Hoooooooooola, bona hora a
tothom!
Se
m’han trencat les ulleres! Estava al bany; em rentava mig endormiscat la cara
tot seguint aquelles rutines matineres que fem amb les lleganyes al rostre i,
llavors, va... creia que les deixava damunt d’un prestatge, al costat del
mirall, que... calculo malament i... cataclinc!
M’han caigut a terra i s’ha trencat.
Ospa dreta!
Què
hi farem, són coses que passen. Accidents
domèstics, que, quan succeeixen, inevitablement porten conseqüències. Quines? Doncs
d’entrada que no hi veig un burro a quatre passes! Se m’han fos los ploms!! Vaig a les palpentes
i, feina rai tinc per sortir-me’n intentant evitar ensopegar a cada passa.
Oh, que
difícil és fa així, dur una vida d’allò que en diem; normal! I que fràgil que
arriba a ser tot plegat, eh? Mare de Déu dels Desemparats, que poqueta cosa som!
Quan et trobes en un contratemps d’aquesta mena que, en aparença és
insignificant, te n’adones, una vegada
més, del valor que tenen les petites coses de la vida. Ja us ho diré, feina
rai he tingut arran el contratemps del bany.
Sense
ulleres, afaitar-me, posar a fer el cafè, esmorzar, vestir-me, arreglar
l’habitació... i altres, menudeses, es
fan totes costa amunt! Sort, una vegada més de la Montserrat, que m’ha retornat
la vista! És un àngel aquesta dona!! El més espectacular del seu suport
incombustible, però, ha estat la solució mecànica transitòria que m’ha ofert
abans de portar-les a arreglar a l’òptica. I és que aquesta dona val un imperi! Com que
el desperfecte ha resultat ser que s’han partit per la meitat; vaige, per allà
on hi ha la nàpia, (“lo pont”) s’ha
apropat decidida la caixa d’eines (que a casa nostra no és altra que la
farmaciola) per agafar-ne la cinta de l’esparadrap i amb destresa me les ha
relligades com fèiem a la canalla així que se’ls espatllaven!
Ep,
que portar vidres era un article de luxe i, en cas de sinistre, amb una
enganxada d’esparadrap màgic (d’aquell de color marró de tota la vida) va que
xutes! i... au, anàvem passant. Compto però que trobaríem algú o altre que en
deu tenir un trauma infantil. Segur que si remeno per casa la capsa de les
fotos trobaré algun fillet amb un gruix de cinta a les ulleres. Ja us ho diré...
o, vosaltres, proveu també de fer la cerca que riureu de la fila que fan. Per
cert, com jo, ara mateix.
Una
abraçada ben forta... fins a la propera! (i us deixo que me’n vaig a l’òptica)
Llorenç
Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=10863
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada