Un gipamotèric

Estic d’aniversari. Fer 10 anys al mig de l’estiu és refrescant només que enyoro no celebrar-ho a l’escola com ho fan la resta de la classe. De fet sóc l’única nascuda al mes agost, en canvi els altres ho festegen entre finals de setembre i principis de juny.  Ara que ja porto alguns cursos al col·legi he après com funcionen les celebracions i noto que visc una sensació contradictòria. Per un costat estic més contenta que un gínjol perquè algun caramel sempre entra a la boca, en canvi  per l’altre, no me’n puc estar i poso cara de prunes agres ja que em ve a la memòria que, al contrari de tot el grup, només rebo petons de la família. És clar que m’agrada que es recordin del dia que he nascut però trobo a faltar que la senyoreta Montse em fiqui el barret del seny com ho fa amb els altres alumnes. És un moment que el somio desperta a la vegada que imagino que m’estira l’orella tantes vegades com el número que acabo d’estrenar.

Les normes però al centre escolar les tenim apreses. No ens està permès menjar caramels a excepció dels dies que en sortir a la tarda la professora autoritza els homenatjats que en reparteixin. Minuts abans, com que ja s’ho veu a venir, té cura de fer-nos rentar les mans recordant que és un hàbit que cal vetllar quan s’està a punt de menjar perquè a dintre de la panxa els microbis  no hi fan cosa bona. Pel que fa a l’escena dels dolços sempre es repeteix, ara bé amb protagonistes diferents. Abans que soni el timbre, a tocar de la porta de l’aula i plantat com un estaquirot hi ha el que celebra l’aniversari amb una bossa plena de llepolies. Tot són corredisses per voler parar les mans i carregar-les de caramels. És curiós, la senyoreta explica  que en aquestes diades la filera està ordenada en un segon. Ah! insisteix a recordar-nos també que cal rentar-se cada dia del món les dents perquè si no s’espatllen. Llavors,  puntualitza que, per evitar agafar un empatx, convé mesurar com menjar els caramels perquè cruspir-se’ls  d’una volada no es posen bé a ningú.  Sort en tenim dels consells de la professora que ens educa amb paraules amables. 

Repartir llaminadures ha de ser fantàstic. Primer anar-les a escollir amb els pares a la botiga segur que és una aventura fascinant. Ja em veig amb uns guants de plàstic davant de les prestatgeries de caramels triant, remenant i omplint sense parar bosses. Després, carregada com una mula cap a casa a dormir amb les llamineries a l’habitació on l’endemà al matí imagino que es respirarà  un perfum de dolços com el que hi ha a la botiga i, finalment,  de patac a l’escola on rebré una muntanya de petons quan els regali. Quina ràbia que a l’agost estem de vacances.

De tots els de la classe l’únic que m’entén una mica és el Jordi. Aquest darrer curs s’ha trobat que s’esqueia el dia del seu aniversari el 6 d’abril entremig de les vacances de Setmana Santa.  De la feta explica que va enyorar repartir  els caramels i que comprèn que el meu cas ha de ser espantós. És un bon nen només que m’ha proposat una solució de pa sucat amb oli. Diu que el millor que podríem fer és demanar a la gent gran que les vacances d’estiu cada any siguin mòbils com passa amb les de Setmana Santa perquè pensa que d’aquesta manera potser alguns 7 d’agost caurien en jornada escolar. Ho diu convençut i fins i tot ho vol parlar amb l’alcaldessa del poble que troba que és una dona important per veure si hi pot fer alguna cosa.

Qui també va nàixer a l’abril és la senyoreta Montse i a l’aula ho celebrem per partida doble. Resulta que coincideix que el dia 27 festeja sant i aniversari. Quina sort! clar que ben mirat també deu tenir els seus desavantatges, ja que encara que ho visqui intensament trigarà 12 mesos a estar de gresca. En aquest aspecte he de reconèixer que ho tinc repartidet doncs l’11 de febrer celebro que és santa Lourdes i avui l’aniversari. Ei, ara que me n’adono m’acaba de passar pel cervell una idea! demanaré a la professora de portar caramels al febrer per compensar que l’aniversari s’escau a l’estiu. Uf! estic contenta he trobat  solució al problema que em treia de polleguera.

Tot plegat que avui que estic de vacances lluny de l’escola penso amb les amigues, els amics i la senyoreta que, al darrer dia del col·legi, em van fer un present. La Montse en nom de tot el grup m’entregà un paquet pensat pel meu naixement. No m’ho podia creure fins al punt que vaig haver de pessigar-me per reaccionar. Després d’uns minuts de perplexitat, amb nervis i tremolins,  vaig desembolicar el regal d’on aparegué la samarreta que ara porto posada. És preciosa i m’encanta l’animal estrambòtic que hi han dibuixat.  Resulta que tots els nens i les nenes han contribuït a fer algun detall, d’aquí que observant-lo amb atenció hi he trobat la següent combinació: dos ulls de gat, un nas d’indiot, un bec de pingüí, dues orelles d’ase, un caparró de mandril, un cos d’ovella, una cua de tortuga, quatre pèls d’elefant, tres potes de rinoceront, una pota d’iguana i una gepa de camell. Ah, la senyoreta Montse també li dibuixà el barret del seny a l’animaló i davant de la classe em ficà el de veritat preguntant-me llavors quin nom podia tenir la bestiola de la samarreta. Vaig tancar els ulls, ho vaig rumiar un instant i digué en veu alta: ja ho tinc, un gipamoteric!

Antoni Serés Aguilar