Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Hi ha oficis que
són més vells que l’anar a peu i, del que precisament us vull parlar, les
persones que s’hi dediquen, es fan un tip d’anar acompanyades amb un carro,
reciclat dels “del Súpers”, i recullen
tot allò que creuen que, a pes, els donarà algun caleró.
Aixequeu el cap que
segur que us en trobeu pel carrer, són el que es podrien anomenar drapaires del
segle XXI que, a fe de Déu, per necessitant, n’hi ha un munt!
Oh, no ric! Perquè de
rics (amb monedes), aquesta pobra gent ja fan prou per subsistir! Qui ho havia
de dir... semblava que era una feina gairebé extingida i, va..., i ara, ben bé
resulta ser tot lo contrari. No estic de broma perquè, com a societat,
certifica altra vegada que fem moltes coses malament i em sap greu, de veritat.
Què podem fer? Tant de bo tingués la solució però, com a mínim, col·laborem amb
aquelles altres persones i entitats que dediquen esforços a trobar sortides que
els possibilitin unes vides més dignes. Som-hi,
bona gent, no tenim excusa, qualsevol gest, per modest que sigui segur que
ajudarà. Ah, i que quedi clar que no parlo per parlar, que faig uns: “minuts” de llagrimeta fàcil... Mai! El
comentari el faig amb impotència... però amb la convicció que podem donar un
cop de mà per millorar sens dubte les coses. Ara... que trist, eh?
De petit sentia
explicar que la figura del drapaire era una mena de monstre espantacriatures,
home del sac, ogre... que s’emportava la canalla que no es portaven bé. Pobres
infants i, pobres drapaires! Com que el seu aspecte no era gaire polit de mena,
els anava de primera als adults... Quina barra! Tant de bo, ara, com a mínim,
siguem més respectuosos amb els que en mal viuen i no els dediquem aquesta mena
de comentaris despectius ni a ells, ni als infants. Com a molt, explicar en
relació a l’ofici la llegenda que, per cert, en algun lloc o altre ha
esdevingut realitat que conta que, un drapaire, tot recollint els capçals d’un
llit de ferro va trobar en l’interior dels tubs monedes d’or i que, de la fortuna que en va
arribar arreplegar, en va construir un edifici altíssim! Pregunteu, segur que
trobareu qui us mostra una casa feta a partir d’aquesta singularitat.
Una abraçada ben forta... i fins a la propera!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=12878
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada