dijous, 22 de maig de 2008

L'ou com balla


Ei, aquesta setmana elwebnegre treu el nas coincidint amb la diada de Corpus Christi! que, per cert, és una de les festes cabdals del calendari catòlic. Què he d’explicar, no? Bé, relacionat amb el tema però, hi ha un paràgraf, d’aquells de placa marbre, que n’exhorta excel·lències i que un grapadet de gent vàrem aprendre de memòria encara que fos, d’esquitllada, a través de la cançó de la Trinca. L’adagi en llengua cavernícola diu així: Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol. Jueves Santo, Corpus Christi y el dia de la ascensión.
Tot i que no succeeixi a cada poble, avui és dia de catifes de flors, enramades, altars i processons amb custòdies i seguicis inclosos. A més, en el terreny popular, un dels atractius de la festivitat és la presència al carrer de tota mena de capgrossos, bestiari i, entre altres figures, els gegants. És clar que, en sintonia amb aquestes escultures,  hi ha també  més peces desfilant a les processons com, ara les autoritats religioses i les governamentals. És allò de les patums – mai millor dit, no?-. Vaja,  a desfilar que és el ball que toca! Ara bé, potser perquè sóc la  Magina dels Ous, hi ha un element de la festa del Corpus que m’és proper. Quin? L’Ou com balla!
Fa uns instants, línies amunt, ressenyava un disc. Els records musicals que tinc em porten a la portada d’un altre enregistrament sonor. Penso en l’Oucomballa de la Dharma. I, posats a embolicar, al cap tinc  l’Ovidi –el Montllor- que quan recitava l’Estellés deia: Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses...
En resum, potser per això de la incultura, encara que sigui pel youtube convido a tafanejar a tothom qui ho desitgi un ou com balla. Tal i com està el pati, aquesta tradició no deixa de ser una metàfora del moment. Clar i català; un joc d’ous entranyable, poètic, que fa embadalir grans i petits. Ves per on! És l’encant d’un ou buit per dins – com alguns sàtrapes- que balla damunt d’un brollador gràcies a la continuïtat d’un rajolí d’aigua i, que així que cau, mira de tornar a rodolar fins que es torna a enlairar.  Ironia de la fina.

La Magina dels ous

Cap comentari:

Publica un comentari