La núvia vella (DGCPAAC)
De Joan Amades se’n
coneix, principalment, els 5 volums del
Costumari Català (1950 – 1956) però, molt abans d’arribar-los a publicar,
el primer text escrit on apareix el nom del folklorista es remunta (sense peu
d’impremta) a l’any 1918. En concret, es tracta de 4 pàgines dedicades a la
cançó popular “La Núvia Vella” en la
primera de les quals hi ha una il·lustració satírica acompanyada de la
partitura musical; en la segona, la lletra de la cançó i una breu descripció
tècnica que diu: “... recollida a
Barcelona per En Joan Amades amb la col·laboració del músic En Robert Gerhard,
i cantada per Na Teresa Gelats. Il·lustrada pel distingit artista Picarol.
Clixé cedit per l’Esbart folklòric de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.” i,
per acabar la descripció del document, en una tercera i quarta pàgina hi ha un breu
article titulat: La Cançó popular on
Amades explica que: “La cançó és, sens
dubte, la manifestació de més valor psicològic que té el poble; per ella podem
arribar a penetrar l’esperit d’un poble. ¿Què hi ha que parli més fondo a
l’esperit i que ens commogui més que la música? Tots els pobles de la terra,
dels més civilitzats fins als més bàrbars, tenen la seva música, l’art més
sublim dels arts, que així ens fa riure com ens fa plorar, fent estremir les
més amagades fibres del nostre cor.
La cançó és la més vella i més bella manera que té el
poble per a expressar el seu sentiment. L’origen de la cançó es perd en la
foscor del temps; l’home se sentí envejós de que els aucells, més petits que ell,
cantessin, alegrant així la seva ànima, i va voler imitar-los; inspirant-se amb
el brunzir del vent i amb la remor de l’aigua va cantar també, i veieu si
n’havia d’ésser de sentit el seu cant, que va arribar fins a adreçar les feres,
i més tard els bards celtes amb llurs cants feien anar els pobles a la guerra;
els rapsodes grecs, amb ses cantades, força influïren en trempar l’esperit
d’aquell gran poble, com el que mai més n’hi ha hagut altre igual, i els
trovadors de la Provença van arribar a fer-se seu el món amb llurs melodies. ¿I
què cantaven aquests encisadors cantaires? Ho cantaven tot, cantaven lo sublim
i lo ridícul, cantaven lo gran i lo petit, i el poble que acudia a la plaça per
sentir-los, si la cançó els hi havia agradat, els la feia tornar a cantar, i el
cantaire, que la improvisava, la tornava a cantar, segurament ja no exacta com
abans, i el poble l’aprenia i se l’assimilava, i un altre la sen’ia d’aquell
que l’havia sentit primer i també la cantava, i un tercer ne suprimia qualque
cosa, i un quart l’hi afegia, i un quint n’hi barrejava d’altres cançons, i
així el poble se la va anar fent seva, identificant-se-la, posant-hi el seu
esperit purgant-ne allò que no esqueia prou amb la seva manera d’ésser... I la
cançó s’anà perfeccionant amb el retoc de tants milers de mestres que cap
d’ells era savi, però que tots eren un pou de sentiment i d’emoció; cap era tan
savi com el poeta que l’havia dictada, però tots plegats o eren cent vegades de
més; cap era músic, més la creació musical del poble és tan immensa i d’un tan
gran valor, que cap músic del món ha pogut igualar-la...”
En relació a
l’article, més endavant, Amades l’ampliaria i inclouria en el llibre: Cançons populars amoroses i cavalleresques (1935)
on explica, també, que entre els anys 1918 i 1922 amb la col·laboració del mestre Joan Tomàs recolliren
cançons, les quals publicaren primer a la revista “Excursions” de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Respecte al tema “La núvia vella” cal afegir que la informant
fou la mare del folklorista i que la lletra respira aires humorístics tot
escampant que:
Cincuanta anys faré
diumenge,
ja’m comença a
passà el temps;
si’m sortia un nas
de llauna
l’agafaria amb les
dents.
Jo’n tinc de dormir
soleta,
soleta no hi vull
dormir;
¡ai, nens d’avui en
dia,
no us burleu de cap
fadrí!
La primera
coneixença
(ojalà m’hi hagués casat)
n’era un fadrí
apotecari,
un jove molt ben
plantat;
no’n tenia altre
defecte
que’n tenia un pam
de nas;
jo li dic: “passa
per l’àngel,
que a mi no
m’atraparàs”
La segona
coneixença
ja’n va ser-ne un
teixidor;
no’n tenia altre
defecte
més que n’era
borratxó,
tartamut i tort de
cames
com les nanses d’un
cabàs;
¡me’n creia ser
coronela,
M’he quedat a
soldat ras!
Al fi ara’n soc
casada
amb un jove de
quinze anys
que no’n té ni sal
ni oli,
¡Déu vos guard dels
meus treballs!
Jo’n tinc de dormir
soleta,
soleta no hi vull
dormir;
¡ai, nens d’avui en
dia,
no us burleu de cap
fadrí!
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=20840
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=20840
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada