És un
dels llibres de Joan Amades que, al llarg dels anys, més vegades s’ha anat reeditant.
Inicialment, fou publicat per Editorial Selecta el 1953 amb el títol de Les cent millors llegendes populars, però
en les reimpressions es va simplificar el títol perdent pel camí el referent numèric
“cent”. Dit això, entre la selecció que proposa el folklorista, no hi podia
faltar (encara que sigui el darrer del recull) El Mal Caçador el qual va redactar tot dient que: Temps era temps que hi havia un caçador tan
donat a caçar, que de nit i de dia no pensava en altra cosa, i, davant de la
perspectiva de poder atrapar una presa, no el deturava res. Un any anà a les
matines de Nadal al Santuari de Montserrat. Hi havia tanta gentada, que no
cabia dintre del temple, i molts fidels hagueren de restar fora. El caçador,
com que portava una gran llúdria de gossos, va ésser dels qui no van poder
entrar. Heus ací que al precís moment en què el sacerdot aixecava el Santíssim
es va escaure passar per allí davant una llebre blanca corrent cames ajudeu-me.
L’home no es va poder contenir i li va engegar escopetada. A l’instant tota la
muntanya va ressonar i va trontollar i el so corregué d’una penya a l’altra i
va semblar que tot el món s’havia d’enfonsar. El caçador, foll de ganes
d’atrapar aquella llebre tan grossa i tan bonica, va córrer al seu darrere
atiant els gossos, que, lladrant com desenfrenats, l’empaitaren.
Pel gran sacrilegi d’haver preferit
atrapar una llebre a acabar d’oir la Santa Missa, torbant amb els seus trets el
silenci de tota la muntanya al precís moment d’alçar Déu Nostre Senyor, aquell
caçador i els seus gossos van ésser damnats a córrer sempre mentre el món serà
món, empaitant la llebre, que tothora els anirà quatre passes al davant, corre
que corre, sense deturar-se, i que no
podran agafar ni caçador ni gossos, corrent uns i altres per tota
l’eternitat.
El Mal Caçador no corre tan sols per la muntanya de Montserrat, sinó per tot el món, i triga set anys a donar tota la volta. Per això cada set anys hom el sent passar semblant a una ventada. Se sent bé com xiula i com atia els gossos i el clapir desesperat dels pobres llebrers, que adelerats criden i corren amb un pam de llengua fora i sense poder-se deturar mai. Passen brunzents com un huracà, i molta gent hi ha que els ha sentits passar barrejats amb l’udolar del vent. Sempre ha estat en una nit freda i borrascosa del cru hivern. No sabem, però, de ningú que els hagi vistos i tothom ho defuig, puix és creença que el qui s’hi trobés restaria encisat i, empès per una força misteriosa, també correria furient al seu darrera mentre el món fóra món. Diuen que la llebre blanca era el dimoni, que va voler temptar i fer perdre el caçador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada