dimarts, 1 de desembre de 2020

Ning nang! Tocats per les campanes

 

 

 
Cavall Fort núm. 1401 - 1402 (2020)

Si parem orelles o aixequem mirades segur que en trobarem en qualsevol indret on hi hagi ermites, esglésies i sobretot catedrals amb campanars esvelts. Formen part del patrimoni cultural i quan estan en acció es fan escoltar de ben lluny!

Un sistema de comunicació

Les campanes serveixen per parlar i són utilitzades en diferents sentits. Anuncien els actes de les església (tocs canònics) però, també, les hores del dia i, en situacions excepcionals, en el passat, avisaven el veïnat de danys o perills comuns (tocs civils).

Instrument idiòfon

Colpejades per una peça metàl·lica suspesa a l’interior que les fa sonar i que s’anomena batall, les campanes vibren. Ara bé, es pot fer una acció semblant des de fora repicant amb un martell.

L’origen es fa difícil de datar ja que són utilitzades en civilitzacions diferents i allunyades en el temps. Com a tret comú però, el volum fa recordar un recipient buit, una mena de vas penjat boca avall que pot estar subjectat de forma fixa o en moviment.

Per què les anomenem així?

La Campània és un topònim geogràfic, situat entorn de la ciutat italiana de Nàpols, zona famosa des de l’antiguitat per l’habilitat dels fonedors i la qualitat del bronze.

A més, la tradició considera a Sant Paulí, bisbe de Nola (355-431) i antic governador de la Campània, com a introductor en el culte al cristianisme de la campana. D’aquí en prové el nom tot i que hi ha qui les coneix com a nola, cloca, esquella o seny.

Com a curiositat cal afegir que les campanes de les esglésies es bategen i tenen noms, com les persones: Antònia, Maria, Andrea, Miquela, Vicenta, Josepa...

Com es fan?

Per la consecució de les peces, es fan necessaris fer tres motllos, com si es tractés de barrets capficats un dintre de l’altre. Per fer el primer, els mestres artesans construeixen amb materials de ceràmica el nucli  interior que esdevindrà el vas buit de la campana. En un segon lloc i, al seu damunt, es modela amb cera la figura decorada amb inscripcions que la identificaran. I, com a darrer barret sobreposat, es fa un motllo que l’envolta.

Realitzades diverses manipulacions, arriba el moment en què es fa indispensable abocar  per uns conductes damunt la cera (que es fondrà) un alienatge de coure i estany a una temperatura de fusió superior als 1000º C. i es manté la campana colgada de terres fins que es refreda. Després, caldrà netejar, polir, afinar i sobretot afegir al damunt el jou que en facilitarà la subjecció i moviment en el cloquer.

Ofici ple de secrets

Els responsables de la bondat del so són els fonedors, els quals guardaven amb reserva les tècniques constructives que només transmetien de pares a fills. Sovint eren nissagues ambulants ja que anteriorment es construïen el més a prop possible al lloc on havien de ser ubicades. En l’actualitat es fonen en tallers que poden estar a milers de quilòmetres de la destinació final.

Campanars, campaners i tocacampanes

Inicialment eren torres que incorporaren durant el segle IX  en la part alta els cloquers ja que facilitaven l’expansió del so d’avís. Pel que fa a les persones que les fan dringar, temps endarrere, n’hi havia dues classes. Els campaners, que encara avui les fan moure per anunciar els oficis religiosos i, els tocacampanes, que tenien la missió de picar les hores fins que foren substituïts pels rellotges mecànics. La manca de precisió en assenyalar el pas dels minuts continua de forma viva en el diccionari per designar a algú que és inepte, irresponsable... Un tocacampanes!

L’automatització

Sí bé per una banda la utilització de la programació informàtica fa viable que en molts indrets les campanes puguin ser escoltades perquè hi escassegen campaners, per altra banda, ha fet aprofundir la crisi del col·lectiu. Ara bé, un moviment associatiu vetlla en pobles i ciutats per recuperar aquesta funció potenciant  l’organització de trobades amb la voluntat de dignificar-ne els tocs.

Tocs canònics i tocs civils

Malgrat que en les darreres dècades la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Els monestirs conserven en actiu els canònics que fan referència a la divisió de les hores d’oració: Laudes, Tertia, Nona... i, en relació a les esglésies, els d’anunci de: misses, casaments, defuncions...

En altres èpoques havien resultat del tot eficaços els d’ús civil per alertar a les comunitats de: focs, naufragis, tempestes, guerres... En el present però, el més sonor de tots plegats és el repic de campanes que anuncia l’inici de les festes majors.

Perdre el seny

La paraula ve del llatí signum que vol dir senyal i és el mot amb que s’identifiquen les campanes en tocar les hores del rellotge. D’aquí que quan algú no resulta capaç de percebre ni ordenar el temps es diu que l’ha perdut.

Inscripcions singulars

En les campanes es graven dates, imatges i frases que expliquen perquè serveixen, com per exemple: Crido els vius, planyo els morts, celebro les festes.

L’art de fer-les seure

En diades rellevants els campaners en tocar les campanes de forma manual fan que no voltegin sinó que, per uns instants, entre repics, quedin amb la boca mirant enlaire: A seny del Senyor.

El balanceig

És un dels primers jocs en el qual, gairebé segur, hem participat de  petits. Consisteix a fer seure un infant damunt el replà de les cames d’un adult que de forma suau el belluga en moviment de vaivé, tal vegada com si fos una campana i al ritme d’una cantarella que diu:

 Ning, nong,

Les campanes de salom.

-       Qui les toca?

-       L’avi Roca.

-       Qui se’n riu?

-       La perdiu...

 Variacions sobre el text de la cançó n’hi ha un grapat però, de mides de campanes, moltíssimes! Ara, com recull la dita: Cada campana té el seu so.

Va d’endevinalla...

Sóc un instrument de corda

que fa riure i fa plorar

com que en tinc una de sola

la canalla em sap tocar.

Fer campana

En un origen deixar de concórrer a l’escola era castigat haver de tocar les campanes de l’església. Antigament l’ensenyança era feta per capellans en una sala annexa al temple religiós que s’anomena sagristia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada