“Aixó jo’u
he sentit á contar á la meva avia.
Un dia la
Verge venint de la font ab lo cataret al cap per vora la platja, vegè la mar
lluhenta y li vingueren ganes de passejarse pel damunt del blau y transparent
crestall que las ones somouhen sens may parar.
De la sorra
passà á la escuma y de la escuma á la mar salada, fent damunt d’ella camí ab
lleuger peu y bon ayre, com que cap nau l’haguera pogut assolir.
Ja era mar
endins, mar endins, que per en lloch s’afiturava la terra. Llavors la Verge,
perquè aixis li plagué, llansá lo cànter á la aigua y del cànter se’n feren
tres bocins que no anaren pas á fons, ans al revés varen romandre surant damunt
de la mar.
La Verge
se’ls contemplà ab lo mig riure en los llavis y aquells tres bocins d’argila
aixamplantse, aixamplantse, aixamplantse, á l’esguard de la Verge se
convertiren en tres delitoses illes; Illas que avuy lo mon coneix ab los noms;
de Mallorca, Menorca é Ibisa.
“Aquesta tradició vaig recollir-la de llavis
de la meva àvia: - Un dia, la Verge, venint de la font amb el cantiret al cap,
i passant per vora la platja, vegé la mar lluent i llisa, d’on li pervingué el
desig de passejar-se per damunt del blau i transparent cristall que les ones
somouen sense parar. No va pensar-‘hi gaire: de la sorra passà a l’escuma, de
l’escuma a la mar salabrosa, fent camí damunt de l’aigua, el pas lleuger i,
tant de bon aire, que ningú no l’hauria encalçat mai! Ja mar endins, endins,
que per enlloc s’afitorava la terra, la Verge sentí el goig de llençar el
càntir a l’aigua. Del càntir, mal partit, varen fer-se’n tres trossos que no
anaren pas a fons, ans al contrari, romangueren surant, a la ventura, pel
mirall de la mar blava.
La verge els vegé gronxolar-se, enjoiellat el rostre amb un mig-riure. I les tres bocins d’argila, eixamplant-se, eixamplant-se, al sol esguard de la Verge esdevingueren tres delitoses illes, illes que avui el mon coneix amb uns noms ben escaients: Mallorca, Menorca i Eivissa.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada