Almenacs i calendaris del Fons Joan Amades

Cobertes de l'Ermità i Ermitaño (2016)

Ara tot just fa uns mesos que l’Associació Cultural Joan Amades ha acabat d’impulsar la celebració del 125è aniversari del naixement del folklorista tot divulgant i donant a conèixer l’obra de l’estudiós en cultura popular amb el suport de les institucions i entitats dels Països Catalans. Les activitats que s’han anat celebrant al voltant de la figura de l’Amades han estat nombroses i, la satisfactòria execució, han servit una vegada més per donar a conèixer els llibres que va escriure així, com també, enfortir les tradicions en els territoris de parla catalana ja que aquestes tenen unes arrels comunes que el savi no es va cansar mai d’argumentar a través dels documents que redactà al llarg dels anys de vida. (1890 – 1959)

Un exemple curiós per descobrir aquesta unitat cultural és endinsar-se en la biblioteca personal del folklorista que en l’actualitat està ubicada en les instal·lacions que disposa la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura a la ciutat de Barcelona on, de forma curosa, hi ha degudament conservats exemplars dels llibres que va escriure així, com també, un valuosíssim arxiu documental que es coneix, tot plegat, amb el nom de Fons Joan Amades del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Relacionant de forma volguda el calendari Ermitaño de los Pirineos amb el Fons Joan Amades, trobarem que un dels llibres més antics que hi ha en la biblioteca particular l’escriptor és el que porta com a títol extensíssim (prenem aire): El non plus ultra de el lunario, y pronostico perpetuo, general, y particular para cada reyno, y provincia: compuesto.  Por Don Geronimo Cortes, valenciano: Expurgado segun el expurgatorio del año 1707. de la Santa Inquisición: y ahora nuevamente reformado y añadido por don Pedro Enguera, profesor de mathematicas.    

El document, que és una joia, està redactat en llengua castellana i, salvant les distàncies, és un recull que esdevé un digne precursor del... (tornem a prendre aire) Calendario religioso, astronómico y literario arreglado al meridiano de Barcelona según el horario de España para el año 2016 Año 141 de su publicación. Por Fray Ramón Ermitaño de los Pirineos, antiguitat de la qual, el primer exemplar, (si fem números) es remunta a l’any 1876.

Comparant expressament i, de forma atenta, el Non plus ultra... amb l’Ermitaño... d’enguany, descobrirem que, malgrat els anys que els separen d’edició, tenen en comú la voluntat d’informar sobre temes determinats, ordenats en calendaris, on no hi falten dades astronòmiques, religioses i literàries com ara: taules amb càlculs numèrics sobre el sol o la lluna, pronòstics meteorològics sobre pluges, vents... consells agrícoles o, entre d’altres riqueses, descripcions del santoral al llarg del curs de l’any.

Ara bé, entre mig de les dues publicacions, en la biblioteca personal de Joan Amades hi ha dipositats moltes altres mostres d’almanacs, miscel·lànies o, per exemple, calendaris (amb títols interminables) com ara: Calendario para las islas Baleares. Mallorca, Menorca é Iviz. Dispuesto en el Observatori Nacional Astronómico de la ciudad de S. Fernando, con arreglo al meridiano de Mallorca. Corresponents als anys 1821, 1826, 1843 i 1849;  Anuario Universal de España para el año de 1824. Y Adicion al Almanak Enciclopédico y Portuario General...; Calendario para el Principado de Cataluña. Dispuesto en Real Observatorio de San Fernado con arreglo al Merdiano de Barcelona... Dels anys, 1827, 1829, 1830, 1831, 1832 i 1833;  Almanaque Religioso, Civil y Literario para el año 1843. Compuesto por D. Juan de Zafont y de Ferrer, Abad del suprimido monasterio de S. Pablo y catedràtico de filosofia de la universidad literaria de Barcelona; Los Santos y Fiesta del año por orden alfabetico. Dispuesto por R. J. de Gassó. Barcelona, 1849; Miscelanea Comercial – Literaria de la Cerería Gallissá establecida en Barcelona... Editada el 1899; Quatre volums d’Almanaque Bailly – Bailliere ó sea Pequeña enciclopedia popular de la vida practica. Madrid, 1903, 1913, 1927 i 1936; El Calendario Mundial por Elisabeth Achelis. Traducido del Inglés por Antonio Gonzalez, Autor. L’any 1931; o bé, (per anar passant i... fent via amb la relació dels títols quilomètrics)  Almanach Vivarois Sous le Signe d’Aout, Saint-Félicien-en-vivarais, 1934.

Probablement, la llarga lectura de tots aquests encapçalaments de les publicacions que hi ha al Fons Joan Amades avui en dia les trobem feixugues, eternes... o bé, inclús, poc comercials, però, el concepte, l’estil és un tret d’identitat característic que perdura. Fem la prova, només cal rellegir la coberta de l’Ermitaño... que tenim entre mans per reforçar que tal costum està vigent així, com també, els continguts que hi ha en el interior on no hi falten dades astronòmiques, cronològiques o entre d’altres religioses.

En clau de llengua catalana, entre els papers de l’arxiu del folklorista hi ha diverses obres editades en català i que geogràficament procedeixen de diferents indrets com ara Barcelona, Perpinyà o València. Un text antic del grup és: l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa, Barcelona, 1911 per acompanyar-lo, de forma cronològica en la relació de d’obres: l’Almanach Català – Rossellonés de la Veu del Canigó dels anys 1921, 1922, 1923, 1939, 1950, 1951 i 1952; l’Abella d’Or, Calendari per l’any, 1927, 1928, 1929, 1930, 1931 i 1932; i,  l’Almanac Valencià 1928.

La lectura atenta de cadascuna de les peces desperten curiositats. La primera i entranyable, és la global, de pertinença, ja que hi ha en l’interior de les cobertes, volgudament encolats, un Ex-libris de Joan Amades els quals descriuen el tarannà i les inclinacions del propietari a través de les il·lustracions que hi ha realitzades. A partir d’aquí, però,  fullejar els continguts dels llibres esdevé una mena d’incursió en l’univers Amades perquè es fa fàcil trobar en algunes pàgines petites anotacions a llapis que va fer l’estudiós a fi d’ampliar després en els escrits que redactava.

Embolicant una mica més la troca, entre els llibretons de la biblioteca de l’Amades hi ha un treball de Valeri Serra i Boldú anomenat: Calendari Popular. Glosses folklòriques als dibuixos del Sumari e repertori del temps. El text és un conjunt de diàlegs dedicats als mesos de l’any en els quals, com il·lustracions, hi ha reproduïdes xilografies de l’incunable: Lunari de Bernat de Granollachs que fou un metge, astròleg i membre del Consell de Barcelona el qual esdevingué una eminència científica del segle XV i, en l’època, en traduïren el document imprès a Barcelona l’any 1513 en diverses llengües.

Escrits de la mena dels anteriorment citats i, d’altres valuosos materials del l’Amades, es poden consultar en el Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals on, a més, en les instal·lacions, hi ha una biblioteca especialitzada en cultura popular on descobrir moltes altres riqueses patrimonials.

La Mancomunitat en el centenari de la redacció de les Bases (1911-2011)

Orígens

La institució associativa de la Mancomunitat responia a una antiga demanda històrica catalana i representà, per part de l’estat espanyol, el primer reconeixement de la personalitat  i de la unitat territorial de Catalunya des del temps de la Guerra de Successió, en la qual el rei Felip V abolí a través d’un conjunt de disposicions dictades entre 1707 i 1716 l’organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa per establir, de forma imposada en aquests territoris, les mateixes lleis que regien als pobles de Castella.

Constituïda l’any 1914, la Mancomunitat de Catalunya sorgí de la intenció de crear un organisme que vingués a recuperar la identitat política com l’existent en les antigues Corts Catalanes. A tal efecte, i precisament enguany, es compleix un segle des  que l’advocat, periodista i polític català Enric Prat de la Riba dissenyés, essent llavors únicament president de la Diputació Provincial de Barcelona, la proposta de crear un organisme que agrupés per temes de gestió administrativa les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona amb l’objectiu d’edificar i consolidar un poder regional que vetllés per millorar les infraestructures, modernitzés  els estudis formatius dels habitants de la regió  i fomentés la llengua i la cultura catalanes.

Les bases legals que inspiraren Prat de la Riba per fer el pla les podem trobar en la llei provincial de 29 d’agost de 1882 i també en la gestió  del govern de l’estat espanyol l’any 1903 quan el ministre, Antoni Maura, presentà una reforma per a les administracions locals on parlava de les “mancomunitats municipals” amb la finalitat de poder prestar serveis entre poblacions pròximes i de forma compartida. Arran d’aquí, els diputats del partit polític conservador català de la Lliga Regionalista, presentaren esmenes al projecte del ministre Maura que consistiren en demanar que aquest dret d’associació també es pogués dur a terme entre les diputacions provincials.

Anys més tard, el 1906 i en una reunió de l’assemblea general que es va realitzar a Barcelona de les Diputacions provincials d’Espanya, Enric Prat de la Riba entregà un esbós per a fer possible les mancomunitats provincials en el qual argumentava els avantatges del programa en matèria de temes sobre obres públiques i comunicació,  beneficència, ensenyament universitari així com descrivia les claus per fer possible la transferència dels recursos fiscals a fi de fer-los viables. El projecte Maura es reformulà de nou  el 1907 i s’aprovà de forma definitiva el 1913 a les Corts de Madrid  pel govern presidit llavors per Eduardo Dato tenint ja present el dret d’associació  per a les províncies i donant peu al fet que les diputacions de Catalunya (cap més a l’estat  ho va fer) activessin les bases de la Mancomunitat que impulsaren des de les diputacions ara fa 100 anys.

Per entendre millor la lentitud del procés d’aprovació, convé observar la delicada situació política que en aquell període de crispació travessava la nació espanyola amb esdeveniments remarcables com la Setmana Tràgica de l’any 1909 provocat per la mobilització de soldats reservistes destinats a la Guerra de Melilla i, entre altres obstacles de l’època, l’assassinat cosit a trets del president del govern José Canalejas el 1912 comès per l’anarquista Manuel Pardiñas a la Puerta del Sol de Madrid mentre passejava i mirava l’aparador d’una llibreria.

Organització

Vertebrada en tres braços de gestió, l’entitat associativa de la Mancomunitat tenia com a òrgans una assemblea general, un consell permanent i una presidència. Entre les característiques de cada àrea cal destacar que, per exemple, l’assemblea era formada per un total de 96 diputats procedents de les quatre províncies de Catalunya dels quals 36 corresponien a la circumscripció de Barcelona i, les altres tres diputacions estaven representades amb 20 diputats cadascuna. L’assemblea preveia reunions ordinàries, extraordinàries i era sobirana en les decisions.

Pel que fa al consell, aquest estava integrat per un president i vuit consellers, els quals representaven per parts iguals les quatre províncies catalanes. Les places eren ocupades per dos membres per diputació provincial  amb la voluntat inicial de no fomentar per una banda una única formació política i, per l’altra, evitar un centralisme de caràcter  barceloní argumentat en el fet que la diputació de Barcelona estava major representada a l’assemblea ja que disposava de 16 diputats més que les altres diputacions catalanes perquè, a proporció, s’hi concentrava un nombre més elevat d’habitants en el seu territori. El consell venia a ser com la figura d’un govern de caire regional, el qual actuava com a poder executiu i desenvolupava tasques de gestió en matèria de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, així com també política social i financera. 

En relació a la presidència, la seva acció política va estar enfocada a fomentar el consens entre el ventall d’orientacions ideològiques representades en les diputacions. En un primer moment aquest braç organitzatiu fou articulat per Enric Prat de la Riba entre el 1914 al 1917 i, en la seva prematura mort, ocupà el càrrec l’arquitecte modernista, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch durant el període comprès que va  de l’any 1917 al 1923.

Respecte als dos polítics, aquests eren membres del partit de la Lliga Regionalista però, malauradament, el cop d’Estat del General Primo de Rivera de l’any 1923 va provocar la destitució del president Puig i Cadafalch per, llavors, el govern militar espanyol, nomenar primer en el lloc al General Losada i, després, al monàrquic Comte d’Egara, Alfons Sala, amb la finalitat resolutòria  de procedir a la supressió de la Mancomunitat de Catalunya que succeí el dia 20 de març de 1925.

Primeres gestions

El conjunt de les accions que es van dur a bon port en l’època de la Mancomunitat arranquen precisament des de temps abans de la seva formació com a òrgan administratiu comunitari.  Enric Prat de la Riba, desenvolupant el càrrec exclusivament des de la Diputació de Barcelona, impulsà una revitalització de la província i de retruc de les terres del principat i de parla catalanes, fomentant l’ús de l’ensenyament, la cultura i el desenvolupament d’infraestructures.

El 1907 va posar en funcionament l’Institut d’Estudis Catalans arran d’una proposta plantejada en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a la ciutat de Barcelona durant el mes d’octubre de l’any 1906, el qual tenia com a objectius principals orientar en els estudis sobre la llengua catalana de cara a redactar la gramàtica del català des d’una òptica acadèmica. Per tot plegat, el filòleg Pompeu Fabra va iniciar el treball d’unificació lingüística amb la publicació de les Normes Ortogràfiques el 1913, de la qual seguiren la Gramàtica Catalana el 1918  i que culminaria, anys següents, amb l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana el 1932.

En paral·lel,  Prat de la Riba impulsà altres projectes relacionats amb el patrimoni, la formació i el progrés com ara: la Junta de Museus el 1907, l’Escola Industrial el 1908,  l’Escola d’Administració Pública el 1912 o també l’Escola de Treball i  El Consell d’Investigació Pedagògica el 1913.

I és que a base de negociacions s’anaren traspassant poc a poc els serveis de construcció de carreteres, L’Escola Superior d’Agricultura, la totalitat dels serveis de beneficència, la instrucció pública, el deute...

Finançament

El pressupost amb què comptava la Mancomunitat per desenvolupar les empreses de gestió administrativa provenia només dels fons econòmics acumulats a les quatre diputacions províncies de Catalunya. D’aquí que ja en les primeres reunions de l’assemblea general, els diputats convingueren a demanar al govern de l’estat la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis espanyoles poguessin permetre en matèria de finances.

Per compensar el cost dels serveis activats, des de l’òrgan politicoadministratiu català es reivindicava la cessió de contribucions o, en el seu defecte, l’establiment d’altres fórmules de compensació pressupostària. Tot i que a l’hora de la veritat no es produí una descentralització de l’estat plena, s’inicià una primerenca concentració regional de competències amb serveis i recursos propis. Ara bé, sense oblidar de tenir present que, en el fons, el govern central podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era solament un ens administratiu.

Obra feta

En el ideari d’Enric Prat de la Riba hi figurava l’expressió del “seny ordenador” que, malgrat les limitacions de recursos econòmics i les adversitats polítiques de l’època, l’ ideòleg anhelava sovint en els seus escrits  que poguessin esdevenir el més efectius possibles de cara a una major prosperitat del país.

En relació al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir recursos importants en la construcció, reforma i millora de la xarxa de carreteres, viària, aigua potable... així com fins i tot dedicà esforços per completar la xarxa postal i telefònica fent possible l’arribada de les comunicacions als pobles més aïllats del principat.  Destaca en aquest sector, la creació d’un Servei Geogràfic i un Servei Geològic per actualitzar el Mapa de Catalunya, a la vegada com també un Servei Meteorològic dedicat a la informació, recerca i recollida de dades climatològiques.

En el terreny agrari, s’inicià l’aplicació d’un pla de reforma que potenciés la producció qualitativa i  l’augment de la productivitat en l’agricultura, ramaderia i la pesca. Amb aquest argument es van finançar escoles agràries de tècnics rurals, camps d’experimentació de conreus, granges models i es va fomentar l’hàbit del cooperativisme i el model de caixes.

Pel que fa a l’ensenyament i la cultura, s’avocaren energies en la renovació pedagògica introduint els  mètodes desenvolupats a Itàlia per la doctora Maria Montessori  i es va fomentar la creació de biblioteques populars, l’Escola de Bibliotecàries, escoles experimentals, escoles d’infermeria, l’Oficina d’Estudis Jurídics, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials... al mateix temps, com la divulgació i protecció del patrimoni cultural a través del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

En una línia més política, la Mancomunitat intervingué en la lluita iniciada a l’estat el 1918 per estructurar les autonomies. L’any següent n’elaborà un projecte d’estatut conegut com Bases de la Autonomia,  el qual feu arribar a les Corts de Madrid, però que no prosperà a causa de la negativa de la majoria de representants de la cambra.

Personalitats

La Mancomunitat de Catalunya va sorgir en paral·lel amb el  moviment literari i artístic català de principis del segle XX  batejat amb el nom de Noucentisme. Precisament  durant aquest període,  cultura i política anaven estretament entrellaçades. Els creadors noucentistes, els artistes, tenien notòria vocació social i intervingueren de forma compromesa en la construcció política de Catalunya. D’aquí que diversos intel·lectuals arribaren a treballar per a la Mancomunitat com a consellers, com fou el cas del poeta i periodista Josep Carner conegut com a el príncep dels poetes catalans, del també poeta Jaume Bofill i Mates que escrivia amb el pseudònim literari de Guerau de Liost o de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors que ocuparia durant la presidència de Prat de la Riba responsabilitats en l’àrea d’Instrucció Pública.

Pel que fa als prohoms de lideratge polític, cal ressenyar de nou en el partit de la Lliga Regionalista,  el castellterçolenc, Enric Prat de la Riba (de qui en el seu poble natal de la comarca del Vallès Oriental hi ha una interessant casa museu), el mataroní Josep Puig i Cadafalch (que projectà en el terreny de l’arquitectura edificis singulars modernistes com la Casa Ametller, la Casa de les Punxes o la Fàbrica Casaramona a Barcelona)  o, entre d’altres polítics, l’empordanès veí de Verges, Francesc Cambó (que exercí de mecenes artístic i cultural impulsant iniciatives com la creació de la Fundació Bernat Metge traduint al català textos clàssics  grecs i llatins).

Antoni Serés i Aguilar