Costums i tradicions d'hostals i tavernes *

 

Exemplar del llibre Costums i tradicions d'hostals i tavernes

Conté informacions que el folklorista Joan Amades va recollir relacionades amb vells allotjaments hospitalaris. El llibre fou publicat a Barcelona l’any 1936 per l’entitat editora Club d’Esports de Muntanya que, entre les accions de difusió que realitzava, tenia cura per divulgar la cultura popular. Com a curiositat, del tiratge de l’obra, a l’Arxiu Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, se’n conserva l’exemplar numerat amb el número 1 sobre paper de fil.

Pel que fa als continguts del llibre, l’autor els ordena per capítols els quals dedicarà a: hostals, fondes, tavernes, hospitalitat, menjar, beure, jocs, cançons, traginers, estudiants, bandolers... I els complementa amb sensibilitat utilitzant gravats o il·lustracions originals d’artistes com: Manuel Bas, Fermí Tubau, Alfred Vivancos i, entre d’altres, Joan Vila (d’Ivori). Respecte a les melodies que hi apareixen, gran part foren transcrites per l’inseparable col·laborador, mestre Joan Tomàs i Parès.

En relació amb les tradicions aplegades en el volum hi ha la següent que el folklorista va obtenir l’any 1921 de boca de Pepa Rossa de Barcelona   on li parlava de l’Hostal de la Morena i que diu: “Una vegada dos carreters anaven de Barcelona a València i en sortir del portal de Sant Antoni van trobar un gran carro tot carregat de palla de blat de moro. Encuriosit un dels carreters en veure tanta palla, preguntà ingènuament al seu company: -¿Per què deu servir tanta palla de blat de moro? – El company, abstret, no contesta. Darrera d’aquell carro en van trobar un altre i un altre i fins potser més d’un centenar i, encuriosit cada vegada més, el carreter seguia preguntant per què devia servir tanta palla, sense que mai el seu company li contestés. Arribaren a València i tornaren cap a Barcelona. Passades moltes setmanes i abans d’entrar a la nostra ciutat van fer posada a l’hostal de la Morena, encara existent al carrer de Sants, si bé molt desfigurat. En anar al llit el carreter interrogat veié a terra una pellofa de palla de blat de moro que havia caigut de la màrfega, recordà la pregunta tantes vegades feta pel seu company i li digué volent-li contestar la pregunta feta feia setmanes: - Per màrfegues.- Aquesta frase ha resultat proverbial i hom l’aplica quan en algun afer algú contesta d’una manera extemporània, fora de to o impròpiament. També és comú que, en sentit de defensa, aquell a qui han aplicat la frase repliqui: - la palla.- Aquesta tradició està molt estesa i s’explica de diferents maneres, si bé sempre és igual en essència, i també es localitza en diferents indrets. A Barcelona l’expliquem així i la situem a l’hostal indicat.

 

Per fer màrfegues

La palla!

(*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/costums-i-tradicions-dhostals-i-tavernes/

Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya *

 

Coberta Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya

És un llibre pòstum de Joan Amades del qual en va tenir cura Consol Mallofré, cunyada i secretària personal del folklorista, que l’editorial Selecta imprimiria l’any 1989 en motiu del mil·lenari del naixement polític de Catalunya.

Segons una nota editorial que hi ha en les primeres pàgines: Aquest llibre no és un nomenclàtor exhaustiu de les imatges de La Mare de Déu trobades en el nostre àmbit històric i lingüístic. Amb tot, l’abundor de referències que hi ha, fruit de la tenacitat, esperit de recerca i lucidesa interpretativa de l’eminent Joan Amades, fa que aquest recull, únic existent en català, sigui malgrat les possibles omissions un document inestimable de característiques exclusivament folklòriques.”

En el volum hi ha també un text introductori de l’autor en el qual remarca precisament que: “D’entre la nostra tradició mariana, relatarem allò que ens ha estat possible d’aplegar, amb preferència sobre les imatges de la Mare de Déu que la tradició suposa trobades.

Prescindirem de tota consideració històrica, arqueològica i artística, ja que aquests aspectes cauen fora del nostre camp, estrictament folklòric.”  

Doncs, per l’ocasió, com a exemple, divulgarem el recull que Joan Amades dedica en el llibre a la Mare de Déu del Vinyet a Sitges on explica que: “El senyor del castell tenia un esclau moro que treballava la terra. Un dia, cavant una vinya, trobà una imatge de la Mare de Déu. La va posar al cistell i, tot satisfet, la portà al castell. Però, quan va voler-la ensenyar als amos, no la va trobar. En tornar a la vinya, va veure-hi la imatge sota els ceps; tornà a agafar-la i li tornà a fugir; fins que comprengueren que no es volia moure d’aquell lloc, i allí mateix li van aixecar una capella. L’esclau moro es va convertir, i fou un zelós ermità, servent de la imatge.

(els raïms de la vinya on fou trobada la imatge van prendre una dolçor molt superior a la de tota altra mena raïm, i un gust com cap altre; amb aquells raïms, els sitgetans van fer un vi propi i especial, que van anomenar malvasia. Per tal de poder fer aquest vi de gran fama, van procurar que no es perdés la mena de ceps de la vinya de la Mare de Déu; i encara avui n’hi ha amb gran abundor per tot el terme de Sitges. Però no pas a fora, puix que només pot conrear-se dins el terme d’aquesta població, per efecte d’un prodigi especial de la Mare de Déu del Vinyet, que vol protegir la gent de Sitges.)

Aquesta imatge acut en ajuda de la gent de mar quan es troben en tràngols perillosos. I, més d’una vegada, la imatge ha aparegut amb el mantell mullat d’aigua de mar per haver acudit a auxiliar alguna barca en perill.

La gent de mar, agraïda del seu ajut, li feia presentalles de vaixells en miniatura, dels quals se’n veien diversos penjats a la volta del temple.

(Quan les tropes franceses tractaren de saquejar la població i de cremar la capella, la imatge intercedí i distragué la soldadesca, que no hi féu l’estrall que es proposaven de fer-hi.)

Té la festa el dia 5 d’agost.

(*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/imatges-de-la-mare-de-deu-trobades-a-catalunya/

Miquel Piris: “Fent els guions, descobreixo els personatges.”

 

Cavall Fort núm. 1540 (2026)

https://cavallfort.cat/contingut/entrevista-a-miquel-piris/

Festes i Costums dia a dia. Calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades *

 

Col·leccionable Festes i costums dia a dia

És el títol amb què setmanalment el diari Avui, l’any 1992, oferia un quadernet de 16 pàgines com a suplement als lectors. El col·leccionable de 52 números anava presentat d’un estoig de cartó amb il·lustracions populars com el ball de Mossèn Joan de Vic de Reus o, entre altres imatges, una reproducció de la Fera Malvada. El projecte de Premsa Catalana S.A. va ser una adaptació reduïdíssima dels cinc volums del Costumari Català de Joan Amades en fascicles duta a terme per Josep Lorman Roig amb l’assessorament del Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular de Catalunya. A més, la proposta oferia informació d’actes locals recopilada per la Fundació de Serveis de Cultura Popular en l’obra Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja.

I és que, el bon resultat de fons de l’empresa, sens dubte va contribuir a fer conèixer la compilació de tradicions populars del cicle anual del calendari català realitzada pel folklorista. Aquí, com a mostra, un primer fragment: “La canícula és el període de quatre a sis setmanes que va des de finals de juliol fins a finals d’agost, durant el qual sol fer molta calor. Hom creu que comença per Santa Margarida -20 de juliol- i que acaba per Sant Bernat de Claravall -20 d’agost-; d’aquí la dita: -La canícula, la monja la porta/ i el frare se l’emporta-. Els pobles clàssics van posar un lleó com a signe rector de l’esplai de temps que va del 21 de juliol al 21 d’agost, basant-se en una llegenda. Avui apareix al cel un lleó fet d’estels que empaita furiosament el Sol amb el propòsit de devorar-lo. El Sol, per tal de defensar-se i evitar que s’acosti, redobla l’ardència dels seus raigs. El temps canicular és molt apropiat per a fer pronòstics i profecies i per estudiar i iniciar-se en les arts del cel. La tradició parla de dues menes de pronòstics: els freds, que es fan el dia dels Reis i per la conversió de Sant Pau -6 i 25 de gener- i els calents, que es fan durant la canícula.”

I, per completar l’exemple, un altre resum al voltant de creences on es fa saber que: “La canícula era un bon moment per fer receptes i provar remeis. Si donaven bon resultat, tot i la malignitat que hom suposa a aquest període, és que eren prou bons. La canícula és temps de tenir les portes obertes i per tal d’impedir el pas dels lladres i mal factors, s’untava el llindar de la porta amb un ungüent fet amb fel de gat negre, greix de pollastre blanc i sang de mussol. Els pastors deien que durant la canícula era el millor temps per tallar les canyes destinades a fer flabiols, perquè sonaven més dolçament i feien més bona música. També és un bon moment per descobrir tresors amargats i mines d’or i de plata. Es posen a terra quatre fustes planes, quadrades, una mica separades, tot formant un quadre; en el forat del mig es posa un manyoc d’estopa ben sucada amb oli i s’encén. Si la flama i el fum pugen drets, sense decantar-se mica, no hi ha res; però si es decanten, vol dir que el tresor o la mina són cap aquell cantó.”

(*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/festes-i-costums-dia-a-dia/

Escatologia popular *

 

Coberta Escatologia popular

No és pròpiament un llibre de Joan Amades. De fet, és una exemplar paròdia de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars (numerat amb una fictícia xifra romana LXIX) que el trapella Institut d’Estudis Escatològics de la Universitat Minúscula de La Portella, autoeditaria (en un suposat format facsímil) fent saber en una nota final que el volum publicat l’any 1937 havia estat esborrat de la bibliografia de l’Amades.

De fet, per a bé o per a mal, al nostrat folklorista, els treballs que va escriure s’etiqueten sovint de puristes, ja que el fet de minimitzar cerques llordes, ha contribuït a donar a l’etnòleg una pàtina de carrincló i, just per això, de forma simpàtica en el pròleg d’aquest llibre imaginari perdut de l’Amades, l’erudit institut fa punta al llapis redactant al més pur estil literari semblant a l’autor dient: “Per primer cop en la Biblioteca de Tradicions Populars, doncs, no podem eludir la reproducció de les expressions autèntiques sortides del cor del poble per malsonants que ens semblin. I així com en els altres llibres cada cop que trobàvem qualsevol mot una mica pujat de to hem optat per escriure c.., c...., c..., p.., c....., p...., o m.... en aquest el lector hi trobarà escrit amb totes les seves lletres: cul, cagar, cony, pet, cardar, pixar o merda, que si no, el llibre semblaria més aviat un tractat de telegrafia que no pas de tradicions populars. Seguint la mateixa metodologia que en la resta de volums de la col·lecció, donarem un caràcter monogràfic al tema, i intentarem abarcar els tres grans aspectes del folklore: la llengua, representada pels proverbis, els jocs de paraules, les endevinalles, etc.; els costums, estudiats sota diferents aspectes, i les creences de diferents ordres.” 

I, per acabar d’arrodonir-ho en el següent paràgraf del pròleg es diu, que: “Penseu que els catalans, més enllà del -caganer- i el -cagatió-, hem incorporat ben endins del nostre quefer diari expressions relacionades amb els comportaments més bròfecs. Catalunya és un país de -cagadubtes-, -cagamandurries-, -cagacalces-, -caganius-, -caguetes-, -pixa-pins-, -pixatinters-. És la terra del -cagalàstics-, dels -pets de monja-, dels -gossos petaners-. I la tardor el bosc s’omple de -pets de llop-, -pets d’ase-, -cagamuja-, -pixacà- o -pixallits-. Quan tenim pressa -anem de cul-; si ens sorprenen, -caiem de cul- o podem quedar amb el -cul a l’aire- ; per comprometre´ns, -ens mullem el cul-; si som uns dropos és perquè -no movem el cul-; per indicar servitud, es diu que hom -besa el cul-; córrer cames ajudeu-me també es diu córrer -amb les cames al cul-; fer excessos amb el menjar l’alcohol o altres coses, consisteix en -posar-se fins al cul-; i si algú ens emprenya, diem que ens -dona pel cul-. Aquell que és un fatxenda, -fa el merda-; a qui li van malament les coses, en diem que ha -aixafat merda-, o també en podem dir que -du merda a l’espardenya-; i d’aquell que és desendreçat hom diu que -deixa la merda allà on caga-. Els embriacs -agafen un pet- o -van pets-; i trobar-se de cop i volta en algun lloc o amb alguna cosa, també es diu -trobar-s´hi de pet-. Guarnim els nostres llibres amb -culs-de-llàntia-, i tots coneixem -culs de taverna-, -culs de mal seient-, gent que -pixa aigua beneita-, amics que són -cul i merda- o hem sentir dir que hom és -com el cul d’en Jaumet-. 

I, per acabar, res millor que fer-ho cantant una les lletres obscenes que recull el llibre: 

Josep Antón, Josep Antón

on tens la dona?

-       A dalt del llit, a dalt del llit

que no està bona.

-       Què li darem, què li darem

per medicina?

-       Un parell d’ous, un parell d’ous

i una sardina.

(*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/escatologia-popular/

El Pirineu, tradicions i llegendes *

 

Coberta El Pirineu, tradicions i llegendes

Va veure per primera ocasió la llum l’any 1949 com a treball de bibliòfil de Joan Amades amb l’aportació d’il·lustracions xilogràfiques d’Enric Cristòfol Ricard i coloració de Manuel Barragan en una edició de Pere Pujol Casademont a La Llumenera de Barcelona. El llibre fou presentat dins d’una capsa de cartó seguint el mateix disseny que l’editor ja havia utilitzat amb anterioritat en fer un volum dedicat a Montserrat (on en aquella ocasió, a fi d’evitar la censura l’autor, en el pròleg, va signar que era escrit el 1935). Doncs bé, precisament també aquí, en l’apartat introductori del llibre, entre altres explicacions Amades manifesta que: “Aplegar la gran profusió i diversitat de tradicions que estotgen aquest gran eixam de muntanyes esteses de mar en llarg rosari i que hom coneix per Pirineus és feina llarga. D’altres recercadors ens han precedit, especialment bascs i francesos, que han girat llur vista devers ponent i no han albirat les gaies regions mediterrànies.”

Dit això, per una altra banda, cal explicar que anys més tard i de la mà de Garsineu Edicions, el 1997 es va reeditar de nou el llibre en format facsímil dintre de la col·lecció Biblioteca Pirinenca núm. 24. Ara bé, respecte als relats que hi ha en l’obra del folklorista en reproduïm el que fa referència al Castell de Milany on: “Diu la tradició que el senyor d’aquest castell, que s’aixecava entre Besora i Montesquiu, visqué mil anys i que el veritable nom hauria d’ésser -d’en Milanys-. Un dels seus familiars, anomenat Pla de Falgars, volgué protegir l’església de Vallfogona, que es trobava al peu de la muntanya on s’alçava el castell, i tragué una grossíssima campana de la capella que hi havia al recinte fortificat. Tot i pesar molts quintars, se la va emportar a coll cap a la parròquia. Perquè li balancejava arrencà un gros faig, que féu servir de socoll, recolzant-lo damunt de l’espatlla que duia descarregada, per poder evitar el balanç de la campana.

Tot baixant va passar per una era; els batedors irònicament li van dir que semblava que anava un xic carregat. Mossèn Falgars els contestà que, si bé hi anava un xic, encara podria portar una mica de blat, si li’n volien donar, per ajudar les obres de l’església. Els batedors li oferiren el que pogués portar. N’omplí el buc de la campana, en el qual en van cabre set quarteres.

En agraïment a haver reconstruït el temple, el nostre heroi hi fou enterrat, al peu de la porta d’entrada. Damunt de la tomba es llegeix:

 

Si a l’església de Vallfogona vas,

tant quan entraràs

com quan sortiràs,

trepitjaràs la tomba

de mossèn Falgars.”

 

 (*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-pirineu-tradicions-i-llegendes/

Guia de festes tradicionals de Catalunya *

 

Coberta del llibre Guia de festes tradicionals de Catalunya

És un llibre de Joan Amades publicat l’any 1958 per l’Editorial Aedos on el folklorista ordena, de forma cronològica, notes etnogràfiques necessàries per a visitar aplecs, processons, fires... que, en el moment que foren descrites, es mantenien en actiu en terres de parla catalana. El treball va acompanyat de fotografies festives en places i carrers (recurs poc habitual en la producció de l’autor) i de gravats xilogràfics.

Pel que fa al pròleg de la publicació, Amades explica que: “Per a descriure els costums de l’any en el nostre costumari ens calgueren cinc volums que sobrepassen les cinc mil pàgines i dels quals resten actualment i aproximadament vivents els que descrivim en aquesta obra. I ens ve el dubte de si ens en devem doldre o no; el món avança; l’evolució de l’univers és constant, tot passa i es canvia i poca cosa és estable. Qui sap si quan el costum desapareix obeeix a factors biològics que ho determinen, i potser no hem de doldre’ns massa que la roda de la vida faci el seu curs. Nosaltres, però, ens el considerem fidels a l’agre de la terra i que ens apassionem per les valors de la nostra cultura tradicional, sentim de no haver nascut un parell de segles abans perquè hauríem pogut fruir del nostre policrom costumari en tota la seva radiant esplendor”.

I, més endavant, en acabar la introducció, l’escriptor afegeix: “Gosem esperar – i aquest és el nostre més fervent desig – que la lectura d’aquesta obra avivi el desig de recórrer materialment les contrades ací esmentades per viure i fruir en l’ambient autèntic i en l’esplendorosa realitat les festes més belles – que són poesia i tradició – del nostre poble”.

Com a mostra de les anotacions que hi ha en la guia, en llegim la que dedica el Dijous Sant a Verges on diu: “Abans de sortir la processó es representen tres passatges del Drama Sagrat de la Passió: la conversió de la Samaritana, la presa a Getsemaní per part dels jueus, que té lloc en una plaça, i el jutjament de Jesús per Pilat, que es fa dalt d’un cadafal aixecat en una altra plaça. Després d’aquestes escenes s’organitza la processó. Hi pren part una representació de la Dansa de la Mort, formada per un minyó amb una dalla que salta contínuament al so d’un tabal i per uns infants que duen un plat de cendra i una esfera de rellotge, els quals es mouen d’acord amb el de la dalla. Van vestits d’esquelet.

Aquesta notabilíssima representació viva de la Dansa de la Mort és l'única que avui es celebra arreu del món. També formen part del seguici un grup que figura Jesús amb els dotze apòstols, els quals, durant tot el curs, reciten parlaments propis de la conversa dels Sant Sopar. Vers el final del concurs hi figura Jesús amb la cresta al coll voltat de jueus que contínuament l'aporrinen i l'insulten evoluciona un nombrós estol d'armats. Durant el curs, Jesús cau tres vegades, els jueus intensifiquen llur fúria contra Crist i fan un ball rodó al seu entorn mentre és a terra. Vers l'acabament del curs despullen Jesús de la seva túnica i els soldats se la juguen als daus. El conjunt és d'una rusticitat graciosa i constitueix un document notabilíssim d'espectacle de plaça."

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/guia-de-festes-tradicionals-de-catalunya/