dissabte, 15 d’octubre de 2011

Contes Cantats per reprogramar *

     
Rita Kuan (Jin Hua), Jaume Bernadet (Jaumet) i el Cor Infantil de l'Orfeó Català en acció. (Foto: A. Bofill.)

Hi vagis a l’hora que hi vagis, al Palau de la Música, s’acostuma a trobar algú o altre amb facció nipona. Més que el rostre però, les càmeres que duen penjades al damunt en delaten la procedència. L’edifici modernista d’en Lluís Domènech i Montaner els atreu i, a tal efecte, els és gairebé obligada la visita en les estades turístiques a Barcelona. El 13 de juny de 2010 i el 23 de gener del 2011 certifico que, per variar, n’hi havia d’asseguts al pati de butaques del Palau com a públic espectador del concert familiar Contes Cantats.
A part dels japonesos, en les dues jornades esmentades, les propostes musicals comptaren amb la presència als escenaris del Cor Infantil de l’Orfeó Català i també de la companyia Comediants que, de manera artesana, sensible i dolça, anaren interpretant de forma conjunta l’encàrrec musicoteatral patrocinat per la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana.
Però a més de parlar d’asiàtics, em despenjo ara en fer aquest article familiar perquè opino que no seria gens desafortunat anar recuperant aquesta obra de tant en tant. Tampoc el suggeriria  cada temporada del cicle de Concerts Familiars al Palau de la Música ja que llavors, probablement, se sobrexplotaria i, a fi d’evitar-ho, el reprogramaria  cada cert temps perquè sempre hi hauria noves fornada de públic a qui agradaria descobrir-lo. De fet, des d’un primer instant, la direcció ja el va catalogar com a concert extraordinari per a famílies i, la veritat, anaven ben encaminats.
I és que els arguments en els quals em baso per fer la petició de reprogramació és, d’entrada, el bon resultat del producte elaborat. La trama del muntatge Contes Contats és correcta. De fet han estat els propis protagonistes qui a través de comunicats  de premsa ho definiren amb un paràgraf com: De dramatúrgia senzilla i atractiva és una aposta del Cor Infantil i Comediants per continuar difonent i reinterpretant la història mil·lenària del nostre poble. Nens i nenes del cor i actors professionals canten, actuen i ballen cançons tradicionals catalanes que glosen l’amor. I servidor hi afegiré; i tant que el glosen l’amor!
La gestació de l’espectacle el realitzaren el col·lectiu d’artistes a través d’un laboratori mensual. De gener a juny i per mitjà d’unes colònies de cap de setmana a l’espai de creació de La Vinya de Comediants a Canet Mar, plegats, en tallers, nois i noies anaren construint el vestuari, els elements escènics, així com també investigaren l’expressió corporal. La vivència esdevingué enriquidora per a totes parts i això s’albirava en les funcions al Palau.
En anterioritat, als assajos hi va haver un minuciós treball previ també engrescador per part de l’equip de direcció de l’espectacle. En Jaumet Bernadet n’encapçalà responsabilitats en el guió i la direcció artística, així com la Glòria Coma intervingué també en el guió i la direcció musical.
La font d’inspiració, la selecció de cançons, la trobaren en el volum de Folklore de Catalunya de Joan Amades dedicat al cançoner popular publicat per l’Editorial Selecta el 1951. Sense caure en la carrincloneria, l’espardenyeta o el festival de fi de curs, les 13 cançons del muntatge ens parlen d’una manera o altra de l’amor arrelat a la tradició dels Països Catalans. I és que peces com:  Margarideta, El sol i la lluna, Els tres tambors, La filadora, Rossinyol, L’hereu Riera... no fan cap mal a ningú que tinguin una periòdica difusió. A més si no es fa des d’aquí, on es farà?
Afegir que l’equip comptà amb les aportacions en la coreografia de Norma Ros, Xavier Pardo al piano, Nona Umbert en la direcció d’art, vestuari i atrezzo, Marc Almiñana en el so, David Hoyo als llums amb el suport de Francesc Font i la coordinació d’Isabel Juncà. Ah, i amb el toc sempre encisador de la Rita Kuan (Jin Hua) com actriu i el carisma d’en Jaumet de Comediants que, per aquells dates, rebé un merescut premi FAD, Sebastià Guasch 2010 en honor a la seva trajectòria artística i vital. Felicitats, mestre!
Un darrer apunt; als japonesos els van agradar les funcions. En acabar, aplaudiren amb entusiasme. Bon senyal, oi?

(*) article inèdit no publicat a la Revista Hamlet

Cap comentari:

Publica un comentari