divendres, 17 de desembre de 2021

Les cent millors cançons de Nadal *

 


Les cent millors cançons de Nadal

És un recull de Nadales amb les corresponents melodies editades per Joan Amades en format de llibre l’any 1949 que, amb el pas dels anys, ha estat reimprès en diverses ocasions (1986, 2004 i 2009) esdevenint com a un dels estudis musicals de referència del folklorista.

La selecció de peces va precedida per un proemi de l’autor on entre altres arguments, per una banda, exposa que: “La lletra de les cançons de Nadal, creiem que una part, sobretot les de caient greu i solemne que canten el Nadal per ell mateix i les narratives del sant misteri, foren dictades per gent d’església, bona coneixedora de la litúrgia i de les Santes Escriptures, que han servit de fonts d’inspiració a alguns textos. Les cançons descriptives de l’adoració, així com llur música, poden ben ésser obra de gent seglar i molt possiblement de pastors”.

I, per una altra banda, en relació al repertori escollit, explica que: “Les cançons, les hem ordenades més o menys cronològicament, seguint fins on hem pogut els episodis i les incidències del misteri de Nadal.

Hi ha algunes cançons que ofereixen un títol ben determinat i podríem dir gairebé únic, però moltes altres resulten molt difícils de nominar, majorment quan el tema de gairebé totes elles és ben idèntic. Ben poques són les cançons a les quals el poble dóna nom. No ens hem pogut servir, per tant, dels noms tradicionals, en la major part de casos perquè no existien i en d’altres perquè eren inadequats i no prou justos. Hem adoptat, doncs, per nominar les cançons, el sistema de què ja ens havíem servit quan ens dedicàvem a la recerca de música popular, això és, utilitzar com a tal la frase inicial de la cançó. El sistema no resulta, però, absolut, car a voltes hi ha versions o variants que muden el primer vers i aleshores fan canviar totalment el títol d’una mateixa cançó. No hem sabut trobar, però, altre procediment més adequat ni més aproximat, i és el de què també s’han servit d’altres recercadors de cançons estrangeres, perquè encara que no sigui el millor, resulta acceptable”.

El folklorista (com farà també en el Costumari Català) acaba el text agraint l’assessorament musical rebut de l’amic i mestre Joan Tomàs i Parés amb el qual va compartir nombroses recerques, com per exemple: El Rabadà.

 

-        A Betlem me’n vull anar;

vols venir tu, rabadà?

-        Vull esmorzar!

-        A Betlem esmorzarem

i Jesús adorarem.

-        Massa hi ha neu!

-        La neu que pel camí hi ha,

la calor ja la fondrà.

-        Oh, i la que fa!

-        Aixeca’t, hissa, fes foc,

no vagis a poc a poc!

-        No trobo els esclops!

-        Tu les teies encendràs

i  el camí il·luminaràs.

-        No ho faré pas!

-        També crec que hi va el padrí;

vols venir o no vols venir?

-        Calla i deixa’m dormir.

-        El Joan amb la samarra

portarà una botifarra.

-        Ai, el panarra!

-        La samarra portaràs

i de neules l’ompliràs.

-        No ho faré pas!

-        Si tu, de neules, no en vols,

ja l’ompliràs de torrons.

-        No em saben bons!

-        Al punt de la mitja nit

el sol resplendent ha eixit.

-        Qui t’ho ha dit?

-        Un àngel que va volant

pel cel ho va publicant.

-        No serà tant!

-        Jo li vull portar un banquet

perquè sigui sant Josep.

-        Que estigui dret!

-        Cantaràs una cançó

al més bonic Infantó.

-        Això sí que no!

-        Mira que és el Redemptor;

oferim-li nostre cor.

-        Amb tot amar!

-        Anem; mira, rabadà,

no em facis pas enfadar.

-        No vull cantar!

-        Mira que et despatxaré

si no portes un corder.

-        Ja me’n ´niré.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/les-cent-millors-cancons-de-nadal/

divendres, 19 de novembre de 2021

Tradicions patriòtiques *

 


Tradicions patriòtiques
(Edició facsímil)

Forma part de la col·lecció de llibres: Biblioteca de Tradicions popular que Joan Amades va escriure en el volum segon de la sèrie, la qual, més endavant, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en versió facsímil de la mà d’edicions El Mèdol de Tarragona i, per l’obra en qüestió, amb l’afegitó l’any 2001 d’un text d’obertura redactat per Ramon Felipó on situa l’obra en el temps tot dient: “Joan Amades recull i explica les senyes d’identitat patriòtiques en aquest llibre. Ho publica per primer cop després d’una dictadura, la del Primo de Rivera, que seria una petita ombra en comparació de la que Franco mantindria contra el poble català anys després. Ho publica el 1933, any d’eufòria, llibertat, catalanisme i democràcia, i poc abans dels fets del 6 d’octubre del 1934...”

En relació a les llegendes que aplega el treball hi trobem Hable usted cristiano on el folklorista exposa: “En temps de Felip IV hi hagué per part dels castellans gran interès a soscavar i minar els interessos i les llibertats de Catalunya, que feien treballs de tota mena per minvar el prestigi i l’autoritat dels Consellers de Barcelona i cercaven tots els mitjans possibles per a la castellanització de Catalunya. Entre les diverses coses que varen fer-se, en fou una la invasió del Monestir de Montserrat per frares castellans, que de mica en mica anaven donant a la vida conventual una faisó tota diferent de la que sempre havia tingut, en detriment dels costums catalans. Va arribar-se fins al punt d’exigir als pelegrins i fidels que acudien a demanar confés que parlessin en castellà i, si en agenollar-se al confessionari, no s’expressaven en la parla dels dominadors del Monestir, els era respost amb tota l’agror i brutalitat: “Hable usted cristiano”; i sense cap més raó eren rebutjats i els era negat el confés si no parlaven com els era manat i ordenat amb tota rigidesa, com si en lloc d’una església es trobessin en una caserna.

Quan va córrer la veu de l’actitud presa pels monjos de Montserrat, va haver-hi per tot el principat una gran alarma, i el poble deia que fins la Mare de Déu de Montserrat volien fer tornar castellana; que, si se’ls deixava fer, el dia menys pensat se sabria com la patrona de Catalunya havia estat portada a terres forasteres. El Consell de Cent va reunir-se i va acordar de posar esmena al mal procedir dels monjos castellans, i temeren també no ja que desaparegués la Mare de Déu, sinó el seu valuós i riquíssim tresor...”

Bé, la llegenda que recull Amades continua, com malauradament en l’actualitat, també, el: “Hable usted cristiano”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/tradicions-patriotiques/

divendres, 12 de novembre de 2021

Consol Mallofré (St. Quintí de Mediona, 1902 - Barcelona, 1995) *

 


Consol Mallofré i Joan Amades (Foto: DGCPAC)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/consol-mallofre/

divendres, 22 d’octubre de 2021

Mitologia de la mar *

 


Mitologia de la mar
(Edició facsímil)

És un llibre de Joan Amades publicat el 1936 en la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars volum XL que, l’any 2000, reeditaria en edició facsímil l’Associació Cultural Joan Amades amb un text introductori de Joan Soler Amigó on aconsella: “Prenem-nos la lectura com un creuer turístic cap al desconegut, en una barca de vela llatina empesa, ara per un ara per l’altre, per cada un dels oratges de la rosa dels vents.

No cal dur carta de navegar, però si una ullera llarga-vista i una brúixola, i l’ànim dispost a deixar-se endur per la brisa de la imaginació, per la ratxa de la fantasia, allà on la mar i el cel s’ajunten, que és allà on hom esdevé immortal i jove eternament. Sabent que, si bé és cert que hom no ha de refiar-se de la calma de la mar, també ho és que qui per mar no s’aventura no troba ventura. Bon vent, doncs, i barca nova!”

Parlant de vents, barques i la mar, Amades  en el recull explica que: “L’aigua de la mar durant molt temps va ésser dolça, però heus ací que hi havia dos germans, un de molt pobre i bo i un altre de molt ric i avar. Sempre que el pobre acudia al ric per demanar-li ajuda, el ric se’l treia del davant amb reganys. Un dia el pobre estava desesperat i anava a tirar-se a mar. Se li presentà una velleta que era la Mare de Déu i li preguntà què li passava. El pobre mariner li ho contà i la velleta li lliurà un molinet petit petit i li digué que amb aquell molinet podria obtenir tot el que desitgés dient-li solament:

Molinet, molinet, - fes el teu aferet

 El molí li donaria a discreció tot el que ell amb el pensament desitjaria. Quan n’estigués satisfet faria deturar el molinet dient-li:

                           Molinet, molinet, - estiguis quietet.

El pobre pescador demanà una casa per a viure, i el molinet es posà a rodar i li construí una casa en un dir Jesús. Tot seguit demanà menjar, robes i mobles, i en pocs moments quedà satisfet.

Com que era molt bo i no sentia rancor pel seu germà, anà a ensenyar-li el molinet. El germà havia d’encendre foc. Van demanar el molinet que en fes, però en féu tant, que va cremar la casa de seguida; li van demanar aigua, i en portà tanta, que a l’instant apagà l’incendi. Però, com que havien quedat sense casa, li demanaren que els en fes una altra i de seguida els la va fer.

La fama del molinet aviat va córrer per tot Barcelona i tothom anava a manllevar-lo. Molta gent s’hi va fer rica. Un dia un mariner que havia de portar un gros vaixell carregat de sal a unes terres molt llunyanes, per anar a les quals havia de passar per unes mars molt pobres de vent, va tenir la pensada de manllevar el molinet al pescador per fer vent. El pescador li deixà el molinet, però es descuidà de dir-li com ho havia de fer per a deturar-lo. Quan van passar per aquella mar van fer fer vent al molinet, i en va fer tant, que ben aviat la mar s’enfurí i féu balandrejar el vaixell fins a tirar-lo a fons. La gran quantitat de sal va salar tota l’aigua de la mar i en el lloc on es va ensorrar el molinet encara fa un vent tan fort, que la navegació hi és gairebé impossible, i des d’aleshores s’anomena el Mar Ventós.”

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/mitologia-de-la-mar/

divendres, 8 d’octubre de 2021

Arxiu de Tradicions Populars (1928 - 1935) *

 


(Exemplars de l'Arxiu de Tradicions Populars)

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/arxiu-de-tradicions-populars-1928-1935/

divendres, 17 de setembre de 2021

Refranyer de les dones *

 


Refranyer de les dones
(Edició facsímil)

Fou un llibre publicat per Joan Amades l’any 1936 inclòs en la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars volum XXXIX que, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en edició facsímil el 2004 amb una introducció escrita per Trinitat Gilbert, la qual porta per títol: Refranyer sobre les dones per a consulta dels homes, amb un apèndix de refranys de dones per a dones on argumenta que: “El títol -Refranyer de les dones- és esquemàtic com la majoria de títols. D’entrada, pot fer pensar que és de consulta obligada per a les dones, perquè s’hi veuran reflectides. I no és així. És un títol fet per als homes, perquè ells el consultin en cas de necessitat. Per aquest motiu, crec oportú que aquesta introducció hauria de portar el títol vertader del llibre; el títol que no enganya ningú i que explica clarament què s’hi pot trobar. Així doncs, sense embuts, el que esteu disposats a llegir és un refranyer sobre les dones per a consulta dels homes, amb un apèndix (desordenat) de refranys de dones per a dones...”
Val a dir però, que ja en el Pròleg de la primera edició el folklorista també exposa que: “L’abundantíssim refrany referent a la dona és posseïdor d’una agudesa i d’una agror veritablement sorprenents. En termes generals hom pot dir que el refrany només respecta la dona sota dos aspectes: la mare i la mestressa de la llar. Els documents que la consideren sota aquests aspectes són d’una selecta ponderació que contrasta notablement amb la resta.
No hi ha dubte que els documents de sentit invictiu són d’origen masculí. Aquest fet ens planteja unes qüestions: ¿Per què la dona, en justíssima defensa, no ha creat altres refranys que la vindiquin? I, si els ha creats, per què no han pres cos en a llenguatge? I si no han arrelat, què n’ha estat la causa? ¿Per què estant el poble integrat per membres d’ambdós sexes, han arrelat els documents pejoratius i no se n’han creat de vindicadors? Hom no pot creure que la formació, i més encara la plasmació d’un refrany, sigui patrimoni exclusiu dels homes, car n’hi ha un gran nombre que han d’ésser precisament de creació femenina. I, davant d’aquests casos, hom es pregunta: Quines són les lleis que regeixen la formació dels refranys i quines les causes que dictaminen llur incorporació en el llenguatge un cop creats? Heus ací un tema d’investigació etnogràfic, lingüística i psicològica tan interessant com curiós.”
Doncs bé, a tall de mostra del llibre, explicar que: “Conta la llegenda que Eva no tenia al seu marit el respecte degut i que ell es queixà al Creador i li demanà que li concedís alguna característica que imposés respecte a la seva esposa. Déu li lliurà un pot amb uns untets i li digué que es fregués les parts del cos que millor li semblessin; allí on s’untaria li creixeria cabell. Adam se n’anà vora una font per emmirallar-s’hi i es pintà bé la cara i el cap. Mentre ho feia, Eva el sorprengué i Adam dissimuladament amagà els untets sota unes fulles i procurà distreure la seva esposa. Eva advertí el gest del seu marit i quan pogué s’afanyà a cercar el pot i a untar-se com feia el seu marit. Adam sorprengué Eva amb les mans plenes d’untets. En preguntar-li què feia, ella ho volgué amagar i es posà les mans sota dels braços. Adam, furiós, endevinà el que passava i li abocà tot el pot per damunt del cap, i d’això ve que les dones tinguin els cabells més llargs que els homes, car la untura del cap fou més intensa.” 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/refranyer-de-les-dones/

dissabte, 11 de setembre de 2021

Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, 40 anys!

 


En l’edició dels 40 anys de #FiraTàrrega s’ha projectat a la Pl. Major un audiovisual de #Calidos que m’és molt proper. Una abraçada, sempre!