Un matí d’hivern, fred i
glacial, amb el cerç que bufava de valent i tallava l’alè, un pagès benestant
anava cap a la vila, ben abrigat amb vestits de llana i una bona capa folrada
de pell. Pel camí va trobar un carboneret que baixava de la muntanya i que
també feia cap a la vila. Però no duia sinó un pobre gec de cotó, i encara mig
esparracat, i no semblava que patís pas gaire per causa de la gelor i del vent
esmolat d’aquella matinada.
Després de saludar-se van caminar
una estona plegats i el pagès, admirat que el carboner pogués resistir sense
glaçar-se aquella temperatura tan rigorosa, anant tan poc abrigat, no es va
saber estar de preguntar-li:
-
I vós, company, no us peleu de fred, anant tan
prim de roba com aneu?
-
No pas per ara – va respondre el carboner, tot
eixerit, i fent una mitja rialla.
-
Doncs, a fe, que no ho entenc – va dir, encara,
el pagès -, perquè jo sí que vaig ben abrigat, i tinc un fred que no m’hi veig.
-
És que jo porto posada tota la roba que tinc –
li va dir el carboner-. Sí vós féssiu igual, si duguéssiu posada tota la roba
que teniu, com jo, tampoc no en tindríeu, de fred!
Text: Albert
Jané
Il·lustració:
Pilarín
Locució: Marc
Sagristà
Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 431 (1980) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada