Capsa de llumins (DGCPAAC)
Si consultem en el
diccionari la definició de caragirat,
veurem que la descripció és força breu, però entenedora. Vol dir: traïdor,
renegat, fals, hipòcrita. Vaige, que aitals personatges, no queden ben
parats, veritat? Doncs, en el Fons Amades del Centre de Documentació de la
Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya n’hi ha uns quants. Ara
bé, aquests formen part d’una afable col·lecció d’il·lustracions i, alhora,
alguns dels quals trobem reproduïts de forma visual en diverses de les obres
escrites pel folklorista, com ara: El
Llibre segons el Poble (1938) o
també, per exemple, Apunts d’Imatgeria
(1938) on l’autor els esmenta en l’apartat que fa referència a “Cobertes i Papers de guardes” i, com en
el diccionari, els descriu també amb poques paraules tot fent saber sobre els caragirats que: “Gaudiren de gran popularitat unes testes amb fesomies rares i
extravagants que es podien mirar cap per amunt i cap per avall”
Dit això, poca cosa
més escriu al respecte l’Amades que no sigui fer constar que, en alguns dels peus de les
reproduccions que hi ha en els estudis del folklorista, els caragirats apareixen editats en: “Cobertes típiques de beceroles i d’altres
llibres infantils populars de mitjan segle XIX è”
Clar que, en els
documents efímers del Fons Amades trobem també altres mostres de la popularitat
d’aquestes il·lustracions ja que entre els àlbums de cobertes de capses de
llumins hi ha, precisament, unes simpàtiques sèries de caragirats.
Respecte a les
capses de llumins amb il·lustracions, Joan Amades en el llibre pòstum El Quixot dels Ignorants (2005) explica
que: “El
descobriment dels llumins fosfòrics produí una revolució en els costums emprats
per obtenir llum. Pel que fa a la seva implantació, primerament foren usats en
els nuclis importants de població i els pobletans quan sentien parlar-ne,
dubtaven de la veracitat de l’existència i creien que, de ser certa, era obra
del diable i sentien aversió no solament a usar-los, sinó també a les persones
que els empraven.
A Barcelona foren introduïdes, segons es diu, per un
francès, l’any 1836, i aviat començaren a vendre’s en una tauleta ambulant
establerta a la vora de la porta del Palau de la Generalitat, juntament amb
raspalls, crema per al calçat i els correatges de militars. Els primers llumins
eren de cartró i els venien en tires de cinc, al preu d’un quart. La gent els
comprava només pel goig de veure la facilitat de produir llum solament rascant
el llumí a la paret. Durant un temps fou un entreteniment divertit entre la
mainada.
... Les cerilles, quan prengueren aquest aspecte,
abandonaren les formes de cartró i teia i es col·locaren en capses de cartró
per ser venudes i conservades. Aquestes capses adoptaren diferents formes i es
féu motiu de competència entre els vells fabricants de llumins abans
d’establir-se el monopoli de l’article. L’originalitat de les capses no es fixà
únicament en la forma i la mida, sinó que tingué singular importància la
decoració, en la qual cada fabricant s’esforçava a fer-la el més bonic possible
així com interessant, fins al punt que arribà a concedir-se tanta importància a
la qualitat del llumí com a la bellesa de les il·lustracions...
... Les primeres capses no tenien el caràcter artístic
que més tard les distingí. Eren de fabricació ordinària, sense cap il·lustració
amb un reclam o anunci vulgar del fabricant, impreses en tonalitats blaves...”
I és que,
en resseguir el fil dels documents del Fons Amades, sovint ens trobem que són
un apassionant pou de sorpreses com ara, els
caragirats que, en contemplar-los, als llavis, ens dibuixen una rialla.
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=18551
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada