Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Tal i com ara
sentireu; he fet 3 gols a tota una Anglaterra, 3! Sí, sí... igualet com ho fa cada
2 per 3 aquest jove talent que vesteix amb calça curta. Vull dir, com el xicot
aquest del Barça que fa anar la pilota per allà on vol i que s’anomena... Com
es diu ara? Sí, Lionel Andrés, fill de la senyora… Cuccittini; “Lo Leo Messi” això! al qual, com a professional de la
bimba, paguen fortunes per jugar partits, trepitjar-li dits i anotar hard trick’s. Té mèrit, no és fàcil veure
barraca buida, se n’ha de saber un bon tros però, 1 vegada, sí, sí... 1 vegada!
va ser un servidor qui foradà xarxa en 3 ocasions.
Encara ho recordo
com si hagués passat ahir. Mireu, l’any 1970, en època del Campionat Mundial de
Futbol, mentre les seleccions nacionals del Brasil i Itàlia jugaven la final a l’Estadi Azteca “El Coloso de Santa Úrsula” a Ciutat de
Mèxic, a la platja de Torredembarra, un combinat anglès es va haver d’empassar
una inspiradíssima tarda del llavors golejador de la selecció catalana Llorens
Aguilà (àlies “Lo plumes de secà”)
L’encontre es
disputà amb total esportivitat per part dels dos contrincants. Hi hagué des de
bon inici allò del fair-play que
diuen per allí a l’illa del Regne Unit. No ens intercanviarem banderins perquè
no en teníem, tampoc portàvem al damunt samarretes identificatives, ja que entre
els col·legues de l’equip ens coneixíem. De fet, els britànics es distingien
per l’aiguabarreig dels colors de la pell d’una hora lluny. Esblanqueïts com la
llet amb una vermellor per abús del sol a les espatlles, contrastaven amb l’harmonia
cutània dels components del col·lectiu amfitrió. Les dimensions del terreny de
joc poc reglamentàries eren com, les porteries, que amb un parell de pedres arran
de terra les imaginàvem senceres. Àrbitre
per l’ocasió no en calgué. Els uns atacarem cap a un costat i, quan
considerarem oportú, férem mitja part per canviar de camp i continuar el partit.
Els diaris no parlaren del macht, no
es conserven fotografies de les plantilles
però us asseguro que cada vegada que marcava se m’apareixia al cap el mapa i la
reina d’Anglaterra ensorrada:
-
Gooooooooooool del
Llorens!, Goool!, Goool!, Goool!...
I, així, fins a fer
el hard trick.
Una abraçada ben
forta... fins a la propera! I Good save of the Queen!
Llorenç Aguilà
(*) Guió de ràdio emès a l'espai internauta festafesta.net http://festafesta.net/?p=5456
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada