dissabte, 1 de febrer de 2014

Jordi Grau i Martí, escultor de figures festives.



Caramella núm. 30 (2014)

Acompanyat pel meu fill Pau, m’apropo al Taller el Drac Petit de Tarrassa per a entrevistar al Jordi, de cara a publicar l’entrevista a la revista Caramella. I, la veritat, ha estat un plaer ja que, com llegireu, l’artista porta 30 anys d’ofici cosa que - aviat està dit! però sobretot...- el que transmet és molta empenta per continuar creant escultures festives amb dedicació i sensibilitat.
Per cert, entrar en un taller d’imatgeria amb un infant és una experiència vibrant. Descobrir damunt del banc de treball dits de cartró, bustos de fang, braços de polièster..., sembla tal vegada que entrem en un laboratori de fantasia on els ulls s’obren com taronges! 

Què tens entre mans?
Entre mans? Ui, massa coses! Mireu: confirmat, una geganta que serà una mica diferent, ja que intentem pensar-la perquè sigui manipulada per persones amb diverses discapacitats. La figura tindrà varies variants: per cecs, cadires de rodes, gent amb poca motricitat... Serà una peça com un altra, però tindrà aquestes característiques. També hi ha una altra escultura que estic fent però que no puc dir, ja que és un secret professional! Per altra banda, hi ha pendent de començar una geganta de foc que serà força espectacular i, altres coses...  En definitiva, que el moment que es despertin igual hauré de córrer.

Com comença un encàrrec?
D’entrada, primer és un projecte o una idea en el qual es vol és fer una bèstia, un gegant, una parella de gegants..., i a partir d’aquesta idea (que alguns porten dibuixada o a partir de fotografies) realitzes l’encàrrec; com també, per exemple, et demanen que facis una bèstia que, a la vegada, és la còpia d’un drac que tenia 20 anys i que per una sèrie de vivències ara convé refer de nou.  

O sigui, per un costat crees i per un altre rehabilites?
Sí, va per aquí, per un costat treballo coses completament inventades i pensades (obra creativa) i, per un altra, he de remarcar que amb els gegants fem reparació, rehabilitació o recomposició de peces, perquè els gegants, mentre surten al carrer els anem reparant. I compte! No estem parlant d’una restauració, perquè, llavors, això ho direm en referència a aquelles peces que ja no sortiran més al carrer, ja que aniran a una vitrina i, en aquests casos, aquí se’ls hi aplicarà una altra manera concreta de fer. Perquè la majoria de gegants tenen al damunt la tira de capes de materials afegits. Per exemple, aquest capgròs de Riudoms, centenari - ens l’ensenya-, n’estic traient uns 3 quilos de capes, sí... que de fet és el que hauria de pesar el capgròs! No té sentit reparar afegint capes i més capes al damunt.

Llavors, una figura ben feta, com es fa?
Primer, per fer una figura ben feta, amb un pes concret i una qualitat concreta, cal   realitzar amb fang la peça que vols modelar. Pas següent: fas un motllo d’escaiola en el cas de realitzar una peça única. Ara, en cas de que en féssim capgrossos en sèrie,  faríem el motllo de silicona perquè després l’ompliríem diverses vegades. Hi ha qui, les mans dels gegants opta, per fer-les amb silicona si treballa amb polièster. En el meu cas, faig peces úniques. Tècnicament, el polièster sempre s’enganxa al motllo i, en el cas del cartró, això no passa, ja que a l’escaiola no s’hi ha de fer res, només netejar la mica de fang que s’hagi pogut  quedar enganxada. Antigament s’omplia de cartró quan estava sec el motllo. Jo, actualment, acabo el motllo i l’omplo, perquè si estàs al cas de la humitat ambiental, al final,  la peça queda més dura i amb menys gruix de cartró.

Quins són els components del cartró
El cartró són fibres premsades i el que faig és posar una pasta que, al meu gust, va molt bé i es diu engrut de farina, que porta cola de conill, sulfats (perquè no es corqui) i fècula de patata o midó, en proporcions “X” (aquesta és la gràcia!) i saber-la fer “ixotròpica”,  és a dir, que es pugui estovar i tornar a refer, perquè amb els anys el cartró va perdent cola però, si n’hi tornes a posar, el cartró, torna acceptar-la i tires endavant. He reparat peces que tenen 100 anys i amb una reencolada queden noves!

I amb el polièster, passa el mateix?
Com a material és fortíssim, aguanta molt els cops, es ratlla (passa amb totes les pintures), però malauradament perd la vida a l’entorn dels 50 anys perquè es cristal·litza i llavors la  millor solució es tornar a fer un motllo i reproduir la peca per uns altres 50 anys. Tot són maneres de treballar. Ara, pel que fa al polièster, només puc fer peces petites al taller perquè,  per qüestions d’infraestructura i de seguretat, no disposo d’un espai adequat per manipular-lo.

Com es  fa l’interior d’una figura?
Aquí toquem el moll de l’ós! (ens ensenya les parts d’una figura de cartró: cap,  cos, braços...) Mireu, l’escultor de figures festives fa, en paral·lel, molts oficis, com per exemple el de fuster; ajusta les peces com un moble, el cap no ha de pesar, ja que per anar bé ho ha de fer una mica més el cos; el cavallet ha de tenir un determinat pes, els coixins han d’anar d’una manera concreta...  De fet, el gegant és com una campana i, al moment que no va com una campana, vol dir que la tenim al revés, la qual cosa significa que està descontrapesat. La gràcia d’un gegant és que no sigui “un martiri xinès”

Els cavallets, de fusta o alumini?
Un cavallet d’alumini ben fet val molts diners, i el que es fa sovint és enganxar quatre tubs, que aleshores generen un problema de contrapès del gegant i provoquen que el pes sigui dalt de la figura, i, en realitat, el que interessa que sigui a baix. Pel que fa als cavallets de fusta hi trobo avantatges ja que són més econòmics, i en el supòsit que es trenqui una de les potes, es pot canviar. Amb aquest sistema de recanvi, la vida d’un cavallet pot arribar als 30 anys tranquil·lament.

Parla’ns de la roba i  els complements?
Ara fa uns anys que no me m’encarrego. Passo la feina als modistes, que contacten amb els clients i pacten el vestuari. Treballo sol al taller i faig la figura i el cavallet. Respecte als complements, depèn, perquè cada gegant pot portar un porra, un llibre, un clavell... A vegades em desvetllo a la nit perquè has de pensar com aguantar allò perquè sigui creïble i que a la vegada estigui ben subjectat, perquè si es belluga un mil·límetre, al cap de dos mesos, es belluga tres, quatre, cinc, sis..., i llavors pot  sortir, per exemple, un vano volant! Ara bé, ha de tenir un mínim de moviment, perquè si no, en donar un cop a terra, es pot esquerdar la figura del gegant. Pel que fa a les joies, algunes les encarrego, com, per exemple, les corones de llautó, ja que hi ha professionals que ho treballen molt bé, cosa que també succeeix amb les perruques.

Des de quan et dediques a fer d’escultor?
Uf,  d’això ja en fa 30 anys!  I a aquest món hi arribo perquè a la meva ciutat de  Tarrassa el Jan, el meu germà, anava al darrere de tornar al carrer els gegants vells. En aquells moment jo treballava a Andorra i  en venir uns dies de vacances ajudava arreglar les figures, a fer un drac... I llavors, amb el suport del meu pare, comencem arreglar els gegants de Sta. Coloma, Badalona..., fins que deu anys després fem els nostres primers gegants, el Dimoni i la Velleta de Martorell...  I, pim pam, fins aquí!

Els algun lloc s’estudia l’ofici?
A Belles Arts pots fer-te com escultor. Antigament, els mestres escultors sabien de tot i també coneixien la tècnica aquesta. Avui, si no hi ha un mestre que sàpiga com va aquest tema, no t’ho podran ensenyar i llavors et trobes amb la paradoxa que hi ha una escola on existeix l’assignatura però, com que no té mestre, no t’ho poden ensenyar i t’has d’espavilar com puguis. Qui pot ensenyar? Doncs els que ens hi dediquem, i d’aquí que alumnes de l’Escola de Terrassa, de Belles Arts de Barcelona i de La Massana m’ha vingut a demanar com treballar el cartró o el polièster.
Per la meva part, sóc autodidacta al cent per cent, a la vegada que dono les gràcies al meu pare, perquè l’home era manyà i tenia nocions de fusteria, escultura... Al seu costat vaig adquirir aquests coneixements, com, també, una cosa semblant vaig poder aprendre arran l’intercanvi que vaig fer amb el constructor Domingo Umbert en els darrers anys de la seva vida professional.

Treballes en més d’un projecte a la vegada?
Sí, perquè sinó no sortiria a compte. Hi ha alguna peça de dimensions més grans del normal que llavors abasta tot  el temps de la jornada laboral. Per norma general, vaig fent a la vegada vàries figures. Com que tot el procés és amb aigua, fang, escaiola..., vaig repartint i fent diverses coses al mateix temps perquè s’assequin i les pugui construir correctament.

Amb quan de temps cal encomanar una figura?

Normalment, el procés comença a un any vista. Cal aprovar un pressupost i quan els clients es decideixen, ja falta un mes i mig  per la presentació a plaça. És el que passa... A vegades, una parella de gegants en dos mesos i mig es pot fer tot, depèn de si tires mà de motllos que ja tens o ho crees tot de nou. Cada figura té un temps i un preu.

Quan ja tens tot el material - cavallet, vestuari, complement-, què fas ?
Munto la figura al patí de casa amb el suport del meu fill. L’equilibrem, l’ajustem..., i fem proves fins que està al seu punt. Fem uns forats, posem els caragols i cap a vestir! A partir d’aquí els propietaris se l’enduen cap al seu local.

Si els passa algun accident a les figures en els trasllats o sortides,  disposes a mà d’una farmaciola o caixa d’eines d’emergència?
Normalment pinto a l’oli les figures i si passa alguna contratemps imprevist en el trasllat, agafo la paleta de pintura i retoco. En un pot de vidre guardo temporalment la pintura que he fet servir durant els primers dies. En el cas  d’un accident gros, però, cal portar-lo al taller a retocar.

En el sector de la imatgeria festiva, hi ha crisi?
Quan hi ha crisi, hi ha gegants. Cada vegada que hi ha una davallada econòmica, la gent no pot sortir i una alternativa per a poder fer-ho és anar, per exemple, amb els gegants, amb els castellers... Avui, com que les persones no podem fer tant el que voldríem, hi ha qui s’apunta al carro de la cultura popular. També es veritat que quan hi va haver l’esclat de la crisi, els primers que vàrem rebre fórem nosaltres, ja que el primer que es retalla és la cultura. Ara bé, en l’actualitat tenim una quantitat important de gegants per a arreglar perquè surten molt, pel desgast, i han d’anar al mecànic.

Aprofitant que et fem l’entrevista, hi ha alguna cosa que vols reivindicar?
Sí, trobo que, per exemple, quan es fa una fotografia de les figures, hi ha poc respecte pels escultors que fem la feina, ja que sovint no consta en revistes o edicions el nom de les persones que creen les peces. Es curiós, es posa el nom del qui ha fet la foto i, en canvi, sovint no es parla del constructor, que és qui ha fet l’obra.  Sincerament, penso que és poc respectuós. Recordo com a anècdota que una vegada un fotògraf es va queixar que en una publicació no va sortir el seu nom i, com a conseqüència, va muntar en còlera. I en canvi, tampoc sortia el nom de l’escultor i  tal vegada semblava que aquest no fos important. Penso que s’hauria de tenir més respecte pels artistes.

Ja que parlem de reconeixement, la presència a les xarxes socials, ajuda?
De fet, he de reconèixer que sóc una mica antic, però gràcies al suport del meu fill tinc una presència activa al Facebook, Twitter i al bloc, on em penja casi diàriament noticies o fotografies relacionades amb taller. Fins i tot, un bon amic fotògraf, en Jaume Olivet, des de fa uns mesos, va fent fotografies per aquí al taller i col·laborem de forma mútua per les xarxes i altres indrets. Un exemple ha estat la recent exposició que ha fet sobre el capgròs de l’any de Terrassa, dedicat al Jaume Cabré. Penso que les noves tecnologies de la comunicació són bones eines per divulgar l’art.

Adreces de contacte:

Cap comentari:

Publica un comentari