Orígens
La institució associativa de la Mancomunitat responia
a una antiga demanda històrica catalana i representà, per part de l’estat
espanyol, el primer reconeixement de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del
temps de la Guerra de Successió, en la qual el rei Felip V
abolí a través d’un conjunt de disposicions dictades entre 1707 i 1716
l’organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa
per establir, de forma imposada en aquests territoris, les mateixes lleis que
regien als pobles de Castella.
Constituïda l’any 1914, la Mancomunitat de
Catalunya sorgí de la intenció de crear un organisme que vingués a recuperar la
identitat política com l’existent en les antigues Corts Catalanes. A tal efecte,
i precisament enguany, es compleix un segle des que l’advocat, periodista i polític català
Enric Prat de la Riba
dissenyés, essent llavors únicament president de la Diputació Provincial
de Barcelona, la proposta de crear un organisme que agrupés per temes de gestió
administrativa les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida
i Girona amb l’objectiu d’edificar i consolidar un poder regional que vetllés
per millorar les infraestructures, modernitzés
els estudis formatius dels habitants de la regió i fomentés la llengua i la cultura catalanes.
Les bases legals que inspiraren Prat de la Riba per fer el pla les podem
trobar en la llei provincial de 29 d’agost de 1882 i també en la gestió del govern de l’estat espanyol l’any 1903 quan
el ministre, Antoni Maura, presentà una reforma per a les administracions
locals on parlava de les “mancomunitats municipals” amb la finalitat de poder
prestar serveis entre poblacions pròximes i de forma compartida. Arran d’aquí,
els diputats del partit polític conservador català de la Lliga Regionalista ,
presentaren esmenes al projecte del ministre Maura que consistiren en demanar que
aquest dret d’associació també es pogués dur a terme entre les diputacions
provincials.
Anys més tard, el 1906 i en una reunió de l’assemblea
general que es va realitzar a Barcelona de les Diputacions provincials
d’Espanya, Enric Prat de la Riba
entregà un esbós per a fer possible les mancomunitats provincials en el qual
argumentava els avantatges del programa en matèria de temes sobre obres
públiques i comunicació, beneficència,
ensenyament universitari així com descrivia les claus per fer possible la
transferència dels recursos fiscals a fi de fer-los viables. El projecte Maura
es reformulà de nou el 1907 i s’aprovà de
forma definitiva el 1913 a
les Corts de Madrid pel govern presidit llavors
per Eduardo Dato tenint ja present el dret d’associació per a les províncies i donant peu al fet que
les diputacions de Catalunya (cap més a l’estat ho va fer) activessin les bases de la Mancomunitat que
impulsaren des de les diputacions ara fa 100 anys.
Per entendre millor la lentitud del procés
d’aprovació, convé observar la delicada situació política que en aquell període
de crispació travessava la nació espanyola amb esdeveniments remarcables com la
Setmana Tràgica de l’any 1909 provocat per la mobilització
de soldats reservistes destinats a la
Guerra de Melilla i, entre altres obstacles de
l’època, l’assassinat cosit a trets del president del govern José Canalejas el
1912 comès per l’anarquista Manuel Pardiñas a la Puerta del Sol de Madrid
mentre passejava i mirava l’aparador d’una llibreria.
Organització
Vertebrada en tres braços de gestió, l’entitat
associativa de la
Mancomunitat tenia com a òrgans una assemblea general, un
consell permanent i una presidència. Entre les característiques de cada àrea cal
destacar que, per exemple, l’assemblea era formada per un total de 96 diputats procedents
de les quatre províncies de Catalunya dels quals 36 corresponien a la
circumscripció de Barcelona i, les altres tres diputacions estaven
representades amb 20 diputats cadascuna. L’assemblea preveia reunions
ordinàries, extraordinàries i era sobirana en les decisions.
Pel que fa al consell, aquest estava integrat per un
president i vuit consellers, els quals representaven per parts iguals les
quatre províncies catalanes. Les places eren ocupades per dos membres per
diputació provincial amb la voluntat inicial
de no fomentar per una banda una única formació política i, per l’altra, evitar
un centralisme de caràcter barceloní
argumentat en el fet que la diputació de Barcelona estava major representada a
l’assemblea ja que disposava de 16 diputats més que les altres diputacions
catalanes perquè, a proporció, s’hi concentrava un nombre més elevat d’habitants
en el seu territori. El consell venia a ser com la figura d’un govern de caire
regional, el qual actuava com a poder executiu i desenvolupava tasques de
gestió en matèria de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i
ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat,
així com també política social i financera.
En relació a la presidència, la seva acció política
va estar enfocada a fomentar el consens entre el ventall d’orientacions
ideològiques representades en les diputacions. En un primer moment aquest braç
organitzatiu fou articulat per Enric Prat de la Riba entre el 1914 al 1917 i, en la seva
prematura mort, ocupà el càrrec l’arquitecte modernista, historiador i polític
Josep Puig i Cadafalch durant el període comprès que va de l’any 1917 al 1923.
Respecte als dos polítics, aquests eren membres del
partit de la Lliga
Regionalista però, malauradament, el cop d’Estat del General
Primo de Rivera de l’any 1923 va provocar la destitució del president Puig i
Cadafalch per, llavors, el govern militar espanyol, nomenar primer en el lloc
al General Losada i, després, al monàrquic Comte
d’Egara, Alfons Sala, amb la finalitat resolutòria de procedir a la supressió de la Mancomunitat de
Catalunya que succeí el dia 20 de març de 1925.
Primeres gestions
El conjunt de les accions que es van dur a bon port
en l’època de la
Mancomunitat arranquen precisament des de temps abans de la
seva formació com a òrgan administratiu comunitari. Enric Prat de la Riba , desenvolupant el càrrec
exclusivament des de la
Diputació de Barcelona, impulsà una revitalització de la
província i de retruc de les terres del principat i de parla catalanes,
fomentant l’ús de l’ensenyament, la cultura i el desenvolupament
d’infraestructures.
El 1907 va posar en funcionament l’Institut d’Estudis Catalans arran d’una proposta plantejada en el
I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
celebrat a la ciutat de Barcelona durant el mes d’octubre de l’any 1906, el
qual tenia com a objectius principals orientar en els estudis sobre la llengua
catalana de cara a redactar la gramàtica del català des d’una òptica acadèmica.
Per tot plegat, el filòleg Pompeu Fabra va iniciar el treball d’unificació
lingüística amb la publicació de les Normes
Ortogràfiques el 1913, de la qual seguiren la Gramàtica Catalana el 1918 i que culminaria, anys següents, amb
l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana
el 1932.
En paral·lel,
Prat de la Riba
impulsà altres projectes relacionats amb el patrimoni, la formació i el progrés
com ara: la Junta de
Museus el 1907, l’Escola Industrial
el 1908, l’Escola d’Administració Pública el 1912 o també l’Escola de Treball i El Consell
d’Investigació Pedagògica el 1913.
I és que a base de negociacions s’anaren traspassant
poc a poc els serveis de construcció de carreteres, L’Escola Superior
d’Agricultura, la totalitat dels serveis de beneficència, la instrucció
pública, el deute...
Finançament
El pressupost amb què comptava la Mancomunitat per
desenvolupar les empreses de gestió administrativa provenia només dels fons
econòmics acumulats a les quatre diputacions províncies de Catalunya. D’aquí
que ja en les primeres reunions de l’assemblea general, els diputats
convingueren a demanar al govern de l’estat la delegació a la Mancomunitat de les
funcions que les lleis espanyoles poguessin permetre en matèria de finances.
Per compensar el cost dels serveis activats, des de
l’òrgan politicoadministratiu català es reivindicava la cessió de contribucions
o, en el seu defecte, l’establiment d’altres fórmules de compensació
pressupostària. Tot i que a l’hora de la veritat no es produí una
descentralització de l’estat plena, s’inicià una primerenca concentració
regional de competències amb serveis i recursos propis. Ara bé, sense oblidar
de tenir present que, en el fons, el govern central podia suspendre en
qualsevol moment la
Mancomunitat ja que era solament un ens administratiu.
Obra feta
En el ideari d’Enric Prat de la Riba hi figurava l’expressió
del “seny ordenador” que, malgrat les
limitacions de recursos econòmics i les adversitats polítiques de l’època, l’
ideòleg anhelava sovint en els seus escrits
que poguessin esdevenir el més efectius possibles de cara a una major
prosperitat del país.
En relació al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va
invertir recursos importants en la construcció, reforma i millora de la xarxa
de carreteres, viària, aigua potable... així com fins i tot dedicà esforços per
completar la xarxa postal i telefònica fent possible l’arribada de les
comunicacions als pobles més aïllats del principat. Destaca en aquest sector, la creació d’un Servei Geogràfic i un Servei Geològic per actualitzar el Mapa
de Catalunya, a la vegada com també un Servei
Meteorològic dedicat a la informació, recerca i recollida de dades
climatològiques.
En el terreny agrari, s’inicià l’aplicació d’un pla
de reforma que potenciés la producció qualitativa i l’augment de la productivitat en
l’agricultura, ramaderia i la pesca. Amb aquest argument es van finançar
escoles agràries de tècnics rurals, camps d’experimentació de conreus, granges
models i es va fomentar l’hàbit del cooperativisme i el model de caixes.
Pel que fa a l’ensenyament i la cultura, s’avocaren
energies en la renovació pedagògica introduint els mètodes desenvolupats a Itàlia per la doctora
Maria Montessori i es va fomentar la
creació de biblioteques populars, l’Escola
de Bibliotecàries, escoles experimentals, escoles d’infermeria, l’Oficina d’Estudis Jurídics, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials...
al mateix temps, com la divulgació i protecció del patrimoni cultural a través
del Servei de Conservació i Catalogació
de Monuments.
En una línia més política, la Mancomunitat
intervingué en la lluita iniciada a l’estat el 1918 per estructurar les
autonomies. L’any següent n’elaborà un projecte d’estatut conegut com Bases de la Autonomia, el qual feu arribar a les Corts de Madrid,
però que no prosperà a causa de la negativa de la majoria de representants de
la cambra.
Personalitats
Pel que fa als prohoms de lideratge polític, cal ressenyar
de nou en el partit de la Lliga Regionalista, el castellterçolenc, Enric Prat de la Riba (de qui en el seu poble
natal de la comarca del Vallès Oriental hi ha una interessant casa museu), el
mataroní Josep Puig i Cadafalch (que projectà en el terreny de l’arquitectura
edificis singulars modernistes com la Casa Ametller , la Casa de les Punxes o la Fàbrica Casaramona
a Barcelona) o, entre d’altres polítics,
l’empordanès veí de Verges, Francesc Cambó (que exercí de mecenes artístic i
cultural impulsant iniciatives com la creació de la Fundació
Bernat Metge
traduint al català textos clàssics grecs
i llatins).
Antoni
Serés i Aguilar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada