Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Mireu que sóc
ganàpia però, quan arriben aquestes dates, cada any; ho provo! Ves, penso... si
no faig res, si no ho intento, després, que no em queixi. Eh, que m’enteneu?
Bé, en definitiva, doncs la veritat és, que sí que em queixo perquè, això dels mitjons
resulta ser un misteri dels grossos del Nadal! Què estrany?
Quan arriben
aquestes festes en el calendari, per res del món me n’oblido d’escriure la
carta al reis d’orient, sabeu? Perquè, per mi, que no sigui... Eh, que
m’explico? Doncs així ho faig però, no comprenc ben bé el motiu de les
interferències ja que, em porto amb correcció amb tothom, ajudo sempre en les
tasques de la llar, els plats de les sopes els escuro, endreço la roba, a
l’hora vaig a dormir, arreglo el llit, deixo net lo quarto del bany... I, pel
que fa a la redacció, faig bona lletra, reviso diverses vegades que l’adreça
del destinatari i del remitent siguin les correctes, miro de demanar coses
raonables, possibles, normals, decents... encolo el segell a la carta, tanco el
sobre i faig cua per lliurar, personalment, als patges la comanda.
Bé, de fet, ja m’hi
fixo que em miren de reüll del cap fins als peus. Ep, tampoc els exigeixo que
m’omplin totes les butxaques de l’abric fins dalt de caramels! Ara, ja
posats... un parell o, tres, sí que els demano. Perquè ells en porten a
carretades, no els en vindrà d’uns quants, no? i, ben mirat, un dolç sempre
ajuda. Eh que sí?
En fi, que arriba
el dia assenyalat. A casa, un paquet o altre hi ve a parar amb el meu nom i... Tatxant!! No ho entenc. Un any mocadors,
l’altre calçotets, l’altre samarretes, alguna camisa, algun jersei però,
sobretot, mai hi falten uns mitjons: negres, blaus o de “rombos”. Renoi, quin misteri més gran! Al respecte, la Montserrat,
sempre diu que alguna cosa no dec fer del tot bé però, si els “Reixos” m’ho han portat és, perquè,
saben del cert que ho necessitaré. I, la veritat, és que l’encerten “de veres”.
Ara, el veritable
misteri dels mitjons és un altre. Ignoro ben bé el que passa però, quan surten
de la rentadora i, els estenem perquè s’assequin, queden despariats i...
llavors, feina rai, després per fer-los casar. Compto que, pel calaix de
l’armari, en tenim algun de “viudo”.
Una abraçada ben forta... Bones Festes i, fins a la propera!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=15736
Una abraçada ben forta... Bones Festes i, fins a la propera!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=15736
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada