Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Ja sigui
per mitjà d’aparells mecànics o bé, senzillament, a través de la natura biològica,
si hi ha alguna cosa que fem els humans després de roncar, és despertar-nos. Sí,
de fet, no hi ha bitxo que se n’escapi (i, malament rai, a qui no li passi cosa
semblant ja que llavors vindrà a significar que, realment, està fotut). Ara,
com ens llevem? Ah, això, deprendrà de les circumstàncies... va a dies! Cito
exemples? Doncs, tasca arriscada és de resumir perquè no acabaria ni demà
passat, però, per allò que tinc acotats els minuts de xerrameca em poso les
piles i en faig concreció.
Diguem
que, per norma general, després fabricar lleganyes (resultin ja de creació llarga
o curta) per nassos, ens aixequem perquè “mos”
esperen compromisos. Quins? Ui, l’habitual és que hem d’anar a fer mèrits, vull
dir guanyar les garrofes i, en tals circumstàncies, el recurs més freqüent és
disposar a la capçalera del llit d’un rellotge despertador que en el moment
programat ens trenqui el somiar i activi.
(Bé, això, d’activar, és un dir, no?)
Clar
que, en l’actualitat, amb los rellotges digitals o mòbils amb alarmes, el
terrabastall de sons a què podem aspirar per despertar-nos és variat, en
comparació, a temps no “gaire” pretèrits
en què els rellotges despertador “pitaven”,
únicament donant corda als martellets de les prominents campanetes externes que
hi havia i que, quan entraven en acció, repicaven amb esfereïdora intensitat
provocant als dormilegues vots del llit que t’encastaven al sostre de
l’habitació.
S’ha
de dir al respecte, que complien amb la missió per què estaven pensats, la qual
no és altra que trencar el son, però comparats amb els que van amb piles o
altres energies no hi ha color. Ara, espatllar-se, no s’espatllaven tant com
tots aquests més moderns que han anat entrant per casa i, a la mínima que et
despistes, se’ls acaben les piles o marxa el llum i et fan fer salat.
Ja us
ho contaré, amb la Montserrat, les úniques ocasions en què ens agrada que soni el
despertador soni és quan hem d’anar d’excursió. Llavors, fins i tot, de l’emoció
ens llevem abans que piqui. Però, he d’afegir que (la senyora) n’utilitza un
altre d’alternatiu també. Resa un parenostre per les ànimes del purgatori que
diu l’ajuden i, minuts abans de l’hora prevista, obre els ulls. No fallen!
(mentre, servidor, dorm com un liró)
Una
abraçada ben forta... i, fins a la
propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada