Són
dos petits llibrets, agrupats en un de sol, que Joan Amades va publicar l’any
1933 com a volum VIII dintre de col·lecció Biblioteca
de Tradicions Populars, recull el
qual, posteriorment, l’Associació
Cultural Joan Amades recuperaria de la mà d’edicions el Mèdol el 2004 en format
facsímil afegint-hi per l’ocasió un text d’obertura signat per un servidor.
Cal
recordar que en un dels primers capítols de la secció Fons Amades al Fes ta
Festa, ja li dedicàrem una part d’atenció
parlant sobre les ombres xineses. Ara, toca fer-ho sobre les titelles i, per
l’ocasió, divulguem el següent fragment del pròleg on de forma vivencial
l’autor comparteix: “Des d’infants que
hem sentit una forta atracció envers els titelles. Quan érem petitets assistíem
amb gran fruïció i ingenu embadaliment als espectacles que aquells temps es
feien per la nostra estimada barriada del Raval, al cafè dels cegos del carrer
de Ferlandina i a la xocolateria de la Pona, del carrer de Sant Gil, on per
vint cèntims ens donaven tota una tarda d’espectacle i un berenar consistent en
pa i xocolata. Quan fórem un xic més espigadets, la sola contemplació de
l’espectacle no arribava a satisfer la nostra infantil avidesa de tota aquella
graciosa facècia, i sentírem el fort desig de viure i encarnar la tramoia. Amb
els escassos recursos que podíem abastar, tractàrem de constituir una companyia
pròpia; per aquest motiu les nostres visites al vetes-i-fils de la casa dels
Nanos, establert al carrer de Ponent, davant del de Guifré, vàrem sovintejar.
Allí adquiríem una testa de titella per l’econòmic preu de cinc cèntims, i un
parell de mans per la mateixa quantitat, així com barrets, gorres de cartró i
d’altres accessoris, tot pel mateix preu. Obtinguts els òrgans del personatge,
el problema consistia a vestir-lo i donar-li forma, la qual cosa aconseguíem
servint-nos d’un mitjó vell que en calçàvem a la mà, i al qual, convenientment
foradat, aplicàvem testa i mans. Per escenari habilitàvem el marc de la porta
del pis, tapada la seva part inferior amb un davantal, i els espectadors, que
sovint eren ben nombrosos, seien a terra del replà i per l’escala.
Fins a l’edat dels dotze anys, en què
l’evolució del destí va imprimir un canvi de ruta en la manera d’ésser de casa
nostra, que féu que haguéssim de deixar el joc per esmerçar les nostres
infantils energies en altres afers, els titelles varen constituir el nostre
major divertiment. En llur companyia hem passat llargues hores de dilecta
fruïció i ens han donat més d’una intensa emoció infantil. Entre els nois del
nostre estudi i els veïnets del barri vàrem adquirir una certa popularitat i
fins un deix de consideració, mercès als espectacles de titelles que
organitzàvem. Entre els grats records de la nostra vida infantil, els titelles
ocupen un dels llocs més preferents. Quan, de grans, ens vàrem sentir afectats
per l’estudi de les coses d’aire popular, de seguida va presentar-se’ns el
dilecte record dels titelles, i ens vàrem fer el propòsit de dedicar-los una
part de les nostres activitats i energies.”
I, per arrodonir-ho, l’Amades en parlar en interior del llibre dels espectacles de titelles, fa saber que era costum acabar les funcions amb un popular ball. Quin? Aquest: El ball del tururut!
En el ball del tururut,
qui gemega, qui gemega;
en el ball del tururut,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada