No és pròpiament un llibre de Joan Amades, però indirectament, sí que ho és. Per naturalesa, en el món editorial, s’entén per colofó una inscripció posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc, la data i altres circumstàncies referents al volum editat. A tal efecte, l’Associació Cultural Joan Amades, en acabar la reedició de les 42 monografies que integren la Biblioteca de Tradicions Populars, va voler agrupar els colofons en un llibret extra fent saber, com explicava Jan Grau, que: “El darrer volum de la col·lecció és com el laberint del joc de l’oca, o potser també un joc de talla i enganxa, un retallable un cop està muntant, o com les nines russes. El Colofó de colofons és en primer lloc un recull d’això mateix, dels colofons de cada un dels llibres de la Biblioteca de Tradicions Populars, a ben segur descobridors de la vessant més trapella i divertida de Joan Amades. Cada colofó està il·lustrat amb gravats d’època, adients al tema i compta amb text de contingut ben peculiar, molt peculiar. Finalment és un homenatge a tots els prologuistes i al mateix Joan Amades, autor de tots els llibres, seleccionant dos pensaments, un de l’autor i l’altre del prologuista, pensaments que m’han colpit, que m’han fet reflexionar, m’han sorprès o m’han arrencat un somriure. Pensaments que m’han fet pesar.”
Per l’ocasió
i recollint precisament aquest esperit, el Jan amb el suport d’en Jaume
Capdevila “Kap” com a ninotaire d’un
divertit Amades van tancar el Colofó dels
colofons amb la següent facècia:
AQUEST
COLOFÓ ÉS EL QUE CLOU EL LLIBRE QUE COLOFO-
NA LA REEDICIÓ
DE LA BIBLIOTECA DE TRADICIONS
POPULARS,
OBRA DE JOAN AMADES ENTRE 1933 I 1937.
INICIADA AL
GENER DE 2001, COM SI ENS
L’HAGUESSIN
PORTAT ELS
REIS I ACABADA AMB PENES I TREBALLS,
NOU ANYS
DESPRÉS PELS SANTS INNOCENTS I
AMB LA LLUFA
PENJADA, ÉS A DIR QUE TOT
I TENIR
ORDINADORS HEM TARDAT CINC
ANYS MÉS QUE
EL MESTRE, I AIXÒ QUE
NOMÉS HAVÍEM
DE FER ELS PRÒLEGS.
LES
REEDICIONS HAN VIST LA
LLUM DE LA
MÀ DE L’ASSOCIACIÓ
JOAN AMADES
I EDICIONS EL
MÈDOL ENTRE
L’ANY DE
LA LLUNA EN
UN COVE
I EL DE LA
CRISI, A
VELOCITAT
D’AVE,
ÉS A DIR A
PAS
Al cop d’una estona d’haver
començat la travessia es van acostar uns núvols foscos i espessos, negres i
amenaçadors.
Una mica inquiet, el savi va
demanar al barquer si no creia que tindrien mal temps.
-
Us ho sabria pas no dir – va dir el barquer.
Tot estanyat per aquella
manera de parlar el savi li va preguntar:
-
Que no heu après mai de gramàtica?
-
No – va dir el barquer.
-
Doncs ja podeu dir que heu perdut la meitat de
la vostra vida.
El barquer va restar
silenciós. Al cap de poc aquells núvols van cobrir tota la volta del cel, es
van fer encara més espessos, i es va posar a bufar un vent terrible, amb uns
xiulets que feien esfereir. Les aigües del llac van començar a bellugar-se i
aviat van omplir la barqueta on anaven els dos viatgers.
Aleshores el barquer va
preguntar al savi:
-
Digueu: no heu pas après mai a nedar?
-
No – va dir el passatger.
- Doncs aleshores, mestre, ja podeu dir que heu perdut la vida sencera, perquè ens enfonsem sense remei.
Text i locució: Albert Jané
Il·lustració: Ricard Castells
El fill era el típic jove
americà eixelebrat que havia renunciat a l’empresa i l’ordre familiars per
anar-se’n a la Marina voluntari. L’inesperat merder del Golf va posar el pare
contra les cordes. Però l’home es va refer aviat: si sobrevivia, el noi
aportaria un gran prestigi a l’empresa quan s’hi incorporés a la tornada,
cansat d’aventures. I, si hi deixava la pell, la foto d’un militar jove, caigut
per la Pàtria, penjada a la paret del seu despatx, faria el pes en un mercat
que per força s’havia de reactivar amb la victòria.
