Cavall Fort núm. 870 (1998)
Pèls i senyals del bestiari
Més d’un
es queda amb un pam de nas!
Heu vist mai la cara que posen els aprenents de menjar sopes, quan els
seus pares els porten a veure les feres (amb ungles i orelles esmolades), que
surten a les festes de molts dels nostres pobles i ciutats? De fet, no sols són
ells els qui es queden amb un pam de nas. Si no ho heu fet, fixeu-vos-hi bé i comprovareu la
fascinació que provoca en petits i grans el bestiari popular.
Què és
el bestiari?
És el conjunt de figures, generalment de grans
dimensions, que representen una animals reals (àguiles, lleons, bous, mules,
cavallets...) o imaginaris (dracs, víbries, mulasses, tarasques...), reproduïts
de forma fidel o fantàstica, i que, en les festes, tenen una funció
representativa, lúdica o cerimonial.
Quan
apareixen?
Anem a pams i reculem fins a perdre’ns en la nit del
temps. Imagineu una civilització remota que no sap de lletra, plena d’enigmes i
misteris, i que, amb prou feines, té resposta a preguntes com ara per què tan
aviat es fa de nit com de dia, de què està compost el foc o per què rebroten
els tarongers.
Els nostres avantpassats van crear un llenguatge fet
d’imatges i símbols que identificaven els elements de la natura que els
envoltava. Per això, les pintures i les escultures van esdevenir eines
educatives per a les comunitats, i encara més quan no sabien ni llegir ni
escriure. Aquestes imatges, que feien volar la imaginació dels qui les
contemplaven, solien anar acompanyades de narracions de fets extraordinaris,
sovint exagerats, que es convertien en mites i llegendes.
Segons aquestes interpretacions, calia tenir amistat
amb els déus, fades, follets, gegants i animals imaginaris, ja que la gent
creia que el futur i el benestar dels pobles depenia d’ells. Entre tantes creences,
els animals fantàstics van augmentar el seu protagonisme i es van utilitzar com
a exemples moralitzadors del bé i el
mal. Al segle XV, van ser adoptats pel cristianisme gràcies a la institució de
la festa que duu el nom llatí de Corpus Christi (“Cos de Crist”), en la qual
s’exalta l’Eucaristia.
Un dels components més característics de la diada del
Corpus eren els anomenats entremesos. En un principi, eren peces teatrals
curtes que distreien els cortesans durant els àpats, mentre els plats anaven i
venien de taula. Com que hi havia gana i molt poc temps, els artistes miraven
de ser espectaculars i se servien de figures per animar les seves
interpretacions. Més endavant, les figures es van independitzar dels entremesos
de palau i, de la mà dels gremis i confraries, van obtenir una nova popularitat,
evocant passatges bíblics o esdeveniments històrics en processons al carrer.
Qui és
qui
De tots els animals fantàstics, no hi ha dubte que el
drac és el que desperta més passions. Genèticament, és com una mena d’invent de
laboratori dotat d’algunes de les parts més perilloses d’altres animalons, com
ara ales de ratpenat, cua de serp, ungles de lleó, banyes de bou... Ah!, i,
sobretot, treu foc a dojo. Vaja, que no serà sobrer començar a córrer si us
trobeu al davant. També valdrà més que toqueu el dos si us trobeu la víbria, la
versió femenina del drac, a la qual la iconografia ha dotat de dos pits
prominents.
El lleó i, en especial, l’àguila són les figures que
han sobreviscut millor el pas dels segles. Pel seu tarannà particular, són
considerats com els elements més solemnes del bestiari.
Per la seva condició aèria, l’àguila representa el
poder pe sobre de la resta de figures. Tenia tanta reputació que els
ajuntaments es feien càrrec del seu manteniment i, per aquest fet, gaudia del
privilegi de tenir un lloc d’honor en seguicis i processons. De fet, no és gens
estrany, ja que, si la veieu dansar,
segur que quedareu encisats dels seus moviments.
La mulassa, mula guita o mula fera era un entremès molt popular pels seus
moviments entre el públic. La mulassa és una mula de grans dimensions anomenada
tarasca pels cronistes castellans del s. XVIII. Pel que fa als cavallets, eren
un element que formava part d’un entremès de Sant Sebastià, en que participaven
vuitanta persones.
Del bou i la mula, se n’ha dit, tradicionalment, que
són originaris de l’entremès del naixement del nen Jesús, però hi ha que apunta
que provenen de les festes profanes incorporades al Corpus. Segons ens diuen
els escrits del segle XVIII, el bou i la mulassa desfilaven davant les
processons i eren protagonistes d’un joc popular i provocador.
Malauradament, cap al segle XVIII, la majoria
d’imatges del bestiari van anar desapareixent a causa de les prohibicions
polítiques i religioses en què es van veure involucrades.
La represa
del segle XX
A començament de segle, l’any 1902, es va celebrar a
Barcelona la primera gran concentració de gegants i bèsties, en la qual es van
aplegar unes cinquanta figures, amb l’objectiu de participar en la que es va
considerar com la Festa Major
de Catalunya. Va ser una revifalla molt curta. Els esdeveniments posteriors van
repercutir de nou sobre el patrimoni d’imatgeria del país que, amb la guerra
civil i els acords dictats per l’Església en el Concili Vaticà II, van afectar,
una altra vegada negativament, les figures tradicionals.
Actualment, i des de el restabliment de les
llibertats democràtiques dels anys setanta, el carrer torna a ser un espai
obert que troba en la cultura popular un aliat excepcional, una forma
d’expressió col·lectiva que fomenta la integració, la cohesió i la identitat de
pobles, barris i entitats.
Detalls
constructius
Pel que fa a la realització artística de les figures
del bestiari, des de sempre s’ha destinat esforços importants a la construcció
de les peces, malgrat les carències i dificultats particulars de cada moment.
Avui en dia les figures són considerades obres d’art que parteixen d’un treball
escultòric lligat a la manufactura del cartró o altres materials, com la fibra
de vidre i les resines sintètiques. L’increment de figures ha generat una
indústria artesana que es dedica professionalment a la construcció, restauració
i manteniment de les imatges festives.
Un alè
esperançador
Davant
del pròsper panorama, és possible que a
partir d’ara, en un indret o altre del país, tingueu ocasió d’ensumar o sentir
parlar d’alguna festa en la qual els principals protagonistes, a part de
vosaltres, és clar, siguin el bestiari festiu. Un bestiari que forma part del
nostre patrimoni i que, per sort, ara per ara està immers en un període daurat,
en què pobles i viles han recuperat figures populars o s’han engrescat a crear
bèsties fantàstiques de nova concepció, inspirades en les tradicions locals i
la imaginació col·lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada