dilluns, 31 d’octubre de 2011

La Mancomunitat en el centenari de la redacció de les Bases (1911-2011)



Orígens
La institució associativa de la Mancomunitat responia a una antiga demanda històrica catalana i representà, per part de l’estat espanyol, el primer reconeixement de la personalitat  i de la unitat territorial de Catalunya des del temps de la Guerra de Successió, en la qual el rei Felip V abolí a través d’un conjunt de disposicions dictades entre 1707 i 1716 l’organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa per establir, de forma imposada en aquests territoris, les mateixes lleis que regien als pobles de Castella.
Constituïda l’any 1914, la Mancomunitat de Catalunya sorgí de la intenció de crear un organisme que vingués a recuperar la identitat política com l’existent en les antigues Corts Catalanes. A tal efecte, i precisament enguany, es compleix un segle des  que l’advocat, periodista i polític català Enric Prat de la Riba dissenyés, essent llavors únicament president de la Diputació Provincial de Barcelona, la proposta de crear un organisme que agrupés per temes de gestió administrativa les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona amb l’objectiu d’edificar i consolidar un poder regional que vetllés per millorar les infraestructures, modernitzés  els estudis formatius dels habitants de la regió  i fomentés la llengua i la cultura catalanes.
Les bases legals que inspiraren Prat de la Riba per fer el pla les podem trobar en la llei provincial de 29 d’agost de 1882 i també en la gestió  del govern de l’estat espanyol l’any 1903 quan el ministre, Antoni Maura, presentà una reforma per a les administracions locals on parlava de les “mancomunitats municipals” amb la finalitat de poder prestar serveis entre poblacions pròximes i de forma compartida. Arran d’aquí, els diputats del partit polític conservador català de la Lliga Regionalista, presentaren esmenes al projecte del ministre Maura que consistiren en demanar que aquest dret d’associació també es pogués dur a terme entre les diputacions provincials.
Anys més tard, el 1906 i en una reunió de l’assemblea general que es va realitzar a Barcelona de les Diputacions provincials d’Espanya, Enric Prat de la Riba entregà un esbós per a fer possible les mancomunitats provincials en el qual argumentava els avantatges del programa en matèria de temes sobre obres públiques i comunicació,  beneficència, ensenyament universitari així com descrivia les claus per fer possible la transferència dels recursos fiscals a fi de fer-los viables. El projecte Maura es reformulà de nou  el 1907 i s’aprovà de forma definitiva el 1913 a les Corts de Madrid  pel govern presidit llavors per Eduardo Dato tenint ja present el dret d’associació  per a les províncies i donant peu al fet que les diputacions de Catalunya (cap més a l’estat  ho va fer) activessin les bases de la Mancomunitat que impulsaren des de les diputacions ara fa 100 anys.
Per entendre millor la lentitud del procés d’aprovació, convé observar la delicada situació política que en aquell període de crispació travessava la nació espanyola amb esdeveniments remarcables com la Setmana Tràgica de l’any 1909 provocat per la mobilització de soldats reservistes destinats a la Guerra de Melilla i, entre altres obstacles de l’època, l’assassinat cosit a trets del president del govern José Canalejas el 1912 comès per l’anarquista Manuel Pardiñas a la Puerta del Sol de Madrid mentre passejava i mirava l’aparador d’una llibreria.

Organització
Vertebrada en tres braços de gestió, l’entitat associativa de la Mancomunitat tenia com a òrgans una assemblea general, un consell permanent i una presidència. Entre les característiques de cada àrea cal destacar que, per exemple, l’assemblea era formada per un total de 96 diputats procedents de les quatre províncies de Catalunya dels quals 36 corresponien a la circumscripció de Barcelona i, les altres tres diputacions estaven representades amb 20 diputats cadascuna. L’assemblea preveia reunions ordinàries, extraordinàries i era sobirana en les decisions.
Pel que fa al consell, aquest estava integrat per un president i vuit consellers, els quals representaven per parts iguals les quatre províncies catalanes. Les places eren ocupades per dos membres per diputació provincial  amb la voluntat inicial de no fomentar per una banda una única formació política i, per l’altra, evitar un centralisme de caràcter  barceloní argumentat en el fet que la diputació de Barcelona estava major representada a l’assemblea ja que disposava de 16 diputats més que les altres diputacions catalanes perquè, a proporció, s’hi concentrava un nombre més elevat d’habitants en el seu territori. El consell venia a ser com la figura d’un govern de caire regional, el qual actuava com a poder executiu i desenvolupava tasques de gestió en matèria de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, així com també política social i financera. 
En relació a la presidència, la seva acció política va estar enfocada a fomentar el consens entre el ventall d’orientacions ideològiques representades en les diputacions. En un primer moment aquest braç organitzatiu fou articulat per Enric Prat de la Riba entre el 1914 al 1917 i, en la seva prematura mort, ocupà el càrrec l’arquitecte modernista, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch durant el període comprès que va  de l’any 1917 al 1923.
Respecte als dos polítics, aquests eren membres del partit de la Lliga Regionalista però, malauradament, el cop d’Estat del General Primo de Rivera de l’any 1923 va provocar la destitució del president Puig i Cadafalch per, llavors, el govern militar espanyol, nomenar primer en el lloc al General Losada i, després, al monàrquic Comte d’Egara, Alfons Sala, amb la finalitat resolutòria  de procedir a la supressió de la Mancomunitat de Catalunya que succeí el dia 20 de març de 1925.

Primeres gestions
El conjunt de les accions que es van dur a bon port en l’època de la Mancomunitat arranquen precisament des de temps abans de la seva formació com a òrgan administratiu comunitari.  Enric Prat de la Riba, desenvolupant el càrrec exclusivament des de la Diputació de Barcelona, impulsà una revitalització de la província i de retruc de les terres del principat i de parla catalanes, fomentant l’ús de l’ensenyament, la cultura i el desenvolupament d’infraestructures.
El 1907 va posar en funcionament l’Institut d’Estudis Catalans arran d’una proposta plantejada en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a la ciutat de Barcelona durant el mes d’octubre de l’any 1906, el qual tenia com a objectius principals orientar en els estudis sobre la llengua catalana de cara a redactar la gramàtica del català des d’una òptica acadèmica. Per tot plegat, el filòleg Pompeu Fabra va iniciar el treball d’unificació lingüística amb la publicació de les Normes Ortogràfiques el 1913, de la qual seguiren la Gramàtica Catalana el 1918  i que culminaria, anys següents, amb l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana el 1932.
En paral·lel,  Prat de la Riba impulsà altres projectes relacionats amb el patrimoni, la formació i el progrés com ara: la Junta de Museus el 1907, l’Escola Industrial el 1908,  l’Escola d’Administració Pública el 1912 o també l’Escola de TreballEl Consell d’Investigació Pedagògica el 1913.
I és que a base de negociacions s’anaren traspassant poc a poc els serveis de construcció de carreteres, L’Escola Superior d’Agricultura, la totalitat dels serveis de beneficència, la instrucció pública, el deute...

Finançament
El pressupost amb què comptava la Mancomunitat per desenvolupar les empreses de gestió administrativa provenia només dels fons econòmics acumulats a les quatre diputacions províncies de Catalunya. D’aquí que ja en les primeres reunions de l’assemblea general, els diputats convingueren a demanar al govern de l’estat la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis espanyoles poguessin permetre en matèria de finances.
Per compensar el cost dels serveis activats, des de l’òrgan politicoadministratiu català es reivindicava la cessió de contribucions o, en el seu defecte, l’establiment d’altres fórmules de compensació pressupostària. Tot i que a l’hora de la veritat no es produí una descentralització de l’estat plena, s’inicià una primerenca concentració regional de competències amb serveis i recursos propis. Ara bé, sense oblidar de tenir present que, en el fons, el govern central podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era solament un ens administratiu.

Obra feta
En el ideari d’Enric Prat de la Riba hi figurava l’expressió del “seny ordenador” que, malgrat les limitacions de recursos econòmics i les adversitats polítiques de l’època, l’ ideòleg anhelava sovint en els seus escrits  que poguessin esdevenir el més efectius possibles de cara a una major prosperitat del país.
En relació al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir recursos importants en la construcció, reforma i millora de la xarxa de carreteres, viària, aigua potable... així com fins i tot dedicà esforços per completar la xarxa postal i telefònica fent possible l’arribada de les comunicacions als pobles més aïllats del principat.  Destaca en aquest sector, la creació d’un Servei Geogràfic i un Servei Geològic per actualitzar el Mapa de Catalunya, a la vegada com també un Servei Meteorològic dedicat a la informació, recerca i recollida de dades climatològiques.
En el terreny agrari, s’inicià l’aplicació d’un pla de reforma que potenciés la producció qualitativa i  l’augment de la productivitat en l’agricultura, ramaderia i la pesca. Amb aquest argument es van finançar escoles agràries de tècnics rurals, camps d’experimentació de conreus, granges models i es va fomentar l’hàbit del cooperativisme i el model de caixes.
Pel que fa a l’ensenyament i la cultura, s’avocaren energies en la renovació pedagògica introduint els  mètodes desenvolupats a Itàlia per la doctora Maria Montessori  i es va fomentar la creació de biblioteques populars, l’Escola de Bibliotecàries, escoles experimentals, escoles d’infermeria, l’Oficina d’Estudis Jurídics, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials... al mateix temps, com la divulgació i protecció del patrimoni cultural a través del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.
En una línia més política, la Mancomunitat intervingué en la lluita iniciada a l’estat el 1918 per estructurar les autonomies. L’any següent n’elaborà un projecte d’estatut conegut com Bases de la Autonomia,  el qual feu arribar a les Corts de Madrid, però que no prosperà a causa de la negativa de la majoria de representants de la cambra.

Personalitats
La Mancomunitat de Catalunya va sorgir en paral·lel amb el  moviment literari i artístic català de principis del segle XX  batejat amb el nom de Noucentisme. Precisament  durant aquest període,  cultura i política anaven estretament entrellaçades. Els creadors noucentistes, els artistes, tenien notòria vocació social i intervingueren de forma compromesa en la construcció política de Catalunya. D’aquí que diversos intel·lectuals arribaren a treballar per a la Mancomunitat com a consellers, com fou el cas del poeta i periodista Josep Carner conegut com a el príncep dels poetes catalans, del també poeta Jaume Bofill i Mates que escrivia amb el pseudònim literari de Guerau de Liost o de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors que ocuparia durant la presidència de Prat de la Riba responsabilitats en l’àrea d’Instrucció Pública.
Pel que fa als prohoms de lideratge polític, cal ressenyar de nou en el partit de la Lliga Regionalista,  el castellterçolenc, Enric Prat de la Riba (de qui en el seu poble natal de la comarca del Vallès Oriental hi ha una interessant casa museu), el mataroní Josep Puig i Cadafalch (que projectà en el terreny de l’arquitectura edificis singulars modernistes com la Casa Ametller, la Casa de les Punxes o la Fàbrica Casaramona a Barcelona)  o, entre d’altres polítics, l’empordanès veí de Verges, Francesc Cambó (que exercí de mecenes artístic i cultural impulsant iniciatives com la creació de la Fundació Bernat Metge traduint al català textos clàssics  grecs i llatins).

Antoni Serés i Aguilar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada