divendres, 5 de febrer de 2021

dilluns, 1 de febrer de 2021

Folkloristes. Dones que van protegir la cultura popular

 


Cavall Fort núm. 1405 (2021)

Ens agrada que ens expliquin rondalles, veritat? O bé que ens cantin cançons, proposin endevinalles, enigmes, dites... Sovint, aquests materials són recopilats en llibres però, qui els ha escrit? D’on han tret la informació? Doncs, en ocasions, ha estat tasca de les folkloristes. Ara bé, qui són? Us apropem noms i cognoms amb poca visibilitat.

La por de perdre-ho tot!

Entre els segles XIX i el XX s’accentuà en els territoris de parla catalana l’interès per documentar expressions populars procedents de la tradició oral. La societat estava en procés de transformació, les feines agràries anaven a la baixa, el món cada vegada era més industrial i, pel camí, molts hàbits entraven en declivi.   

Per exemple, explicar contes a la vora del foc esdevenia una forma ancestral d’aprendre que compartien els adults amb als infants amb la voluntat de dotar-los de saviesa. Les transmissions es feia de memòria i, conscients de les fragilitats, una colla de persones vetllaren per salvaguardar el saber secular.

Tresors imperceptibles

A trets generals, els materials que protegien les folkloristes  tenien sempre en comú un component tradicional. Anaven amb els ulls molt oberts apuntant detalls, com ara: quines danses es ballaven per Pasqua en els aplecs a les ermites; quins eren els guisats típics de les Festes Majors; de què es disfressaven per Carnaval; com s’engalanaven els carrer per Corpus... Ho feren amb exquisida delicadesa fins al punt que les seves descripcions han ajudat que no caiguin en l’oblit.

Les missions de recerca

Davant la feblesa que les paraules se les enduu el vent, va ser objectiu primordial de folkloristes preservar materials com: llegendes, proverbis, refranys... resseguint comarques per anar a buscar en els pobles gent que tingués retentiva a fi d’explicar coneixements que havien après dels avantpassats de forma verbal, és a dir, que no estaven escrites enlloc per, tot plegat, fixar-los de forma definitiva en llibres i, més endavant, continuessin  essent d’utilitat a la humanitat.

Una institució singular

En un principi, les recerques les solien fer homes conscienciats en la divulgació del patrimoni costumista del país però, al mateix temps i en els inicis del segle XX, noies provinents de la burgesia van començar a tenir accés a l’educació i, algunes, contribuïren a través de la llavors anomenada Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona de Barcelona a ajudar a fer inclús més notòries les tradicions culturals.

L’accessibilitat de les joves benestants a l’ensenyament va propiciar un trencament d’esquemes socials. Les primeres alumnes no ho tingueren fàcil per equiparar-se als homes. Clar que, treballadores, sensibles, metòdiques, lluitadores, valentes... com foren, van cooperar a donar un gir a la història.

Les primeres generacions

Tanmateix cal ressenyar que l’afany per compilar materials ja es remunta abans de l’aparició del centre acadèmic barceloní. Com a pioneres, apropar uns noms femenins amb  característiques comunes per l’època degut a que signaven amb pseudònim els reculls redactats com són els treballs de: Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloc); Agnès Armengol i Altayó (Graziel·la); Joaquima Santamaria i Ventura (Anna de Valldaura); Carme Karr i Alfonsetti (Joana Romeu); Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)... o bé, d’altres, feien constar en ocasions en les obres el cognom dels marits: Dolors Monserdà (de Macià); Maria Domènech (de Cañellas); Sara Llorens (de Serra); Adelaida Ferré (de Ruíz de Narváez)... Els va costar poder obrir-se pas però, no van defallir, treballaren amb el màxim rigor científic i se’n sortiren facilitant que més endavant noves investigadores fessin ja constar de forma natural els noms en els documents: Palmira Jaquetti; Dolors Porta, Maria Carbó...

Fem de folkloristes?

Us proposem una activitat. Agafeu llapis, una llibreta i un mòbil. En els fulls apunteu els resultats d’una pregunta per a fer a cadascun dels informants (la iaia, el mestre, la veïna...)  com ara: Quina cançó de petits cantaven fent cagar el tió? Feu la prova i apunteu els resultats, fotografieu les persones, graveu les veus, les tonades, anoteu els noms, edats, professions i, així,  començareu a recollir materials de tradicions populars. Qui sap, potser d’aquí un temps també sereu folkloristes. 

divendres, 22 de gener de 2021

Màgia de la paraula *

 


Màgia de la paraula
(Edició facsímil)

És el llibretó número XXXVII de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades que va publicar l’any 1935 i posteriorment, en edició de facsímil l’Associació Cultural Joan Amades editarà de nou el 2008 amb un text introductori de Rosa Gil de qui reproduïm el següent fragment on explica que: “Amades no es cansa de repetir la importància de –donar la paraula-. Hem parlat de la forma més senzilla, la de verbalitzar l’acció però ara pararem atenció a una altra forma que ell inclou dins la paraula oral: llançant una escopinada! Segons Amades, a la Itàlia meridional quan un noi volia festejar amb una noia, se situava sota el balcó i esperava que la noia llancés una escopinada al cap si era del seu gust! Una cosa semblant passava a França: si a la mossa li agradava el xicot li llençava una escopinada a la boca: -...acte que constitueix un compromís amorós indefectible, això és, un empenyorament de paraula”- L’escopinada venia a ser una mena de contracte verbal que segellava l’amor etern. Però la màgia de llençar saliva contra algú va més enllà dels compromisos amorosos. L’acte d’escopir és també una forma màgica de fer fugir els mals esperits, de donar la paraula que mai et passarà res de dolent. És un acte purificador”.

En el recull de la Màgia de la paraula del folklorista, a més de baves que indirectament acabem de destacar de la introducció, l’autor estructura el treball en cinc breus apartats: El nom propi; L’escriptura; La saliva; El nus; i, per descomptat, La paraula, on l’Amades divulga la següent narració: “Hi ha una estesa rondalla basada en la valor màgica de la paraula. Hi havia un ermità que contínuament elevava el seu prec a Déu; però, en lloc de fer-ho amb les oracions corrents, es servia d’uns estranys estirabots. El bisbe s’assabentà del cas, cridà el bon home i l’amonestà. Unes versions diuen que l’ermità portava unes alforges i que no sabent on deixar-les en entrar a la cambra bisbal, les penjà en un raig de sol que entrava per una finestra. Unes altres versions diuen que davant del palau bisbal hi havia un riu, que l’ermità passà com si l’aigua terra ferma. El bisbe advertí el cas i reconegué en l’home una gràcia divina, adquirida, no per la materialitat de les paraules, sinó pel fervor en ésser pronunciades, i l’autoritzà perquè seguís pregant a la seva maner. Coneixem tres versions de l’oració formades per mots insignificants, detall que augmenta més encara la valor del mot per ell mateix.

 Manigo-manago, parapaligo-parapalago, taramanago.

Pliu-plau-paratau, passarim-passaram, paranino-nironam.

Passanum-passanam, caranum-caranam-cram.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/magia-de-la-paraula/

divendres, 8 de gener de 2021

Maria Domènech i Escoté (Alcover, 1874 - Barcelona, 1952) *

 


Maria Domènech i Escoté (Josep Miralles)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-domenech-i-escote/

dimarts, 1 de desembre de 2020

Ning nang! Tocats per les campanes

 

 

 
Cavall Fort núm. 1401 - 1402 (2020)

Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!

Un sistema de comunicació

Les campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien els actes de les església (tocs canònics) però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat, avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).

Instrument idiòfon

Colpejades per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora repicant amb un martell.

L’origen es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o en moviment.

Per què les anomenem així?

La Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la qualitat del bronze.

A més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.

Com a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...

Com es fan?

Per la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli  interior que esdevindrà el vas buit de la campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.

Realitzades diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar  per uns conductes damunt la cera (que es fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als 1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després, caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.

Ofici ple de secrets

Els responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills. Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.

Campanars, campaners i tocacampanes

Inicialment eren torres que incorporaren durant el segle IX  en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!

L’automatització

Sí bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé, un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció potenciant  l’organització de trobades amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.

Tocs canònics i tocs civils

Malgrat que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de les hores d’oració: Laudes, Tertia, Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...

En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.

Perdre el seny

La paraula ve del llatí signum que vol dir senyal i és el mot amb que s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.

Inscripcions singulars

En les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen, com per exemple: Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes.

L’art de fer-les seure

En diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant enlaire: A seny del Senyor.

El balanceig

És un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de  petits. Consisteix a fer seure un infant damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una cantarella que diu:

 Ning, nong,

Les campanes de salom.

-       Qui les toca?

-       L’avi Roca.

-       Qui se’n riu?

-       La perdiu...

 Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.

Va d’endevinalla...

Sóc un instrument de corda

que fa riure i fa plorar

com que en tinc una de sola

la canalla em sap tocar.

Fer campana

En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.

divendres, 13 de novembre de 2020

Fabulari Amades *

 

Fabulari Amades

(Biblioteca Joan Amades, Llegat Consol Mallofré)

És un recull pòstum del folklorista dedicat a la mitologia popular que, l’any 1995, l’Associació Cultural Joan Amades publicava amb l’editorial El Mèdol de Tarragona com a volum primer de la Biblioteca Joan Amades. Llegat Consol Mallofré. L’edició va anar a cura d’en Jan Grau Martí amb il·lustracions d’Albert Macaya i, en la introducció, exposa que: “El nom reuneix dos significats que són molt adequats a tots els éssers de l’imaginari que conté. La base del nom ve del mot –fabulós-, sinònim de fantàstic, imaginari, llegendari, mitològic... –Fabulós- deriva de  –faula-, que, entre d’altres significats, vol dir: <narració de fets meravellosos>. Per una altra banda, partim del mot –bestiari-, que ve de -bèstia- i es refereix a <un tractat de les bèsties; amb descripcions al·legòriques o moralitzadores de les bèsties o llurs costums, que s’escriviren a l’edat mitjana>. Així doncs, si apliquem el mateix criteri a la paraula –fabulós-, ens surt –fabulari- i, per tant, seguint amb el mateix joc, el podríem definir com <un tractat d’éssers fabulosos i els seus costums>, i per què no, <amb descripcions al·legòriques o moralitzadores>, encara que en aquest cas no fos escrit a l’edat mitjana”.
Sigui com sigui, apropar la descripció Dona d’aigua on s’explica que: “La goja, aloja, o dona d’aigua, i en alguns indrets anomenada també encantada, és un ésser femení de bellesa meravellosa, que encarna el sentit de l’aigua. Viu dins mateix de l’aigua o en coves pròximes a rius, fonts i llacs. El mortal que arriba a veure-la, inevitablement queda seduït per la seva hermosura. Se les considera filles de la mateixa aigua i les seves accions són positives. Les dones d’aigua porten prosperitat als llocs on habiten i per això hi ha indrets on se les anomena bones dones.
Passen moltes hores en les arbredes pròximes a rius i estanys, on ballen al so d’harmoniosos instruments. Es banyen sovint a les aigües d’estanys o gorgs i, en acabar, passen molta estona pentinant-se la llarga cabellera. També juguen entre elles empaitant-se. Viuen en coves on hi ha palaus immensos. Les nits de fosca surt de dins de l’aigua una resplendor molt brillant, i s’hi sent el soroll propi d’un gran festí i d’una plàcida orgia.
No volen tractes amb els mortals, però tampoc els perjudiquen en res. Si algú vol anar a viure amb elles, l’admeten amb molt de gust, sobretot si són homes, però s’han de fer el càrrec que no tornaran mai més.
Una llegenda molt estesa parla de l’enamorament entre una dona d’aigua i un cavaller. Es van casar i ella va anar a viure amb els humans, però li va imposar al seu marit la condició que mai li podria dir dona d’aigua. Van viure molt temps feliços i van tenir fills. Un dia que el marit era de viatge, ella va manar als mossos que tallessin el blat, tot i estar encara mig verd. Quan l’home va arribar es va enfurismar i va dir-li: <Vés, que ja no hauries de ser una dona d’aigua> La dona en sentir això, va desaparèixer de cop. L’endemà va arribar una tempesta que va arrasar els camps i llavors el marit va saber que la seva dona havia fet el millor, perquè encara que es perdés el gra se salvava la palla.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.net/fabulari-amades/?fbclid=IwAR1bsGPVRMWKuuC_4a7KvLK4Vl-l7Rq5gmFesWRP6NweCrN9lsv2vZ5NS8I