres i mal factors, s’untava el llindar de la porta amb un ungüent fet amb fel de gat negre, greix de pollastre blanc i sang de mussol. Els pastors deien que durant la canícula era el millor temps per tallar les canyes destinades a fer flabiols, perquè sonaven més dolçament i feien més bona música. També és un bon moment per descobrir tresors amargats i mines d’or i de plata. Es posen a terra quatre fustes planes, quadrades, una mica separades, tot formant un quadre; en el forat del mig es posa un manyoc d’estopa ben sucada amb oli i s’encén. Si la flama i el fum pugen drets, sense decantar-se mica, no hi ha res; però si es decanten, vol dir que el tresor o la mina són cap aquell cantó.”
