Va veure per
primera ocasió la llum l’any 1949 com a treball de bibliòfil de Joan Amades amb
l’aportació d’il·lustracions xilogràfiques d’Enric Cristòfol Ricard i coloració
de Manuel Barragan en una edició de Pere Pujol Casademont a La Llumenera
de Barcelona. El llibre fou presentat dins d’una capsa de cartó seguint el
mateix disseny que l’editor ja havia utilitzat amb anterioritat en fer un volum
dedicat a Montserrat (on en aquella ocasió, a fi d’evitar la censura
l’autor, en el pròleg, va signar que era escrit el 1935). Doncs bé, precisament
també aquí, en l’apartat introductori del llibre, entre altres explicacions
Amades manifesta que: “Aplegar la gran profusió i diversitat de tradicions
que estotgen aquest gran eixam de muntanyes esteses de mar en llarg rosari i
que hom coneix per Pirineus és feina llarga. D’altres recercadors ens han
precedit, especialment bascs i francesos, que han girat llur vista devers
ponent i no han albirat les gaies regions mediterrànies.”
Dit això,
per una altra banda, cal explicar que anys més tard i de la mà de Garsineu
Edicions, el 1997 es va reeditar de nou el llibre en format facsímil dintre
de la col·lecció Biblioteca Pirinenca núm. 24. Ara bé, respecte als
relats que hi ha en l’obra del folklorista en reproduïm el que fa referència al
Castell de Milany on: “Diu la tradició que el senyor d’aquest
castell, que s’aixecava entre Besora i Montesquiu, visqué mil anys i que el
veritable nom hauria d’ésser -d’en Milanys-. Un dels seus familiars, anomenat
Pla de Falgars, volgué protegir l’església de Vallfogona, que es trobava al peu
de la muntanya on s’alçava el castell, i tragué una grossíssima campana de la
capella que hi havia al recinte fortificat. Tot i pesar molts quintars, se la
va emportar a coll cap a la parròquia. Perquè li balancejava arrencà un gros
faig, que féu servir de socoll, recolzant-lo damunt de l’espatlla que duia
descarregada, per poder evitar el balanç de la campana.
Tot baixant
va passar per una era; els batedors irònicament li van dir que semblava que
anava un xic carregat. Mossèn Falgars els contestà que, si bé hi anava un xic,
encara podria portar una mica de blat, si li’n volien donar, per ajudar les
obres de l’església. Els batedors li oferiren el que pogués portar. N’omplí el
buc de la campana, en el qual en van cabre set quarteres.
En agraïment
a haver reconstruït el temple, el nostre heroi hi fou enterrat, al peu de la
porta d’entrada. Damunt de la tomba es llegeix:
Si a
l’església de Vallfogona vas,
tant quan
entraràs
com quan
sortiràs,
trepitjaràs
la tomba
de mossèn
Falgars.”
(*) Guió de ràdio emès al programa internauta festafesta.cat: https://festafesta.cat/el-pirineu-tradicions-i-llegendes/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada