divendres, 14 de febrer de 2014

L’esparadrap màgic *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Se m’han trencat les ulleres! Estava al bany; em rentava mig endormiscat la cara tot seguint aquelles rutines matineres que fem amb les lleganyes al rostre i, llavors, va... creia que les deixava damunt d’un prestatge, al costat del mirall, que... calculo malament i... cataclinc! M’han caigut a terra i s’ha trencat.  Ospa dreta!
Què hi farem, són coses que passen.  Accidents domèstics, que, quan succeeixen, inevitablement porten conseqüències. Quines? Doncs d’entrada que no hi veig un burro a quatre passes!  Se m’han fos los ploms!! Vaig a les palpentes i, feina rai tinc per sortir-me’n intentant evitar ensopegar a cada passa.
Oh, que difícil és fa així, dur una vida d’allò que en diem; normal! I que fràgil que arriba a ser tot plegat, eh? Mare de Déu dels Desemparats, que poqueta cosa som! Quan et trobes en un contratemps d’aquesta mena que, en aparença és insignificant,  te n’adones, una vegada més, del valor que tenen  les  petites coses de la vida. Ja us ho diré, feina rai he tingut arran el contratemps del bany.
Sense ulleres, afaitar-me, posar a fer el cafè, esmorzar, vestir-me, arreglar l’habitació... i altres, menudeses,  es fan totes costa amunt! Sort, una vegada més de la Montserrat, que m’ha retornat la vista! És un àngel aquesta dona!! El més espectacular del seu suport incombustible, però, ha estat la solució mecànica transitòria que m’ha ofert abans de portar-les a arreglar a l’òptica.  I és que aquesta dona val un imperi! Com que el desperfecte ha resultat ser que s’han partit per la meitat; vaige, per allà on hi ha la nàpia, (“lo pont”) s’ha apropat decidida la caixa d’eines (que a casa nostra no és altra que la farmaciola) per agafar-ne la cinta de l’esparadrap i amb destresa me les ha relligades com fèiem a la canalla així que se’ls espatllaven!
Ep, que portar vidres era un article de luxe i, en cas de sinistre, amb una enganxada d’esparadrap màgic (d’aquell de color marró de tota la vida) va que xutes! i... au, anàvem passant. Compto però que trobaríem algú o altre que en deu tenir un trauma infantil. Segur que si remeno per casa la capsa de les fotos trobaré algun fillet amb un gruix de cinta a les ulleres. Ja us ho diré... o, vosaltres, proveu també de fer la cerca que riureu de la fila que fan. Per cert, com jo, ara mateix.

Una abraçada ben forta... fins a la propera! (i us deixo que me’n vaig a l’òptica)

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=10863

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada