És un
dels llibres de Joan Amades que forma part dels estudis de la Biblioteca de Tradicions Populars, concretament
el volum XXXVI, publicat l’any 1935 pel folklorista i que, posteriorment,
l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en format facsímil el 2001
conjuntament amb Edicions el Mèdol ajuntant-hi una introducció escrita per M.
Carme Queralt Tomàs on explica que: “Joan
Amades dedica una bona part del seu llibre a l’associació simbòlica del pa amb
el sol (el dia, la fertilitat, la vida, el foc, l’escalfor) i amb lluna (la
nit, el repòs, l’adéu als difunts, la fecunditat), i també a l’enorme
reguitzell de ritus i de costums que aquestes assimilacions han produït.
Algunes les considera reminiscències directament paganes i d’altres les
qualifica com a corregides i matisades pel cristianisme.”
Relacionat
amb aquestes paraules, reproduïm el següent fragment del treball de l’Amades on
precisament comenta que: “Identificats el
sol i el pa, menjar-ne equivalia a assimilar-se i apropiar-se les seves virtuts
omnipotents i el seu universal poder, i d’ací que fos considerat com el primer
i més essencial dels aliments per damunt de tot altre de valor nutritiu més
positiu i real que el pa, car la seva gràcia alimentària li pervenia més de la seva
valor mítica que del seu realisme nutritiu.
Sobretot en cases on hi havia mainada,
havia estat costum, el pastar, de fer panets en figura humana, o sia ninots de
pa. La figura era rudimentària en extrem i recordava la simplicitat de l’home
de les pintures rupestres en grau tan accentuat, que no semblava possible que
ambdues figures no fossin producte d’un mateix estat de cultura. Aquets ninots,
que havien fet la nostra delícia quan érem infants, ¿No podien ésser la
representació antropomòrfica del sol, conservada a través d’una tradició que
arrancava d’un temps cavernari? Cal advertir que aquest ninots tenien els
braços arquejats als costats, en ansa, posició que donava al conjunt de la
figura una forma gairebé circular, amb dues barres per un cantó, que figuraven
els peus, i un crostonet al costat contrari, que volia ésser la testa. La
figura, sense deixar d’ésser un ninot, no abandonava la seva forma circular. A
Barcelona, aquests ninots, els anomenaven mecs, terme barceloní aplicat també
al pa, i en provençal la meca és la pastera”.
Va! Per
acabar, recuperem del treball una endevinalla simbòlica. A veure... Diu així:
Una cosa com un pa
que es veu i no es pot mirar,
que crema i flama no fa.
(el sol)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada