Introducció
En
l’obra del Costumari Català, Joan Amades recopila diverses versions
relacionades amb les llegendes que la cultura popular havia dedicat a Santa
Eulàlia. El text que a continuació segueix està basat en el treball que l’any
1950 el folklorista va editar només que, a fi d’agilitzar-ne la lectura i
apropar-lo al present Joc de Sta. Eulàlia, s’ha considerat oportú reescriure’l,
això sí, intentant seguir de forma el més fidel possible bona part de les
llegendes recollides per l’autor.
Amadeu Carbó i Antoni Serés
Associació Cultural Joan Amades
SANTA EULÀLIA
És patrona i filla de la ciutat de Barcelona.
Ara bé, l’imaginari col·lectiu explica que va néixer a la llavors allunyada
vila de Sarrià on hi havia una casa senyorial a tocar d’un indret anomenat desert en el qual, amb el pas dels anys,
es va construir una capella tot aprofitant materials de la casa on havia viscut.
O potser no va anar ben bé així? Perquè una altra llegenda argumenta que era de
Barcino. Els progenitors, en veure que
els buscaven ja que per aquells dies ser cristià no estava ben vist,
consideraren encertat apartar la filla de les urpes de Dacià, que era un governant
romà que tenia mala bava. Així que, a fi d’evitar afers peluts, els pares van
dur la filla a una segona residència familiar però, a la llarga, els esforços no
van ser satisfactoris. Llàstima! Anirem descobrint el per què.
Si una cosa distingia l’adolescent és que era de tarannà solidari. A tothora els pobres
trucaven a la porta de casa i conten que mai no se’n tornaven sense rebre almoina.
Total, que tanta generositat va molestar els pares de la jove que en més d’una
ocasió es van veure obligats a haver d’aixecar la veu per mirar de deixar les
coses clares. D’aquí que, un dia que l’aspirant a santa portava la faldilla del
vestit plena de pa per a donar a una pobra, el pare ensumant la gesta, va aturar-la
i amb aire imperiós li preguntà què portava damunt. La donzella, esporuguida,
digué que duia flors. El pare, sorprès, contemplà que així era. Miracle! I és
que, de miracles, Santa Eulàlia en va fer uns quants i això que només va viure
tretze anys!
Una altra feta que es comenta és que vora l’habitatge familiar, hi havia
un pou amb aigua bona i fresca on el veïnat de la rodalia anava a poar. Un dia
en què dues noietes s’hi aproparen a cercar el líquid es trobaren amb el
contratemps que s’havia eixugat. Temoroses, es ficaren les mans al cap perquè,
com a tutor, tenien un home que a la mínima de canvi les castigava. Les noies,
davant del temporal que els anava a caure, es van posar a plorar com unes
magdalenes. I ves, el que són les coses, la donzella Eulàlia parà l’orella,
s’apropà al pou i estengué un mantell sobre del brocal del qual brollà aigua que amb comoditat aprofitaren
les noietes per omplir cantirets. I ja en portem dos, de miracles!
Historietes relacionades amb aigües n’hi ha més. Hi ha qui s’esplaia
dient que a partir d’aquella època els corrents subterrànies van sentir-se
sotmeses a la voluntat de la santa amb tanta força que arribaren a formar un
riu que alimentà els pous de la ciutat. Pescadors i gent de la mar ho coneixen
i l’anomenen el riu de sota o el riu de santa Eulàlia. Poca broma, hi
ha temporades que porta un corrent tan fort, que han d’anar en compte a navegar.
Les rebesàvies se’n servien molt de
l’aigua dels pous ja que les fonts escassejaven a ciutat. D’aquí que, quan
se’ls eixugava, invocaven santa Eulàlia perquè els fes revenir l’aigua així com
també els escurapous o poetaires la tenien com advocada perquè tot rutllés com
cal.
De retorn als afers relacionats amb la casa de la noieta, al costat
d’aquesta hi havia un bosc frondós de xiprers. Un dia que s’hi passejava, se li
aparegué un àngel, el qual li explicà que esdevindria santa i patrona de
Barcelona. Per tal que quedés constància d’aquell comunicat, l’àngel va fer que
els xiprers es transformessin en palmeres fet, força novetós a les contrades ja
que en aquelles èpoques, ningú n’havia vist plantades. De la feta hi ha qui
opina que totes les d’avui són
descendents d’aquelles però, malauradament, el primerenc bosc de les
palmeres es va perdre i, al seu lloc, hi ha uns arbres ufanosos al paratge
conegut com a desert de Sarrià.
Una pregunta: quan l’emperador
Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, quants anys tenia l’Eulàlia? Fàcil, tretze! Decidida com era, va anar a parlar davant el
cònsol Dacià per exposar que ja n’hi havia prou d’empaitar cristians. Dacià,
fet una fera, la tancà a la presó situada a l’antic Call. Posats a descriure la
garjola, aquesta era ubicada al carrer de la Volta de Santa Eulàlia i del Remei on diuen que
l’astre sol, avergonyit per haver servit aquell racó de món com a presó, mai
més hi ha volgut entrar. Convidada a la
reflexió, la noia fou requerida perquè abandonés la fe cristiana i, en veure
que no desdeia, que no baixava del ruc, va ser condemnada a patir tretze
martiris perquè, tretze, era el número d’anys que tenia. No falla, oi?
La descripció dels fets és empebrada.
Pel que les llengües llargues expliquen, tot començà amb una tanda
d’assots, de garfis i arpions fins a estripar les carns de la noia. Horrorós! però en veure que no defallia, la posaren
de peus dintre d’un braser ardent de foc pensant que així renunciaria a la
religió i, com que no ho feia, fins i tot li encengueren amb foc els pits.
Escandalós! Enfadats de la poca eficàcia
del pla, els responsables del tractament manaren als botxins que li freguessin
nafres i ferides amb pedra tosca per, després, ser ruixada amb oli bullent i
rematar la cosa amb banys de plom fos. Ja es veu, no? Tota una bogeria! Doncs,
feren curt perquè cap d’aquests martiris la pertorbava. Sulfuritzats per la
resistència els capitosts l’ordenaren tirar dins d’una basa de calç viva perquè
n’aprengués d’una vegada! No hi havia res a pelar, així que ofuscats, optaren
per ficar-la nua dintre d’una bóta en la
qual hi havia gran quantitat de bocins de vidre trencat, pedres cantelludes i
claus de punxes eriçades. Fa mal d’imaginar, eh que sí? Doncs s’hi van haver d’esforçar
un pèl més fent-la rodolar costa avall
del carrer anomenat, a partir de llavors Baixada de Santa Eulàlia en
record, òbviament, de les salvatges tortures.
Per cert, quantes vegades recull la llegenda que rodolà carreró avall?
Tretze! Ara bé, la descripció de mals propòsits no acaba aquí. Malferida, la
portaren en un corral ple de puces on s’abonaren. De la vivència, la tradició
popular escampà que les cuques en aquest període de l’any són més grosses que
durant la resta de mesos del calendari. Ah, piquen, i amb fúria! perquè diuen
que són les puces de santa Eulàlia.
Més martiris! Amb calma i sense preses, passejant-la pels carrers de la
ciutat tota nua, fou portada a suplici damunt d’una carreta de bous. L’objectiu
era fer passar vergonya a la mossa però el cel, tot i fer primer un bon dia, va
compadir-se i es posà a nevar per cobrir la nuesa de la jove vestida de
borrallons de neu blanca i pura. Altre miracle! Continuem?
En matèria carcellera, guiada per un àngel que va acompanyar-la, s’escapà
dels barrots. La fugida poc agradà a les autoritats que la cercaren fins a
trobar i, a fi d’evitar reiterades fugides, no vacil·laren, li feren la feina!
Sense embuts, segons descripció el sacrifici consistí a clavar-la en una creu en forma d’X, ja que
penjada en aquesta posició les autoritats creien que passaria vergonya. La
tradició assenyala tres indrets diferents del municipi on Santa Eulàlia fou
clavada. La més argumentada parla del Pla de la Boqueria on hi havia un dels portals de la ciutat que precisament
duia el seu nom. Una làpida instal·lada
a l’alçada d’un balcó al xamfrà del Pla i carrer de la Boqueria en recorda
l’efemèride. Clar que, per
crucificacions, hi ha qui diu que aquesta es dugué a terme la plaça de l’Àngel.
Com també qui defensa que sofrí el darrer martiri a la plaça del Pedró raó per
la qual hi ha en record un monument.
Segons explica una tradició, així que va tancar els
ulls, de la boca sortí l’ànima en forma de colom volant cap al cel. Hi ha però qui
considera que fou un estol d’àngels els que
s’emportaren el cos camí dels núvols com, també, una historieta resumeix que tan bon punt va finar, a la
ciutat, hi va haver una de les nevades més sonades que mai s’hagin vist, cosa
que provocà que els soldats que la custodiaven toquessin el dos, de la rasca
que feia! Aprofitant la fugida, els pares enterraren la filla i, quan la tropa en
fou conscient, començaren a cercar els parents per saber on diantre l’havien
sepultada. No en tragueren l’aigua clara
fet pel qual volgueren fer neteja
selectiva de familiars però, ja se sap, mai plou al gust de tothom i aquesta
vegada una tempesta de dimensions estratosfèriques els va fer aturar les intencions
per després del xàfec. Badaren, els pares fugiren per cames. Ah, dit això afegí
que en record del martiri, mai neva per la diada del 12 de febrer a Barcelona.
Estarà bé consultar les estadístiques meteorològiques de la ciutat, oi?
En un altre sentit, hi ha veus que apunten que al dia
següent de la crucifixió, uns cristians desclavaren el cos de la santa d’amagat
per donar-li repòs en un lloc secret que no fou conegut fins temps relativament
moderns al sepulcre a l’església de Santa Maria. Descoberta la troballa, els habitants
de la ciutat van creure que el cos no podia estar en millor indret que a la
Catedral, motiu pel qual fou organitzada una processó per traslladar les
despulles des del temple de Santa Maria a la Seu. Quan això passà, les
dimensions de la ciutat arribaven fins a l’anomenada llavors plaça del Foment o
del Blat perquè s’hi feia mercat. Més enllà d’aquest espai no hi havia sinó
ravals i, entre ells, l’església de Santa Maria o de les Arenes.
Per cert, es veu que quan l’urna que
conduïa el cos de la Santa Eulàlia arribà al nivell del carrer de la Tapineria,
el taüt va fer-se tan pesat que els portadors del fèretre es veieren
impossibilitats de sostenir-lo. Van fer esforços però fou endebades ja que el
cos de la santa no seguia endavant. Les dotzenes de bisbes i magnats que
l’acompanyaven van demanar a la gentada vinguda a processó que fessin oració conjunta
per demanar al cel que els volgués treure del mal pas. Mentre tothom de genolls a terra clamava
misericòrdia i ajut, baixà un àngel a la terra que, amb un dit estès, assenyalà
de manera insistent un dels canonges de la Seu que havien intervingut en els
trasllat. Capcot i avergonyit, confessà
que havia pres un dit del peu de la santa per tal de tenir-ne una relíquia. Amb
cerimònia fou oberta l’urna que contenia el cos per retornar-li a lloc el dit
que li mancava. De la feta, el fèretre va fer-se lleuger i la processó seguí
l’itinerari. Santa Eulàlia no va voler entrar a la ciutat sense ser sencera!
Més tard, en el punt on va passar el miracle, va aixecar-se una columna a tall
de monument al cim del qual va posar-se la figura de l’àngel amb el braç estès
i assenyalant amb el dit. El lloc va perdre el nom antic i va prendre el de
Plaça de l’Àngel. Déu n’hi do, no? Vinga, a jugar de gust!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada