En Joan Seudoviu feia via
carrer enllà, acompanyat del seu fill, i llegint amb molt d’interès un llibre
de ciències naturals. Vivien en un lloc on hi havia molt poc trànsit i això –
anar llegint pel carrer – encara es podia fer sense por ni perill de ser
esclafat.
De tant en tant, algú que
passava saludava en Joan Seudoviu, que al seu raval era un home molt conegut, i
ell, sense alçar la vista de les pàgines del llibre – tan gran era el delit amb
què llegia -, tornava la salutació, amb molta cortesia, això sí.
Però vet ací que en una
cantonada hi havia un ruquet lligat pel ronsal en una argolla de la paret. En
Joan Seudoviu, que, sempre abstret i submergit en la lectura del seu llibre,
només el va entreveure confusament, el va saludar com si res. El seu fill,
aleshores, tot sorprès, li va dir:
-
Pare! Com és que l’heu saludat?
-
Sí, fill: per què no l’havia de saludar?
-
Però, pare; si és un ase!
- Oh, fill meu: ja et dic jo que no ve pas d’un! N’he arribat a saludar tants, en la meva vida!
Text: Albert
Jané
Il·lustració:
Pilarín Bayés
Locució: Mercè
Canela
Rondalla
publicada en el recull Rondalles d’arreu
del món. Edicions del Mall (1980)
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/no-ve-dun/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada