divendres, 22 de maig de 2015

Un vermut *


Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Què, unes “patatones”? Unes... “aulivetes”? Uns “berberexets”? No, calla, que se’n diu escopinyes! (de fet, compto que amb l’arribada de la democràcia, juntament amb: “bústia” i “vaixell” van ser el trio de paraules que primer vaig aprendre a normalitzar) Clar que, reconec, que a hores d’ara, encara se me n’escapen moltes... però, intento parlar sempre el més bé possible malgrat la colla de barbarismes amb els quals de tant en tant “entrepuso”, vull dir, ensopego!
Bé, recapitulo la dissertació. El que volia explicar és que d’un temps cap aquí, hi ha una mena de revifalla col·lectiva per fer lo vermut. Sí, allò d’anar los diumenges al migdia o dies assenyalats, a fer un àpat lleugeret en les terrassetes de bars i restaurants quan, sobretot, el bon temps despunta. Que fort, ara, a sobre, n’hi ha que descobreixen “lo sifón”,  i els anys que fa que s’ha inventat!
Què voleu que us digui..., a casa, sempre que hem pogut, a taula, no hi ha faltat mai una aigua carbònica a l’aperitiu que amb les bombolletes ens ajudi a obrir una mica la gana. Ep, la gràcia és aquesta! Que ens l’obri, una punteta... i no pas que ens la tanqui! perquè si ens passem, si fiquem massa fato, després ja no dinem i, això, no pot ser!
D’aquí que ara, per tot plegat,  en parlar-ne, aplico, de forma inconscient, una seqüència  de diminutius: Que si unes anxovetes, que si unes ametlletes saladetes, que si uns formatgets, uns “xolicets”, uns musclets... en fi, el que vulgueu, podeu, trobeu, tingueu a l’armari de la cuina, el rebost o al cistell.
Ei, bona gent! endrapeu el que vulgueu però, sobretot, que a les patatetes de la xurreria no hi falti un raget de vinagre i pebre al damunt! Així, com també, submergides en les copes de vermut, hi ha d’haver un parell “d’aulivetes”. Umm... Rostar un tros de llimona... I, au, cap a dinar!
Pel que fa al poble, anys enrere, lo jovent que organitzava el Carnestoltes, en la relació d’actes, al programa, hi va fer constar que al  diumenge hi havia “un vermut”. A l’hora prevista, la plaça era plena de gent preparada però, davant la sorpresa de tothom, la comissió repartir butlletes i només el premiat es cruspí...  “un vermut”.

Una patata ben grossa... i fins a la propera!

Llorenç Aguilà

(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net  http://festafesta.net/?p=14271

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada