Contes Cantats per reprogramar *

     
Rita Kuan (Jin Hua), Jaume Bernadet (Jaumet) i el Cor Infantil de l'Orfeó Català en acció. (Foto: A. Bofill.)

Hi vagis a l’hora que hi vagis, al Palau de la Música, s’acostuma a trobar algú o altre amb facció nipona. Més que el rostre però, les càmeres que duen penjades al damunt en delaten la procedència. L’edifici modernista d’en Lluís Domènech i Montaner els atreu i, a tal efecte, els és gairebé obligada la visita en les estades turístiques a Barcelona. El 13 de juny de 2010 i el 23 de gener del 2011 certifico que, per variar, n’hi havia d’asseguts al pati de butaques del Palau com a públic espectador del concert familiar Contes Cantats.

A part dels japonesos, en les dues jornades esmentades, les propostes musicals comptaren amb la presència als escenaris del Cor Infantil de l’Orfeó Català i també de la companyia Comediants que, de manera artesana, sensible i dolça, anaren interpretant de forma conjunta l’encàrrec musicoteatral patrocinat per la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana.

Però a més de parlar d’asiàtics, em despenjo ara en fer aquest article familiar perquè opino que no seria gens desafortunat anar recuperant aquesta obra de tant en tant. Tampoc el suggeriria  cada temporada del cicle de Concerts Familiars al Palau de la Música ja que llavors, probablement, se sobrexplotaria i, a fi d’evitar-ho, el reprogramaria  cada cert temps perquè sempre hi hauria noves fornada de públic a qui agradaria descobrir-lo. De fet, des d’un primer instant, la direcció ja el va catalogar com a concert extraordinari per a famílies i, la veritat, anaven ben encaminats.

I és que els arguments en els quals em baso per fer la petició de reprogramació és, d’entrada, el bon resultat del producte elaborat. La trama del muntatge Contes Contats és correcta. De fet han estat els propis protagonistes qui a través de comunicats  de premsa ho definiren amb un paràgraf com: De dramatúrgia senzilla i atractiva és una aposta del Cor Infantil i Comediants per continuar difonent i reinterpretant la història mil·lenària del nostre poble. Nens i nenes del cor i actors professionals canten, actuen i ballen cançons tradicionals catalanes que glosen l’amor. I servidor hi afegiré; i tant que el glosen l’amor!

La gestació de l’espectacle el realitzaren el col·lectiu d’artistes a través d’un laboratori mensual. De gener a juny i per mitjà d’unes colònies de cap de setmana a l’espai de creació de La Vinya de Comediants a Canet Mar, plegats, en tallers, nois i noies anaren construint el vestuari, els elements escènics, així com també investigaren l’expressió corporal. La vivència esdevingué enriquidora per a totes parts i això s’albirava en les funcions al Palau.

En anterioritat, als assajos hi va haver un minuciós treball previ també engrescador per part de l’equip de direcció de l’espectacle. En Jaumet Bernadet n’encapçalà responsabilitats en el guió i la direcció artística, així com la Glòria Coma intervingué també en el guió i la direcció musical.

La font d’inspiració, la selecció de cançons, la trobaren en el volum de Folklore de Catalunya de Joan Amades dedicat al cançoner popular publicat per l’Editorial Selecta el 1951. Sense caure en la carrincloneria, l’espardenyeta o el festival de fi de curs, les 13 cançons del muntatge ens parlen d’una manera o altra de l’amor arrelat a la tradició dels Països Catalans. I és que peces com:  Margarideta, El sol i la lluna, Els tres tambors, La filadora, Rossinyol, L’hereu Riera... no fan cap mal a ningú que tinguin una periòdica difusió. A més si no es fa des d’aquí, on es farà?

Afegir que l’equip comptà amb les aportacions en la coreografia de Norma Ros, Xavier Pardo al piano, Nona Umbert en la direcció d’art, vestuari i atrezzo, Marc Almiñana en el so, David Hoyo als llums amb el suport de Francesc Font i la coordinació d’Isabel Juncà. Ah, i amb el toc sempre encisador de la Rita Kuan (Jin Hua) com actriu i el carisma d’en Jaumet de Comediants que, per aquells dates, rebé un merescut premi FAD, Sebastià Guasch 2010 en honor a la seva trajectòria artística i vital. Felicitats, mestre!

Un darrer apunt; als japonesos els van agradar les funcions. En acabar, aplaudiren amb entusiasme. Bon senyal, oi?

(*) article inèdit no publicat a la Revista Hamlet

Eines per descobrir la nova temporada de teatre familiar

Hamlet núm. 18 (2011)

Ja  ens hem cruspit l’estiu i, com aquell qui no vol la cosa, ara se’ns ha girat la feina d’emprovar bates, folrar llibres de text i buscar motxilles escolars amb els dibuixos de Les 3 Bessones de torn per retornar nens i nenes a estudi. Endarrere queden les vacances, els gelats i els espectacles infantils que s’han programat dins les festes de barri o Festes Majors del país. És el que es coneix com “la quota” barrejada entremig dels:  repic de campanes, ofici solemne, sardanes, vermut, futbol, ball... i, tal com està el pati, si  hi ha hagut espectacle per la mainada, en podem donar  gràcies!                         

Admiro les companyies de teatre familiar que fan “bolos” per places i carrers.  Amb  condicions de treball no sempre  encoratjadores, fan possible que, malgrat per exemple les limitacions físiques  d’una tarima o l’aparició d’una sobtada inclemència meteorològica durant el transcurs de la representació, els artistes continuïn  al peu del canó endavant amb els muntatges transmetent als espectadors tot allò que millor saben fer: teatre, dansa, circ, màgia, titelles... Ja ho recull la màxima cèlebre; I és que passi el que passi, la funció ha de continuar.

En definitiva, ara que iniciem una nova temporada, un nou curs escolar, una novella programació teatral familiar,  meritori és analitzar  els principals recursos  de què disposem per descobrir les propostes que ens apropen les companyies, els teatres i les productores.

En relació als mecanismes, el tradicional mètode de difusió és el de consultar  la cartellera d’espectacles impresa en els diaris de premsa escrita. Tots ho hem fet en alguna ocasió. És allò de preguntar-se en veu alta tot fullejant: A veure que fan aquests cap de setmana al Versus Teatre? Teatreneu? La Seca Brossa?...  És un recurs habitual, clàssic, que sempre funciona i de fàcil accés per al públic en general que  fa ressò de les estrenes o els muntatges que es representen per tot el territori.

I a més, per sort, a comarques al llarg de l’any també es pot anar a veure bon teatre, com fan a la capital, adreçat al públic familiar. Fundacions culturals com ara Rialles, La Roda d’Espectacles o Xarxa contribueixen a fer possible les anades de grups teatrals a ciutats i viles a la vegada que, també, en els municipis de major nombre d’habitants, els ajuntaments i  recintes teatrals tenen cura de programar obres per a totes les edats. Malauradament en aquest article no disposo de prou espai per citar tots els pobles com voldria, així que, al respecte, la millor fugida d’estudi   és convidar a qui ho desitgi a fer cerques per Internet per tafanejar, per exemple:  Qui hi vindrà aquesta tardor al Teatre Ponent de Granollers? 

Segur que a hores d’ara els interessats en el ram ja en som malats habituals. No ens  podem arribar a acabar la muntanya d’informació que s’hi aplega així que, en el moment de navegar, important  és tenir algun punt d’orientació que no ens provoqui que l’allau de notícies ens ofegui com en un got d’aigua.

Sales teatrals, companyies, entitats culturals... disposen  de pàgines web  amb adreça electrònica incorporada, facebook, twiter i tot el que la tecnologia, per un dir, introdueixi la propera setmana. Sincerament, hi veig  possibilitats a la xarxa de cara a la divulgació del teatre familiar i , més, essent un sector que no disposa de gaires vies per fer-se notar. Fem-ne prova dels avantatges.

Imaginem que som fidels a la programació familiar del Teatre Tantarantana. Fàcil, gràcies a la presència a Internet, sabrem les companyies que acolliran, funcions que faran o enllaços amb les pàgines dels grups, els quals possiblement via youtube ens oferiran  tastets dels espectacles.

Per cert, el boca-orella esmenta que Forani Teatre porta als escenaris amb titelles de tija i música de violoncel Pau. La vida de Pau Casals; que Daraomai continua amb l’èxit de l’obra 1,2,3 Poma! Premiat al Festival de Circ a Perpinyà el 2010; que La Roda  escenifica La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50; que... Eh que tenim eines per descobrir la nova temporada de teatre familiar? Som-hi!

Mini BCN, festival de teatre infantil i familiar d’estiu.

Hamlet núm. 17 (2011)

Pels volts de St. Joan el curs escolar acaba i, de retruc, canviem els hàbits familiars dels caps de setmana. L’estiu fa acte de presència i fa de bon anar amb la mainada a prendre banys d’aigua ja sigui a la platja, la piscina o per exemple al riu. D’aquí que, amb les ganes de frescor al cos, ens oblidem d’apropar-nos a espais tancats com ara els teatres, els quals, òbviament, se’n ressenten en la recaptació a les taquilles. 

No hi podem fer més, funcionem influïts pel clima i, si bé és cert que en dies de pluja s’omplen millor els teatres (sempre hi ha qui ho discutiria, però), quan la calor fa estralls, l’ocupació de cadires disminueix fins a l’extrem  que cal empescar-se-les per continuar aixecant el teló amb marges suficients de guanys a fi de pagar el rebut del llum i alguna cosa més.

Parlant d’il·luminacions, interessant és la rumiada que han forjat productores i teatres amb la creació del primer Mini BCN, festival de teatre infantil i familiar d’estiu a Barcelona. La pensada és una fórmula de laboratori, una sortida endavant inventada per una part d’empresaris del sector de la ciutat que, amb enginy, ha mirat de fer-se notar abans no arribés el mes d’agost i abaixessin el teló per vacances.

Conduït per les productores: Teatre Obligatori i Únics Produccions, els dos primers caps de setmana del mes de juliol i en els locals de programació estable: l’Almeria Teatre, el Rey de la Magia, Guasch Teatre, La Puntual, Lluïsos Teatre i Teatre Poliorama, han tingut cabuda les representacions familiars de les 6 companyies participants en la primera edició del Mini BCN.

Tot jugant amb el mot “mini” en al·lusió als infants a qui de forma prioritària ha anat destinat aquest certamen, els organitzadors dies previs a la mostra posaren en circulació pels carrers de Barcelona i, com a mena d’objecte reclam, un cridaner cotxe model Mini, de la marca Morris, pintat de color butà que convidava a descobrir els muntatges teatrals.

Pel que fa a la programació, els espectacles de qualitat que s’han pogut veure han estat la comèdia de titelles per a un sol manipulador  Més vides que un gat de Martí Doy i Eugenio Navarro que, alhora, són membres integrants de la companyia estable de la sala de La Puntual al barri de la Ribera; La Flauta Màgica de Mozart, per part de la companyia Alehop a l’espai de Gràcia dels Lluïsos Teatre, escenificada també amb titelles acompanyats en directe per a l’ocasió d’un piano; el clàssic La Caputxeta Vermella i el llop en versió adaptada pel grup Magatzem d’Ars al Guasch Teatre de l’Eixample; el muntatge El Màgic d’Oz per part de la companyia Maremàgnum al també gracienc espai de l’Almeria Teatre; el musical d’humor Pirats: els joglars flotants de la companyia Únics Produccions al Teatre Poliorama de les Rambles i, per acabar d’arrodonir les participacions, l’espectacle de màgia emergent Adrià Màgic i Maria al nou local de El Rey de Magia instal·lat a tocar de la Plaça d’Urquinaona.

L’experiment d’unificar esforços de companyies, sales i productores artístiques  en aquesta primera edició del Mini BCN, festival de teatre infantil i familiar d’estiu  ha donat bons resultats però, sense cap mena de dubte, encara hi ha força camí per recórrer així com serrells per polir de cara a futures convocatòries, fet pel qual els organitzadors hauran de recarregar les piles per seguir endavant amb les atxes.

Per un costat i de cara a una següent cita, interessant seria que se sumessin al projecte altres teatres del municipi ja que això s’interpretaria com un visible signe de creixement.  Per altra banda, esdevindrà vital saber articular majors mecanismes de difusió del festival. Mecenatges? Espònsors? Ajudes administratives? Tema delicat, com sempre però, tot està per fer i tot és possible, oi? Com també ho és el fet d’establir criteris d’unificació de preus de les entrades, abonaments, ofertes familiars... ja que, sinó semblarà que la cosa només quedi amb el rètol de l’enunciat; mini. Ànims!

La Mostra d'Igualada

Hamlet núm. 15 (2011)

Memoritzem el següent nom: Patrik Cottet-Moine (en el darrer paràgraf n’amplio informació, d’acord?) Bé, però abans d’arribar-hi, cal certificar primer que un bon temps primaveral va fer acte de presència del 6 al 10 d’abril a la Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada i, en especial, (vull) recalcar  que la convocatòria de La Mostra ha superat anteriors bons registres.

I és que, entre els objectius de l’equip directiu, a més a més, de fer-ho bé (cosa que és de calaix, no?), d’esdevenir espai de connexió entre programadors i companyies, produir, coproduir espectacles, premiar muntatges... hem d’emfatitzar que hi ha hagut  la decidida intencionalitat de potenciar llenguatges d’innovació i risc a fi d’enlairar el nivell dels espectacles familiars.

En les campanyes publicitàries del certamen, es feren visibles proves d’aquest esperit ja que, tot trencant esquemes, aparegueren, als mitjans de comunicació els dies previs a  l’edició,  “fitxades”, davant un imaginari plafó de la policia, les propostes teatrals  que es podien veure a Igualada.

Així, en sintonia amb la filosofia dels directors de La Mostra, els creatius dels grafismes són dissenyadors en expansió de la capital de l’Anoia.  Karles Vives i Ignasi Rojas n’han elaborat la idea, mentre el rodatge de l’espot ha anat a càrrec de la productora igualadina Rosebud Films, dipositant la confiança a gent de la comarca.

Un altre exemple d’innovació el trobem en la gimcana de cerca d’entrades  escampades pel municipi a través del joc de pistes del Geocaching. Via GPS, el cap de setmana previ a la cita i gràcies al Facebook o Twitter es pogué buscar en família invitacions i descomptes, una manera divertida d’escalfar  motors pel festival.

En un terreny més de tacte professional, hem de remarcar activitats aplaudides pel sector, com ara la ponència d’Alberto Fernández Torres “Com continuar programant, malgrat la crisi?”, la taula rodona amb directors d’altres festivals “Què esperem trobar en un espectacle familiar?” o, entre altres focus d’interès, el 2n Mercat de Projectes d’Espectacles, el qual ofereix a les companyies la possibilitat d’exposar a programadors i  productors futures creacions teatrals intentant acostar fórmules de contractació, inversió econòmica o suport abans de ser estrenades.

Fruits  dels contactes del 1r Mercat s’han pogut descobrir enguany, en les iniciatives de Zum-Zum teatre amb La camisa de l’home feliç, Produccions Essencials amb Cinc contes diferents, Microcosmos Teatre amb Univers, La companyia del príncep Totilau amb Cavallet de cartró i Teatre de Nap-buf amb Marcel Muntanya i Rius o l’auca de l’aigua.

En relació a l’equip humà que està al capdavant de la fira infantil i juvenil, m’agradaria accentuar el fet que l’encapçalen dos Òscars. (Reconec que l’acudit cinèfil d’associar-los amb els guardons de Hollywood és fàcil, però bé  que es mereixerien dues estatuetes com les de l’acadèmia per repensar el certamen, el gerent  Òscar Balcells, i el director artístic, Òscar Rodríguez). Des que hi tallen el bacallà, han esmerçat esforços per exhibir amb criteris de qualitat, nivell artístic, novetat... la selecció d’obres presentades.

Tirant de veta dels comunicats de premsa facilitats per l’organització, en la 22a Mostra,  s’han pogut veure 75 espectacles diferents i, a més, han penjat el cartell d’entrades exhaurides en 30 dels 64 passis pels qual es necessitava tiquet.  Els espais d’actuació de les companyies, ja sigui tancats o a l’aire lliure, han estat 11 amb l’afegitó, també, de dos recorreguts planejats per poder transitar els espectacles itinerants com els de gran format d’Actua Produccions amb Les Nomades, la música encomanadissa dels Always Drinking Marching Band, l’element d’imatgeria local Cavall d’Igualada o l’engrescador  Quimet Pla amb el Teatre Tot Terreny i el  General Bum-Bum.

De bracet al programa oficial, dues empreses, Camaleònica d’Espectacles, que fomentava accions de circ, i Gestió i Assessorament d’Actes Culturals (GAAC) concentraren en els respectius escenaris 4.700 espectadors del total dels 26.000 que anaren, segons xifres dels organitzadors, a La Mostra.

Ah! i el que desvetllava en començar.  Com a bombó i vingut de l’altra banda dels Pirineus la Compagnie des Zèbres va provocar al Teatre Municipal l’Ateneu rialles col·lectives amb les situacions còmiques interpretades pel clown francès.  Tot plegat, molt recomanable.

Coppélia de la Companyia Juvenil de Ballet Clàssic de Catalunya

Hamlet núm. 14 (2011)

El que són les coses però, a Barcelona, els diumenges 20 i 27 de febrer  van coincidir als escenaris dues versions de l’obra de ballet clàssic Coppélia (o la noia d’ulls d’esmalt). Ha estat allò que es podria definir com: una casualitat.  A la vegada que al redós  del mateix període, també ha estat  una altra de casualitat que a les  sales de cinema comercial de la ciutat projectessin les pel·lícules: La danse, Le ballet de l’Opéra de Paris i l’oscaritzada Black Swan on es respira dansa clàssica per tots els porus. Possiblement, quatre roses escadusseres no faran un pom de flors sencer però, de ben segur, que han impregnat de forma positiva amb els aromes que desprenen a més d’un espectador interès pel gènere del ballet.

Posats a fer  descripcions breus de les olors, el director de la titulada aquí Cisne Negro,  Darren Aronofsky, dirigeix l’actriu Natalie Portman que interpreta amb precisió la primera ballarina d’una companyia de ballet del Nova York actual absorbida pel paper que realitza en la producció  El llac dels cignes del compositor rus  Pyotr Ilyich Tchaikovsky creada el 1877, (quedem-nos si us plau amb el mot “precisió”).

Respecte al documental també traduït en la cartellera de l’estat com La danza, el ballet de la Ópera de París, el realitzador Frederick Wiseman endinsa el públic  durant els 159 minuts de la gravació  en el rigorós dia a dia de la companyia de ballet francesa on  tenen especial cura  per la perfecció de la tècnica, (retinguem la paraula “perfecció”).

Pel que fa a l’altra Coppélia que ha compartit programació als teatres de Barcelona, aquesta tingué estada a l’espai Artèria Paral·lel de la mà del Ballet Víctor Ullate de la Comunidad de Madrid on el coreògraf i director artístic Eduardo Lao presentava una visió futurista del clàssic ple de dolçor interpretativa, (capturem ara el terme “dolçor”).

Doncs precisament també això; dolçor, perfecció i... precisió és el que, en tres matinals de diumenge al Teatre Poliorama els components de la Companyia Juvenil de Ballet Clàssic de Catalunya (“La Companyia”) comunicaren al públic familiar,  gràcies a la readaptació  que han fet de Coppélia. I és que, de fet, si hi ha una obra de ballet clàssic que pugui fer descobrir  els encants  de la dansa a totes les edats, aquesta és La noia d’ulls d’esmalt.

Sota la direcció d’Elise Lummis i l’ajudant Ana Jimenez, els coreògrafs Lourdes de Rojas i Rodolfo Castellanos emmotllen el ballet de caire còmic, creat l’any 1870 justament a l’Òpera de París pel mestre dansarí Arthur Saint-Léon i el músic Léo Delibes, els quals basteixen l’argument a partir del llibretó de Charles-Louis-Étienne Nuitter que, a la vegada, veu del text Der Sandmann d’Ernest Theodor Amadeus Hoffmann.

L’elenc del muntatge de “La Companyia” l’integren per a l’ocasió un col·lectiu de 33 joves ballarins de varies edats, que interpreten la història del misteriós Doctor Coppelius, el qual ha dissenyat una nina ballarina de proporcions reals que enamorarà un eixerit noi de poble, Franz, i que a més perd l’oremus fins al punt deixar de banda Swanilda, el seu amor de carn i ossos de sempre. L’acció es desenvolupa amb gràcia i la xicota de tota la vida se les empescarà totes per recuperar el formós fadrí.

Amb la voluntat de fer la trama major planera, l’animador i presentador dels espectacles de la campanya familiar al Poliorama, Viu el teatre, l’actor Moi Aznar, avança en els entreactes els embolics de Coppélia al públic més menut.

“La Companyia” és una formació que inicià els primers passos l’any 1994 de la mà d’Elise Lummis i Peter Cartier. Des de llavors, ja comença a ser destacat el nombre de joves que amb dolçor, perfecció i precisió han anat aprenent de forma disciplinada  les posicions bàsiques de ballet clàssic com: pliés, pas de bourées, relevés, enchaînements... fins arribar a dansar damunt els escenaris amb professionalitat.

Geronimo Stilton, el musical.

Hamlet núm. 13 (2011)

Diversos autobusos de Barcelona llueixen en els espais de publicitat imatges de promoció de l’obra El Regne de la Fantasia. Els actors de la companyia caracteritzats davant la càmera de fotografiar, en grup, ens conviden o desafien a descobrir (segons personatge)  l’espectacle que des de primers de desembre fa estada al Teatre Condal.

El muntatge coproduït per les empreses Focus i Grup 62 omple la sala dissabtes i diumenges en sessions de matí i sobretot de tardes maratonianes. En un primer objectiu, els productors volien estar en cartellera fins després de festes nadalenques per portar, a continuació, el musical a Madrid però, de moment, no tenen pressa i allarguen l’estada a l’espai de l’avinguda del Paral·lel barceloní, ja que 35.000 espectadors l’han vist en la seixantena de funcions realitzades.  D’aquí que tampoc ha de sorprendre que ara, a més, en el retrat de propaganda que es reprodueix, també en revistes i diaris, hi hagin estampat en lletres visibles al damunt un rotund “Gran Èxit”.

El producte està sortint rodó als empresaris del projecte. En origen, Geronimo Stilton és un fenomen de vendes  literari infantil que, segons  xifres,  porta venuts en vuit anys un milió d’exemplars en català. Elisabetta Dami és l’autora de l’imperi editorial italià que ja ha vist traduïdes les aventures del topolino  a un grapat de llengües. En els llibres, que combinen text amb il·lustracions,  es descriuen les peripècies del periodista i director del diari l’Eco del Rosegador. La col·lecció de volums i sèries on apareix el personatge és extensa perquè són al voltant de 50 el número de llibres publicats. El Regne de la Fantasia n’és un de tots ells i, pel que s’ensuma, tot fa pensar que potser no  serà l’única adaptació que s’enfili als escenaris.

S’explica que durant la preparació del muntatge, durant  els assajos,  assistiren els responsables  Atlantyca S.p.A. que protegeixen en exclusiva els drets de l’autora i que, força receptius, van donar el  vist i plau al treball somiant exportar el resultat a d’altres latituds.

En relació a l’adaptació del llibre al teatre, Enric Llort en signa el guió i les catorze lletres de les cançons que tenen com a compositor i director musical  Manu Guix.  La direcció artístic és a càrrec d’Àngel Llàcer que a la vegada compta amb el suport de Daniel Meyer i, amb les intervencions d’actors i actrius com, Lloll Bertran, Marc Pociello, Enric Cambray, Diana Roig, Enric Boixadera, Maria Cirici, Oscar Jarque i Anna Ferran.

Per fer versemblant l’escenografia teatral de les pàgines il·lustrades del conte,  Soren Christensen i Tatiana Halbech  (de DSLNC STUDIO) aporten una ambientació virtual que combinada amb la gestió escènica de Carles Pujol, l’espai sonor de Damien Bazin, la il·luminació de Kilo Planas, el vestuari d’Amadeu Farré, les caracteritzacions de Toni Santos i les coreografies de Pedro del Rey  fan, en conjunt, creïbles als ulls dels espectadors/lectors més exigents la transformació del llibre en musical.  

Com a sorpreses agradables, al públic li fascina  olorar amb els narius els aromes de rosa, maduixa, mitjó suat... que en diversos instants de la funció s’escampen per la platea provocant rialles i algunes petites tapades de nassarons amb els dits.

I és que l’aventura del cada dia més popular ratolí està plantejada per fer l’ullet a totes les edats. Valors com l’amistat, la fidelitat, l’amor, l’honradesa es van entrellaçant durant les gairebé dues hores  del muntatge.  Ara bé, el que no resulta tan populars és el preu de les entrades. Serà perquè la duració de l’espectacle familiar és més extensa del que sol ser habitual? Serà potser pels concentrats flascons de ferums? Pels efectes virtuals? Per la publicitat als mitjans de comunicació?  El marxandatge de samarretes i cd’s karaoke? Els contractes amb actors, directors, autors...? Però és clar, també és cert que si hom es busca la vida, pot esgarrapar descomptes que ofereixen a taquilla.

Com a modern periodista, Geronimo Stilton té presència al facebook i twitter on respon als comentaris dels seguidors i anima a participar en concursos amb premi pels participants que acreditin entrada.

El Petit Liceu

Hamlet núm. 12 (2011)

Ovidi, (el Montllor!) en el disc A Alcoi  en el tema Una nit a l’Òpera descrivia amb tocs d’ironia una topada de classes davant de les portes del Liceu. La cançó, enregistrada el 1974, retrata una època que, en part,  queda ja llunyana perquè força coses s’han socarrimat des de llavors.

En relació al teatre familiar però, trobarem que a partir de la programació de la temporada 1999-2000, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, apropa amb caliu als infants i també potser alguns de més granats, l’òpera. Per sort, hi ha coses que han evolucionat en el transcurs dels anys. Saber oferir els més menuts la possibilitat d’accedir a la gran música i tot el que  d’artístic l’envolta,  és una mostra de maduresa cultural que ajuda a consolidar sensibilitats.

Amb el muntatge La Serva Padrona de Pergolasi, la companyia de titelles Etcétera, dirigida per Enrique Lanz, omplia per primera vegada les butaques del Petit Liceu. La bona vivència operística donà peu a fomentar la continuïtat d’espectacles adreçats a nens. D’aquí que, arran d’aquella experiència, seguiren d’altres produccions  exitoses, com per exemple l’adaptació de l’òpera de Mozart La petita flauta màgica; la revisió del conte de Perrault La Ventafocs amb música de Rossini o El Allegro Vivace,  un recull de fragments d’òperes dels compositors Monteverdi, Purcell, Mozart, Rossini, Donizetti, Berlioz, Verdi, Bizet i Puccini. La direcció escènica de les quals fou realitzada per Joan Font de la companyia Comediants.

Altres grups de renom teatral que han fet també la seva incursió en la direcció escènica familiar sobre el bel canto al Liceu han estat El Tricicle amb  El Superbarber de Sevilla de Rossini o El Centre de Titelles de Lleida, amb la direcció artística de Joan-Andreu Vallvé i música de Poire Vallvé, escenificant el conte dels germans Grimm Els Músics de Bremen.
Les propostes programades del Petit Liceu s’han dut a terme en diversos espais.  A més de la Sala Principal del Gran Teatre; altres escenaris on han tingut cabuda les funcions destinades a un públic  familiar i escolar han estat  el Foyer, els auditoris de Cornellà o el de Sant Cugat. A part de les anteriors produccions, en l’actualitat  també estan disponibles en gira propostes com Cosi fun Tutte amb música de Mozart i direcció d’escena de Carol López, Petruixka amb composició musical d’Stravinsky i direcció d’escena de Marc Hervàs, de la companyia Príncep  Totilau, o La Primera Cançó amb direcció musical de Mariona Vila i direcció d’escena d’Anna Llopart.

Recomanable és descobrir la documentació de les obres que hi ha a la pàgina web. del Liceu de Barcelona www.liceubarcelona.cat on, a més de les fitxes artístiques, hi ha fragments de vídeo dels muntatges, fotografies, així com materials i guies didàctiques d’utilitat per a pares i professorat, com ara són els quaderns del Servei Educatiu; El Misteri de la Partitura plantejada per fer una visita dramatitzada per a educació infantil a les dependències del teatre o l’Òpera: una emoció, enfocat a acostar els adolescents al gènere en una visita guiada al teatre seguida de la projecció d’un audiovisual al Foyer.

I és que les activitats escolars són una sòlida proposta en paral·lel al teatre familiar que, enguany,  arriben també a la seva dotzena edició amb espectacles consolidats com L’Orquestra dels Animals organitzat per l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i el Gran Teatre, en el qual solistes i cors provinents d’escoles d’ensenyament secundari interpreten l’òpera junt amb els músics de la JONC.
Pel que fa a la present temporada, ja s’han representat  Pere i el Llop de Prokófiev de la mà de la companyia Etcétera, El Superbarber de Sevilla de Rossini en versió del Tricicle i La Ventafocs de Rossini  amb direcció de Comediants. Ara bé, encara hi ha muntatges en perspectiva dels quals val la pena prendre nota; El retablo de Maese Pedro amb música de Falla de la companyia Etcétera, La Primera Cançó, Les coreografies de dansa de Jiri Kylián i d’Ohad Naharin que ofereix el projecte IT Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, i la història de Petruixka  d’Stravinsky de la companyia Príncep Totilau.

La màgica poció Lari

Hamlet núm. 11 (2011)

En Màrius Serra, en els Mots Encreuats núm. 7264 de La Vanguàrdia, proposa la següent clau: El mag més clamorós de l’escena catalana.  La resposta ocupa una quadrícula de 4 lletres. Fàcil, no?

I és que en Lari, gairebé, el podríem trobar a la sopa, ja que davant els ulls de tothom ha sabut revifar la flama del món de l’il·lusionisme. Allà on va, omple sala. El mèrit, òbviament, és de l‘artista que cada vegada que aixeca el teló té el do de saber posar-se el públic a la butxaca amb uns quants trucs que es treu de la màniga. A partir  d’aquí, el boca orella de la gent funciona. Màgia? Sí, en bona dosi, però no ha estat casualitat que aquest darrer estiu prorrogués en dues ocasions l’estada al Teatre Coliseum de Barcelona.

Ara bé, què diantre té a veure la sopa amb penjar el rètol d’entrades exhaurides? Moltes coses. Per un costat un segell de qualitat. El mag sap seleccionar en la mesura justa els ingredients que utilitza en els muntatges, tal vegada com ho fan les sàvies àvies cuineres per elaborar un bon caldo.  L’aroma que desprenen les olles, en fer xup-xup, s’ensuma de lluny, arriba, atrapa els espectadors.

Les receptes màgiques que elabora el xef no tenen cap altre secret que saber fer bullir la perola (interpretis, moure txistera)  i servir l’aliment degudament a taula (entenguis, escenari). A partir d’aquí, cal assaborir el plat (llegeixis, espectacle).  Però és clar, per fer-ho bé, es fa indispensable tenir la mà trencada per no tirar més sal del compte. Sense cap mena de dubte, és la màgica poció Lari!

Les propostes familiars que crea fan passar una bona estona al públic i, com la sopa, deixen bon regust al paladar més exigent fins al punt que una culleradeta més no embafaria. Cal ser un expert cuiner per saber remenar la vareta davant de la  platea on grans i petits queden captivats. Els uns, perquè s’endinsaran potser per primera ocasió gràcies als dots del mestre en la descoberta dels espectacles de màgia; els altres, ja que potser s’hi retrobaran després d’un possible parèntesi.

Però com elabora de veres el mag la recepta, quins ingredients conté? La resposta passa per tenir l’enginy de saber posar en primer lloc damunt de la balança un bon tall amb gramatges d’elegància,  macerant-lo sota una  il·luminació de disseny, fil musical de fons i acaronant de forma constant el producte amb una sèrie de  toquets  humorístics. Enganxa.

En Lari vetlla l’estètica, domina el moviment escènic, connecta amb el públic, a parts iguals, a través de les paraules i els silencis sabent treure rèdit en cadascun dels muntatges familiars que ha portat als escenaris. Increïble (2000), Estrellas de la Magia (2002), Milenium (2004), Secrets (2007) i Sonrisas y Magia (2009) només són els noms d’alguns dels millors brous cuinats fins al moment. N’hi ha per reservar-hi taula i cadires.

En les funcions no hi manquen mai les aparicions i les desaparicions de l’artista o, entre d’altres col·laboradors, les del  seu inseparable partenaire Pol.  Els estàndards que combina a escena són els clàssics de les cartes, els cordills, les espases, les anelles, els paperets..., però escenificats amb aires de renovació del gènere, que fan escola i han revitalitzat l’afició per la màgia.

I, qui no vulgui caldo, dues tasses! Per què? Doncs ja que, a més és un home mediàtic que, per art de màgia o potser per art d’encanteri, apareix en tota mena  de mitjans de comunicació.  Ha fet televisió per nens: Taller de Màgia a BTV  i, també ha captivat no tant nens, com per exemple, en el programa de La Sexta d’en Buenafuente.  Ràdio, en El Matí de Catalunya Ràdio; llibres com Els Secrets del Mag Lari, amb textots de Montse Lari o, fins i tot, una sèrie de còmic amb dibuixos d’Òscar Fernández. A més, potencia les noves plataformes per arribar a tothom per mitjà del facebook, el blog, el twitter, la pàgina web, a part de trobar-lo en una colla de vídeos penjats al youtube.  

El popular mag és també un showman solidari amb els infants i una mostra la trobem en la donació que fa dels beneficis del seu llibre La Màgia del Michael Jackson  (n’és fan del rei del pop) que els destina a l’associació AFANOC.  Ara, tampoc és deslliura en Josep M. Lari de tenir ell un club de fans com a mag. I, la veritat, no em sorprèn. 

Skribo, l’aventura cal·ligràfica de Comediants.

Hamlet núm. 10 (2010)

Un dels grups teatrals de referència del país que, com diu el tòpic, no necessita carta de presentació és els Comediants. Qui no els coneix, oi?  Companyia emblemàtica resident a la Vinya, la masia que hi ha al municipi de Canet del Mar on tenen el seu laboratori de creació; la Cúpula Geodèsica, indret en el qual aquestes darreres setmanes han posat a punt de caramel un nou muntatge destinat al públic familiar, Skribo.

El treball, de petit format, convida a obrir els ulls dels espectadors més joves a que descobreixin la màgia de les paraules, la importància de l’escriptura i els plaers de la lectura.

L’argument de l’obra transportarà el públic en un futur imaginari en el planeta TecnoLive on hi ha precisament la tecnologia més desenvolupada de la galàxia. Allí, tot el saber està en mans dels ordinadors i, activitats tan elementals com la lectura o l’escriptura, malauradament, han estat oblidades pels seus habitants.

A més,  per acabar-ho d’adobar, una terrible tempesta elèctrica deixarà el planeta de la nit al dia sense cap bri de tecnologia. Per la qual cosa,  a fi de poder tornar-la a posar en funcionament, els pobladors només podran solucionar-ho llegint un llibre antic; l’Enciclopèdia de com funcionen les coses.

Ara bé, l’única esperança de poder desxifrar el voluminós text recau sobre en Zeta, Cavaller del satèl·lit de les lletres, que viatjarà a TecnoLive disposat a ensenyar a escriure i llegir a tota la seva gent. La tasca no li serà fàcil ja que sols comptarà amb l’ajuda de l’Alfa. Però, per sort, no tot serà el que sembla i els dos protagonistes podran capgirar la situació. Ara, abans es veuran immersos en una aventura trepidant plena d’enganys, amor i moltíssimes lletres.

L’espectacle Skribo de la companyia els Comediants, és una nova entesa de col·laboració amb l’Obra Social de la Fundació La Caixa que, l’any 2008 i en les instal·lacions del edifici del Cosmo-Caixa, el grup del Maresme hi va escenificar el muntatge Num3r@lia on, llavors, s’endinsaren en la divulgació dels números, els simbolismes, els significats i la notòria presència que tenen aquests en les nostres vides.

Mostra de que  el treball va tenir una bona acollida entre el públic familiar, ha donat ara peu a que Comediants i la Fundació La Caixa formulin una aventura cal·ligràfica en l’espai del Caixa-Fòrum de Barcelona lloc on estarà en cartellera a partir de l’11 de desembre i en una primera estada estable fins el 4 de gener per continuar després de gira.

En relació a l’equip artístic, la idea i creació del muntatge és a càrrec, òbviament, de Comediants. Joan Font, Jaume Bernadet i Miguel Ibáñez són els autors del guió. Pel que fa a la direcció de l’obra, aquesta va també signada per Joan Font. Jordi Bulbena té cura de la direcció artística, Francesc Font i Endika Esteban de la composició musical, Mariona Segarra ha vetllat per la coordinació musical, David Pintó és l’autor de les lletres de les cançons, Montse Colomé és la responsable de la coreografia i el càsting, Clara del Ruste desenvolupa les tasques d’ajudant de direcció, Ramon Mediavila és el tècnic de l’edició audiovisual, Xavier Fernández i Fiona Crycroft intervenen en l’obra com els actors projectats en la pantalla, Núria Cuyàs i Arnau Lobo són els  veritables actors de carn i ossos de la funció, Marc Almiñana desenvolupa la direcció tècnica, Francesc Font i Arnau Aregay són els tècnics en gira, Silvia Rovoltós, Lluís Traveria i de nou Jordi Bulbena han tingut atenció per la construcció del vestuari i attrezzo, així com l’Isabel Juncà i en Jaume Oliveras la responsabilitat de la producció executiva. En l’apartat d’agraïments, Comediants ha volgut reconèixer el suport de Marina Font, Gilson, Ligia Torres i Georgina Zango.

Pel que fa al nou projecte escènic de la companyia, aquest utilitza  amb encert un aiguabarreig de llenguatges interdisciplinaris. Amb una peculiar dosi justa d’equilibris, combina a l’escenari teatre, dansa, circ, música, cançons, projeccions audiovisuals... amb un missatge  de base prou clar i enriquidor que invita als espectadors a estimar el apassionant món de les lletres.

Tot això tenint sempre present i, com és norma general de la casa, el poder facilitar l’accés així com també la comprensió de l’obra a tota persona que pateixi alguna disminució.  I es que els treballs de la companyia traspuen sempre per naturalesa compromís. De la mateixa manera com transmet calidesa un Arbre de la Memòria, alimenta un Boccato di Cardinale, un Zènit, un T.e.m.p.u.s, una Mediterrània amb Horitzons de blau salat o bé Nits, Alés, Dimonis, Apoteòsics Saraus de Gala..., un Sol Solet, un Catacroc! o, entre d’altres Grans Secrets, un Non plus plis a que gairebé ja està apunt de fer 40 anys. Felicitats!

Roseland Musical, Urano i el Pinotxo del segle XXI.

Hamlet núm. 9 (2010)

És difícil, per no dir impossible, que el popular conte de Carlo Collodi Les aventures de Pinotxo resti desconegut a les lectores i lectors de la revista Hamlet, no obstant això imagino que a qui digui el contrari deu estar creixent el nas com passa al protagonista de l’obra, oi?

Dita la gràcia, en el muntatge teatral que s’estrena aquesta tardor, la companyia Roseland Musical i la productora audiovisual multimèdia Urano fan una aposta decidida per readaptar el text, un clàssic de la literatura universal infantil, tot combinant, amb harmonia, dansa i noves tecnologies sobre la tarima.

La proposta té un polsim d’originalitat, donat que, per un costat, uneix moviment, coreografia i música com a base narrativa de l’obra; així com, per  l’altre, utilitza la imatge i les tecnologies visuals actuals per crear una escenografia màgica propera a l’encant estètic del segle XXI  en el qual diversos elements de reciclatge  ajuden a transportar de forma vistosa les aventures del titella a una realitat quotidiana al públic a qui va adreçada la funció. 

En aquest treball de creació conjunta  entre la companyia i la productora es barregen a la vegada en directe la dansa dels dos ballarins protagonistes de l’obra, Pinotxo i Gepetto, amb llenguatges alternatius d’enregistrament coreogràfic audiovisual.  La dificultat de l’empresa esdevé  repte artístic d’avantguarda per l’equip del muntatge, perquè fins a l’actualitat la pretesa tècnica mixta no s’ha fusionat en temps real en els escenaris teatrals.

Per poder tenir una idea aproximada del projecte, els dansarins actuen durant l’obra enmig de l’espai escènic, el qual està delimitat pel davant i pel darrera per dues cortines on es projectaran accions animades dels llocs en què transcorren les aventures d’en Pinotxo.  Pel que fa a aquesta mena de pantalles de projecció, la instal·lada en el fons de l’escenari desenvolupa les funcions de ciclorama i a l’altra, que és un tul semitransparent situat a primera línia de boca escènica, hi apareixen visualitzats diferents elements i personatges que recreen una atmosfera similar a  l’estètica dels videojocs infantils.

En relació al currículum de Roseland cal ressenyar l’especialització en creació i producció d’espectacles per a tots els públics dels quals destaquen la direcció artística d’esdeveniments de gran format com ara el Centenari del Futbol Club Barcelona, diverses edicions dels Specials Olímpics,  la Cavalcades de Reis de Barcelona o la direcció coreogràfica de la inauguració de l’Expozaragoza 2008.

En reconeixement a la trajectòria del grup fundat l’any 1983 i en especial valoració a la sensibilitat dels seus muntatges: Les Mil i una Nits, Cara, Calla!, Les tres bessones o, entre d’altres, Blau Marí. Roseland Musical també ha rebut el Premi Nacional de Cultura en l’apartat de dansa atorgat per la Generalitat de Catalunya en l’edició de 2007.

Els orígens d’Urano es remunten a l’any 1997 i convé ressaltar que ha produït més de 200 programes televisius amb temàtiques sobre art i tecnologia, música  electrònica i cultura digital. Ha realitzat spots publicitaris per a diferents marques comercials, vídeo-clips i documentals de diversos continguts.

De forma habitual, col·labora amb La Fura dels Baus dissenyant els vídeos d’espectacles com: Faust 3.0, Ombra, XXX o òperes com L’ Atlàntida, El Martiri de Sant Sebastià, La Damnació de Faust, la Flauta Màgica o, entre altres, La Tetralogia de Wagner, l’escenografia de Tanhaüsser per l’Scala de Milà i el vídeo Window of the City per l’Exposició Universal de Xangai on en un cub de leds mostra l’evolució històrica de la ciutat.

Signen la fitxa tècnica del muntatge Pinotxo Marta Almirall en  la direcció artística, Franc Aleu en la realització d’imatges, Anna Planas en la direcció coreogràfica,  Lynn Johanson i Rudy Alvaredo són els ballarins,  la música és de José Manuel Pagán, els arranjaments i efectes sonors els ha fet Xavier Oró, la producció d’imatges és obra de Manel Taberner, la producció artística és de l’Ester Rodríguez i la Silvia Framis ha tingut cura de la difusió i comunicació del muntatge.

L’estrena de l’espectacle tindrà lloc a la Sala Miguel Hernández de Sabadell el dia 14 de novembre, a més participaran en el Xè Festival Internacional de Dansa de les Balears –Dansamàniga 2010- a l’Auditori de Sa Màniga el 27 de novembre i el 28 al Teatre Principal de Palma,  així com també n’està confirmada la presència en la 7a edició de Viu el Teatre els dies 16, 23 i 30 de gener i 6 de febrer de 2011 al Teatre Poliorama de Barcelona.  

Pinotxo, amb els segells inconfusibles de la companyia de dansa teatre musical i de la productora multimèdia, aportarà a la programació familiar d’enguany una moderna alenada de frescor poètica. Ep, i que consti que no m’ha crescut el nas!

Nou horitzó del Teatre Familiar a Catalunya: El Pla Integral de les arts escèniques i musicals per a tots els públics, 2011 – 2018.

Hamlet núm. 8 (2010)

En roda de premsa, el passat 3 de maig a la sala d’actes del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya,  el conseller Joan Manuel Tresserras; el secretari de Cultura, Eduard Voltas, i el president de l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP), Jordi Cartanyà, presentaren al mitjans de comunicació el Pla integral d’arts escèniques i musicals per a tots els públics.

La notícia, sense cap mena de dubte,  és positiva de cara el reconeixement professional del sector el qual, des d’ara, veurà reforçat l’entorn i, en especial, dignificada la sensible feina que realitza.

Per tirar endavant el Pla que s’estableix per un període de vuit anys, la conselleria s’ha compromès amb 17 milions d’euros per al primer quadrienni preferint, de cara al segon, no tancar en aquest moment la xifra econòmica de les inversions tot desitjant haver superar de cara llavors la crisi monetària contractual.  

El Pla Integral, és fruit del resultat consensuat entre el Govern de la Generalitat i el sector analitzant les necessitats de les arts escèniques i musicals per a tots els públics a partir de les aportacions de les companyies, de les associacions professionals, de les empreses, de les xarxes de distribució i de les sales exhibidores dedicades exclusivament a l’espectacle per a tots els públics.

Entre les particularitats que aborda el document, destacar la necessitat d’implicar a tots els agents que integren el sector; teatre, carrer, circ dansa i música així com també la millora general de les condicions de producció, exhibició i distribució de les arts escèniques i musicals, l’aposta per recolzar  l’accés de les noves companyies professionals al mercat i la potenciació de la formació  continuada. 

La redacció del text, és el full de ruta per assolir un major ventall qualitatiu i innovador de les produccions catalanes concebudes, creades i produïdes per a un públic de totes les edats.

Amb la voluntat de fer possible un correcte seguiment del Pla, es crea en paral·lel una mesa de seguiment de caràcter transversal amb presència de tots els agents públics i privats que actuen en el sector de l’espectacle per a tots els públics que tindrà per objectiu  reunir-se semestralment per analitzar l’evolució de les accions i prendre decisions operatives que s’hi detallin. Per altra banda i en una altra mesa de treball composta per representants de les diferents unitats del Departament de Cultura i de l’Associació de Teatre per a Tots els Públics, s’analitzarà trimestralment l’evolució de les accions contemplades en el Pla i prendrà les mesures que se’n derivin de cara a la correcta posada en marxa.

Pel que fa a altres aspectes interessants del document, aquests fan esment dels requisits necessaris per poder accedir a les subvencions de programes com: Cultura en Gira, el desplaçament d’artistes fora del territori Català, el suport a les xarxes de distribució, el preu mínim de les entrades i catxet de cara els suports a l’exhibició així com també, tenir compte d’ara en endavant els muntatges familiars en els esdeveniments institucionals de projecció de la cultura catalana a l’estranger.

En una altra direcció, el Pla incentiva les coproduccions d’espectacles amb els grans equipaments del país com són: el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Liceu així com els  distints centres territorials de producció d’arts escèniques i, també, el interès per treballar perquè a Barcelona hi hagi un espai d’exhibició amb condicions de contractació favorables a les a les companyies especialitzades per a tots els públics.

Respecte l’àmbit de la promoció, es dissenyaran campanyes publicitàries per acostar el gran públic al sector a la vegada que es tindrà cura especial perquè els mitjans de comunicació i la critica tinguin en compte les creacions per al públic familiar.

Com a punt de trobada anual del sector, l’organització de la Mostra d’Igualada es reforçarà amb la finalitat d’esdevenir espai de connexió entre programadors i companyies.  A més, s’hi vetllarà per  produir o coproduir espectacles i premiar en cada nova edició del certamen el millor muntatge per a tots els públics.

Manllevant les paraules dels protagonistes de la roda de premsa, en línies generals, s’inicia pel teatre familiar un nou període esperançador que ha d’enfortir les estructures de base de les arts escèniques i musicals del país.

La Trepa i El Jove Teatre Regina

Hamlet núm. 7 (2010)

Parlar amb la Maria Agustina Solé sobre la trajectòria de la companyia la Trepa i també de la seva empenta al capdavant del Jove Teatre Regina de Barcelona és un plaer.  Asseguts a les oficines del local teatral, repassem els orígens del grup que es remunten a l’any 1977 alhora com els de la coordinació empresarial d’ençà el 1988 de l’espai estable infantil.  

Vist amb la perspectiva que ofereix el pas del temps, 33 anys de  companyia professional adreçats a un públic infantil i juvenil  i  22 de gestió de la sala especialitzada en espectacles per a la mainada, les vivències que han acumulat davant i darrera de l’escenari comencen a ser unes quantes i, com aquell qui diu, no pas sempre de color de rosa.

En l’actualitat, l’oferta de la cartellera teatral dedicada als menuts a casa nostra és molt digna. Naturalment, sempre podria ser millor però si reculem més d’un parell de dècades en el calendari observarem que, per arribar on som ara, en part sense la visió i vitalitat de persones com la Maria Agustina segur que encara aniríem algunes quantes passes més enrere.

Avui per avui, fa goig per exemple poder anar amb els infants a les matinals del cap de setmana al  Teatre Nacional de Catalunya, al Gran Teatre del Liceu, al Romea o bé, per dir un altre espai emblemàtic de Barcelona, al Teatre Poliorama a fer proper, distreure o descobrir el món del teatre als nens i nenes. Les propostes, les companyies, els equipaments són de nivell però cal tenir present que, per arribar fins aquí, hi ha hagut en anterioritat  altres teatres de format més petit que sense disposar de massa suport  s’obriren camí en la programació infantil, com és el cas del Jove Teatre Regina, la Fundació Miró, el Tantarantana, el  Teatre Guasch...

Un titular de diari barceloní de fa gairebé  25 anys posa la pell de gallina quan manifestava quina era la visió d’un sector  de la societat entorn dels espectacles, els escenaris i el respecte destinats al  teatre infantil. L’enunciat amb motiu de la proposta  que feia la Companyia la Trepa de dedicar una sala teatral estable al públic familiar venia a dir: “Barcelona perd un teatre”  Uf, no ho han tingut fàcil!

Ara, amb les temporades que ja porten pujant i abaixant el teló els números, els registres, les estadístiques però són encoratjadors de llegir; més de 50 són els espectacles que han estrenat de teatre, dansa, mim, musicals, òpera, titelles, concerts... essent entorn dels tres milions els espectadors que han vist els muntatges proposats. De forma irrenunciable, les obres tenen totes el segell inconfusible  de la casa que no és altre que el de la dedicació  integral i artesanal. És allò de la feina ben feta: molt temps, molts esforços, molta generositat...

Pel que fa al sistema metòdic de treball de la Trepa s’inicia escollint una obra. Entre els requisits, és indispensable que les peces siguin divertides, facin rumiar i aprendre alguna cosa. El públic infantil ha de detectar que hi ha problemes però que també es poden solucionar d’una manera intel·ligent, hi ha un missatge de fons.

Si per exemple la proposta triada és un clàssic, la companyia adapta el text tot vetllant que el llenguatge sigui acurat i correcte pels infants. A partir d’aquí, l’equip tècnic entra en acció dissenyant el vestuari, component la música, construint l’escenografia, la il·luminació...

Amb l’estructura escènica en marxa, arriba llavors el torn dels assajos dels espectacles. Cada matí i durant uns quants mesos actrius i actors arrodoneixen les obres tot pensant en l’estrena, les funcions al Regina i les gires per teatres del país. 

Mentre tot això succeeix, l’activitat al Jove Teatre Regina continua en el despatx activant  produccions i  la gestió de la programació.  Convé dedicar-hi hores de rellotge ja que altres companyies fan també estada al teatre compartint temporada amb la Trepa i tot ha d’estar a punt de solfa. No hi pot haver lloc per a la improvisació, les companyies i el públic familiar de la sala han de ser en tot moment atesos correctament.   

Enguany i després del parèntesi estiuenc  pujaran també a l’escenari del Regina els grups Zum Zum Teatre amb el muntatge El jove Frankestein, Tàbata Teatre amb l’obra Tina, la Bruixa Fina, Dreams Teatre hi representarà La Ventafocs , la Companyia Va de Bòlit l’espectacle Mediterrània, La Roda el popular Hansel i Gretel, El fantàstic Hardy Freenkel hi escenificarà Aladdí i la Companyia Xip Xap El Conte de la Lletera. En relació a la Trepa, hi presentarà el musical Cats, la recuperació per Nadal d’un dels treballs d’èxit de la companyia, Els Pastorets Superestel, una història de recreació teatral que precisament ja porta per títol Theatron i el clàssic universal infantil  El Meravellós Màgic D’Oz.
I és que per tirar endavant l’educació, la formació i el divertiment dels més joves en el teatre cal tenir vocació, il·lusió i energia com la que encomana la Trepa i el Jove Teatre Regina.

Els cicles de Cavall Fort

Hamlet núm. 6  (2010)

El proper any ja en farà 50 que cada quinze dies  la revista Cavall Fort edita puntualment un nou exemplar adreçat a un públic lector  format per nois i noies.  Aviat està dit però 1150 números de presència  té tot el seu mèrit i més quan a partir del 1961 va començar aparèixer en català.

Sis anys després, el 1967, una proposta paral·lela a la publicació infantil i juvenil prenia volada. Des de l’equip de la revista impulsaren llavors els Cicles de Teatre per a Nois i Noies que es feien en sessió matinal els diumenges al Teatre Romea de Barcelona.

L’entranyable escriptor i membre del consell de redacció de Cavall Fort Joaquim Carbó, (del qual, per cert, la companyia Egos Teatre  ha enfilat a l’escenari del TNC l’adaptació  del  seu llibre La Casa Sota la Sorra enguany), en un article aparegut al número  1084 de la revista, parlava del cicle teatral i de la contribució que aquest esdeveniment aportà en el restabliment de la llengua a finals del franquisme i els primers compassos de la democràcia.

Conta que, sense cap mena de dubte, havien estat anys difícils però, un 5 de febrer de 1967, gràcies a l’empenta de Martí Olaya, el qual canalitzà moltes energies, s’omplí per primera vegada el pati de butaques del Romea amb un públic infantil a qui anava destinada la funció. En Joaquim recorda l’emoció que els va suposar de veure el local ple de gom a gom.

Els cicles teatrals de Cavall Fort, vistos ara amb la perspectiva del temps, han assolit  prestigi i més quan observem la relació de noms que hi van arribar intervenir. Directors, escenògrafs, actrius, actors... s’hi abocaren amb vocació de renovar el teatre professional i en particular de fomentar els espectacles destinats a nens i nenes.

Tal com ho recorda en Carbó,  la llista de persones que hi desfilaren és extensa i, com passa sovint quan s’elabora una relació de cognoms, sempre és, injustament, massa fàcil oblidar-se’n uns quants.  Ja ens ho diu la dita, no són tots els que hi són però..., a tall de mostra, caldria remarcar espectacles, companyies i col·laboradors de la primera edició. Segur que més d’un ens són familiars.

Per exemple l’espectacle inaugural del cicle fou l’adaptació de l’obra de Plaute, La Comèdia de l’Olla, escenificada per l’Òliba del G.T.I.  Dirigida per Francesc Nel·lo, entre d’altres intervingueren en el repartiment Francesc Balcells, Nadala Batiste, Alfred Luccheti i, qui  més endavant s’obriria camí com a novel·lista, Montserrat Roig. Pel que fa a l’escenografia, aquesta fou dissenyada de la mà de Fabià Puigserver.

Una altra proposta clàssica de la companyia va ser l’adaptació de l’obra El Metge a Garrotades de Moliere.  Entre l’elenc d’actors sobresurten noms com Josep Minguell, Carme Sansa, Ernest Serrahima i Ventura Pons, que després ha treballat com a director de cinema.

Des de la ciutat de Sabadell, es desplaçà al Teatre Romea la Joventut de la Faràndula que, a partir de l’any 1947, ja organitzava a la població del Vallès una programació teatral dedicada als infants i, també convocà durant dinou edicions, el Concurs anual d’obres teatrals d’espectacle per a Infants encaminat a captar una bona qualitat de textos nous per escenificar. Cantarina al país dels Tsen.tse.khan de Josep Torrella i Ha fugit un cavall de Josep Tremoleda van ser les obres que realitzaren. Com a curiositats explicar que l’autor d’aquest segon espectacle havia estat director de la revista Cavall Fort  i, en l’edició del 1962, guanyà amb el text de l’obra el concurs teatral sabadellenc.

Per la seva banda, la companyia els Joglars, dirigida llavors per Albert Boadella i Anton Font, escenificà una funció de mim on, entre d’altres intèrprets, hi havia les actrius Glòria Rognoni i Carlota Soldevila. Fou un dels primers treballs del grup que potenciava en aquella època el teatre sense paraules.

En una altra direcció i, des del barri barceloní de Sants, l’Aula de Teatre de la Institució Montserrat presentà El rei dels aires de Joaquim Espau. Un professor del centre educatiu, en Jaume Batiste, dirigia el col·lectiu. Com anècdota citar que l’Aula participà en totes les edicions del Cicle Cavall Fort fins a la darrera de l’any 1989.

Ara bé, les causes de la desaparició de les sessions al Romea arranquen amb les dificultats tècniques de fer compatibles els muntatges escènics del llavors Centre Dramàtic amb els dels decorats de les obres infantils.  A partir de l’any 1985 es van buscar espais alternatius com el teatre dels Salesians a Sarrià, els Lluïsos de Gràcia o també al Teatre Regina.

També, Joaquim Carbó, en el llibre: El Teatre de Cavall Fort, detalla com s’anaren desenvolupant les distintes edicions on, entre d’altres companyies, actuaren l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, El Teatre Experimental Català, Putxinel·lis Claca... es representaren textos de Pep Albanell,  Josep M. Benet i Jornet, Teresa Duran, Guillem d’Efak, Maria Novell,  Josep Vallverdú..., a més, es feren obres de renom com El Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare; Els Tres Mosqueters, d’Alexandre Dumas; Tirant el Blanc, en versió de Maria Aurèlia Capmany, o, per citar una altra obra catalana, El Castells dels Tres Dragons de Frederic Soler Pitarra.