Colors invisibles. Entrevista a Josep Giribet i Torrelles

Cavall Fort núm. 1068 (2007)

Entrevista a Josep Giribet i Torrelles

Entrar a l’estudi d’un artista plàstic sempre és una experiència apassionant. Avui el Josep ens ha obert les portes del seu laboratori de pintor per fer-li unes quantes preguntes relacionades amb els darrers quadres que acaba de presentar a la ciutat de Tàrrega, on viu i treballa a la golfa de casa seva molt a tocar del campanar de la parròquia de la verge de l’Alba.

Per què la teva l’exposició de pintures porta per títol “Colors Invisibles”?

Perquè fa referència a aquests colors que sé que hi són però que jo no distingeixo. Per tant, per mi alguns d’ells són invisibles. És una paradoxa donat que sóc un pintor que realitza quadres figuratius, realistes, perquè els altres vegin el que jo no puc veure. És curiós, no? ja que no ho he vist però ho he pintat.

Les coses, els objectes, les persones els veus en blanc i negre?

No, són molt pocs els que perceben el món en blanc i negre. Potser una persona de cada un milió. Ara bé, cal dir però que és la manera normal de descobrir-lo. De fet, la majoria dels animals hi veuen sols en blanc i negre tret, dels humans, els ximpanzés, els goril·les, alguns ocells i alguns insectes que ho fan en color.

Explica’ns què és el daltonisme

S’entén com a daltonisme la confusió dels colors. En general n’hi ha diferents tipus com ara: uns confonen vermell i verd, altres el vermell amb negre o marró, alguns verd i blau... En el meu cas determinat, si es troben de costat certs matisos de verd i de vermell no sé distingir-los. No és que no vegi el vermell o el verd el que em passa és que els puc confondre.

Qui pot tenir aquest problema?

És un tema genètic del qual fa anys que se n’estudia la transmissió. De fet es tracta d’un gen que està en el cromosoma X, per tant les mares en són portadores i l’hereten els fills nens, els quals a la vegada poden transmetre a les seves filles que no el desenvoluparan però que el passaran als seus fills. En l’actualitat el daltonisme afecta al voltant d’un 8% de la població masculina i, en el terreny femení, només el tenen unes 5 de cada 1000 dones.

Per què el color en la societat d’avui és més decisiu que temps endarrere?

Cada cop s’introdueix més el color com a factor de classificació, d’alerta, de distinció, d’advertència, comunicació... cosa que afecta més la vida diària de les  persones que tenim aquest contratemps daltonià. Per exemple els senyals de tràfic, com ara els semàfors.

I com t’ho fas per no creuar en vermell? 

Doncs perquè sé que el vermell està a dalt. Però, en canvi, si em fiquessin un llum aïllat, no sabria si he de passar o no. Ara sé que quan estic al davant i està encès el de sota és el verd. Una anècdota que recordo és d’anar en cotxe per Suïssa i trobar que en moltes cruïlles els semàfors estan horitzontals i, en un primer instant, no saber si el vermell era a la dreta o a l’esquerra. Ara, no sols són els semàfors d’allà sinó també altres senyals, marques al terra, com les zones d’aparcament blaves o verdes, que més o menys  distingeixo. Amb tot,   si algun dia s’inventen la zona vermella, tindré un problema si només hi ha la consideració del color.

Pel que fa a la pintura hi ha hagut artistes destacats que hagin estat daltonians?

De forma majoritària els daltonians que han tingut inquietuds artístiques s’han dedicat a les arts plàstiques  com ara  l’escultura, el gravat, l’arquitectura que són arts on el color té un paper més secundari. Així i tot hi han hagut pintors daltonians com el preimpressionista Turner i el cubista Fernand Léger. 

Com és que utilitzes l’ordinador a l’hora de pintar quadres?

Els ordinadors han estat la meva brúixola. Abans els mariners s’orientaven únicament pel sol i per les estrelles.  Però quan el dia s’ennuvolava o hi havia boira llavors calia abaixar les veles i esperar. Sort que es va inventar la brúixola! Ja que aquest fantàstic descobriment amb una agulla imantada assenyala sempre el nord i permet orientar-se sigui de dia o de nit, estigui núvol o emboirat.

I és que els ordinadors em permeten a partir d’una fotografia poder saber de quin color és cada una de les parts i el matís, amb una precisió enorme, ja que els ordinadors disposen d’una paleta de 16 milions de colors diferents. Ah, i cada un d’ells és únic i està classificat amb un valor numèric. Per tant, tinc una eina d’orientació fabulosa.

Quin mètode utilitzes per pintar?

El mecanisme de treball és fàcil, qualsevol persona amb l’ordinador de casa pot trobar un programa gratuït que es pot baixar per Internet, que està en català, que es diu GIMP i que serveix per tractar fotografies, provinguin d’una càmera de fotos, escànner o una imatge també d’Internet. Si ens  fiquem a sobre amb el ratolí i premem el botó de la dreta, sabrem quins valors tenen cada un dels punts de colors que formen aquella imatge.

I ja està?

No, llavors el problema és passar-ho al món físic. Com sé quin blau és si resulta que els tubs de pintura sovint es coneixen amb noms d’origen medieval de fa 500 anys? Feu la prova, Si agafeu tubs de pintura artística trobareu que tenen noms com; terra ombra, siena torrada, blau de prússia, blau ultramar... Clar, això pel que hi veu bé no tindrà cap problema, agafarà la paleta i pintarà. Però i en un cas com el meu? Imagineu que vull pintar algú amb els cabells rossos i per la meva condició de daltonià em confonc de tub i els pinto verds.

Com ho soluciones?

Doncs partint d’una fotografia. Fico el cursor a sobre dels cabells i em diu un determinat valor de groc i els diferents matisos: l’ombra, la zona clara, el lloc on toca la llum...  A partir d’aquí el treball que he fet ha estat buscar l’equivalència entre aquest món digital tan precís, desenvolupat, ordenat i aquell món tradicional que ve de les arrels medievals. En fi, que per resoldre l’entrellat he ideat un sistema de conversió entre els valors digitals i els valors dels pigments. Tinc tots els tubs de casa numerats i sé quin tub de pintura s’ha d’utilitzar per pintar aquell color que hi ha a la fotografia aproximadament.

I te’n surts?

Molt, la prova és que hi ha gent que després de veure els quadres de l’exposició  queden  sorpresos quan els explico que sóc daltonià.  I llavors, sovint diuen: Com és possible? Doncs, es possible perquè he utilitzat un mètode, un sistema, una brúixola.

Tot això està molt bé però per què vols pintar com ho veu la majoria de la gent?

No és tant voler pintar com ho veuen els altres. Per mi és un treball de recerca els resultats del qual em produeixen especial emoció i més quan tens aquesta mancança. És com si diguessis:  Jo, no puc nedar i, de sobte, algú et facilita un vestit de busseig i observes una bellesa extraordinària que hi ha just a sota el mar que tenies davant de casa teva. Això és una mica el que m’ha passat amb aquests colors invisibles.


http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/1068/22-entrevista.html