Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918 – 1991) *

Maria Aurèlia Capmany i Farnés

... Tan mala fama tenia el folklore, en el món intel·lectual català, que introduir els estudis de folklore al Congrés de Cultura Catalana em va costar una batalla. En un moment de la discussió mentre se’m proposava que el folklore, si tant interès hi tenia, podia anar com un subsubàmbit dintre de l’àmbit d’Esport i Lleure, el meu contrincant em va dir:

-       Però, Maria Aurèlia, els folkloristes són impossibles, son capaços de parlar-te dels càntirs negres de Verdú!

Jo, amb cara de Buster Keaton, vaig contestar-li:

-       La terrissa negra de Verdú és importantíssima!

Em va somriure amb aire entristit pensat sens dubte: “Vet aquí una sortida de peu de banc de la Capmany.”

Amb tot, aquesta vegada el Folklore va tenir uns bons avaladors: uns lingüistes, un historiador-arqueòleg, i es va decantar definitivament la balança quan vaig poder explicar que un llicenciat en Filologia acabava de fer una tesi doctoral sobre el material rondallístic, classificat segons el mètode, estranger com no n’hi ha! d’Armet Thomson...

 

El fragment llegit de Maria Aurèlia Capmany forma part del pròleg El pas de l’any i la vida del poble que va incloure el 1982 en la reedició de l’obra del seu pare Aureli Capmany: Calendari de Llegendes, Costums i Festes Tradicionals Catalanes (1951)

Escriptora, pedagoga i política va militar en l’antifranquisme, el socialisme i el catalanisme. Lluitadora per les llibertats individuals i col·lectives, en particular de les dones, cultivà l’assaig, la narrativa, el teatre, la novel·la, el periodisme i les traduccions.

Referent intel·lectual durant la segona meitat del segle XX, entre el pensaments sempre va tenir present la cultura popular que heretà amb profunditat tant per branca paterna com materna ja que fou neta del paremiòleg Sebastià Farnés i de progenitors sensibles a les tradicions. Per tot plegat, no ha de sorprendre l’especial interès a recuperar reculls folklòrics familiars, com també succeí de nou el 1980 amb El cançoner popular (1901 – 1913) del seu pare on redactaria un text introductori.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-aurelia-capmany-i-farnes-barcelona-1918-1991/?fbclid=IwAR257DB3gxy70bReHpiAxG8mre2N604GsVIY9nwYiMKbOVmnmDmo_FTcgIc

Consol Mallofré i Coca (St. Quintí de Mediona, 1902 - Barcelona, 1995) *

 

Consol Mallofré i Joan Amades (Foto: DGCPAC)

Per Corpus, al pati de l’Hospital guarnien l’ou com balla, i era obligat entre la quitxalla del barri anar-hi a passar hores i hores. El diumenge de la vuitada, el matí, es feia una processó que voltava pel pati de l’Hospital i era destinada especialment als pobres malalts, els quals, si la malaltia els ho permetia, sortien a veure-la des de la galeria. En aquesta processó concorrien els gegants de la ciutat, però com que eren tan alts i no passaven per la porta del carrer de l’Hospital, que era per on entraven al pati, els havien de passar ajaguts. Tota la canalla ens concentràvem vora de la porta per on entraven els gegants per tal de veure els capitells i el fustam interior que forma i sosté el ninot, vista a la qual donàvem una importància molt extraordinària, i després ens alabàvem que havíem vist “el c... de la geganta”, i això donava to i categoria...

 

El fragment llegit: Corpus, fou redactat pel folklorista Joan Amades i es troba inclòs dins del llibre Quan jo anava a estudi que, de forma pòstuma, l’any 1982 la secretària personal i cunyada de l’autor, Consol Mallofré, va vetllar per publicar.

El compromís adquirit amb la divulgació de l’obra de l’escriptor, però, arranca d’ençà que aquest es va casar amb la seva germana Enriqueta Mallofré fet que va propiciar que anés a viure amb la parella per dedicar-se a nivell laboral a fer tasques administratives i distribució de llibres sobre cultura popular. Amades patia dificultats de salut i el suport que li va oferir es va estendre fins a la creació de l’Associació Cultural Joan Amades el 1995.

Si bé no va signar cap llibre, la dedicació al costat del folklorista és un clar exemple de treball a l’ombra de l’artífex del Costumari Català. Tant és així, que, més enllà de la mort d’Amades l’any 1959, continuà difonent de forma incombustible estudis inèdits com aquest on apropa apunts d’infància de l’etnògraf barceloní.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/consol-mallofre/

Arxiu de Tradicions Populars (1928 - 1935) *

 

(Exemplars de l'Arxiu de Tradicions Populars)

En Xixanet era un noi petit, petit, i tot ple eixurit.

Un dia sa seua mare, que era una pobre viuda ben pobre, me li diu:

- Té, aquí tens es citrill: vés-me a cercar una grossa d’oli; emperò no t’aturessis pas a sa plaça a jugar a baletes, que es bailets te trencarien es citrill, i poc hi ha més diners que aquests sis cortos en tot casa.

En Xixanet pren es citrill i es sis cortos, i sen’hi va corrent.

En anar, poc s’hi va aturar a sa plaça, per més que sos companys el cridessin; emperò a sa tornada, quan ja duia es citrill ple, no se’n va sebre estar. Deixa es citrill en terra i se posa a jugar a baletes.

Tot jugant jugant, una baleta toca es citrill i me li trenca.

En sent a câ seua, sa mare enquimerada de veure que torna amb ses mans buides, me li crida:

-       Així te n’anessis al dimontri!

Es dimoni, en sentir-ho, se n’hi va corrents, i se’n porta es noi.

Llavors, sa mare, que no ho volia fer tan fort, se’n corre a sa capella i se posa a cridar, tot agafant sa imatge de sa Mare de Déu per ses faldilles.

-       Mare de Déu d’es Socors! Correu, ajudeu-me, que es dimoni se m’emporta es meu noi!

I vet aquí que sa Mare de Déu se’n baixa de l’altar ben de pressa; tan de pressa, que encara va trobar es dimoni a mig carrer, i amb un bastó rodó que va agafar de darrera la porta vinga pegar-li, vinga pegar-li: tant, que fins li va trencar ses banyes.

Llavors es dimoni deixa en Xixanet i arrenca a córrer, que no va parar fins a ser a l’infern.

I conten que, quan es altres dimoniets el veren arribar tot esborniat, mal parat i sense banyes, li preguntaren:

-       D’on véns?

I ell va respondre:

-       De Tossa!

 

Recollida per Júlia Farnés i Pagès, la rondalla: En Xixanet fou publicada a la revista Arxiu de Tradicions Populars, la qual va ser dirigida pel folklorista Valeri Serra i Boldú entre els anys 1928 – 1935. En un inici, l’objectiu de la publicació era recopilar materials de tradició popular en un total de 12 volums, però l’embat de la Guerra Civil i la mort del director l’any 1938 en varen aturar en el 7è fascicle el projecte.

En relació als noms dels col·laboradors hi ha el mateix pare de la Júlia, Sebastià Farnés, així com també, destacats autors: Rossend Serra i Pagès, Joan Amades, Ramon Violant, Antoni M. Alcover, Apel·les Mestres...

Ara bé, cal emmarcar en especial en el corpus de l’obra la implicació de fins a 32 dones folkloristes: Caterina Albert, Sara Llorens, Adelaida Ferré, Joana Vidal, Maria Gràcia Bassa, Maria Baldó, Mercè Ventosa... que realitzaren un total de 53 aportacions en la conservació, catalogació i divulgació de materials. 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/arxiu-de-tradicions-populars-1928-1935/

L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922 - 1936) *

 

(Volum de l'OCPC)

A les tres de la tarda tornàvem a posar-nos en camí per anar a continuar la nostra feina a “cas Melons”, hort on vàrem ésser un d’aquests dies passats i amb els masovers del qual quedàrem d’acord per tornar-hi avui.

Veritablement la il·lusió i l’esperança fan fer molts miracles. Diem això perquè considerem que per emprendre una excursió a peu, a les tres de la tarda d’un calorós vuit de setembre, són indispensablement necessaris aquests dos factors.

Cap a dos quarts de cinc arribàvem a la nostra meta, on ens fèiem la il·lusió de trobar la recompensa.

Després de descansar una estona hem començat les nostres exhortacions a tots els presents, que eren molts, ja que sembla que a cas Rosset (nom de la casa on hem anat a parar) hi busqui refugi tothom. Ens seria difícil descriure la gent que hi havia, perquè n’hem vista tanta que si comencéssim no acabaríem mai. Però entre tota aquesta concurrència no hi havia encara na Maria Togores, aquella noia que l’altre dia ens va cantar dues cançons. L’han cridada i no sé qui ha dit que no era a casa seva en aquell moment. No cal dir com ens ha caigut aquesta notícia. Aleshores hem mirat si d’entre aquella multitud podíem treure alguna cosa aprofitable; però de cap manera, tothom enraonava alhora i poques coses podíem dir nosaltres. Sols un noiet, fill de la casa, era el que es prenia més seriosament l’assumpte i calia veure amb quin delit feia propaganda a l’un i a l’altre perquè ens complaguessin. Per fi una dona de les presents, na Maria Juan (a) “Donada”, natural del Vivero, ens ha cantat Mumare de fred i febre malalta comenà a estar. Mentre estàvem treballant amb ella, ha vingut na “Tabaquera” i ens ha dit que sabia aquella mateixa cançó amb una altra tonada, la qual també hem recollit...

 

El fragment llegit forma part de la Memòria que la folklorista Dolors Porta Bauzà va redactar el dia 8 de setembre de 1935 a Es Vivero (cas Melons) en la Missió que li va encomanar l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya pels voltants de Palma. De fet, l’OCPC fou un projecte de recerca etnomusicològica impulsat pel mecenes cultural Rafael Patxot a propòsit del llegat de Concepció Cibis vídua de Romaguera l’any 1922 i que la Guerra Civil va estroncar el 1936.

Durant aquest període diferents col·laboradors van recórrer els Països Catalans en cinquanta-cinc missions transcrivint i recopilant materials musicals i literaris d’origen popular on redactaven en les memòries  les seves impressions i vivències que acompanyaven amb fotografies dels informants.

Majoritàriament els investigadors foren equips formats per homes però, també, hi participaren en els treballs de camp quatre excel·lents folkloristes femenines: Palmira Jaquetti, Maria Carbó, Mercè i Dolors Porta.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/lobra-del-canconer-popular-de-catalunya-1922-1936/

Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona de Barcelona *

 

(Alguns escrits del professor Rosend Serra y Pages)

A vos, En Rosend Serra y Pagés, el del viure noble, el del viure auster, el del viure laboriós; a vos, el del cor generós, el de ment privilegiada, el d’esperit cultivat; a vos, que heu esmerçat lo mellor de la vostra vida a la ensenyansa, y que heu fet d’ella un sacerdoci.

Nosaltres, dones catalanes, que hem tingut set de saver y hen acudit a la vostra paraula trovant sempre en ella comprensió y llum, venim avuy a ofrenarvos el present aplech de treballs vostres.

Alguns són inèdits. Altres els teníeu escampats ça y enllà en publicacions heterogenies ahont el valer llur quedava ab el temps mitg oblidat. Nosaltres, que’ls considerèm importantíssims, y alguns, en llur genere, únichs, hem volgut aplegarlos en un sol volum perquè no passessin el risch de perdres o restar desconeguts dels catalans de les futures generacions.

Compreneu, oh Mestre, tot el valer de vostra tasca? Compreneu també tota l’admiració que heu despertat en nosaltres?

Pera homenatjarvos no hem trobat res més digne que la vostra pròpia obra. A ella hem hagut d’acudir pera posarnos a l’alçària de la vostra noblesa y sapiència...

 

Amb aquestes paraules d’Ofrena, l’any 1926, les alumnes de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona de Barcelona dedicaren el llibre titulat: Alguns escrits del professor Rosend Serra y Pages a qui va ser el seu mestre en l’estudi, la formació i la recerca folklòrica.

Dirigida l’obra per una de les principals deixebles, Sara Llorens Carreras, el volum a més de recopilar documents del mestre, adjunta una relació de noms i cognoms que esdevé providencial per descobrir que l’abast de les nocions folklòriques del professor arribaren a més de 68 alumnes.

Maria Baldó, Gràcia Bassa, Adelaida Ferré, Joana Vidal, Narcisa Freixas... i, així, fins a la fi de la llista, desenvoluparan sensibilitats culturals (algunes aquí contrastades) en la salvaguarda del patrimoni immaterial popular català.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/escola-dinstitutrius-i-altres-carreres-de-barcelona/ 

Palmira Jaquetti i Isant (Barcelona, 1895 - Els Monjos, 1963) *

 

Palmira Jaquetti i Isant

Riure d’infants, neix un món

de l’una a l’altra rialla,

pura rialla que es don

a l’encís de l’ou com balla.

 

Roda que roda el molí,

xeixa de joia moldria

de rialles sense fi,

dring de l’or de l’alegria

 

de tots els infants del món

al voltant de l’ou com balla.

Infants amb estels al front

i al cor la picabaralla

 

que se’ls endurà, durà,

picarols d’eterna festa.

Blanca sorpresa, a la mà

l’animeta al joc es presta

 

com suspesa al pur cristall

de l’aigua viva, tan viva

com el néixer d’un cavall

o de la vela que tiba.

 

Blanc clofollet, ves què et mou

al ritme de l’hora clara.

De la dansa no dir prou,

I a riure, i a riure encara...

 

L’Ou com balla és una composició poètica de Palmira Jaquettí que va presentar en els Jocs Florals de la llengua catalana de Tolosa de Llenguadoc en l’exili. Llicenciada en Filosofia i Lletres, ocupà una càtedra de literatura francesa i es dedicà amb passió a l’ensenyament escolar.

Traductora, compositora, folklorista... participà en missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en terres de la Vall d’Aran, l’Alt Urgell i Andorra creant més de 10.000 fitxes informatives de cultura popular on descriu de manera detallada els llocs que va visitar en  companyia de Maria Carbó, Mercè Porta, Enric d’Aoust o tota sola, entre els anys 1921 i 1940.

En relació a la producció artística i de recerca, en la Biblioteca de Catalunya i en l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat es conserven documents originals de les obres i estudis realitzats. Respecte als llibres publicats, destaca el recull de poesies: L’estel dins la llar (1938) així com els reculls musicals: Mis canciones navideñas (1943) i Trenta cançons nadalenques per a cant i piano (1952).  

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/palmira-jaquetti-i-sant/

Dolors Anglada i Sarriera (Lola) (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984) *

 

Dolors Anglada i Sarriera (Lola)

A aquelles tres nines de fusta tallada al tron que van fer-me conèixer l’afecció per les nines de la vellúria, jo els servo un primer lloc en els records dolços de la meva vida. Podem dir que elles van fer-me penetrar en un món meravellós que per sempre més amortiria les asprors naturals del viure.

Les nines de fusta tallada perduraven encara en l’època de les nines “pepes”, que vingueren després. Aquestes nines eren fetes al torn, per bé que algun artesà destre també les construís a cops de burí o de ganivet per tal de mostrar la seva mestria o per avaluar la seva tasca; per això no trobem en aquestes nines dues fesonomies idèntiques, perquè després de tallades les pintaven a mà. Totes són obra dels hàbils artesans del vuitcents que saberen copiar l’esperit i la gràcia femenines del seu temps, habilitat que corprèn en el món d’aquestes nines de fusta articulades de començos del segle dinovè. A cada època tot va en un acord i és reflex de l’ésser que la viu...

El fragment escollit de: Les meves nines de Dolors Anglada i Sarriera, popularment (Lola), forma part del darrer llibre que va escriure i il·lustrar: Les nostres nines (1983) on l’autora evoca records d’infantesa i formes de vida d’un passat perdut.
Escriptora, dibuixant, decoradora, ceramista, escultora… estudià a l’Escola Llotja de Barcelona. Col·laborà en revistes infantils com: En Patufet, En Jordi, La Mainada, La Rondalla dels Dijous, Virolet, La Nuri (que va fundar, dirigir i editar) així, com també, treballà per al setmanari el Cu-cut! i va esdevenir la primera dibuixant professional catalana.
Il·lustrà obres de Josep Carner, Carles Riba, Oscar Wilde, Lewis Carroll, Charles Perrault… a la vegada que obtingué reconeixement  amb els llibres: En Peret (1928), Margarida (1929), Monsenyor Llangardaix (1929), Narcís (1930) i El més petit de tots (1937) que va escriure i dibuixar.
Compromesa amb la causa catalana i la democràcia, la Guerra Civil afectà la seva mirada artística cap una obra més de caràcter evocatiu i folklòric. Visions Barcelonines (1952 – 1958) amb Francesc Curet,  La meva casa i el meu jardí (1958) o Martinet  en són exemples.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/dolors-anglada-i-sarriera-lola/

Mercè Ventosa i Roca (de Marca) *

 

Mercè Ventosa i Roca (de Marca)

Una vegada hi havia un gegant cec que vivia en un castell molt gran i mot guapo, i no hi havia volgut deixar entrar a ningú.

Aquest gegant tenia molts pastors que li guardaven el bestiar, i entre ells n’hi havia un de xic, que era molt guit, molt guit, i un dia va voler entrar al castell.

D’entrar no costava gaire, però el que costava era sortir-ne; perquè el gegant a la nit feia entrar tot el seu bestiar sense comptar quants n’hi havia, i al ser al sant-demà matí s’eixancarrava davant d’una portella petita del castell, i feia passar tot el bestiar per entre mig de les cames, i amb la mà els tocava i anava comptant, i els cinc últims se’ls quedava per menjar aquell dia. Quan anaven passant anava dient: “Passa, tu que portes llana; passa, tu que llana portes.” I si algú que no fos bestiar volia passar, llavors deixava quatre bens i es menjava la persona. I veus-aquí, que el pastoret va tafanejar tot el castell, i després els maldecaps eren per sortir-ne. Com t’ho faràs? Com t´ho deixaràs de fer? Rumia que rumiaràs, va anar al corral i, amb una ganivet que portava va espatllar un corder i es va posar la pel, i així, al ser al sant-demà matí, va caminar a rosegons, i el gegant se va creure que era un corder i va poder passar sense que el gegant se’l mengés.

 

El Pastoret és un text publicat per la folklorista i pintora Mercè Ventosa i Roca (de Marca) al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya l’any 1910. Alumna de Rossend Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona, va destacar com a recol·lectora i transmissora de materials, els quals es conserven dipositats al fons del seu mestre a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Pel que fa a l’autora, malauradament, són escasses les dades biogràfiques que se’n disposen. Filla de fabricants tèxtils, es va casar amb el metge Isidre Marca Ripoll compaginant, de forma professional, tasques de comptabilitat en l’empresa familiar, la creació artística i la recerca folklòrica tot investigant la influència de la mitologia grega en la rondallística catalana.

Conferenciant en el I Congrés Excursionista de Catalunya, publicà articles a l’Arxiu de Tradicions Populars; a Catalana: revista setmanal així, com també, col·laborà en l’edició del llibre: Alguns escrits del professor Rossend Serra i Pagès, com a deixeble. 

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: 

https://festafesta.cat/merce-ventosa-i-roca-de-marca/?fbclid=IwAR0FIn7ZVMhK7dmtWOL76uuvsDRZDNQZnPdQEhv7TprBzD6xGPfpRnMA2XA

Maria Baldó i Massanet (de Serra) (de Torres) (Hellín, Albacete, 1884 – Tolosa de Llenguadoc, 1964) *

 

Maria Baldó i Massanet 

Tot el que fa referència als infants hauria de merèixer per tothom el respecte més pregon, perquè la infantesa, llavor de pobles, és sempre la cridada a desenrotllar les característiques ètniques.

En conseqüència, els jocs d’infants han d’ésser pel folklorista objecte de l’atenció més acurada, ja que tenen, entre d’altres, les següents valoracions: Són un mitjà d’enfortiment i desenrotllament físic; estimulen els petits a una disciplina social, car són reglaments; són la manifestació espontània i natural de les activitats intel·lectuals i de sensibilitat i d’enginy dels petits, ço que permet de dirigir-los psicològicament amb coneixement de causa; constitueix el gresol on es manifesten les passions humanes que germinen en la infància, les quals, per tant, es poden depurar si així ho procuren els pares i els mestres; i, en fi, són la tradició que lliga a generacions passades amb les futures per mitjà de la il·lusió més preuada: els fills.

Per tot això, en aquesta publicació no podia mancar la interessant manifestació folklòrica que avui comencem. I recomanem a llegidors, pares, mestres i sociòlegs, que contribueixin a què no es perdi.

 

Jocs d’infants

Arxiu de Tradicions Populars, Maria Baldó de Torres. (Vol. II pàg. 104)

 

Les reflexions que fa en l’article Jocs d’Infants a l’Arxiu de Tradicions Popular és un exemple de la versatilitat de l’autora que gira entorn de la pedagogia, el folklorisme, el catalanisme republicà i el feminisme.

Fou directora del grup escolar femení, La Farigola, del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1923. També, col·laborà en publicacions com: La Veu de Catalunya, El sol·licitant, Art Jove, Companya o, entre d’altres, Tramontane.

Com a alumna de l’escola d’Institutrius, va escriure el treball: Notas sobre las mujeres del Quijote. A més, impartí cursos sobre cultura femenina, realitzà conferències, emissions radiofòniques, així com també publicà: El libro del hogar on reflexionà sobre l’educació de les dones i el treball femení.

El compromís social la portà a signar el Manifest de les Dones de Catalunya i el Manifest intel·lectual a favor de la llibertat i contra el feixisme. Finalment, el 1939 s’exilià a la Catalunya Nord on es feu càrrec de la Residència d’Intel·lectuals exiliats. 

 (*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-baldo-i-massanet-de-serra-de-tous/

Maria Gràcia Bassa i Roca (de Llorens) (Llofriu, 1883 – Buenos Aires, 1961) *

 

Maria Gràcia Bassa i Roca (de Llorens)

Va fugint el sol brillant

que omplia d’or el paysatge;

els aucells passen, xisclant

pel cel pur, sense un celatge.

 

El crepuscle, impressionant

dels xiprers daura´l fullatge;

l’hora es bella y es vibrant

en la solitud selvatge...

 

Ha florit el primé’estel

entre la blavor del cel...

De l’arbreda, perfumada,

surt el cant d’un rossinyol.

Baxa per un corriol

Un pastor ab sa remada.

 

El poema Paysatge Empordanès és un cant a l’amor patri de la poetessa, periodista i traductora nascuda a Llofriu la vida familiar de la qual la va traslladar a Argentina. Admiradora de les recerques folklòriques de la seva cunyada Sara Llorens, les dues foren deixebles de Rossend Serra i Pagès amb qui van col·laborar en investigacions sobre tradicions populars recollint dites, refranys, poesies... i, cosa semblant va fer també amb la seva mare, Irene Rocas,  en el Diccionari català-valencià-balear de Mossèn Antoni M. Alcover.

Premiada en diferents Jocs Florals, va utilitzar diversos pseudònims com: Alidé, Maria Muntanya, Núria Montseny, Gracieta... també publicà articles a Catalunya Artística, La Crònica de Palafrugell, Feminal i en especial a la revista Ressorgiment de Buenos Aires.

De fortes conviccions religioses, catalanista, feminista, esperantista... va editar els reculls de poesia Espais de llunyania (1919) i Blanca florida (1933), deixà però inèdits un estudi sobre costums, personatges i paisatges Els camins de la Pampa argentina i un aplec de traduccions de poetes argentins al català.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-gracia-bassa-i-roca-de-llorens/

Joana Vidal i Tarragó (Barcelona, 1882 – 1957) *

Joana Vidal i Tarragó

Una vegada, un home se n’anava cap a Camprodon i, passant cap a Pardines, es va perdre, arribant a un lloc desert on es va ajeure per dormir. A la nit sentia unes veus que deien:

-       Tira-i de Taga!

I pom! , queia una pedra als seus peus sense tocar-lo.

-       Tira-li de Puigcerveris!

I pom!, una altra pedra. I anaven dient:

-       Tira-li de Taga!

-       Tira-li de Puigcerveris!

I pom!, pom!, anaven caient pedres al seu voltant, que van marcar un pas sense tocar per res l’home. Els que tiraven les pedres eren els gegants de Taga i de Puigcerveris, i les pedres marcant el jaç encara hi són, i en diuen el jaç de l’home.

Hom diu que abans hi habitaven el gegant i la gegantessa.

El jaç de l’home és un dels materials de Joana Vidal i Tarragó que va ser divulgat pel seu net, Joan Soler i Amigó, en el llibre: Joana Vidal, folklorista (2010). Alumna de Rossend Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona recopilà documentació en l’àmbit de la rondallística i, part de les recerques realitzades, es troben custodiades en el fons personal del mestre a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona agrupades en cançons, creences, jocs, oracions i pràctiques curatives.

Publicà articles a Art Jove, Arxiu de Tradicions Populars, Catalana, El Puigmal i, entre d’altres, Una vegada... Animada pel seu mestre, realitzà conferències en espais com el Centre Excursionista de Catalunya analitzant les relacions entre les rondalles catalanes i les aràbigues, on va utilitzant el comparatisme com a mètode d’estudi. Les mil i una nit i les rondalles catalanes, Rondalles aràbigues i, 7 rondalles d’Orà són mostres de l’aportació que va fer en aquesta línia en la divulgació de la cultura popular.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/joana-vidal-i-tarrago/

Adelaida Ferré i Gomis (de Ruíz de Narváez) (Barcelona, 1881 – 1955) *

Adelaida Ferré i Gomis (de Ruíz de Narváez)

La guineu i el galàpat van fer una jugada de qui seria primer en un tal hostal, i el que arribaria l’últim havia de pagar el dinar a l’altre.

Aleshores el galàpat se posa a caminar i la guineu a córrer per diferent camí.

La guineu, quan va ser a mig camí, se va parar i es va posar a dormir. Va pensar: “El galàpat tot just deu sortir”.

El galàpat, amb el seu pas, va anar caminant caminant sense aturar-se mai fins a arribar a l’hostal.

La guineu, quan se va despertar, se va posar a córrer altra vegada i quan va arribar a l’hostal va cridar:

-       Galàpat, ¿on ets?

-       Aquí, que fa rato que t’espero

-       Ara sí que m’has ben agafat; tu, amb la teva catxassa, has guanyat, i jo hauré de pagar el dinar, amb les meves cames llargues. 

La guineu y’l galapat és una rondalla que Adelaida Ferré i Gomis publicar a la revista: Catalana, núm. 24 (1918). De fet, en el camp de la recerca, en va arribar a recopilar prop d’un centenar seguint les directius marcats pel professor Rossend Serra i Pagès en les classes de folklore que va rebre a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona.

Formada a l’Escola Normal Superior de Mestres. Donar classes de dibuix artístic, gravat i modelat, pronunciar conferències i dirigí l’Escola Municipal d’Oficis per la Dona per, més endavant, fundar l’Escola de Puntaires de Barcelona on divulgar amb estima tècniques de brodats i Punta de Coixí.

Publicar articles a Art Jove, Arxiu de Tradicions Populars, Claror, Feminal, Lectura Popular...

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net: https://festafesta.cat/adelaida-ferre-i-gomis-de-ruiz-de-narvaez/

Sara Llorens i Carreres (de Serra) (Lobos, 1881 – Perpinyà, 1954) *

 

Sara Llorens i Carreres (de Serra) 

“A Sant Pere hi ha una timba molt alta.
Una vegada un home va caure daltabaix de la timba; pero s’aixeca tan trempat ¡com si rê! sen-sa ‘vê-se fet cap mal!
Emprés, s’en va anar á la granja y ho explica, y tothom li va dir:
-¡Deu y l’Angel de la Gorda t’han salvat!
-¡Sí! ¡Deu y l’Angel de la Gordal... ¡Burros!...
Mireu: hi tornaré y cauré de la mateixa manera qu’ ho ‘via fet y ja dich que Deu y l’Angel de la Gorda no’m gordin pas, que ja’m gordaré jo.
Emprés de ‘ver dit aquet pecat tan gros, s’en hi va y s’hi tira.
¡Y va quedar tot esgrunat!
 
En el Petit aplech d’exemples morals (1906), Sara Llorens redactà aquesta i altres mostres de conductes cíviques que, de forma primerenca, recull en el llibret prologat pel seu mestre a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres on, Rossend Serra i Pagès, li va impartir classes de folklore i mitologia. Alumna destacada, va encapçalar un grup de deixebles tenint cura de l’ordenació i catalogació de la correspondència i manuscrits del mentor. Col·laborà en el Diccionari de Mn. Alcover i establí connexions amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya del mecenes Rafael Patxot.
Formada en magisteri, assistí a cursos d’art a Llotja i solfeig al Conservatori de Música. De salut delicada per haver contret la tuberculosi, va viure seguint recomanacions mèdiques un temps a Tenerife així com, també, a l’Argentina on havia nascut ja que els pares en anterioritat hi havien emigrat per negocis i hi conservaren una hisenda familiar.
Casada amb el polític Manuel Serra i Moret residiren a Pineda de Mar on va desenvolupar, malgrat la malaltia, un minuciós treball de recerca sobre música, rondallística, llegendari, costums i creences. Fruit d’aquesta dedicació és el volum: Cançoner de Pineda (1931) on recull 238 cançons. Altres obres resten inèdites o han estat publicades de forma pòstuma, com: Epistolari (2004), Rondallística (2006) i en particular Llibre del Cor (1954) que és un dietari íntim que, per desig personal, va demanar que fos imprès després de la seva mort a l’exili a Perpinyà a causa de la Guerra Civil.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net:  https://festafesta.cat/sara-llorens-i-carreres-de-serra/

Maria Domènech i Escoté (Josep Miralles) (de Cañellas) (Alcover, 1874 - Barcelona, 1952) *

 

Maria Domènech i Escoté (Josep Miralles)

La ermita es l’estoig hont tot un poble guarda les més preuades joyes de son sentimentalisme; per axò la fè sempre riu amagada a mirades indiscretes. La església de vila es sempre en lloch visible y trobador, perquè allí hi cerca’l poble la fè que li cal per seguir degudament pel camí de la vida; y a la ermita hi cerca l’esplay de son esperit de son esperit atribolat, atret per l’encís d’un misteriós misticisme. Per axò té cada poble la seva ermita, perque cada poble té’l seu sentiment íntim y ferm de tot lo seu; estima ses montanyes y ses valls, la claror de son cel y la diafanitat de les aygues de son mar y dels rius que reguen sa terra nadiua, emmirallantla bellament. Estima ses llegendes, ses histories, ses faules y ses cançons, y tot aqueix tresor de recorts y de vida’l té reclòs a la seva ermita. Les ermites són l’estoig hont guarda ses millors joyes tot un poble.

 

El text Les ermites està inclòs en el llibre Vers y prosa (1915) de Maria Domènech i Escoté (o de Cañellas) que, en els inicis periodístics, ho feia amb el pseudònim de Josep Miralles a La Pàtria i Camp de Tarragona. Conreà els gèneres de la novel·la, narració, teatre, així com també, poesia, algunes de les quals presentà en diverses convocatòries als Jocs Florals de Barcelona.

Establerta a la capital catalana, participà al costat de Dolors Monserdà, Carme Karr i, entre d’altres, Francesca Bonnemaison, en moviments de promoció femenina. Organitzà conferències en nombrosos indrets amb l’objectiu d’apropar la cultura, l’educació i els drets laborals a les dones fins al punt de presidir la Federació Sindical d’Obreres (1912) o, entre altres causes sanitàries, d’intervenir en la fundació de l’Escola d’Infermeries a Barcelona.

Col·laborà en les revistes: El Poble Català, La Tralla, La Veu de Catalunya, Feminal, Or y Grana… i, entre la producció literària que va redactar, hi ha novel·les: Neus (1914), Contrallum (1917), Els gripaus d’or (1919) o, entre d’altres, el poemari: Al rodar del temps (1946). Part de la seva obra resta inèdita.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.cat/maria-domenech-i-escote/

Francesca Bonnemaison i Farriols (Franar) (Barcelona, 1872 - 1949) *

 

Francesca Bonnemaison i Farriols (Franar)

“... A Ussel fou trobat aquest funcionari imperturbable. Ab tota la cerimonia de costúm se’n aná cap á mitja nit al lloch que li designaren. Tirá les tres pedres en l’ayre, y sortí al moment lo dimoni. Ell que ab tota la gravetat de sa professió li fá’l requiriment y li entrega la copia firmada y certificada... Y ¡oh, poder mágich del paper sellat! L’esperit maligne, tenint por de que li anaven á entaular un plet, vá conformarse sense ni discutir, y may més se’l vá veure per “los quatre cantons”

Amb aquest darrer fragment de Lo dimoni y ‘l paper sellat publicat al setmanari literari i polític La Veu de Catalunya (1891 – 1898), Francesca Bonnemaison, amb el seu marit Narcís Verdaguer, traduïren amb el pseudònim Franar (primeres síl·labes de Francesca i Narcís) rondalles, llegendes i contes, sovint occitans i moralitzants, al català.

Tot i la sensibilitat a divulgar escrits folklòrics, en especial, aportà una tasca destacada en la promoció de l’educació femenina. D’aquí que com a mecenes impulsà la creació de la Biblioteca Popular de la Dona (1909) que, poc després, convertí en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona i, també, col·laborà en altres propostes com la biblioteca Obra de Buenas Lecturas vinculada a la parròquia de Santa Anna de Barcelona.

Persona compromesa amb el catolicisme, vetllà perquè les dones de qualsevol condició social tinguessin accés a la lectura, l’estudi i la presència en conferències de forma gratuïta. Participà en les publicacions Claror, Vida Social Femenina i en programes a la ràdio.

Presidí la secció femenina de la Lliga Regionalista. Es refugià a Suïssa en esclatar la Guerra Civil i, en retornar-ne l’any 1941, es desvinculà de les directius biliotecàries amb què el franquisme havia orientat la rebatejada Institución de Cultura para la Mujer per centrar esforços en esdeveniments culturals i religiosos de caràcter catalanista aliens al règim.

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.net/francesca-bonnemaison-i-farriols/?fbclid=IwAR0b0NOSrPPbcb373kWLElJEsxz2DQzGwZmQ1dc7NhZFhOxZn-_nIxWrQII

Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) (L'Escala, 1869 - 1966) *

 

Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)

·      El gat miola, el poll piula i el parent que em deu diners, quan els hi demano, xiula.

·      Aquell que tot el tresca, a cap de mes pot fer gresca.

·      La vaca o l’ovella muny, qui té la mamella al puny.

·      Goigs fan els ous en cistella, però més a la paella.

·      Cap pelat, de polls es lliura.

·      Al qui va descalç, les sabates no li fan mal.

·      Una cosa és l’all, l’altra cosa és l’oli i l’altra cosa l’allioli.

·      Qui sempre té un pa al rebost, de fam no mor.

·      No sempre el qui més se t’arrima és sempre el qui més t’estima.

·      Metge a casa i aigua al vi, ni per a vós ni per a mi.

·      El qui treballa per a ell, omple la bossa i el cistell.

·      Quan hi ha tronada, no estenguis la bugada.

·      Roba neta i pa del dia i altra mercè no voldria.

 

Quincalla, mil adagis per aprendre vocabulari (2005) és un recull pòstum de dites i refranys de Caterina Albert i Paradís, coneguda en el món literari amb el pseudònim de Víctor Català que va viure i redactar poemes, contes, teatre i obra narrativa al municipi natal de l’Escala a la comarca de l’Alt Empordà.

Autora de la novel·la Solitud (1905) va participar en diverses convocatòries dels Jocs Florals on li foren premiats l’any 1809 a Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg teatral La infanticida, aquest darrer va ser  considerat pels sectors conservadors impropi d’una noia. A causa d’aquest fet l’escriptora en la resta de produccions utilitzà un pseudònim artístic.

Col·laborà en publicacions com l’Esquella de la Torratxa, l’Avenç, la Ilustració Catalana o Juventut. Mantingué correspondència epistolar amb un nombre destacat  de personalitats: Joan Maragall, Narcís Oller, Francesc Matheu, Joaquim Ruyra, Joaquim Folch i Torres, Regina Opisso i, entre d’altres,  Joan Amades.

Vinculada a l’Acadèmia de la Llengua Catalana i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la creadora dels contes negres Drames Rurals (1902) o, també, per exemple, de l’aplec de narracions Caires vius (1907) utilitzà sempre en els llibres un estil lèxic que bevia de fonts de la tradició popular.   

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta Festafesta.net: https://festafesta.net/caterina-albert-i-paradis/?fbclid=IwAR0tkBPirjsbL505hikZpb-TeaWwPA1h8MO3C4hHqzzOLs0vg5RjEUzPSDw