dijous, 27 de març de 2008

Les llistes


Sempre m’ha encuriosit llegir els noms i cognoms de persones que integren les candidatures electorals. No les conec totes i d’aquí que cada vegada que tinc a mans les paperetes imagino la cara tenen, quin pentinat deuen portar o com van vestides. No puc fer-hi més, sóc així de curiosa!
Sort que l’endemà de les eleccions fujo en part de dubtes perquè els mitjans de comunicació m’ofereixen la possibilitat de saber quina fila fan. Per cert, i que retratats que hi apareixen, no? Ara, tampoc acabo de quedar satisfeta amb el joc que practico. Que erri de ple a l’hora de fer les prediccions és força corrent. Una que imagino amb galtones; va i la descobreixo sense.  Un que mudo encorbatat; resulta que apareix descamisat o, per comptar una altra pífia, una que la suposo amb la permanent;  aquesta porta clenxa i pèl allisat.  
Sempre tinc sorpreses amb les fisonomies però m’ha servit per passar una estona distesa. És clar que, ben mirat, no acabo de quedar-ne satisfeta del tot. I els no elegits? Com puc saber quina pinta tenen? Enlloc no es publiquen les fotos dels de les restes de les llistes. Ostres, això no és just! Suggereixo que en les properes paperetes de vot hi aparegui al costat del nom el retrat corresponent de tothom. Seria una fórmula més elegant de votar per la cara, donat que ara només ho fem pels noms. Veig avantatges seriosos en la proposta. Per exemple, en trobar-me pel carrer als que no han entrat els dirigiria unes paraules. Segur que els felicitaria pel pes que s’han tret de sobre i els encoratjaria a tirar endavant com fem la resta de mortals. Amb el dit els podríem assenyalar i fins i tot convidar-los a fer un glop per ofegar penes.
Què ens costaria ser més comprensius amb els que han quedat fora de l’arena política i, en particular,  amb els que els ha anat d’un número per entrar-hi? De tota aquesta família de persones, s’explica que els que tanquen llistes són els més agraïts ja que, com que saben que poc tenen a pelar, fan sempre bona cara. Figurar com a darrer és inclús un premi. El problema apareix amb els que somiaven guanyar-s’hi les garrofes i a l’hora de la veritat res assaboreixen. A mi em passa una cosa semblant quan escric la llista de la cuina i me l’oblido a  casa. Sempre recordo els primers o els darrers noms, els del mig se m’evaporen i el bé que m’haguessin anat per condimentar el rostit.

La Magina dels ous

Cap comentari:

Publica un comentari