Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Acabo d’arribar a
casa, venim de l’hospital. Estem bé, estem bé... (ei, que no sempre es va aquests
llocs perquè t’has esllomat o perquè et
curin un mal més dolent que la tinya. No, gràcies. Aquesta mena de trofeus...
no ens cal a ningú).
Res, que amb la
Montserrat hem anat allà a la planta dels nadons, a la maternitat, la nursery... (que sento que diuen ara), perquè la filla ens han condecorat amb
un nou títol heràldic! Res, que ja us ho diré, que tornem a ser avis per 3a
vegada!
Ah, i que ha estat?
Doncs, mal de queixal! Bé, és un dir... ha estat una neneta que es dirà:
Martina. Es troba bé; la mare, no tant.
Allò que es diu: “que sigui una hora ben
curta” se li ha fet a la pobra mossa: “una
hora massa llarga”. Ves, que la baldufa en qüestió no acabava de treure el
nas... es veu que devia estar còmoda a la panxa i poca pressa tenia per sortir.
Ara, és curiós com
som tots plegat però, una vegada t’has interessat per saber si és nen o nena;
si la partera i la criatura es troben bé, quin nom li posen, quan pesa... la
pregunta final, la del milió d’euros és: A qui s’assembla?
Les respostes al
respecte acostumen a ser de llibre. Sents dir de tot: té, té la fisonomia del pare;
els ulls, els ulls... són pastats als de la mare; les orelles... oh, bufones
com les dels germanets.
Diguem que, quan
les interpretacions o semblances facials són pròximes al nucli dur familiar, aquestes les realitzem amb aires
suaus de tendresa. (Prou et guardaràs de vocalitzar en veu alta que l’infantó té
una tirada al butanero, al carter, al
lampista... davant del banyut del pare). Com a molt despectiu, optarem a dir
que té les galtes de l’avi Isidro de torn, el pèl malgirbat de la padrina
Dolores, el front dels de cal Tusquella, la nàpia dels de cal Jordana... i, en
dir –ho, evitarem (per si les mosques) que hi hagi al davant algun descendent
de la branca afectada en sentenciar la despectiva valoració. Ara bé, el que sí que
esdevé ben cert és que, encara que el bebès acabats de nàixer siguin tots lletjonets
de mena, no ho direm mai. És la primera mentida.
Una abraçada ben
forta... fins a la propera!
Llorenç
Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=7382
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=7382
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada