divendres, 28 de setembre de 2012

La primera mentida *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Acabo d’arribar a casa, venim de l’hospital. Estem bé, estem bé... (ei, que no sempre es va aquests llocs perquè t’has esllomat  o perquè et curin un mal més dolent que la tinya. No, gràcies. Aquesta mena de trofeus... no ens cal a ningú).
Res, que amb la Montserrat hem anat allà a la planta dels nadons, a la maternitat, la nursery... (que sento que diuen ara), perquè la filla ens han condecorat amb un nou títol heràldic! Res, que ja us ho diré, que tornem a ser avis per 3a vegada!
Ah, i que ha estat? Doncs, mal de queixal! Bé, és un dir... ha estat una neneta que es dirà: Martina.  Es troba bé; la mare, no tant. Allò que es diu: “que sigui una hora ben curta” se li ha fet a la pobra mossa: “una hora massa llarga”. Ves, que la baldufa en qüestió no acabava de treure el nas... es veu que devia estar còmoda a la panxa i poca pressa tenia per sortir.
Ara, és curiós com som tots plegat però, una vegada t’has interessat per saber si és nen o nena; si la partera i la criatura es troben bé, quin nom li posen, quan pesa... la pregunta final, la del milió d’euros és: A qui s’assembla?
Les respostes al respecte acostumen a ser de llibre. Sents dir de tot: té, té la fisonomia del pare; els ulls, els ulls... són pastats als de la mare; les orelles... oh, bufones com les dels germanets.
Diguem que, quan les interpretacions o semblances facials són pròximes al nucli  dur familiar, aquestes les realitzem amb aires suaus de tendresa. (Prou et guardaràs de vocalitzar en veu alta que l’infantó té una tirada al butanero, al carter, al lampista... davant del banyut del pare). Com a molt despectiu, optarem a dir que té les galtes de l’avi Isidro de torn, el pèl malgirbat de la padrina Dolores, el front dels de cal Tusquella, la nàpia dels de cal Jordana... i, en dir –ho, evitarem (per si les mosques) que hi hagi al davant algun descendent de la branca afectada en sentenciar la despectiva valoració. Ara bé, el que sí que esdevé ben cert és que, encara que el bebès acabats de nàixer siguin tots lletjonets de mena, no ho direm mai. És la primera mentida.

Una abraçada ben forta... fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=7382

Cap comentari:

Publica un comentari